[Sobre Figures i esbossos]

Salvador, que en certa mesura és un centaure de lingüista i crític literari, ens ofereix reflexions esmolades sobre l'estil de Fuster o sobre el propòsit final de les seus traduccions de l'italià i del francès. Sobre Estellés, un altre dels seus temes de recerca durant anys, trau a la llum no pocs replecs de la seua cultura literària i del seu laboratori idiomàtic, tan sucós. Escomet també l'anàlisi de la novel·lística valoriana més ambiciosa, la trilogia de Cassana, i de la primorosa obreta de Carmelina Sánchez Cutillas, Matèria de Bretanya. […]

En síntesi, Figures i esbossos és un convit a la degustació literària: un convit fet des de la consciència lingüística, ideològica i educacional de l'autor.

(Manuel Pérez Saldanya. "Figures i esbossos. Estudis sobre literatura valenciana contemporània", Saó, núm. 376, novembre de 2012)
 

* * *

El títol, tal i com l'autor assenyala al pròleg, ens remet a alguns dels escriptors més rellevants de la literatura valenciana contemporània: «Esbossos de figures, uns esbossos interessadament parcials, forçosament provisionals, reivindicadament subjectius». Parcialitat, provisionalitat i subjectivitat que, unides a un estil suculent, ens situa dintre del territori de l'assaig. O potser en la frontera –per seguir amb el terme abans apuntat– entre l'assaig i l'estudi literari. […]

Resulta especialment rellevant el capítol que incideix en la devaluació de la qualitat en les lectures de secundària –«lectures de plàstic», les anomena Vicent Salvador–, que en alguns casos han arribat a expulsar els autors canònics. És una conseqüència més de la pèrdua d'influència de la literatura en la societat actual. Caldria afegir que els perjudicis d'aquesta banalització arriben també als alumnes universitaris, als quals cada vegada els costa més entendre els grans autors. Llibres com aquest ajuden a posar les coses en el seu lloc i a escurçar les distàncies entre els clàssics contemporanis i els seus lectors.

(Ximo Espinós. "Fuster, Estellés i la resta", Información. Arte & Letras, 30 de maig de 2013)
 

* * *

[Sobre la producció poètica de Vicent Salvador]

Les metàfores i els símbols

Algú com Salvador, que tant ha escrit sobre les figures retòriques majors, no podia sinó retre's i reptar-les a combinacions interessants. […]

Referència especial mereix la metaforització del color: la "història de colors" o la "melodia de colors" (Ritual de cendra, pp. 13, 93). El blanc (Ritual de cendra, p. 15), el desagradable groc (Argiles, pp. 32, 36) i, sobretot, el blau, autonomitzat de l'entorn semàntic de cel o de mar ("llibre de blaus", dins Argiles, pp. 19 i ss., "arquitecte de blaus", p. 34; Ritual de cendra, p. 31), tal com, de fet, ja s'esdevé al sonet de Rimbaud "Les voyelles" o a les idees pedagògiques musicals de Penderecki.

En alguns casos, el treball retòric se situa en una suma de combinació sintàctica i construcció semàntica: "Hi havia un ritme romput / als mil vidres de l'espill" (Ritual de cendra, 21); o bé, l'al·lusió al·legòrica "I és un lent extermini de falç, / una muda corbella d'oblit, / un sanglot / vastíssim", revelada al final del poema: "Ara les xixarres alcen cants funerals" (Argiles, p. 75).

Cal destacar la base essencial de la metaforització i les associacions d'idees en l'obra de Salvador: la sinestèsia. I, sobre aquest fonament, s'hi revelen quatre preferències d'estil:

(a) La metonímia o l'esquema metafòric A de B o B de A és a dir, no sempre amb la inversió semàntica B de A emprada per la "generación del 27" o Riba i Foix en català): "saba de llum" (Argiles, p. 60), "creixement de l'aire" (p. 70), "agulla de cosir afirmacions" (Ritual de cendra, p. 39), "balcó del temps" (p. 59), "neguit de colomins" (Calabruix, p. 25), "infant de fum" (p. 37), "dies-iraes d'estany" (p. 41), "Marràqueix de terra" (Mercat de la sal, p. 23), "els ulls sagrats dels lliris" (p. 47). L'autor hi empra les dues possibilitats: element metaforitzador + element metaforitzat o a l'inrevés: hi declara una certa llibertat de trànsit semàntic entre tots dos elements.

