Estimat Paul,

He estat pensant en les amistats, com sorgeixen, per què —algunes— duren tant de temps, més que les relacions passionals de les quals de vegades es consideren (erròniament) pàl·lides imitacions. Estava a punt d'escriure't una carta sobre tot això, començant amb l'observació que, tenint en compte la importància de les amistats en la vida social i tot el que signifiquen per a nosaltres, sobretot durant la infància, és sorprenent que s'hagi escrit tan poc sobre el tema.

Després, però, m'he preguntat si realment era veritat. Així, doncs, abans de posar-me a escriure, he anat a la biblioteca per fer-ne una ràpida comprovació. I vet aquí que no podia haver anat més errat. Al catàleg de la biblioteca sortien molts llibres sobre el tema, desenes de llibres, molts dels quals bastant recents. Però quan he fet un pas més i he decidit mirar-me tots aquests llibres, podríem dir que he recuperat el meu amor propi. Al cap i a la fi, tenia raó, o una mica de raó: la major part del que aquests llibres venien a dir sobre l'amistat tenia molt poc interès. Pel que sembla, l'amistat continua sent una mena d'enigma: sabem que és important, però no podem sinó conjecturar per què les persones es fan amigues i per què continuen sent-ho. [...]

Si realment és tan difícil dir alguna cosa interessant sobre l'amistat, llavors és possible aventurar-ne una idea més: que, a diferència de l'amor o la política, que mai no són el que semblen, l'amistat és el que sembla. L'amistat és transparent. Les reflexions més interessants sobre l'amistat vénen del món antic. ¿Per què és així? Perquè en temps antics la gent no considerava que la posició filosòfica fos inherentment escèptica i, per tant, no donava per fet que l'amistat hagués de ser una cosa diferent de la que sembla, ni concloure al contrari que si l'amistat és el que sembla, no pot ser un tema adequat per a la filosofia.

Salutacions cordials,

John

(Fragment de Ara i aquí: cartes (2008-2011), de Paul Auster i J.M. Coetzee. Barcelona: Edicions 62, 2012, p. 7-9)

* * *

No recordo exactament quan va ser que vaig decidir que Konradin havia de ser el meu amic, però que acabaria essent el meu amic, no ho dubtava. Fins que ell va arribar no havia tingut cap amic. A la classe no hi havia cap noi que em semblés digne del meu ideal romàntic de l'amistat, cap que admirés realment, cap per qui estigués disposat a morir i que pogués entendre la meva exigència de confiança, lleialtat i abnegació totals. Tots ells em semblaven més o menys barroers, força vulgars, suabis sans i poc imaginatius —el grup dels Caviar no n'era una excepció. La major part eren agradables i m'hi avenia força. Però de la mateixa manera que jo no sentia res d'especial envers ells, ells tampoc no ho sentien envers mi. No vaig anar mai a casa de cap noi i no en va venir mai cap a casa nostra. Potser podia ser una altra raó per al meu distanciament el fet que tots es mostressin enormement pràctics i que sabessin què volien ser: advocats, funcionaris, professors, pastors i banquers. Jo era l'únic que no en tenia ni idea, només somnis imprecisos i desitjos encara més imprecisos. Tot el que sabia era que volia viatjar i creia que un dia esdevindria un gran poeta.

He dubtat abans d’escriure «un amic per qui estigués disposat a morir». Però després de trenta anys penso que no era una exageració i que hauria estat disposat a morir per un amic, gairebé amb joia.

(Fragment de L'amic retrobat, de Fred Uhlman. Barcelona: Grup 62, «Labutxaca», 2007, p. 19-20)

* * *

Diuen que quan s'acosta el perill hom ha d'unir-se i això és el que van fer els blancs. Però nosaltres no érem del seu bàndol. Les senyores de Jamaica no havien aprovat mai la meva mare, «perquè era molt seva», deia Christophine.

Era la segona esposa del meu pare, massa jove per a ell, pensaven, i pitjor encara, una noia de Martinica. Quan li vaig preguntar per què ens venia a veure tan poca gent, em va dir que la carretera de Spanish Town a la finca de Coulibri, on nosaltres vivíem, estava en molt mal estat i que la conservació de carreteres era ja cosa del passat. (El meu pare, els visitants, els cavalls, el sentir-se segur al llit, tot això pertanyia al passat.)

Un altre dia vaig sentir-la parlar amb el senyor Luttrell, veí nostre i el seu únic amic.

—És clar que ells tenen les seves desgràcies particulars. Encara esperen la compensació que els anglesos els prometeren quan es va aprovar la llei d'emancipació. Alguns esperaran molt de temps.

¿Qui hauria dit mai que el senyor Luttrell seria el primer que es cansaria d'esperar? Un vespre tranquil, va disparar contra el seu gos, se n'anà nedant mar endins i va desaparèixer per sempre. No va venir cap administrador d'Anglaterra a tenir cura de les seves propietats, Nelson's Rest es deien, i forasters de Spanish Town hi anaven a xafardejar i a discutir la tragèdia.

—Viure a Nelson’s Rest? Ni per tot l’amor ni els diners del món. Un lloc infortunat.

La casa del senyor Luttrell va quedar buida, els finestrons copejant amb el vent. Ben aviat els negres digueren que la casa estava encantada, que no s'hi acostarien. I ningú no vingué més a casa nostra.

Em vaig acostumar a dur una vida solitària, però la meva mare encara feia plans i tenia esperances. Potser havia de concebre-les cada cop que passava per davant d'un mirall.

(Fragment inicial del llibre L'ampla mar dels Sargassos, de Jean Rhys. Barcelona: Edicions 62, 2007, p. 7-8)

* * *

Hi ha un tros de jardí al costat del garatge, potser ho recordes, els teus amics i tu hi anàveu a jugar de vegades. Ara és un lloc mort, superflu, sense ús, on s'apilen fulles en descomposició transportades pel vent.

Ahir, al fons d'aquest carreró, em vaig trobar una casa feta de caixes de cartró i plàstic per sobre i un home arraulit a dins, un home que vaig reconèixer d'haver-lo vist pels carrers: alt, prim, amb la pell colrada i uns ullals llargs i corcats, que portava un vestit gris folgat i un barret amb la vora donada. El vaig trobar amb el barret posat, amb la vora plegada sota l'orella. Una desferra, un d'aquells que romancegen pels pàrquings del carrer Mill, que viuen pidolant als botiguers, es dediquen a beure sota el pas superior i mengen el que troben a les escombraries. Un dels sense sostre per als quals el mes d'agost, mes de pluges, és el pitjor. Adormit dins la seva caixa, amb les cames estirades com un titella, les barres obertes. Una olor desagradable: orina, vi dolç, roba florida, i alguna cosa més. Brutícia.

Em vaig quedar mirant-lo una estona, observant i ensumant. Una visita que se m'imposava precisament aquell dia.

Era el dia que el doctor Syfret ens havia donat la notícia. No era una bona notícia, però era meva, per a mi, només meva, no la podia rebutjar. Era jo qui l'havia d'aplegar als braços, acostarme-la al pit i endur-me-la a casa, sense perdre el cap, sense llàgrimes.

—Gràcies, doctor —li vaig dir—. Gràcies per ser franc.

—Farem tot el que podrem —va dir ell—, ens hi enfrontarem plegats.

Però darrere la façana de camaraderia, ja vaig veure com es feia enrere. Sauve qui peut. La seva fidelitat era envers els vius, no envers els moribunds.

(Fragment inicial del llibre L'edat de ferro, de J.M. Coetzee. Barcelona: Grup 62, «Labutxaca», 2007, p. 7-8)