Ja he dit  que vaig llegir el llibre d’un sol cop, demorant-me tranquil en els seus poemes breus i condensats, la qual cosa s’explica en no presentar, la poesia de l’Aureli, especial dificultat; malgrat que el seu lirisme despullat i pulcre no conté cap discurs narratiu. (Qui ha seguit el nostre poeta podrà convenir que, si bé eleva en cada llibre la concisió i la qualitat del seu llenguatge, en cap moment trenca amb la seva poètica personal.) Sembla com si es protegís, el jo del poeta, dins uns poemes de volguda brevetat condensada en un tènue i pudorós vel… Bé, podríem afirmar que tampoc accepta elements descriptius si no fos perquè trobem alguns versos, esparsos per ser precisos, que duen fragmentàriament apunts de quotidianitat, com aquests: «Eren lleugeres les teves passes / resseguint el contorn de l’enigma. // Aprofitaves per treure la pols dels prestatges.» O: «Còmplice del teu propi ritual de vertigen, / desaves la roba dels diumenges / al calaix de la infantesa.» Com també hi és, amb una imprecisió nítida, la casa de parets líriques que acull les pulsions del poeta, com veiem en aquest poema que diu: «La teva casa tenia les parets de vidre. / Totes les portes eren obertes. / A la planta baixa apilaves els llibres. / Un riu de verbs menava al jardí. // Tu residies a les estances superiors, / a l’abric de la mirada de tots.» Però el més definitori el tenim en la presència gairebé constant i propera del mar, amb els seus crepuscles i les seves albades voltant els moments nocturns; els seus sons, el sol que encega quan se’l pretén mirar obertament, la platja i les onades, la calma i la tempesta desbocada… I els colors d’una paleta per pintar una marina, sense fer del tot visible un paisatge extern al jo del poeta. Diu en un poema: «El paisatge se’ns fa cada vegada més nou entre les mans. / Passen uns núvols fregant la lluna.»

El poemari és presentat, entre un «Proemi» i un «Epíleg», en tres blocs: 1.- «El teu plany, un vaixell silenciós», 2.- «Amb aparença de metàfora» i 3.- «Des de dintre del mirall». Els 68 poemes, excepte el proemi i l’epíleg, no tenen títol i s’indexen pel primer vers. En gairebé la majoria, el jo poètic es construeix des d’una interlocució permanent amb la persona íntimament coneguda pel poeta (sense la qual crec, fermament, que no podria construir aquests versos), però que se’ns desdibuixa al lector. Un lector, aquest, que pot tenir empatia i sentir-se còmplice gràcies a l’expressió lírica; però, aquest lector, en mancar l’anècdota,  només s’hi pot apropar des de fora, aferrant-se a intuïcions que actuen com una mena de metàfora. 

(Besora, Quim. "Sobre A l’ombra de les paraules d’Aureli Trujillo", 2021)