—Em considero un exemplar típic de Barcelona. Vinc de la menestralia. Els meus avis materns tenien una taverna al carrer de l'Oli i després anaren a la Barceloneta. Els paterns tenien un talleret al carrer de la Bòria, tocant a la plaça de la Llana.

—Com era, aleshores, la Barceloneta?
—Era un món molt especial; ara no ho és. La gent d'abans era gent lligada al port o al mar: pescadors, mariners.

—Devies jugar al carrer…
—No, no. Jugava al terrat de casa, que era tot ple de plantetes que regava l'àvia. Jo era fill únic, però sempre jugava amb una cosina que era com una germana. Anava a una escola força tronada, en un pis. Aleshores no hi havia cap grup escolar i per entrar a l'Escola del Mar et calia molta influència. El meu pare, que no tenia cap formació intel·lectual, era el típic català que comprava llibres, llibres més aviat 'vells'. Jo, de petit, m'he empassat tot el món dels Jocs Florals, la 'Lectura Popular' d'en Matheu, tot el món pre-carnerià. Llegia molta poesia i molt dolenta. Recordo com em va impressionar, després, quan vaig llegir el primer llibre d'en Sagarra, el seu gran estil, la riquesa de la llengua, o Les Estances d'en Riba…

—Parla'm de la teva adolescència
—La meva adolescència coincidí amb l'esclat de l'adolescència del país. Hi havia una gran bullida que recorda la satisfacció d'ara, però més encara. Amb la proclamació de la República hi va haver un gran entusiasme popular. Els meus deu i quinze anys foren paral·lels amb l'eufòria col·lectiva, imagina't! Després, quan els franquistes van entrar a Barcelona, em van mobilitzar; això ho feien amb tots els que teníem entre 18 i 25 anys. Et feien fer la mili o et ficaven en un camp de concentració com a rojo-vencido. Te'n salvaves si trobaves un conegut, o un conegut d'un conegut, que respongués per tu. Aquest és el meu cas i vaig fer la mili a Zamora. Vaig veure la Castella del 98, la de l'Azorín, encara intacta.

—Com et tractaven?
—Els castellans tenien l'orgull d'haver vençut. Fins i tot els vençuts semblaven contents d'haver anorreat els catalans. N'hem d'aprendre molt, d'aquestes reaccions. Recordo un socialista, que personalment em tractà molt bé i a qui havien afusellat el pare, que sempre em deia 'por lo menos los fascistas han terminado con la cuestión catalana'.

—La guerra, doncs, també va ser un trencament per a tu…
—Total. Vaig entrar a la Universitat el 1941. Volia estudiar Literatura, però això significava que m'havia d'empassar els Lope de Vega i comanyia i no els he pogut veure mai. Per això vaig fer Arqueologia. Tampoc no podia dedicar-me ni a la Història Moderna ni a la Medieval, tot aleshores era dirigit i controlat. L'Arqueologia semblava més asèptica. Encara que és més polititzada que no sembla –com tot–, és evident que quedava més dissimulat. Fer una excavació no és tant un problema ideològic.

«Si no em sentís vinculat al país no tindria pràcticament sentit res del que he fet», em va dir en Tarradell la primera vegada que vaig parlar amb ell, arran del Premi d'Honor. Aquest home que ha excavat a l'Àfrica, a les ruïnes de Cartago, que ha investigat a Nova York, que ha estudiat els fonaments d'Andalusia, que ha viscut al Marroc, sempre ha estat treballant pel país. Molts catalans el desconeixen, amics meus em preguntaven, el dia en què se li concedí el Premi d'Honor: 'Qui és aquest Miquel Tarradell?' I l'arqueòleg, amb pinta de paleta mig africà mig bohemi, ha viscut prou temps fora del país com per no idealitzar-lo i, en canvi, ésser-li fidel en la mesura exacta, en la mesura del treball, de l'obra pròpia, de l'aportació intel·lectual. No solament en la mesura de l'emoció –car, d'això, ens en sobra–, sinó en la mesura del pensament. I, d'això, d'ara endavant ens en farà falta molt.

—Sempre t'has sentit català?
—Des de sempre; ho he heretat de l'ambient familiar.

—Com és el teu catalanisme?
—Molt normal. Fins i tot t'he de dir que no m'agrada la paraula catalanisme. Un suec no es planteja el que és. Per exemple, un moro és moro i prou. S'hi neix. Per a mi el problema del país no és gens mental. Quan va caure en Primo de Rivera em vaig posar una bandereta catalana al patinet. Per a mi se n'havia anat un senyor molt estrany i molt beneit que no ens deixava fer aquestes coses. I prou.

—Com era la teva Universitat, la de la teva època
—Horrorosa. Gairebé tots els bons professors se n'havien anat. Però a la Universitat vaig conèixer en Triadú, en Palau i Fabre, en Verrié, l'Ainaud, en Josep Romeu, en Miquel Dolç, gent que potser ens portàvem cinc anys per culpa dels anys de la guerra. Ens passàvem llibres catalans, però sense exhibir-los. Era fins i tot perillós exhibir llibres francesos. Una vegada, en Palau i Fabre, tot valent, es passejà amb un llibre de poemes francès, em sembla que d'en Paul Valery, per dins el claustre de la Universitat. Això, aleshores, era una heroïcitat.

