PLANT D'AMOR

Mos ulls, tancats perquè altra no mire,
si els obre mai, la mort suplic los tanque;
l'aigua de plor, puix no es pot fer s'estanque
un poc espai pendrà per on espire.
Sol pel desert, fugint la primavera,
en ram florit no pendré mai posada
ab plorós cant; en aigua reposada
nunca beuré, en font ni en ribera.

Flor d'honestat, estarà en la bandera,
sobre el meu vas, un mot de lletres negres:
"Corella és mort, qui en dies poc alegres
sempre vixqué, per amar ab espera."

(Dins Obra profana. València: Edicions 3 i 4, 1983, p. 47)

* * *

COBLA [DE DOS SENYS]

que llegint-la per llarg diu contentament, e llegint-la per mitat diu descontentament

De béns e plaer tostemps abundós
sempre freturós de dol e tristor
no estic desitjós de veure dolor
de pendre muller ben cobdiciós
solaç ab cantar io prenc en repòs
del tot vull fugir pensar en la mort
ni em plau gens oir res que em desconhort
lo riure i ballar tinc per mon espòs.

(Dins Obra profana. València: Edicions 3 i 4, 1983, p. 47)

* * *

A CALDESA

Si el ferro cald refreda la mà casta,
calfar l'heu vós, encara que fred sia;
si tot lo foc en lo món se perdia,
pendrien-ne de vós, que en sou molt basta;
si en algun temps cremant la terra es gasta,
no perreu vós, vivint com salamandra,
ni perdreu l'ús de bona haca d'Irlanda
perquè us deixeu de vostra gentil casta.

Casta serà la vostra, no poc bella,
sens que jamés serà orfa de pares;
no crec lo món vos baste a compares
si gens pariu; segons vostra querella,
en dubte estic que fósseu mai donzella;
dot sens escreix demana la llei vostra,
e tot lo món de vostre cos té mostra:
fels e infels, e los de la Llei vella.

En flames grans fón verd la gavarrera,
e vós, sens foc, teniu calor que us crema;
pendran gran llum, si s'acosten ab tema
de batre en vós com en la pedrenyera;
per vós se dix la dona baratera,
que portau foc davall les vostres faldes,
del qual tothom, puix no el tancau ab baldes,
pendre'n porà com d'una gran foguera.

Calda cremant, més que el foc en l'esfera,
per a dir "no" feu-vos serrar les dents,
que no es pot dir algú dels requirents
en negun temps oís de vós espera.

(Dins Obra profana. València: Edicions 3 i 4, 1983, p. 52)

* * *

REQUESTA D'AMOR

Una sou vós, lo remei de ma vida,
sola en lo món que mon voler adora,
on mos desigs esperen fi complida.
La gran amor me força i em convida
a vós servir i pendre per senyora.
Del que volent vós servir no reposa,
ço és, sens ventura espera la fi;
lo que és prest a vós servir,
lo nom no us fretura a dir,
cos de què vós sou la vida.
A dos repartir, units d'un voler,
no hi basta poder, sinó lo morir;
lo que podeu entendre
sens paraules compendre.
Ma llibertat vers vostres peus se llança,
l'enteniment del qual
jamai de vós se parteix.
O cor, i bé em vols mal,
que em fas passar pena mortal!
Pena pas, no menys del que vós sabeu.
Feu-me socors e no us enutgeu,
que, ans del temps, vós e io serem
ensems, e parlarem
del que ara dir no gose
com serem en lloc que nengú no ens oja.

(Dins Obra profana. València: Edicions 3 i 4, 1983, p. 60)

* * *

"No fon tan gran dels jueus la temor
quan "Ego sum" dix lo Fill de Maria,
ni els covards grecs, si Hèctor combatia,
temien tant quant jo, per gran amor,
perd lo record si us veig ab fellonia:
sens mal obrar, temor me porta culpa;
mon gest pauruc, mirant a vós, m'enculpa;
mostre'm confés de culpa que no és mia.

Del jorn que us viu, d'altra gens no em pot plaure
sinó de vós, a qui prenc per senyora:
ab ferm voler ma pensa en vós adora,
e de mon cap absència no us pot raure.
O, folls jueus, bé mereixquéreu caure,
adorant déus de fust sens tal bellea!
Mas qui bé us veu, quítia de lletgea,
d'adorar vós és foll si es pot retraure.

Si us he fallit, ma gran amor ho causa,
que em tol lo seny e em fa errar, si us erre;
mas, si voleu d'aquest món jo em desterre,
manau-m'ho vós, que no hi faré gran pausa.
Però pensau si poreu fer, lleona,
que per grans crits ressusciteu ma vida;
si no, diran: "Per què sou homecida
del qui per vós lo viure abandona?"

