Joan Salvat i Papasseit neix a Barcelona el 16 de maig de 1894. Conegut sobretot com a poeta, és autor també d'articles, manifestos i altres proses de caràcter polític i social. La seva vida és intensa i marcada per una tuberculosi que l'acaba conduint precoçment a la mort.

Té una infància desafortunada. El seu pare, fogoner de vaixell, mor d'accident en alta mar. Amb set anys, Salvat-Papasseit passa a viure a l'Asilo Naval Español, instal·lat a la corbeta Mazarredo; més tard l'acull la corbeta Consuelo i després la Tornado, totes atracades al port de Barcelona.

Quan té uns dotze anys, sent el desig d'incorporar-se a l'Església i comença a créixer el seu idealisme, que anys més tard desemboca en acràcia. Un any després, entra d'aprenent en una adrogueria i, més endavant, en un taller d'escultura religiosa. Vol aprendre l'ofici, però s'ha de resignar a fer tasques rutinàries al taller. En les estones lliures escriu pensaments de caràcter polític. L'ànsia de conèixer l'ofici l'anima a fer unes classes d'escultura a la Llotja.

L'any 1911, freqüenta la parada de llibres vells que el llibreter Emili Eroles té al mercat de Santa Madrona. Allí, es reuneix sovint amb el bibliògraf Antoni Palau i amb Joan Alavedra en una mena de tertúlia. Amb aquests amics es troba també a l'Ateneu Enciclopèdic Popular i constitueixen el primer nucli contestatari anomenat Grup Antiflamenquista Pro-Cultura, en la línia de l'activisme pamfletari i revolucionari.

Un any després, inicia el festeig amb Carmen Eleuterio i Ferrer, amb qui es casa el 1918. Els anys anteriors al seu matrimoni, Salvat queda influït per les idees anarquistes i socialistes, signades per Gorki i Nietzsche. Amb el seu amic, Joan Alavedra, assisteix a les classes que el doctor Jordi Rubió ofereix als Estudis Universitaris Catalans. Coneix Daniel Cardona, un dels dirigents carismàtics de l'independentisme radical i s'introdueix en els cercles nacionalistes.

Durant aquest període col·labora en publicacions de caire anarquista i revolucionari. El 1914 s'afilia a les Joventuts Socialistes i col·labora a La Justicia Social de Reus; sovinteja els locals bohemis; entra a la redacció de la revista Los Miserables i adopta el pseudònim Gorkiano, per la fascinació que li han produït els llibres de Maxim Gorki. Aplega bona part d'aquests articles a Humo de fábrica (1918). És en aquesta època (1915-1916) que treballa durant mig any —com diu al poema "Nocturn per a acordió"— de vigilant nocturn al port: "Vosaltres no sabeu / què és / guardar fusta al moll".

El març de 1916, arran de l'article "Un pueblo, Portugal" aparegut a Los Miserables, és condemnat a dos mesos i un dia de presó. Després segueix col·laborant en revistes d'aquest tipus, com ara Sabadell Federal, inicia en castellà Glosas de un socialista i comença a escriure poemes en català.

Emili Eroles i Joan Alavedra presenten el jove Salvat a Eugeni d'Ors, amb el qual comparteix l'aversió pública contra la Guerra Mundial. Precisament és d'Ors qui el presenta a Santiago Segura, el propietari de les Galeries Laietanes, on el poeta entra a treballar com a encarregat de la secció de llibreria, cosa que li proporciona una certa estabilitat econòmica.

L'any 1916 coneix el pintor i teòric Torres-Garcia i l'artista uruguaià Rafael Barradas, que l'introdueixen en el món de les avantguardes: el futurisme i el vibracionisme. L'any 1917 apareix el primer número de la revista de títol ibsenià Un enemic del Poble. Fulla de subversió espiritual, amb la qual per primera vegada Salvat-Papasseit disposa d'un espai propi per difondre les seves idees i aprofita per publicar uns aforismes titulats "Mots-propis".

