—Tots els contes utilitzen la mateixa estructura. Engegueu amb situacions quotidianes que acaben quan es produeix una petita alteració, covint gairebé insignificant. I a l'epíleg expliqueu de manera sumària com continuaven les històries. Per què l'epíleg?
—L'epíleg neix perquè jo mateix tenia curiositat per saber com acabaven els meus personatges, més enllà del final del conte. I també perquè havia pensat en més d'un final possible. Hi ha contes que acaben de manera ambigua, i en l'epíleg perfiles el final. En contes que acaben malament, l'epíleg obre la porta a l'esperança. M'agrada, com a lector també, que no sàpiga en cap moment com pot acabar cada història.

—Però, a diferència de Calders, no construïu històries tancades, amb desenllaços potents.
—Sí. Com si vegessis passar un personatge sense saber on va i d'on ve.

—Us agraden els petits problemes, els petits problemes quotidians.
—Petits problemes que a vegades són reflex d'un problema més gros. Reflexos de coses que voldríem fer i no hem pogut fer, que se'ns ha passat el temps sense saber com.

—La vida, semblen dir els contes, és plena d'oportunitats perdudes.
—Sí. És una cosa sobre la qual m'agrada molt cridar l'atenció. El temps passa i hi ha coses que hem deixat de fer. El que em preocupa és el que hem deixat de fer, més que el que hem fet malament.

—Però no semblen, aquestes oportunitats perdudes, angoixar, frustrar gaire els vostres personatges…
—Miro de deixar una finestra oberta a l'esperança. Potser han perdut una oportunitat, però en tindran més. En general sóc una persona optimista. No vull que els personatges pateixin massa. Vull que tirin endavant.

—Per fer versemblant el conte, heu de personalitzar els personatges, però finalment semblen tots el mateix, l'home en sentit general.
—Sí. És una mica l'homenatge a l'home corrent, que no destaca per res. No és cap gran heroi. Més aviat és una mica perdedor.

—Aquest sentit d'homenatge indica que deuen ser personatges que us estimeu molt, que us els sentiu gaire propers, no?
—Els tinc afecte com a personatges meus, com a fills, com a amics. I el fet que siguin anònims, gent corrent, fa que tinguin més interès per mi.

—Així, eviteu de ridiculitzar-los o escarnir-los, no?, una tendència de molts contistes.
—Clar. Ans al contrari, per a mi mereixen respecte i estima, tot i que a vegades ho facis en un to humorístic. A mi m'atrau més el finalista d'un premi que el guanyador. Fins i tot el que no s'ha presentat. A més, sovint els meus personatges són objectes, el màxim de l'anonimat: una ampolla de cava, una mare de déu de fusta…

—I així, finalment, els personatges humans són tan objectes com els objectes, no?
—En efecte.

—El títol fa referència a un plat de postres, les del plat on es piquen avellanes, ametlles, panses i figues seques, menges que es cruspeixen de pressa, com es llegeixen els vostres contes. Suposo que no volíeu, però, donar la idea d’un plat secundari, un plat de postres.
—La idea que els contes són unitats petites i que n'hi ha de dolços i de rancis. Les postres de músic és un plat que s'ha d’acompanyar amb un vi dolç o amb un de ranci.

—La fluïdesa i naturalitat dels relats sembla una obsessió del contista. És així?
—Intento, efectivament, que s'entenguin fàcilment i que siguin senzills d'expressió. En alguns contes ja complico la vida al lector amagant-li detalls. Si, a més, li fes un llenguatge massa complicat…

—Això ja ho heu tingut clar des del primer llibre?
—Sí. Frases naturals, ni llargues, ni cultistes, ni col·loquials.

(Lluís Bonada. El Temps, 8 de novembre de 2005)

* * *

El recull El vertigen del trapezista serà el nou llibre d'aquest escriptor de Cornudella de Montsant, tortosí d'adopció. Tibau ha manllevat el títol d'un bloc d'internet, però amb el permís de l'autor. Fa un any que coordina el club de lectura de la nova biblioteca de Tortosa.

