"Com a coordinador del número 1789 de "L'Esquella de la Torratxa", dedicat als barris baixos de Barcelona, Vallmitjana fa que el resultat reflecteixi a bastament el propòsit de la seva obra. S'hi nota el coneixement profund, la comprensió i, fins i tot, la justificació de tots els actes dels marginats; repeteix amb obstinació l'acusació a la societat de les lleis i de la força que, en el millor dels casos, esquiva la realitat dels pobres ignorant-la, i que , si cal, aplica accions cruels, fatals, sovint irreversibles, contra aquesta nosa que, en definitiva, és el cul de la caldera d'homes i de dones honrats.

Que l'obra de Vallmitjana no és escrita a mitges tintes, ho podem constatar tant analitzant els arguments com els personatges, analitzant la riquesa lingüística dels textos i fixant-nos en l'estructura formal. Cal, però, mirar-ne el conjunt. Només d'aquesta manera es pot entendre què representen "les tenebroses excursions" als suburbis de la ciutat i als altres llocs on hi ha éssers que pateixen; només d'aquesta manera es pot comprendre i valorar l'abast de la gran acusació als lectors, als espectadors i a tota la societat dels "respectables", ja que les obres de Vallmitjana, per la difícil manera peculiar de subsistir els seus personatges a la vida real, per la intenció que mou l'autor i per la manera de treballar que aquest practica, en el conjunt de l'obra en qüestió, depenen les unes de les altres més del que sembla al primer cop d'ull.

El "femer humà" on Vallmitjana "llegeix" no es veu pas tal com és de seguida que es mira, és enganyós, és una il·lusió òptica i sentimental, que caldrà contemplar una vegada i una altra, abans de veure les persones i a crua realitat dels seus problemes. Són persones individualistes per necessitat, que, moltes vegades, s'han de perjudicar els uns als altres, que mai no duran a terme - ni hi pensaran - una acció conjunta contra el petit déu-societat, al qual temen per trista experiència. Aquesta pobra gent viuen a salts, no de manera continuada. Viuen sense posar a les coses ni a les persones afeccions que costen d'arrencar.

A l'obra de Vallmitjana apareix constantment la mort, com a contrapunt, que soluciona problemes als indigents; la mort - paorosa - no és tan cruel com ho són per a ells tants moments de la vida, i és implacable, per a tots igual."

(Francesc Castells i Joan Castells: "Pròleg" dins Juli Vallmitjana: Teatre de gitanos i de baixos fons. Barcelona: Edicions 62, 1976, p. 9-10)
 

* * *
 

"Els drames urbans de Vallmitjana són de les coses més crues de la nostra literatura, si deixem a part els drames rurals de la Víctor. Més que penetrar molt en cada personatge, la gràcia de Vallmitjana és com, mostrant-ne sols algunes accions i , sobretot, el parlar, ens fa reviure tot l'arremolinament ambiental dels barris pobres de per allà el carrer de Trenta Claus, la violència latent, la gana, el sexe, el càlcul constant amb què funcionen els que no tenen res. D'aquest món, misteriosament, Vallmitjana ho sap tot: en un terrat on viuen barrejats tota mena de pobres, "els esguerrats voluntaris sempre es barallen per qüestions d'amor". L'altra gran novel·la és La Xava, trepidant d'acció i crua com ella sola. Dels lladregots que intenten arrossegar una pesada lleona (caixa forta), diu: "La suor els regalava cara avall, com si fessin un treball honrat". El breu (10 pàgines) monòleg En Terregada (1911) és un alt poema, una poderosa i inesborrable lliçó idiomàtica, un bon retrat del pobre desgraciat (que estic segur que va existir) i una gran peça de teatre de la cruesa o de la crueltat, per mitjà de la paraula, i de la saviesa rara de l'autor, que és un artista ben rar, ben especial. Tot el que Vallmitjana escriu quan fa parlar els personatges és de primera fila mundial, va a missa (encara que sigui negra). Una altra petita obra mestra de teatre és El corb, tan bona o millor que el poema de Poe. I amb un valor històric i humà molt especial: les relacions entre l'espiritisme i el moviment obrer català del començament del XX, amanit amb inquietants intervencions de la follia, de la subnormalitat, de la màgia, de la mort, tot sobre el fons de l'escarràs del menjar i viure de cada dia."

