Mercè Rodoreda

Segurament, li hauria agradat molt a Mercè Rodoreda poder veure als aparadors de les més importants llibreries del barri llatí —el barri on va viure els anys del seu difícil exili— i en un lloc destacat, la traducció al francès de la seva novel·la més premiada, El carrer de les Camèlies, en la qual es va reparar la flagrant injustícia comesa inicialment, amb La plaça del Diamant. La traducció d’El carrer de les Camèlies té una portada molt suggeridora: el retrat d’una dona mig esborrada per la pluja. I, de fet, Mercè Rodoreda ha estat per diverses i variades circumstàncies i com la portada de la novel·la, una figura lleugerament desenfocada que, però, amb tenacitat i esforç, s’ha anat imposant com la novel·lista catalana contemporània més important; indiscutiblement, la que ha assolit més difusió internacional. Al cap de tres anys de la seva mort, aquesta recent traducció francesa, en una ciutat tan rica d’ofertes culturals de les més variades tendències, no fa més que confirmar-ho. I de fet, París fou per a Mercè Rodoreda, i malgrat els problemes econòmics i morals que hi patí, una ciutat estimulant i plena d’alicients, on mai no se sentí exiliada del tot, diferentment de Ginebra. I un dels seus darrers projectes que, però, no va poder realitzar ja, era escriure un llibre dels seus records de París en la línia de París era una festa de Hemingway, un autor que admirava profundament i que la influí. Al llibre, hi volia reflectir les seves impressions sobre la ciutat, sobretot fer-hi aparèixer els seus llocs més característics i evocar-ne el perfum. La brasseria Lip o el cafè de Flore, per exemple, on, a distància, lleument esborrada, li agradava observar els grans intel·lectuals francesos de l’època, ben instal·lats en una sòlida tradició cultural; per aquells anys destacaven figures ara ja gairebé mítiques de Simone de Beauvoir i de Jean-Paul Sartre, que Mercè Rodoreda admirava. Tanmateix, sota una aparença fràgil i tímida, Mercè Rodoreda amagava una voluntat de ferro, i malgrat que la seva vida no fou mai gaire fàcil, sabé vèncer totes les dificultats i esdevenir el que es proposava ser: una novel·lista important. Els anys «inútils i desmoralitzadors», segons escriu en una carta a Anna Murià (Cartes a l’Anna Murià: 1939-1956), en què hagué de deixar de banda la seva vocació literària, els sabé convertir posteriorment i gràcies al seu esforç en «útils i estimulants».

(Carme Arnau. «Mercè Rodoreda i París», La Vanguardia, 24 d’abril del 1986)

* * *

Mi impresión personal es que en La mort i la primavera Rodoreda se comprometió consigo misma a llevar a cabo una de los más denodados esfuerzos de introspección personal que conozco. Algo comparable a lo que hizo Céline con Voyage au bout de la nuit, por poner un ejemplo cercano en el tiempo e incluso en los resultados. Eso explica que Rodoreda luchara con ella «com si m’hi anés la vida» y no vacilara en presentarla como una obra maestra: su obra maestra. ¿Lo es desde el punto de vista del lector? Sinceramente, no lo sé […]. Pero el desafío es demasiado poderoso para renunciar a él. Se trata de una novela insólita, escalofriante, bellísima, probablemente irrepetible en nuestro espacio literario […]. Me impresiona pensar en el caudal de sufrimiento que acumuló Mercè Rodoreda a lo largo de su aventura existencial, para al cabo legar esa oscura poética del dolor. El efecto que me ha producido es sencillamente inenarrable.