Comença a deixar enrere la seva etapa més combativa i, a poc a poc, es va forjant el poeta avantguardista. Per les Galeries Laietanes passen des d'escriptors de formació clàssica noucentista fins a autors que seran els capdavanters de l'avantguarda catalana, com J. V. Foix, Josep Maria Junoy i Joaquim Folguera.

L'any 1917 publica el seu primer poema "Columna vertebral: sageta de foc" i ideològicament es decanta cap al que ell anomenarà Divina Acràcia, és a dir que comença a desvincular-se del pensament polític.

L'any 1918 edita l'únic número de la revista Arc-Voltaic. En aquesta publicació, d'influències futuristes, ja apareix el títol del primer llibre de poemes: Poemes en ondes hertzianes. L'estiu d'aquell any, arran d'una grip, comença a manifestar-se en el poeta una tuberculosi, que el durà sis anys després a la mort. Santiago Segura li ofereix casa a Sitges, on s'estableix la parella acabada de casar. Més tard fa una cura de repòs en una masia de Matadepera.

El 1919, neix Salomé, la seva primera filla. Això l'anima a escriure les proses infantils Els nens de la meva escala, editades a la revista La Mainada (1921).

Aviat torna a les Galeries Laietanes i comença un període de gran activitat. Fa noves coneixences (Tomàs Garcés, Xavier Nogués, Joaquim Sunyer, Josep Maria López-Picó) i enceta una nova etapa com a llibreter i editor. Publica el seu primer llibre Poemes en ondes hertzianes (1919), on és ben clara la seva fascinació per autors com Marinetti, els futuristes italians i, encara més, Apollinaire.

L'any 1920 fa una breu estada a París, fet que influeix en el llibre L'irradiador del port i les gavines. Col·labora assíduament en la pàgina de lletres d'El dia de Terrassa i publica com a pamflet Contra els poetes en minúscula. Primer manifest futurista català. L'any 1921 edita la revista Proa, de la qual només sortiran dos números, i col·labora a La Publicidad. Apareix el seu segon llibre de poemes L'irradiador del port i les gavines.

El desembre d'aquell mateix any és internat al sanatori de La Fuenfría, a Cercedilla, Madrid, des d'on escriu els poemes plens d'exaltació nostàlgica de Catalunya, de Les conspiracions (1922). Aquell mateix any neix Núria, la seva segona filla. Però la malaltia avança i Salvat-Papasseit comença un pelegrinatge per diferents sanatoris d'Andorra i la Catalunya Nord. Tot i la malaltia, fa plans esperançadors i la seva activitat no s'atura. Publica La gesta dels estels (1922), El poema de la rosa als llavis (1923) i un fragment més d'Els nens de la meva escala; prologa La batalla, del seu amic Daniel Cardona, i és antologat per Tomàs Garcés a Els poetes d'Ara, amb pròleg de Junoy.

El febrer de 1924 mor la seva filla Núria; la tuberculosi pulmonar de Salvat-Papasseit entra en una fase crítica i el visiten els amics escriptors i pintors, a alguns dels quals mostra poemes inèdits que guardava sota el coixí. Mor el 7 d'agost de 1924, a casa seva, al carrer de l'Argenteria, de Barcelona. Apareix Óssa menor (1925) en una edició pòstuma.

La ciutat de Barcelona recorda Joan Salvat-Papasseit amb un monument al Moll de la Fusta, al peu del qual hi ha reproduït el poema "Nocturn per a acordió", que fa referència a l'època en què l'autor va fer-hi de vigilant nocturn.

La seva obra poètica ha estat profusament difosa al gran públic, sobretot a partir de les musicacions i recitacions de Núria Espert, Celdoni Fonoll, Lluís Llach, Ovidi Montllor, Guillermina Motta, Ramon Muntaner, Teresa Rebull, Xavier Ribalta, Joan Manuel Serrat i Rafel Subirachs, entre d'altres.