"En Bernard la descobreix al fons del vagó mirant absorta els dibuixos de pedra dels túnels de la ciutat i, per un instant fugisser, li sembla contemplar una imatge llunyana entre els records quasi oblidats d'una època passada. El rostre resplendent i jove, envoltat per l'hàbil desordre dels cabells, curts i negres, l’atrapa prou com per enfocar la mirada i la intenció més enllà de tots els caps que sobresurten fins on és ella. El posat, melancòlic i sensual, molt sensual, remou el violoncel·lista d'una manera estranyament coneguda i, quan ella s'humiteja els llavis molsuts, sent que existeix un lligam íntim entre els dos.

En Bernard comença el camí d'empènyer, entre insults i trepitjades, per arribar a situar-se a menys d'un metre d'ella. Amb lentitud, amb la maduresa d'un caçador expert, acosta el cos per ensumar-la. Fa olor a les fulles humides després de la tempesta, als rajos de sol assecant les gotes d'una en una i a l'aire de primavera que intenta esparcir els bocins de vida per cada racó on respira. Desprèn el perfum de la vida mentre els ulls, foscos i profunds, segueixen perdent-se qui sap on, i el nas, allargassat, sembla concentrar-se en mantenir el mateix ritme suau a cada alenada.

L'Annette no el veu ni s'immuta. Segueix mirant més enllà dels vidres, cap enfora, capficada en una Suite de Bach que encara no acaba de sonar perfecte. Juga a encadenar les notes a la paret, col·locant-les en un seguici lent i harmoniós al damunt d'un partitura imaginària. Molto moderato, així, amb parsimònia, es manté apartada del món mentre en Bernard desgrana una exhalació angelical, acosta el cap contra la seva espatlla, ensuma l'epicentre de l'atracció i ressegueix la presència d'aquesta joveneta escandalosament sexual.

Comença a suar. A en Bernard li sembla suar en un instant concret quan, com si sabés d'on li ve l'impuls, allarga la mà per a tocar-la. Pausadament, ho fa amb els dits llargs i tremolosos, només per assaborir-ne la tendresa al braç, un bocí d'esquena, i qui sap si arribar a aspirar-li l'essència de tota l'estranya bellesa que l'ha fet sucumbir. Només vol acaronar-la per posseïr-ne el tacte i rebre la remor de la presència de totes les dones que ha tingut, que n'han estat moltes, en un sol mil?límetre d'aquella pell dolcíssima.

És amb aquesta carícia quasi imperceptible, el primer contacte del caçador exaltat, que l'Annette, d'esquena a ell, nota l'existència d'un home que li arrepenja, amb suavitat, l'estómac a l'esquena i l'alè als cabells, i assaboreix el fregadís d'una mà que va del braç a la cintura delicadament. Es queda quieta, sense fer un sol gest, repassant la melodia que projecta el seu interior a un ritme que s'accelera progressivament. La partitura que ha inventat a la paret es desdibuixa i la música sona cada cop amb menys intensitat, substituïda per un respirar còsmic que li sembla que no ve pas d'aquest món.

Tancant els ulls l'imagina esvelt, com si es tractés d'un àngel que la salvaguarda de tots els mals, com si un atleta dels temps dels grecs hagi fixat la seva meta en ella. Així segueix fugint del món, com si un toc sobrenatural l'embolcallés en una bombolla de sensualitat, mentre les notes es fusionen i algú puja el volum de la Suite, la qual ressorgeix i troba, finalment, el compàs ideal. Molto moderato, ma non troppo.

Quan en Bernard belluga l'excitació, l'Annette deixa anar el cos enrere i nota l'alè a mascle madur que l'envia directament a les estrelles, que la dirigeix al punt més àlgid de l'agitació. Se l'imagina damunt d'ella, arquejant el cos càlidament i xocant contra l'infinit amb allò conegut però mai tan rotundament complet. Es mouen al mateix moviment que marca el trajecte fins que ell, amb un gest de desesperació, li prem la panxa com arrugant-li la pell. Ella nota un impuls directe que l'envia als núvols mentre la mà d'ell s'arrapa més encara i grata un dels mugrons que sembla suplicar el darrer sotrac, la carícia pòstuma, el fregadís final, la tremolor sobtada.

