CARTES IMAGINÀRIES

"En una etapa particularment difícil de soledat li va venir a la memòria la història, llegida en una novel·la, d'un professor universitari abandonat per la dona que, abatut pels seus conflictes personals i per la situació del món que jutjava caòtic, escrivia llargues cartes recriminatòries als més alts dirigents polítics de les grans potències.

Missives que un cop escrites i ensobrades no enviava.

En aquell moment ell no rebia cap altra correspondència que no fossin impresos comercials, notificacions administratives, invitacions a actes que no li venia de gust assistir o les factures de rigor.

Gairebé tota la paperassa anava a parar de dret a les escombraries.

Tampoc no se li acudia a qui podria escriure cartes personals.

Hauria donat mesos de vida per intercanviar cartes d'amor amb una mossa jove que el rejovenís.

No cal dir que a hores d'ara l'aspiració era inviable.

Havia dit adéu als bons temps.

Una nit d'insomni en què s'havia servit una segona copa de vi i estava fumant un cigarret davant del televisor sense so, es va empescar la primera missiva sense destinatari.

La va redactar prescindit del paper, bolígraf, ploma, ordinador o màquina d'escriure.

La imaginació era lliure i no imposava cap mena de trava relacionada amb fórmules de cortesia o de prudència.

Li permetia desfogar-se expressant qualsevol cosa que li passés pel cap.

La nit se li va fer curta i el va deixar prou satisfet després d'haver gosat cursar una declaració d'amor en tota regla a una model d'extraordinària bellesa i famosa a les passarel·les de vint anys enrere.

A continuació va tancar els ulls, relaxat com si durant una bona estona hagués tingut aquell cos escultural entre els seus braços.

I li va venir la son.

De manera que s'hi va acostumar.

No s'adormia fins que havia signat la carta imaginària, el caràcter i la intensitat de la qual variava segons l'estat d'ànim.

N'escrivia d'escandalosament romàntiques que fregaven la cursileria.

Altres li sortien enceses perquè encanalaven la roentor dels seus genitals martiritzats per una llarga abstinència.

De vegades eren dolgudes o bé amarades de melanconia, quan decidia castigar-se amb la idea de ser l'amant que dóna molt sense rebre en justa equivalència el mateix.

En aquesta mena de nits desassossegades li calia sortir a la terrassa.

L'aire fred li queia al damunt.

No tornava a entrar fins que, entre tremolins, deixava de sentir-se gelós.

A còpia de pràctica va anar dominant els secrets de la tècnica epistolar.

Aleshores, d'una manera gairebé automàtica, especificava els seus missatges amorosos.

Traduït amb paraules senzilles: els adreçava a dones concretes que escollia a l'atzar.

Per exemple, actrius cinematogràfiques, presentadores de televisió o habituals de la premsa rosa que per regla general apareixien a les portades de revistes o bé fotografiades nues a les pàgines interiors; també certes dones que s'encreuaven amb ell al carrer i li cridaven l'atenció perquè eren atractives, desprenien un halo eròtic o simplement tenien els pits rotunds, les cames llargues, els turmells esvelts i caminaven imprimint un ritme a les anques que l'obligava a girar el cap alhora que l'envaïa una bravada de lubricitat.

Va fer de la seva ment un copiós arxiu d'imatges femenines.

Gràcies a elles va aconseguir convertir-se en un mestre de la literatura amatòria que sovint, quan es lliurava a l'instint, es tornava pornogràfica.

No li sabia gens de greu.

Ben al contrari, tot plegat el revifava.

Vivia, si més no, un simulacre de felicitat.

El complement imprevist va arribar amb la carta solitària que un dia l'esperava a la bústia.

Al primer cop d'ull la lletra del sobre li va semblar de dona.

En obrir-lo amb pols insegur va confirmar la suposició.

Una dona anònima li feia saber que ella també l'estimava."


(Fragment extret del llibre Biografia, 2005)