Barcelona, dimecres 2 de juny de 1937
 

"Estimat Màrius:
[...] Tornant d'Aragó amb el cor que em dringava com un cascavell a causa de l'excedència que m'acabaven de concedir, vaig travessar altra vegada aquelles terres tan estimades, les teves, on també jo tinc records.

[...] Fraga m'havia semblat, hores abans, una Lleida en miniatura. Venint del desert dels Monegres ja s'anuncia de lluny amb l'olor espessa dels seus figuerals inacabables; el terme fragatí sorgeix de sobte com un oasi. Les ribes del Cinca, ombrejades pels xops, són plenes d'ocells que no paren de xerrotejar. Les cigonyes van i vénen del campanar al riu, on troben pesca abundosa. Arribant-hi des dels Monegres i procedent de la «columna Durruti», també jo hauria exclamat amb tota l'ànima: ¡o terra beneïda, poblada de lleialtat! ¿Per què el govern de Catalunya, en deu mesos que ja fa que els nostres ocupen aquell territori, no ha fet res per legalitzar-ne l'annexió? Els veïns de Fraga, Tamarit, Mequinensa i Vall-de-roures són tan catalans com els d'Olot o els de Figueres.

I vet aquí que torno a Barcelona al cap de quinze anys d'haver-ne sortit. ¡Què canviada m'ha semblat! La revolució va madurant per la mateixa força de les coses, sense que cap geni polític hi influeixi ni poc ni gaire. L'aniversari de la guerra, que s'escaurà el 19 del mes vinent, ho trobarà tot de tota una altra manera; les hordes canibalesques que es van fer mestresses de la ciutat i del país i que en poc més de trenta dies van cometre una quantitat incalculable d'incendis, robatoris, assassinats i saqueigs, ara estan bandejades de la cosa pública, Tant de bo els nacionalistes i els socialistes, les dues grans forces de la nova Catalunya, s'associessin per alliberar-nos de les últimes restes que encara queden de l'anarquisme alfabètic i vesànic; són els dos únics partits combatius i disciplinats amb què compten ara per encarar-nos a circumstàncies tan extraordinàries. La guerra es lliura en darrer terme entre renaixença i antirenaixença; i ara la renaixença catalana només pot confiar en els dos grans corrents d'idees del nostre segle, el nacionalisme i el socialisme. Potser s'acosten dies de benedicció per al nostre país desventurat; fa esgarrifar de pensar com un dirigent polític, si el tinguéssim, podria aprofitar el cataclisme per engrandir la nostra terra; enmig d'un huracà un navegant audaç pot fer avançar més que mai la seva nau. Prat de la Riba s'hagué d'acontentar amb un ventet somort que a penes inflava les veles ¿de què no seria capaç amb la ventada d'ara? Però els nostres actuals dirigents són d'una mediocritat que estaborneix."

(Cartes de la guerra. Barcelona: Club Editor, 1986, p. 127-129)
 

* * *
 

"Segons d'on bufa el vent, ens arriba a ratxades el tritlleig d'una campana. Déu sap de quin poblet... Del territori enemic, és clar, ja que en el nostre no ha quedat cap campana: ¡però quina companyia fa! Estic content: he somniat la Trini. ¿Vols creure que encara no l'havia somniada mai? Llàstima que era tan incoherent, aquell somni; però la veia molt bé, que em somreia i tenia els ulls brillants de llàgrimes; els seus ulls de criatura crèdula i entenimentada.

I aquest matí de diumenge, sentint el so llunyà d'una campana de poblet, estirat sota un pi i prenent el sol tan madur de mitjans d'octubre, m'he posat a pensar que podríem ser tan feliços ella, el nen i jo, en aquesta paridera... ¿Per què no? Amb una vaca i unes quantes cabres, ben lluny de tothom; ¡Que ens deixin tranquils d'una vegada! El tritlleig de la campana anònima es confonia a moments amb les esquelles del bestiar i jo anava que tot seria tan bonic si fos ben senzill.

Però ja ho han pensat tants d'altres abans que jo i ho pensaran tants després... Tan bonic si fos ben senzill... Hauríem de començar per ser senzills nosaltres; hauríem de començar per ser massissos com les estàtues, sense tota aquesta repugnant complicació que traginem per dintre sense saber-ho.

[...]

Sense en Lluís i sense en Soleràs, la brigada se m'apareixia com buida de sentit. Ara sabíem amb força detall i sense cap dubte possible molts dels horrors que s'havien vist a la rereguarda mentre nosaltres érem al front; feia mesos que els incendis d'esglésies i les matances de capellans havien cessat, però havien deixat un mal record que només el restabliment del culte públic hauria pogut esborrar. Els mesos anaven passant i començaven a perdre aquesta esperança que ens havia sostingut en els pitjors moments, els del desbordament anàrquic; l'esperança que el desordre era passatger, que el govern autònom reprendria la seva autoritat i donaria a la guerra l'únic sentit que podia valer als ulls de tots nosaltres: la defensa suprema d'allò que en unia, que ens hauria pogut unir a tots per damunt de tot, la terra amenaçada."

(Incerta Glòria. Barcelona: El Club Editor, 1999)