Com si morís és, doncs, un poemari producte de la maduresa, de la llarguíssima reflexió poètica d’Eduard Verger. És per això que res no hi és gratuït. Tot, des de la nota preliminar fins a les línies autobiogràfiques finals, respon a una premeditada i madura reflexió. Absent l’atzar i, amb ell, l’espontaneïtat, la poesia de Verger respon tant a la necessitat, a l’inevitable, que a vegades el lector s’hi sent sotmès, esclau del ritme, de la rima, del lèxic, de tot l’univers poètic vergerià. Aquesta sensació, que fins i tot arriba a provocar en el lector el convenciment de la seua impotència perquè se sent incapaç d’intervenir-hi, desapareix a la darrera part del llibre, que, significativament encapçalada per una citació d’Umberto Saba —«Ed é il pensiero della morte che, in fine, aiuta a vivere»—, és com una escletxa oberta a l’univers, geomètricament delimitat, del poeta.
Em fa la impressió que aquesta sensació a què m’he referit és, també, resultat de la premeditació de l’autor. I encara més. Aquesta sensació és precisament la clau per a copsar l’autèntica significació del poemari. Verger ha volgut traslladar al llibre, és a dir al lector, allò que a ell, al llarg de dotze anys, li ha tocat de viure. M’atreviria a dir fins i tot que estem davant d’un llibre autobiogràfic, d’un llibre que, aprofitant la divisió en tres parts —«Com si morís», «Túmul» i «Convalescència»—, trasllada al lector el trànsit biogràfic des d’una mort hipotètica fins a la necessitat de la recuperació. Són dues etapes en la vida de l’escriptor i alhora, no hem d’oblidar-ho, dues maneres diferents d’entendre la poesia, dues poètiques. Al bell mig, entre la mort i la vida, entre els decasíl·labs de perfecta factura clàssica i els hexasíl·labs, entre Roís de Corella i Umberto Saba, les exèquies, el bellíssim sonet, «El túmul de Stéphane Mallarmé».
És per tot això que també hem de veure-hi el que hi ha de projecte, de programa futur. L’escletxa oberta a «Convalescència» dóna ja els seus fruits en aquesta darrera part del llibre i el desig del nou («Que per viure més vida / no calga morir més»), l’afany per trepitjar nous camins es concreta en l’últim poema del llibre, «La vall estremida», que amb el símbol de la muntanya de les Creus com a centre i una concepció formal diferent del poema, és alhora recapitulació i projecte («Memòria vençuda, / no camí desaprès»), final i inici d’una trajectòria fructífera.
Entre la riquíssima aportació d’escriptors valencians a la poesia catalana contemporània durant l’any 1986 —recordeu, per exemple, Frontissa, de Josep Palàcios i M. Boix— aquest Com si morís hauria d’haver merescut el guardó crític que, si bé dins l’àmbit de la literatura catalana estigué a punt de concedir-se-li (fou finalista del premi Cavall Verd de la crítica catalana), dins l’àmbit estranyíssim de la literatura valenciana no han sabut o no han pogut reconèixer-li.
(Vicent Alonso. «Recapitulació i projecte», Daina, núm. 3, 1987, p. 110-111)
* * *
Eduard Verger és poeta d’obra lentament cisellada, meticulosa. Conegut activista poètic des del començament de la tan anomenada generació del setanta, la veritat és que s’ha prodigat ben poc. Publicacions esparses a revistes, algunes bones traduccions i el laboriós treball, a hores d’ara amitjanat, de l’Antologia de poetes valencians.
Com si morís, el primer llibre de Verger, és el producte d’una llarga meditació, que començà el 1974. Recull dos poemaris distints, bé que relacionats. El primer, que dóna nom al llibre, més compacte, d’un poderós alè; l’altre més tènue, reticent i pregonament líric.
Com si morís reuneix «els pocs fragments d’un vast poema que mai no escriuré», quartets de decasíl·labs implacables, amb cesura a la quarta. Com la lava, la consistència pètria que els versos adquireixen no amaga la passió amb què han estat forjats. Versos de vent a través dels quals veiem un paisatge d’erms, de tràngols marins, de fosca. Un itinerari de solitud completa, nit obscura de l’ànima, silenci, que es transforma en estrofes curosament mil·limetrades que recorden voluntàriament l’estil artitzat de Roís de Corella però també, sobretot, la foguera empedreïda de la passió d’Ausiàs March.
(Enric Sòria. «Escrit sobre el silenci», El Temps, núm. 142, març del 1987, p. 62)
* * *
L’aparició, finalment, en forma de llibre d’aquest breu corpus poètic, fins ara en part dispers, en part inèdit, significa només el compliment d’un requisit convencional actualment imprescindible per a la seua promulgació com a valor literari en circulació. Disposem ara, doncs, com a objecte de lectura, d’una estructura poemàtica organitzada, amb les seues parts interactives, complementàries, per bé que l’autor sembla resistir-se a abandonar l’estat fragmentari anterior de la seua manifestació, i procura preservar l’espai en blanc, el silenci, la sensació d’obra inacabada, tot afanyant-se a presentar des del principi el seu discurs com la recopilació dels «pocs fragments del vast poema que mai no escriuré». Val a dir que, efectivament, tots els seus recursos expressius van encaminats a palesar la presència indefugible d’allò «mal no dit» com a part constitutiva del poema, entés aquest com el moment en què cristal·litza un procés temporal de construcció i desconstrucció simultànies: «Convé saber-se runa / dreçant-se pedra a pedra» (p. 43). Aquesta dimensió temporal que el poema tracta de neutralitzar o d’abolir (és de notar l’alternança i acumulació dels diferents temps verbals, sovint en un mateix poema, i fins i tot en un mateix vers s’hi conjuga amb una quasi absoluta mancança de referències anecdòtiques i espacials concretes. Només la nit, en contraposició amb el dia («com si morís en una alba rompuda contra la por de la nit al matí», p. 15) hi apareix insistentment com l’àmbit de l’innominat, del silenci («…refugi de brum / on emmudir on la nit creix esvelta / tristesa amunt…», p. 25), d’on prové i on acaba tot moviment, tota possible il·luminació, fins al punt que, quan el poeta l’assoleix, aquesta no consisteix a penes més que en la consciència de la seua caducitat, de l’imminent retorn a l’element mare, com expressen els dos darrers versos del poema «Matí encalmat»: «Conec la nit d’on vinc: / sé que m’espera encara».
(Josep Ballester. «Eduard J. Verger, Com si morís, Caplletra, núm. 2, primavera de 1987, p. 150)
_0.webp)