Sola sou vós la tan singular dona
a qui amant ma voluntat no peca;
vós me fés cec com si miràs la Meca,
d'on me roman la vista no prou bona."

(Poema sense títol, dins Poesías (edició bilingüe a càrrec d'Eduard J. Verger). València: Denes, 2004, p. 148-149)

* * *

ORACIO A LA SACRATISSIMA VERGE MARIA, TENINT SON FILL, DEU JHESUS, EN LA FALDA, DAUALLAT DE LA CREU

Ab plor tan gran - que nostres pits abeura,
E greu dolor - que nostre cor esquinça,
Venim a Vos, - Filla de Deu e Mare:
Que nostra carn - dels ossos se arranqua
Yl esperit -desig lesser perdre,
Penssant que, mort -per nostres greus delictes,
Ver Deu e hom, -lo Fill de Deu e vostre
Jau tot estes - en vostres castes faldes.

Ab fonts de sanch - regua lo verge strado
Hon, chich infant, - lo bolcas ab rrialles;
Yls uostres vlls - estillen tan gran aygua,
Que pot lauar - les sues cruels nafres,
Ffent ab la sanch - un enguent e colliri
Dinfinit preu, - per leuar nos les taques
Quel primer hom, - com a vassall rebetle,
Nos ha causat, - ensemps ab nostra culpa.

Lo vostre cor - partit ab fort escarpre,
de gran dolor - nos mostra tan gran planyer,
Quels serafins - ensemps ab tots los angels,
Mirant a Vos - planyent, aprenen dolre.
Plany se lo mon - cubert daspre sçeliçi,
Crida lo sol - plorant ab cabells negres,
E tots los çels - uestits de negra sargua
Porten acorts - al plant de vostra lengua:

Quen lo dur Pal - hauen hoyt lo ladre.
Puix no voleu - que de present yo muyra,
Estigua ab Uos - tancada en lo sepuclre;
Yo us acolli - en lo meu verge ventre,
Ara vos, Fill, - rebeume dins la tomba;
Que nos pot fer - entrels vius yo conuersse,
Puix que, Uos mort, - es ja ma vida morta.

En maior loch - no pensseu yom estengua
Del que vos, Fill, - pendreu dins en la pedra.
Giten a mi - primera en la fossa,
Que no us es nou - dormir en los meus brassos!
Cobrir uos ha - lo mantell que a mi cobre,
E si no us par - uos baste tal mortalla,
La mia carn - que viu haueu vestida,
No us sia greu - que, mort, encara us cobra.

Mare de Deu, -humil tostemps e verge,
Lum daquest mon, - del Çel luent caruoncle:
Mirra portam - de nostra uida amargua,
Dolent nos fort - com hauem fet ofenssa
Al uostre Fill, - Deu e senor benigne.
Ensens tenim - que nostre cor perfuma,
Que som contents - se faça sacrefiçi
De nostra carn, - sil vostre Fill ho mana.

Ffi

E no gosam - les nostres mans estendre
Per a vntar - de vostre Fill insigne
Lo Cos sagrat; - mas preneu aquest balssem:
Que sens temor - nostra lengual confessa
Redemptor Deu, - a Deu plaent oferta,
Qui, al terç jorn, - trahent del fondo carçre
Los sants catius, - lo veureu dins la cambra
Mes clarejant - quel sol alt en lo çercle.

(Dins Obres. (ed. Ramon Miquel y Planas). Barcelona: Editorial Catalana, 1913, p. 409-411)

* * *

XXIX

DESENGANY

Los qui amau, - preneu aquesta çendra
Sobre lo cap, - que no perdau larbitre:
Amor es tal, - que sius obre la porta,
Tart se sdeue - que pels altres la tanque.
La part del mur - quel fort enemich trenqua.
Mostra cami - per hon se pugua vençre;
E som tan folls - los ferits desta fleixa,
Que tots penssam - tenir vn esmaragde
Ab tal virtut, - quens fa trobar la senda,
Vedant apres - algun altre noy passe.

Ama Narçis - a si mateix, en laygua;
Pigmaleon - volch be vna ymatge
Quell, ab ses mans, - esculpi en lo marbre;
Aquests dos sols -nols calia gens tembre
De lurs amants - altri nagues trihunfo.
Pero yo viu - mon luminos caruoncle,
Ab gran repos, - en mas del qui amaua,
Fferli present - de festa tan ben colta,
Que noy romas - damor vna çentilla
No sacabas, - venint al darrer terme.

Ffi

E nous pensseu que parle gens en sompnis;
Que no es tan clar - lo sol alt en lo çercle,
Com yo viu clar - aquest tan gran oprobri;
E, del recort, - tan gran dolor massombra,
Quel meu cor trist - en quatre parts vol rompre.

(Dins Obres (ed. Ramon Miquel y Planas). Barcelona: Editorial Catalana, 1913, p. 426)