Ara tot semblava culpa de la crisi, però no era culpa de la crisi aquella exposició de prostitutes a les cunetes de la nacional, passades les obres de desdoblament aturades, passats els ponts a mig construir, amb els cartells de circ descolorits i els grafits que deien N-II CARRETERA DE LA VERGONYA, DESDOBLAMENT JA… Passat el tram de carretera amb aquell esbós paral·lel sense asfaltar i separat dels cotxes per una muralla baixa de blocs de formigó, aquells terrenys inundats d'aigua negra amb cabellera d'herbes... No era culpa de la crisi l'aparador de carn fresca, una puta cada cent metres, no era culpa de la crisi perquè abans de la crisi les putes ja hi eren, va ser als anys de les grues que el negoci es va escampar pertot arreu, com una taca d'oli. Però la moral no es mou a la velocitat de les finances, i acabats els anys bons les noies continuaven allà, sotmeses com tothom a les penúries dels nous temps.

Seguint la nacional cap al nord, abans d'entrar a Tordera, l'edifici del Club Diana anunciava el començament de l'exposició. Quinze quilòmetres després, als afores de Vidreres, un edifici semblant, un altre bloc vell d'habitacions a peu de carretera, el Club Margarita, avisava del final.

Representaven les fites frontereres. Eren molt lluny l'una de l'altra, i estaven separades per muntanyes, però de nit, quan encenien els anuncis de neó, semblava que els dos edificis parlessin entre ells amb un codi de llums intermitents. Al teulat del Club Diana s'encenia una fletxa groga que volava a encertar un triangle púbic vermell; al teulat del Club Margarita una margarida gegant perdia els pètals, un per un, fins que de cop tornava a florir entre els camps foscos.

(Fragment inicial de l'obra Els nois, 2014)

* * *

Els primers olis que Perejaume va pintar, a finals dels setanta i principis dels vuitanta, ja eren paisatges del Montnegre, a darrere de Sant Pol de Mar, muntanyes capvesprades o nocturnes, liloses i màgiques. Són l'embrió de tot el que vindrà després.

Llavors eren paisatges tot just encetats; avui encara tenen la pintura fresca. Aquest olis primerencs s'han pogut veure no fa gaire en una mostra a la Fundació Palau de Caldetes. Són quadres pintats quan Perejaume tenia vint anys, amb tota la novetat del moment polític i de la persona, pintures compostes durant els estius que va estar-se a can Riera de Fuirosos i a ca l'Oller de la Cortada, al cor del Montnegre.

Mentre feia la carrera d'història de l'art, Perejaume participava a les vagues i manifestacions del moment. Anava al Cercle Artístic de Sant Lluc a fer models i a dibuixar. Allà va penjar-hi la primera exposició. Quan Joan Brossa va veure aquells quadres va quedar parat. De seguida va voler presentar Perejaume a Lluís Maria Riera, que dirigia una sala d'art a Barcelona. Va organitzar-se un sopar a ca la Pepa Llopis, la companya de Brossa. Riera va passar a recollir-los. Perejaume no ha conduït mai. El pintor anava a darrere el cotxe, igual com avui. Brossa i Riera anaven a davant.

—Així que ets de Sant Pol—li va dir el galerista—. I doncs, t'agrada, allà dalt al Montnegre?
—Ah, el Montnegre!—li va contestar Perejaume—. Hi ha una casa, allà al Montnegre... Can Riera de Fuirosos...
—Ah! És casa meva!

I així va ser que Perejaume va poder passar els estius del setanta-set i del setanta-vuit a can Riera de Fuirosos, a la muntanya del Montnegre, al rerepaís dels seu Sant Pol natal, pintant, escrivint i caminant, perquè l'obra de Perejaume és una obra caminada, impregnada del país més immediat, la terra, el recorregut sensorial de cada sot, turonet, fondalada o clariana.

(Fragment del llibre Comelade, Casasses, Perejaume, 2006)

* * *

En el moment que el tren s'atura, li comença a sonar el mòbil. Se'l treu de la butxaca, el deixa caure a la via i s'enfila al vagó. Sense les claus i sense el mòbil, la butxaca no pesa tant. L'únic que hi queda és un grapat de monedes; les que tenia per tornar canvi als clients.

És el mateix tren de rodalies que tota la vida li ha fet de rellotge. Cada vint minuts ha sentit el mateix tremolor a sota els peus. Ara el tremolor és permanent.
Aquest home té uns quaranta anys. És el propietari d'un bar que hi ha a dos carrers de l'estació. El mar, la sorra, les vies, l'estació, els pisos: així resumiria ell la seva ciutat.
Si sortia del bar, podia veure el pas del tren entre els blocs d'edificis. Veia desfilar les finestres cap al nord o cap al sud, ocupant el calaix buit entre les construccions del passeig marítim.

La línia de la costa de llevant. Una de les més utilitzades de la península. Uns trens que semblen metros, incòmodes, sense compartiments, amb cadires de plàstic, dures. Trens lents i funcionals. Transporten el bestiar que mou la capital. Els treballadors de l'extraradi.

