Montserrat Rodés Carbonell. El meu primer contacte amb allò que podríem anomenar noció poètica es va produir de ben petita, quan em vaig adonar que m'ho passava més bé pensant, que no pas jugant, i que dins meu bullien moltes sensacions que en aquells moments se'm feien molt difícils de catalogar. No sé si aquest ja era un indici del que vindria després, quan al cap de pocs anys, en plena adolescència, vaig experimentar que escriure poesia s'anava convertint en una necessitat vital. Evidentment, allò que escrivia aleshores no deixava de ser una mera provatura insignificant, però prou rellevant, per a mi, per creure en la importància que prenia l'expressió poètica. (Encara que d'una manera molt especial m'hauria agradat saber pintar...) Van haver de passar, encara, molts anys per saber que n'havia d'aprendre, i que no s'hi valia fer poemets, sense dir-ho a ningú, i anar-los guardant en una capsa de sabates. Durant la dècada del setanta m'hi vaig començar a dedicar d'una manera més rigorosa, alguns dels meus poemes van aparèixer publicats en algunes revistes catalanes de l'època. Sempre he entès que la poesia s'ha de prendre seriosament, i que les presses són les enemigues principals de qualsevol activitat, i molt especialment de la creació, atès que les experiències viscudes són fonamentals per al creixement personal i creatiu, la qual cosa implica temps, i aquell anar sabent qui som i on som. Va arribar el moment que vaig prendre la decisió de deixar d'escriure, amb la certesa que hi tornaria quan arribés l'hora. Sabia que havia de fer un llarg aprenentatge, que em calia llegir molt, aprendre dels mestres, per després desaprendre'n. A partir d'un seguit de lectures vaig començar a saber de quina manera m'agradaria escriure, i de quina manera no ho voldria fer mai de la vida. De mica en mica, vaig anar trobant la meva veu poètica. Aleshores, vaig arribar a la conclusió que ja s'havia acabat allò d'escriure poemes esparsos i anar-los arreplegant per fer-ne un recull... Calia concebre els llibres de poesia com un tot unitari, tant pel que fa a la intenció, al contingut i a la forma. No va ser, doncs, fins a mitjan anys vuitanta que em vaig decantar decididament cap aquest sentit.

Durant aquests últims anys, he entès com el fet d'escriure poesia sorgeix, almenys en el meu cas concret, d'aquella necessitat d'exercitar la percepció, el pensament i el llenguatge, que s'autointerroguen indefinidament per comprendre i experimentar, amb la voluntat d'inscriure unes paraules dins un espai intemporal propici a la reflexió, a l'aprofundiment i a una recerca inacabable, que només la complicitat amb el lector, a través de la sensibilitat activa, pot fer possible. En el procés d'elaboració dels poemes intento treballar, sobretot, la depuració del llenguatge i l'experimentació de la forma. Procuro tenir cura de la funció que ha de tenir cada paraula dins el poema, però, també, dono molta importància a la paraula com a element autònom (els sinònims no em serveixen). Prefereixo suggerir i evocar, que no pas dir i descriure. Els meus poemes solen ser breus, m'interessa crear un discurs curt, però, d'una certa intensitat. Després d'aquest llarg procés d'aprenentatge, puc afirmar que entenc per poesia, o més ben dit, per fet poètic, aquell discurs que, essencialment sorgeix de dins, és a dir, de la veritat del poeta, en el sentit que René Char l'entenia: poesia i veritat com a sinònims. Aquella veritat que el poeta extreu de la percepció i de la intuïció, i que, de mica en mica, es va instal·lant en el pensament per obtenir-ne una altra realitat. De fet, una les coses que més m'interessen en el procés creatiu és aquest afany per arribar a una aproximació, per més mínima que sigui, a la possibilitat de veritat, de vegades incògnita, però no del tot inassolible. Com va escriure Clarice Lispector amb una lucidesa absoluta: "La veritat és sempre un contacte interior i inexplicable".