(b) La paradoxa, el contrast, l'antítesi, sovint rere els mateixos esquemes esmentats, de tradició del Barroc i d'autors conceptistes com Espriu en català: "a l'ombra d'un llavi tot llum", "duríssimes tendrors" (Ritual de cendra, p. 7). Una variant n'és l'adjunció metafòrica N i N: "terra i cendra [...] ombra i molsa" (Argiles, p. 73), "vaixell i nafra, vela i àncora" (Ritual de cendra, p. 55). L'efecte habitual és el de deixar la sintaxi en un segon pla: la sintaxi mínima per a una major complexitat semàntica. (c) La hipàl·lage o l'adjectivació inversa o metonímica: "silenci ullat" (Argiles, p. 61), "salat desig" (p. 72), "esguard amarinat" (Ritual de cendra, p. 7), "argiles apagades" (Calabruix, p. 59), "l'ara s'estira i s'estira, elàstic, olímpic, tibant" (Mercat de la sal, p. 22). L'adjectivació és, possiblement, una de les recialles estilístiques més preuades de propostes de la prosa catalana: de Pla, de Fuster...

(d) La metaforització narrativa, o l'al·legoria formada no damunt metàfores d'un camp semàntic sinó damunt la suma de metàfores dels altres tipus anteriors relacionades a través de verbs també sotmesos a la pressió retòrica: "Magrana de clarors a l'horabaixa / amaga pulcrament els seus palaus" (Calabruix, p.15), "Com cavall malferit / un veler de bambú / travessa l'aigua negra del teu somni" (p. 45).

Hi ha un indicatiu retòric creixent al llarg dels llibres de Salvador: la ironia, que esclata com una garantia enunciativa de la sinceritat i la versemblança, alhora càustica i estoica. En general, la projecció de l'eix irònic i satíric s'adreça a la realitat del jo més que no a condicionar la visió de l'exterior; i no deixa d'acompanyar el to confessional i la boutade ostentosa, especialment a Mercat de la sal, amb narrativitzacions i teatralitzacions absurdes, oníriques i carnavalesques. Així, es demana: "¿Hi ha res més trist que un Nadal sense oli?" (p. 26). Els llavis que han tastat el vi ardent "busquen or, i faran les amèriques si cal amb un tramvia" (p. 27). Al sonet en què el jo es confessa al "germà de pluja, abril incestuós", recorda: "vaig cometre un amor com una casa, / com una catedral de fosca gàrgola", cosa que s'acorda "als qui no som escassos de semen ni coratge" (p. 44).

La desautomatització practicada per aquesta eclosió de la ironia es reforça amb episodis de situacionisme verament atractius, olímpics: l'acusació a la "valeriana adormidora, em fas riure, perquè ets tan impotent com jo" (p. 22); els dubtes sobre l'amor i el desig mentre el poeta és a la banyera i es retalla les ungles (p. 25); la cama trencada i la imatge de "Joan Fuster somriu barbut, empeltat de Walt Whitman, tot a floretes, amb l'ou de xocolata que esmicola per mostrar-ne el més secret missatge" (p.42). […]

Coda

A alguns poemes els és atorgada o assoleixen una capacitat de representació sintètica de les raons de fons del Salvador poeta: salvant la coreografia dels patiments amorosos, la raó biogràfica. En aquest sentit, hi ha tres temes indubtables: els poemes de la pèrdua de la mare (Argiles, pp. 37 i 51); els que conjuguen la mort del pare amb la crisi vital essencial (tres belles elegies de Mercat de la sal, pp. 47-49); i les evocacions sintètiques de les personals "Avingudes del temps" (Ritual de cendra, pp. 61-62), poblades per un odi finalment alliberat d'"un premi de col·legi i els pares no han vingut, les "escaletes de l'andana", "la riuada de l'any 57 i no tindrem escola", "les ulleres trencades de la mare", "diumenge d'octubre", "domund de xinitos", "u de novembre", "bàndols de xiquets", "calbots secs de l'oncle tan catòlic", "acampat amb banderoles vora un riu", "poble lleig", "greixero mitològic", "les casernes", i "infants descoberts en pràctiques tendríssimes entre els sacs de garrofes"...

No cal, amb aquesta autobiografia, cap glossa sobrera. Així com, en l'epifonema del calamar del poema "literatura" de Gabriel Ferrater, aquell "deia fe en el llenguatge. Va morir / devorat: l'inefable el va temptar", Vicent Salvador ha publicat, sincer i objectiu, quatre moments de la seva supervivència humana, que creu garantida o consolada amb un fructífer i perillós pacte: el "compromís biològic amb la lletra". Tan fructífer i perillós que no gosa negar la possibilitat de la bellesa o la llibertat.

(Lluís Meseguer. "Poesia i pensament de Vicent Salvador", L'Aiguadolç, núm. 27, 2002)