–Què et va representar, des del punt de vista, no ja acadèmic, sinó de formació de la personalitat, passar sis anys a Bèlgica? Quina importància va tenir l'estada al Sanatori Universitari d'Eupen?
–La formacio acadèmica és sempre relativa, depèn molt de l'amistat que l'alumne és capaç d'establir amb els professors i els companys d'aula. Jo, fora un parell o tres d'excepcions, vaig quedar separat dels mestres i dels companys. Això dóna automàticament una decantació forta a la llibertat isolada, és a dir, a la solitud absoluta, que no sol ser mai gaire bona. Trobava a faltar els meus companys de Vic (que estudiaven a Itàlia o Alemanya) i no vaig ser mai capaç de fer una amistat de tant de preu amb ningú més. La formació de la meva "personalitat" constitueix un endinsament en mi mateix extraordinàriament perillós.

–Per què perillós?
–Per a la salut mental, volia dir, o per a la salut moral, com a mínim. Bé... No és pas un atzar que la meva memòria de llicenciatura, feta sota la direcció del professor Mogenet, el més "lituralitzat" dels que vaig conèixer a Lovaina, fos "Pel sofriment al coneixement en l'Orestea d'Èsquil". Èsquil era, de fet, una de les meves primeres grans lectures, feta en la traducció de Riba, deu anys abans. Però, ja es veu, es tractava de ficar-me en el tràgic com qui es tira de cap en un gorg negre. En un examen oral molt estrany, una mena d'esticomàquia amb el meu professor Mogenet (encara que la matèria era un poema de simple erudició, de Cal·límac), tot d'una ell es para, em mira a la cara i em diu: "Sembles un mouton écorché!" Vaig respondre sense abaixar el cap i de cop: "És que ho sóc." I vam quedar més amics. De tota manera, vaig treure'm de sobre el complex de no ser universitari, i vaig saber del cert que efectivament no sabia res del que s'ha de saber –això en part gràcies a la informació acadèmica rebuda, tot s'ha de dir.

L'estada d'un any i mig al Sanatori d'Eupen, en terra de llengua alemanya, amb estudiants de les quatre universitats belgues, flamencs i valons, i, a través de Brussel·les i sobretot de Lovaina, també amb una bona colla d'estudiants d'arreu d'Europa, i alguns de l'Àsia i d'Amèrica, va ser una de les experiències més fortes i duradores de la meva vida. La resumeixo dient que a la fi no tenia cap sentit l'"Inici de Càntic en el Temple" de l'Espriu. Vaig treure'm de sobre no solament el complex d'infraeuropeu, sinó que vaig constatar que érem tots iguals, amb quatre o cinc problemes de fons insolubles o mig solubles, segons les persones, i no pas segons les cultures. Més possibilitats d'universalització, impossible. […]

–Has estat traductor de l'Eclesiàstic i de la Saviesa. Què aporta una nova traducció de textos que fa centenars d'anys que es tradueixen? Quina és la funció del traductor de llibres clàssics?
–Va ser un encàrrec de la Fundació Bíblica Catalana. M'interessava encara traduir per a la Fundació Bernat Metge i aquelles dues traduccions podien obrir-me'n la porta sense necessitat de passar per ningú més. I, efectivament, van oferir-me de traduir del grec clàssic, però llavors em vaig adonar que la Bernat Metge anava irremeiablement a la deriva.

La traducció bíblica va servir-me per a entrar de veritat en la literatura d'Israel, encara que fos per mitjà de llibres relativament recents. La funció de traductor, des d'aquesta vessant, és una funció filològica, cada dia amb més informació a causa de l'augment de coneixements de les literatures anteriors o contemporànies, i una funció de revivificació. És una tasca dura –o no tan dura, segons com, perquè avui dia és força difícil de traduir al marge de les tradicions traductològiques antigues i modernes–, però molt gratificant. Hi ha una qüestió literària important, mai no ben resolta: l'adaptació a llengües allunyades en el temps i en l'espai. El català, com les altres llengües del món, necessita traduccions noves a cada generació. No cal dir que els llibres poètics haurien de ser traduïts per persones sensibles a la poesia antiga, tant se val, però també dotades per a la creació poètica. […]

–Quines han estat les ensenyances de Carles Riba, tant en l'aspecte humà com en el literari?
–Ho podríem resumir, potser, d'aquesta manera:

Tradició creadora, sinceritat artística i sinceritat moral. Una herència difícil, concedida amb un llegat d'ambició humana i nacional, o si vols humanista, de gran solidesa i gran exigència. N'hi ha que volen que sigui justament això el que m'ha frenat de publicar més. També pot ser, però la meva consciència em diu amb claredat meridiana que vam rebre més del que podíem pair. A més, el fet de no publicar, de ser "esquerp", o "amagat", o "narcisista", com han dit alguns pròdigs, és una qüestió personal meva, no té res de ribiana, i no és pas tampoc una qüestió de modèstia o d'hipocresia suïcida o de terror a la llum, sinó de tenir de la poesia un concepte massa fort i de constatar en la pràctica poètica la meva incapacitat natural de fer-ne de tan bona com la que s'ha fet, es fa i es farà. I doncs, per què n'escric? Doncs perquè no me'n sé estar. És, diguem, un misteri antropològic, del qual participem un tant per cent molt gros dels humans, un tant per cent molt més elevat, i de bon tros, que el nombre dels que publiquen.