[…]
En Miquel Tarradell no sembla, a primera vista, un arqueòleg típic. Ni un científic. Potser perquè el seu entorn no és ni l'arxiu ni la biblioteca, sinó la terra i la sorra, l'aire i el sol. Sembla més aviat un músic de poble o un poeta de barri. Té el front ample que s'allarga cers la calba central del cap, voltat de cabells esbullats en forma de corona cap avall, cap el clatell. La cara és molt prima i petita; els ulls, infantils i un pèl tristos; els llavis, sensuals, i el bigoti, entre endreçat i teatral. La seva figura és magra –com si s'hagués aprimat molt darrerament, perquè la roba li balla– i mòbil; quan parla no sap estar-se quiet. Té la pell bruna d'estar-se tantes hores sota el sol i de vegades sembla un paleta marroquí. El conjunt del seu aspecte és més aviat ocellívol, però d'un ocell que guaita l'entorn, com si sotgés la realitat material. Els seus ulls observen i les mans expliquen.

—Com va néixer la idea de la revista Ariel?
—Teníem el precedent de Poesia, la revista que dirigia en Palau i Fabre tot sol. Intuíem que la policia n'estava ben informada i, en canvi, no el van engarjolar. Nosaltres vam creure que fèiem molt clandestinament Ariel però la veritat és que ho sabien tot. Una vegada ens vam alegrar molt que una llibreria ens demanés tres subscripcions, però és que dues eren per a la policia! Ens devia salvar l'aire de bibliòfil que tenia la revista, un aire molt minoritari. La veníem a deu pessetes era mensual. Però al número dinou ens van dir que prou. Hi treballàvem, originalment, en Triadú, en Romeu, en Palau, en Verrié i jo. De seguida s'hi van incorporar en Cirici, en Sarsanedas, la Rosa Leveroni, en Francesc Espriu, en Jardí, en Perucho, en Barat i en Manuel Valls.

[…]

—Què és el que més t'apassiona de l'Arqueologia?
—La Història. De fet, n'hi ha de dues menes, d'arqueòlegs. Els uns estudien l'art antic i cerquen monuments o mosaics. Els altres són historiadors que, en lloc d'estudiar els documents escrits, estudien les pedres. Els primers no fan història social i econòmica, no els preocupa què menjaven els primers pagesos d'aquest país. A mi m'interessa l'estudi de la societat.

[…]

—Com va anar la teva experiència al Marroc?
—M'hi vaig trobar en unes circumstàncies molt favorables. Hi vaig ésser vuit anys, els primers quatre anys sol, la resta amb la dona. La meva dona ha estat una col·laboradora extraordinària, hem fet tanta feina junts! Dormíem a plena muntanya, en una tenda de campanya. Amb ella vaig escriure, després, l'Eivissa Cartaginesa.

Fa dos anys que la seva dona, la Matilde Font, va morir encara jove i en plena activitat. Recordo que el dia que el vaig felicitar per haver rebut el Premi d'Honor em va comentar que ja no li feia la il·lusió que li hauria fet un parell d'anys endarrera, quan l'hauria pogut compartir amb la seva dona. És per això que li notes, a la mirada, un tènue però sempre present caire de tristesa. És per això, suposo, que en Tarradell no vol parlar de la seva vida privada. "Em sento un pèl a l'altre món", em va dir el dia de la nostra primera conversa, "com si s'haguessin trencat unes cordes al meu interior". Giro full, doncs, i continuo amb l'Arqueologia.

[…]

—Tornant a la nostra conversa, de qui et consideres deixeble dins el camp de l'Arqueologia?
—D'en Bosch Gimpera i també d'en Lluís Pericot, encara que aquest darrer és més especialista en Paleolític. M'he format molt a fora, a París, a Nova York. Però tinc un tant per cent molt alt d'autodidacte. Durant mig segle, i gràcies a la feina d'en Bosch Gimpera, hi ha hagut hegemonia de l'Arqueologia catalana sobre tota la Península. Ara ja s'està esborrant, però a la postguerra, quan anaves a un congrés "nacional", gairebé només senties parlar català. Les dues úniques escoles d'Arqueologia han estat a Madrid –i encara, perquè només es preocupaven del Paleolític– i a Barcelona. L'escola d'en Bosch va ésser molt més àmplia.

—I del conjunt de la teva feina a la Universitat de València?
—A València puc dir que he creat una escola. Quan hi vaig anar era pràcticament sol, i ara, a la Universitat, hi ha un parell de noies que són adjuntes, i el director del Museu d'Alacant ha estat deixeble meu. Però potser la feina més profunda no és l'Arqueologia. És haver desvetllat a molts joves la consciència de país.

—Creus en la idea dels Països Catalans?
—N'estic convençut. Del que no estic tan convençut és que la gent l'accepti. A València, s'hi ha avançat molt, però encara és minoritària. Ho hem vist a les eleccions. Ara, és esperançador que, en deu o quinze anys, s'hagi fet tant en la consciència.

[…]

—Quina vida portes, ara?
—Doncs, sóc a la Universitat als matins. A la tarda fem la feina més científica. No dono classes massives, sinó especialitzades. No faig gaire vida social.

—Sé que llegeixes molt, i molta literatura, cosa que no hauria pensat, donats els tòpics, d'un arqueòleg.
—És cert, no n'hi ha gaires que llegeixin tant com jo. Em considero una mica un refugiat dins l'Arqueologia, Quan era a Ariel escrivia versets, però ho vaig deixar perquè eren molt dolents. Entre els meus col·legues sóc una mica heterodox. Llegeixo tot el que em cau a les mans, poesia, novel·la, no d'una manera exhaustiva i sistemàtica. Sóc una mica dispers, i és un mal, llegir tant, des del punt de vista del treball. Ara, no hi renuncio. Per a fer una feina bé, t'hi has de dedicar moltes hores. Per això no arribaré mai a ser savi…


(Montserrat Roig. "Miquel Tarradell. Els fonaments de la realitat", Serra d'Or (Barcelona), núm. 215, agost del 1977, p. 13-19)