—Com és que el seu bloc a internet es diu igual que el seu primer llibre publicat?
—Vaig crear el bloc un dia, just abans de sopar, per veure si era fàcil. Com que li havia de posar algun títol, vaig posar-li el nom del meu primer llibre. Curiosament, el meu proper recull de contes també es titularà igual que un altre bloc.

—D'un altre blocaire?
—Sí, es dirà com El vertigen del trapezista, per tot el que suggereix la idea. Vaig conèixer l'autor del bloc i li vaig demanar permís per utilitzar el títol, i me'l va cedir molt amablement. M'agradava la idea d'un trapezista a la corda fluixa, amb vertigen, perquè els personatges de molts dels meus contes es troben en situacions d'inestabilitat, dubte i indecisió, pensant en la vida que ells somniaven tenir i la que finalment han portat. També m'interessava evocar tota la màgia del circ. A més, vaig crear un conte que es titulava així expressament, que al final ha donat el títol a tot el recull. Si tot va bé, el llibre hauria de sortir editat al febrer per Cossetània.

—Realment és tan difícil triar un bon títol?
—Decidir el títol i la portada, que són la carta de presentació d'un llibre, és fonamental per a un autor que no és gaire conegut. Un llibre de Quim Monzó ja es ven sol, i de fet n'hi havia un de Sergi Pàmies que ja es deia L'últim llibre de Sergi Pàmies. En el meu cas, no faig llibres, sinó contes. Els escric i faig una selecció quan els he de presentar a un concurs. Les editorials em donen més carta blanca, però els jurats de vegades em diuen que els agrada molt el llibre, però el títol no tant... Va passar amb Postres de músic, que havia presentat sota el títol Un món d'històries petites.

—Quin és el denominador comú dels contes d'El vertigen del trapezista?
—Sobretot l'estil breu, amb una dosi de tendresa i humor. A més, els personatges estan sempre condicionats pel dubte de com podria haver estat la seua vida. Però són una trentena de contes molt diversos, que busquen la sorpresa del lector, i que són molt breus. El més llarg es titula Monedes. El conte va ser premiat el 2004 a Valldoreix i fins ara estava inèdit.

—El sentit de l'humor és important? Com s'agafa el to just?
—A la vida i a l'hora d'escriure, l'humor és important. Hi ha contes que un 90% és humor, però d'altres en què només n'hi ha un 1%. Amb tot, no sé entendre la vida, la feina, l'escriure o fer el meu bloc sense l'humor. Hi ha coses que, evidentment, no les pots agafar amb sentit de l'humor, i també en aquest recull hi haurà algun conte que és més trist. Però l'humor és bàsic. Fins i tot quan m'he presentat a oposicions no he pogut evitar posar alguna animalada. El to humorístic em surt natural, però també busco la tendresa i que els lector s'emocionin. També intento ser breu i sintètic. Evito anar-me'n per les branques.

—En què s'assembla aquest gust per la brevetat amb l'estil d'escriptura dels blocs?
—El bloc d'internet també és un gènere literari nou, que demana brevetat. Quan entres a un bloc i el text del primer article supera la pantalla, diràs que costa més llegir-lo. El que més agraeixes, com a lector de blocs, és la concreció i la brevetat, però tothom és molt lliure de fer el que vulgui, perquè la blocosfera és una nova eina que estem construint entre tots.

—És una casualitat que els contes i els blocs estiguin de moda, o el format hi té alguna cosa a veure?
—A la societat en què vivim, ara que tenim mitjans per poder anar més ràpid, la gent es queixa que no té temps. Molts diuen que la mida ideal d'un conte és la que tardem a llegir mentre dura un trajecte de metro. Aquesta és una mesura que a les Terres de l'Ebre no tenim. A més, jo treballo només a un minut de casa. Però els contes s'han considerat sempre un gènere menor, i de fet molta gent em pregunta quan faré una novel·la, com si no fossin literatura de veritat.

—La creació del bloc li ha restat temps per escriure contes?
—Abans feia un conte cada setmana, però en l'últim any només n'hauré fet tres o quatre. Però no pateixo perquè tinc contes en cartera, amb què podria fer diversos reculls. A més, el bloc m'ha despertat la creativitat. La blocosfera és un món que t'obliga a innovar contínuament.

(Gustau Moreno. El Punt, 10 de gener de 2008)