–La poesia ha estat una constant en la teva vida. És una forma de vida?
–Vaig patir una interrupció llarga. Des de llavors n'he escrita intermitentment, a embranzides. És una forma de vida? Jo diria que sí. És un acte, una configuració verbal de la vida. Hi ha moltes altres formes, música, pintura, intuïció científica, dansa. La poesia, segons per on te la mires, és un passatemps i una frivolitat i una dèria que permet de donar forma, en la mesura que n'ets capaç, a la vida informe que et bull a dins i bull a fora. La poesia, per a mi, no és cap necessitat vital constant. El que és necessari sempre, a qualsevol persona, i per tant, en la mesura que puc acostar-me al meu ideal de persona, també a mi mateix, és el fer, poiein, i l'acte de fer és la poíesis i el resultat, si n'hi ha algun, és el poíema –els grecs parlaven així, i per això sembla qui sap què, però és una cosa que sap tothom.

(Zeneida Sardà:"Segimon Serrallonga, poesia secreta", Serra d'Or, núm. 494, 2001)

* * *

–Reduccions ha dedicat el número 73-74 de la revista a la seva poesia, això és del poc que ara es pot trobar de i sobre la seva obra, a més del llibre Miscel·lània Segimon Serrallonga que la Universitat de Vic i EUmo Editorial han publicat amb motiu de la seva jubiació. Del conjunt de col·laboracions de la revista i de la miscel·lània que ajuden a fer llum en la densitat de la seva obra s'arriba a la conclusió que la poesia és per a vostè una forma d'acció, gairebé una manera de viure.
–Un elogi dels col·laboradors, si sabia fer-lo com cal, en aquesta ocasió el pudor me'n privaria. No puc ni dar-ne la nòmina, de llarga que és. Però no em puc estar d'esmentar alguns dels qui em travessen pel mig per anar a regions d'interès general. Els estudis de Ricard Torrents són excepcionals. Analitzen la matèria poètica i van més enllà dels meus textos i abracen àmbits col·laterals i de rerefons culturals molt profunds. Estic plenament convençut que el valor de la poesia no depèn ni poc ni gaire de la construcció dels crítics, però els crítics il·luminen, com els historiadors situen. La capacitat d'il·luminar panorames i situar un poeta, la té en alt grau Joaquim Molas, quan vol, i la d'incorporar poemes al pensament filosòfic in fieri, Manuel Carbonell. Dos poetes s'instal·len als dos pols de l'esperit poètic, Gimferrer i Sarsanedas, que voldria fer meus. Cada poema és un acte de vida, i manifestar-ho o debatre-ho com fan els altres poetes i estudiosos és reblar aquesta idea amb més actes de vida. Que la paraula sigui un acte de vida ho va dir Ernest Hello i ho va repetir Maragall, i Riba va reblar el clau amb mall diamantí.

–En aquest número de Reduccions, a més d'alguns poemes seus recents hi ha algunes traduccions de poetes de l'antic Egipte. Tambe té un llibre de traduccions de poesia antiga de Mesopotàmia i d'Egipte del segle XXX al segle I aC a punt de publicar. Què el fa acudir a buscar la poesia tan al fons de la història?
–El fons de la història fa com el cosmos: cada dia creix en profunditat i amplitud. És fascinant. M'ha agradat sempre nedar i calar foc, des de petit. En literatura igualment. Sóc un atrevit. Això es tot. Ja veus que m'ho passo bé, a risc que els entesos em clavin alguna clatellada. Però, si me la claven, no faran més que amorrar-me als seus papers i altra vegada al teclat.

–Un altre llibre que té a punt de publicació són Les noces del Cel i l'Infern de Blake. Sembla que va començar-ne la traducció per pur interès de lector, per entendre'l millor. Què l'atreia tant de Blake?
–Blake és un poeta d'una animalitat comparable a la de Shakespeare, i un gran gravador. Si t'hi fiques, ja no en surts igual. A Eumo volíem publicar-lo amb els gravats, i no vam poder. Ara tampoc, però estic molt content que Empúries el torni a fer present amb aquestes Noces del Cel i l'Infern que hauríem de portar tots a flor de boca, bufant foc i paradís.

–Com és que després de l'Antologia del 51 (que no va ser pròpiament publicació) no va publicar obra pròpia fins als anys setanta? I que després d'Eixarms i del volum Poesia 1950-75, tots dos introbables fa anys, només ha publicat poemes esparsos en revistes?
–Obra pròpia! Sóc un espoliador nat i declarat. Hi ha tant d'art en creació contínua que no em sé estar de ficar-m'hi, i de tant en tant provo de fer sentir la meva veu. La meva ambició no és de fer-me un nom, sinó de ser. D'aquí quatre dies, de l'obra ningú no se'n recordarà. El que em sap greu és acabar la vida tan d'hora. Biològicament sembla que podríem viure cent vint anys, però els dimonis de la vida ens en roben molts. Hi ha una altra cosa que no entenc: Què és això de matar gent afamada, només perquè de tant en tant esclata la ira que encenen els quatre gegants del Planeta? Veus, la poesia política ara no troba els seus poetes. I ara jo em trobo que el dimoni de la desídia m'ha fet perdre tant de temps, que ja només puc dedicar-me a fer bugada dels meus papers, diguem dels meus llençols, o del meu sudari. Però, vaja, el meu desig és que em cremin i escampin les cendres en una riera del Pirineu, on la natura és més nua i visible.

(Miquel Tuneu: "Segimon Serrallonga: 'Les grans veritats es poden dir en la més vulgar de les proses'", Avui, 17 de gener de 2002)