(Enric Casasses: "Dels esguerrats voluntaris", El País (Barcelona), 2 de gener de 2003)
 

* * *
 

"L'actualitat de LA XAVA o del mateix Vallmitjana, malauradament, no és fruit tan sols del seu notable interès literari sinó del seu testimoni radical d'una Barcelona amagada durant massa temps, d'una literatura catalana araconada des del àmbits socials i acadèmics i d'una llengua silenciada. "Vaig al poleio: acabo d'escarbar un parluco. És de là. Té, pinxera: tralla i tot", diu l'Hospici. "La tralla és xunga; no val un bul" li respon el Morata. "Sí, però del parluco me n'adinyaran tres jalates", conclou l'Hospici. Si us calen subtítols, no us amoïneu, ja que en Vallmitjana els va servir en l'edició original i els trobareu complementats per Casasses. I descobrireu perles de saviesa popular, dignes de dur estampades a la samarreta: "Dime con quién vas, que et diré quina hora és".

Com Nonell amb les seves gitanes, Vallmitjana va saber prescindir del traç d'angles rectes dels dibuixos de camp dels antropòlegs. A força de conviure amb els habitants del seu univers literari, se'ls va acabar fent seus. I els lladres, les putes i els mangants dels voltants de Santa Madrona se'ns presenten avui com uns altres senyors de Barcelona, aquells dels quals durant molt temps se'ns va voler negar l'existència. I aquesta és una de les altres grans virtuts de la novel·la de Vallmitjana: fer callar d'una vegada i per totes aquells que creuen que els que van pel descuit, les marcotes, els del topo, els sainistes, els que van pel timba i els del tirón han hagut de venir de fora a ensenyar-nos l'ofici. Remetent-nos només a les pàgines de Vallmitjana -sense recórrer als arxius policials-, sempre hi ha hagut catalans que han viscut de tots els qüentos i com diu un dels personatges de l'obra: "Pinxera a raderacs. És pasma. Pirent! Xalem a forata. Sté, sté".

(Joan Rimbau: "La Barcelona amagada", Avui (Barcelona), 29 de gener de 2004)
 

* * *
 

"El triomf fulgurant de Juli Vallmitjana en l'escena catalana dels primers anys deu del segle XX condicionà l'evolució posterior del seu teatre, ja que fixà, per al públic i la crítica, la imatge del dramaturg com a especialista en la temàtica dels gitanos i els baixos fons barcelonins. Qualsevol intent d'allunyar-se'n - EL CORB, MUNTANYES BLANQUES o LA GRAN DIADEMA - era rebut amb prevencions, mentre que les peces que s'hi adeien gaudien, en general, d'una bona acollida. No gosarem dir que Vallmitjana quedés atrapat pels seu primers èxits - amb ELS ZIN-CALÓS- com a fita-, perquè, si bé la seva proposta dramatúrgica era més aviat extemporània, acceptable pel seu exotisme o la seva originalitat, tampoc no cal negligir les temptatives ni les virades que féu, sobretot amb el pas dels anys, per adaptar-se a registres que potencialment podien plaure més al públic ( A LA COSTA BRAVA, EL BARANDER, EN UN RECÓ DE MÓN), a costa d'atenuar l'instint dramatúrgic que més el fiblava i que tornaria a aflorar amb CANTS D'ORIENT i LA CARAVANA PERDUDA.

I és que, com apuntà Prudenci Bretrana en la crítica d'A L'OMBRA DE MONTJUÏC, els èxits de Vallmitjana depenien no únicament del fet que no era un "literat, ni un home de teatre, en el sentit que s'acostuma a donar als tals qualificatius", sinó que, com l'argentí Alberto Ghiraldo (ELS SALVATGES) o el jueu rus Shalom Hass (DÉU DE LA VENJANÇA), tots dos representats a Barcelona el 1921, el seu teatre s'inspirava en "un temperament artístic primitiu", en una implicació vivencial de "les seves tragèdies" ("agafa el que més ha commós el seu cor d'explorador de la gent del bronzo"), que portava a escena "amb una emoció infantina, amb un llenguatge que és plasticitat i no retòrica, i amb un argument que és palpitació d'episodis i mai una cosa premeditada i combinada" (LA VEU DE CATALUNYA, 13-XII-1922). Vallmitjana, al cap i a la fi , com molt bé definia Bertrana , gaudia de "la sabiduria de l'instint" i pintava "amb escenes, com un altre pinta amb colors".

(Francesc Foguet i Albert Mestres. "Pròleg", dins Juli Vallmitjana: Teatre. Barcelona: Edicions de 1984, vol. 2, 2006, p. 44-45)