(Robert Saladrigas. «La última primavera en negro de Mercè Rodoreda», La Vanguardia, 29 de maig del 1986)

* * *

La inconsciència, l’ambició, les passions o l’alienació són només excuses, camins per a aconseguir una closca on reboti tota possibilitat de vida cordial. Són personatges cruels, sinistres i terriblement reals, des de sempre. Per això m’agrada destacar, de la seva obra, sobretot la crueltat, i en un altre nivell de coses, també molt important, la reflexió sobre l’aspecte més entranyable dels homes: els sentiments. Sentiments que acaben sempre convertint-se en una veritable font de sofriment. Aquesta crueltat, aquesta agressivitat per a revelar la part sinistra de la vida, Rodoreda ens la serveix, en compensació, en un estil mític i poètic, però no per ser poètic deixa de ser sinistre.

(Dolors Oller. «La crueltat com a virtut», Avui, 14 d’abril del 1983)

* * *

La pluralitat de registres i d’interessos que Rodoreda és capaç de concentrar en les seves novel·les constitueix una de les claus de la seva popularitat. Aquest és el cas, per exemple, de La plaça del Diamant, la seva novel·la més celebrada. En una primera línia, es tracta de la narració de les aventures —i, sobretot, les desventures— d’una noia d’un barri menestral de Barcelona que queda atrapada per la guerra civil i les seves conseqüències. Una història senzilla i sensible, amb escenaris reconeixibles, en la qual s’han pogut sentir identificats milers de lectors catalans. La història, però, no és una simple anècdota, perquè les angúnies de la Colometa, els seus sentiments, les seves passions i les seves pors tenen validesa universal. D’aquí l’interès que pot despertar en un lector estranger. I, encara, des del punt de vista històric, La plaça del Diamant resulta un text molt més aclaridor que molts dels manuals d’història que parlen de la guerra civil espanyola. Com és possible que en Quimet, el marit de la Colometa, home casat i responsable, ho deixi tot per anar voluntari al front a defensar una idea, una Revolució? Els que pietosament han negat el caràcter català de la Guerra Civil del 36 queden desmentits per aquesta novel·la, perquè, en Quimet, com molts altres catalans, somiava en una Revolució que capgiraria, de la nit al dia, un ordre social considerat injust. I per aquesta Revolució deixa els coloms, i la Colometa, i va a primera línia, i mor […]. 

(Agustí Pons. Avui, 13 d’abril del 1993)