Quan el vagó s'atura, quasi en sec, l'Annette descobreix una sensació íntima i a mitges, que promet una altra vegada, un altre trajecte i, fins i tot, una nova manera de reconduir-se cada dia. De dins cap enfora, percep un llamp que li travessa l'entrecuix, la columna i l'ànima encesa. Es posa a tremolar i li sembla desfer-se per complet enmig de rostres i cossos que no s'han adonat d'aquest flirteig desmesurat. Les portes s'obren de cop i rep l'empenta de l'home que, esgrogueït, surt disparat cap a l'andana. El veu de reüll, guapo, i d'esquena després, ample i mig canós, fugint per les escales mentre les portes tornen a tancar-se. El veu córrer escales amunt i l'imagina fugint pel cel com si es tractés d'una mena de superhome de l'espai, com un heroi de pel·lícula.

Des d'aquest moment concret, en Bernard, cinquanta-vuit anys, i l'Annette, vint-i-quatre, atravessen un túnel estrany que els envia a un passat llunyà que no sabran com afrontar. Amb la mateixa intensitat, la passió se'ls fondrà a les mans com arena fina".

[…]

"És clar, d'una llum de finals de setembre que fa esforços per eixamplar el viure. Ella, perplexa, s'acosta al violoncel, el prem entre les mans i s’asseu just contra les finestres del balconet. El sol i l'ombra, i només sona Bach en els dits d'una Annette jove i tendra, en el cor d'una noia madura i ingènua, entre les cames d'una dona que ha despertat de la languidesa fa molts pocs dies. S'estremeix l'ànima i el Preludi sona únic, vibrant, tremolós i expert.

Abstreta en la dolça melodia, algú es cola en l'interior de l'Annette, embadalit per aquell prodigi que sobresurt de les escletxes de la vida. Ella trepitja una corxera que era semi i s'atura en el punt on massa vegades ha ensopegat. S'apreta el llavi inferior amb les dents. Un silenci breu i arriba el miracle, el perfum altre cop, la poca distància de l'alè d'ell amb la fantasia repetida en somnis i en insomnis. Aterra la sensació d'una presència ample i viva a la seva esquena.

L'envolta una mena de percepció fantasmagòrica que ve de lluny, de molt més lluny del que ella pot imaginar.

Però això no és el que trasbalsa l'Annette. A l'aixecar el cap i intuir l'home que té a tocar, nota com una bestioleta li recorre l'estómac per encallar-se al pubis, fer mitja volta, allargar la cua fins al pit i gratar amb les ungles l'entremig de les cames. L'Annette sent trontollar el món. Allà mateix, l'Home en Majúscules atansa el cos mentre l'Annette segueix mirant enlloc. En Bernard tanca els ulls per a respirar-la millor i li agafa els braços per fer-los dansar al voltant de l'instrument. Mentre arqueja el cos, acaronant-li una mà, llisca l'arc damunt les cordes extraient el so i la intensitat ideals. El preludi s'acaba, molto moderato, contrariant les pulsacions accelerades de l'Annette i de l'alenar fràgil i excitat d'en Bernard.

Deu segons de silenci, de no mirar-se i de no parlar. Amb prou feines respiren. Només l'alè dels dos que es confón en mig pam d'espai. Fins que ell s’aparta. Li frega els llavis a la galta suau i s'allunya tremolant. Obre els ulls per recular amb quatre passes silencioses i tanca la porta delicadament.

L'Annette es queda resseguint fixament els dibuixos de les línies a les rajoles. Així, veu passar els minuts, un darrera l'altre, i així s'hi està una bona estona, percebent l'essència de sempre al seu voltant i al seu interior. També li sembla que ha heretat una bri de saviesa, un bocí de sobrietat, un esglaó a la perfecció. A fora, la llum de setembre inunda els carrers i la finestra estreta fa esforços per eixamplar encara més la vida. La tarda cobrirà d'un to pessimista la ciutat. Ha passat molta estona endinsada en el passat i, ara, el present es torna a reduir al mateix sentiment d'angoixa de sempre. L'estima i una sensació de fredor que l’envolta a l'instant. Té por".

(De La Suite de Sofia, 2009)