Mentre passaven, els vagons substituïen l'horitzó per una línia blanca i vermella. Quan es feia fosc, podies veure els passatgers de dintre el tren. Dos minuts abans i dos minuts després del tremolor, els passatgers desfilaven a peu per davant del bar, com un ressò o una anticipació de l'arribada del tren.

Ara a finals de febrer, en aquesta hora de la nit, els últims trens van mig buits. Els treballadors ja són a casa, amb la família, asseguts als sofà, amb el televisor i la calefacció engegats.

Els trens nocturns recullen les restes. En aquesta estació, aquest home és l'únic que puja al tren.

(Fragment inicial del llibre Rodalies, 2004)

* * *

—Em dic Toni Sala. Sóc el vostre professor de català. Ens haurem de suportar una temporada.
D'alguna manera has de començar.

Aixeco els ulls i contemplo la trentena d'alumnes de davant meu. Trenta cares més. Trenta personetes fabricant-se a si mateixes. Trenta màscares —una part del meu ofici consisteix a desemmascarar la persona que s'apunta darrere aquesta màscara; la màscara sota la màscara del posat artificiós del primer dia. Trenta noms als quals passo llista i faig asseure per ordre alfabètic.

Com qualsevol excepció, la primera classe és important. Val per quinze o vint classes, perquè de l'opinió que sobre tu es facin avui en dependran les inevitables valoracions a la sortida —uy, éste, no veas, movent el palmell de la mà com si la donessin a una mà invisible; o, con éste no vamos hacer nada; o, éste es un mierda, un cotilla, un marica, un loco—, valoracions que comentaran amb els companys i que marcaran la manera d'acarar la pròxima classe.

Pel professor, la qüestió és exactament la mateixa. Ja hi ha d'entrada alumnes al marge del tou de la classe per com es comporten, per com s'asseuen, per com et miren. Per dir-ho en exagerat, hi ha alumnes capaços de guanyar-se el suspens el primer dia. Com n'hi ha de capaços de guanyar-se l'aprovat des del primer moment.

Alumnes de quart d'ESO, aquests nois tenen quinze o setze anys. Ens passarem el primer trimestre mirant de desemmascarar-nos. És un combat força igual. Trenta alumnes contra un professor i un professor contra trenta alumnes. Però jo tinc anys d'experiència, i ells tenen molt menys coneixement —o coneixement zero— de la tramoia que es mou darrere el decorat de la vida adulta. I encara menys de la tramoia que es mou darrere el decorat de la vida d'un professor, que és un determinat tipus d'adult, força diferent, en el món dels adults, dels adults que ells acostumen a tractar.

(Fragment del llibre Petita crònica d'un professor a secundària, 2001)

* * *

ACCIDENT

Hi ha una cançó americana, I'll be seeing you: sempre t'hi veuré. Sempre t'hi veuré, en tots aquest llocs coneguts, en aquell cafè petit, a la cantonada de sempre...

Quan vaig viure la història que us explicaré, aquesta cançó encara no l'havia sentida mai. L'he descoberta mentre escrivia aquest llibre i l'he escoltada vint mil vegades —ja sabeu com les cançons es dilueixen en nosaltres.

Em dic Toni Sala i fa molts anys vaig tenir un amic que es deia Pere Marín.

Ens teníem vistos del col·legi, quan érem dos mocosos sense consciència. Després vam anar a parar tots dos al mateix institut i a la mateixa classe, i em sembla que va ser per aquesta providència que vam continuar els estudis i no vam canviar les aules pels carrers, com van fer molts companys nostres durant el primer curs. Perquè començar a l'Institut va ser començar a personificar-nos, a poder oferir alguna cosa, i va ser molt important en aquell moment tenir cadascú a la vora la persona que li convenia. Anàvem junts i ens fèiem.

Van ser els anys de deixar anar la infantesa. Els alumnes més grans ja no ens feien por, hi parlàvem a l'hora del pati, els espiàvem quan sortíem de classe i els anàvem perdent el respecte. Com els despullàvem. Era senzill. Només ens calia trobar-los defectes —defectes que detectàvem de seguida, perquè eren els nostres mateixos, engrandits, perfeccionats i profitosos. Anàvem vestint-nos de la roba que els trèiem. De qualsevol vestit en penjaven molts fils: estirant el fil de l'avarícia, el de la vanitat, el de la bondat o el del plaer, el vestit de seguida es desfeia. Sí que hi havia vestits més complicats; hi havia l'amor, hi havia la rancúnia... Llavors costava més, però era la gràcia.

Ara diria que va ser un fil relacionat amb l'amor el que jo vaig estirar d'en Pere. ¿Era aquest mateix, el que vaig donar-li durant aquells anys? ¿Què hi trobava, en Pere, en mi? No vaig escatir-ho mai, perquè es va morir molt abans que comencés a interessar-me per conèixer les regles d'aquella mena de jocs.

(Inici del llibre Pere Marín, 1998)