Cada dia estava més cansada. Els nens, quan entrava al pis, els trobava moltes vegades adormits. Els havia estès una flassada per terra al menjador, amb dos coixins, i els trobava adormits, de vegades molt acostadets i el nen amb un braç passat damunt de la Rita. Fins que no els vaig trobar més adormits i la Rita, tan petitona, feia hiiii… hiiiii… hiiiiii… i es miraven amb el nen i el nen es posava un dit davant de la boca i li deia, calla. I la Rita tornava amb aquella mena de riure, hiiiii… hiiiii… hi… un riure molt estrany. I vaig voler saber què passava. Un dia vaig córrer més i no em vaig aturar enlloc i vaig arribar una mica més d’hora, vaig obrir la porta del pis com si entrés a robar, aguantant-me la respiració mentre feia girar la clau al pany. La galeria era plena de coloms i també n’hi havia al passadís i els nens no eren enlloc. Tres coloms, així que em van tenir al davant, se’n van anar cap al balcó del carrer, que estava obert de bat a bat, i van fugir deixant unes quantes plomes i ombra. Quatre més, se’n van anar cap a la galeria de pressa, de pressa, de tant en tant fent un saltiró i obrint les ales i quan van ser a la galeria es van girar a mirar-me i vaig espantar-los amb el braç i van fugir volant. Vaig començar a buscar els nens fins i tot per sota dels llits i me’ls vaig trobar a l’habitació fosca on, quan l’Antoni era molt petit, el tancàvem perquè ens deixés dormir. La Rita estava asseguda a terra amb un colom a la falda, i el nen tenia tres coloms davant i els donava veces i les hi prenien de la mà amb el bec. Quan vaig dir, ¿què feu?, els coloms es van esverar i van alçar el vol i topaven per les parets. I el nen, amb les mans al cap, es va posar a plorar. I la feina que vaig tenir per poder treure aquells coloms d’allà dintre… ¡I la gran comèdia! Es veu que ja feia temps que, als matins, els coloms eren amos del pis quan jo era fora. Entraven per la galeria, corrien pel passadís, sortien pel balcó del carrer i tornaven al colomar fent la volta. I era així que els meus fills havien après a estar quiets, per no espantar els coloms i tenir la seva companyia. En Quimet ho va trobar molt bonic i va dir que el colomar era el cor, d’on surt la sang que fa la volta al cos i torna al cor i que els coloms sortien del colomar que era el cor, donaven la volta pel pis que era el cos i tornaven al colomar que era el cor. I va dir que havíem de mirar de tenir més coloms, que vivien a la bona de Déu i sense donar feina. Quan els coloms, al terrat, arrencaven a volar, s’aixecaven com una onada de llampecs i d’ales i, abans d’anar-se’n a jóc, picaven les baranes i menjaven l’arrebossat, i a moltes bandes de les baranes es veien grans clapes de maons pelats. L’Antoni travessava una estesa de coloms amb la Rita al darrera i els coloms ni es bellugaven: els obrien pas, alguns, i d’altres els seguien. En Quimet va dir que ja que els coloms estaven acostumats al pis, posaria covadors a l’habitació petita. I si els nens s’asseien per terra al terrat de seguida estaven voltats de coloms que es deixaven tocar. En Quimet va explicar a en Mateu que volia posar covadors a l’habitació petita, que venia sota mateix de la golfa del terrat; calia només fer un forat al sostre, una trapa, va dir, posar una escala de llistons de terra al sostre i els coloms tindrien el camí curt per anar i venir del pis al colomar. En Mateu li va dir que potser el propietari no ho voldria i en Quimet va dir que el propietari no ho sabria mai, i que si teníem els coloms nets no es podia queixar i que ell el que volia era fer anar endavant la cria dels coloms per acabat posant una granja i que ens en cuidaríem els nens i jo. Li vaig dir que era una bogeria i va dir que les dones sempre volen manar i que ell ja sabia el que feia i per què ho feia, i tal dit tal fet; en Mateu, amb la seva santa paciència, va obrir la trapa i en Quimet volia fer l’escala però en Mateu li va dir que ja n’hi portaria una de l’obra, una mica vella, i que només li caldria serrar un barró o dos, perquè li semblava que era una mica massa llarga.

I va posar covadors a baix i de moment va tancar les parelles perquè s’avesessin a sortir directes per l’escala, en comptes de fer la volta per tot el pis. Els coloms vivien a les fosques perquè també els va tancar la trapa, que era feta de llates de fusta i s’alçava, per la banda de dalt, estirant una rotllana de ferro; i per la banda de dintre, quan érem al capdamunt de l’escala, l’havíem d’alçar amb el cap i amb les espatlles. No podia matar ni un colomí perquè els crits i els plors dels nens enfonsaven la casa. Quan entrava a l’habitació petita a netejar, encenia el llum, i els coloms quedaven encegats i paralitzats. En Cintet, amb la boca més torta que mai, estava molt enfadat.

–¡Això són coloms de presó!

I els coloms tancats a les fosques van fer ous i els van covar i van sortir colomins i quan van tenir els colomins coberts de ploma, en Quimet va aixecar la trapa, i, per una reixeta que havia fet a la porta de l’habitació, vèiem els coloms com pujaven l’escala: d’una volada, un graó o dos. L’alegria d’en Quimet… Deia que podríem tenir vuitanta coloms i amb els colomins que farien els vuitanta, ben venuts, podria començar a pensar a tancar la botiga, i potser comprar aviat un terreny i en Mateu li faria la casa amb material aprofitat. Quan arribava de treballar sopava sense ni saber què estava menjant, i de seguida em feia desparar la taula i sota del llum amb el serrell de color de maduixa començava a fer comptes damunt d’una paperina vella per estalviar paper; tantes parelles, tantes cries, tantes veces, tant d’espart… negoci rodó.

(De La Plaça del Diamant, 1962)