Per començar, em sembla interessant partir de la gran tasca de difusió que féu Miquel Àngel Riera entre els autors en llengua catalana a través de la col·lecció «El Turó», creada l'any 1971, sota el patrocini de la Caixa de Balears i dedicada a obres de poesia, i la de «Tià de Sa Real», creada el 1979. Miquel Àngel Riera les promou i dirigeix amb un entusiasme extrem que es perllonga fins a la mort. Aquest vessant de promoció de les lletres és importantíssim, ja que va estimular molts escriptors en els seus inicis i els va ajudar a donar a conèixer la seva obra. Amb tot, durant aquests anys establí una àmplia xarxa d'afinititats i d'amistats entre creadors diversos que, l'any 1997, aplegaren la seva lletra en el volum La claror que us don... Homenatge a Miquel Àngel Riera, una obra publicada en una edició conjunta («El Turó» i «Tià de Sa Real») en què una setantena d'autors manllevaren els versos de la VIII composició del poemari Biografia per tal de retre-li un homenatge. Es tracta de més de setanta autors que li escriuen textos en homenatge, entre els quals trobam escriptors presents en aquestes jornades i molts d'altres, com ara Xavier Abraham, Sebastià Alzamora, Miquel Bezares, Xavier Bru de Sala, Pau Faner, Bartomeu Fiol, Josep Antoni Grimalt, Bernat Nadal, Ponç Pons, Jean Serra, Àngel Terron, Antònia Vicens, Antoni Vidal Ferrando o Marià Villangómez, per citar-ne només alguns de triats a l'atzar. El llibre constitueix un bon full de ruta per entendre la implicació de Miquel Àngel Riera amb el seu entorn i amb els creadors de la seva terra, per veure la imbricació que establia amb el món cultural del moment.

(Elisenda Farré i Secall. "La poesia de Miquel Àngel Riera: La recepció actual", Miquel Àngel Riera. Barcelona: Associació d'Escriptors en Llengua Catalana, 2012, p. 29-30)

* * *

Los 16 relatos de esta Crónica lasciva de una decadencia introducen además dos elementos nuevos en su narrativa –aunque también latentes en ella desde siempre– que aquí se liberan en un grado explosivo, el humor y lo fantástico. Algunas piezas son pequeñas joyas de concentración, alegoría y crítica. [...]

(Rafael Conte. "Crónica lasciva de una decadencia", ABC literario, 6 de desembre 1996)

* * *

Tots els protagonistes rierians es revolten, com prescriu, la novel·la de la condició humana. Els de la primera etapa [Fuita i martiri de Sant Andreu Milà, Morir quan cal, L'endemà de mai i Panorama amb dona] reaccionen contra l'estat de la guerra permanent en la convivència malmesa de la societat que els envolta, i protesten contra la manca d'amor, l'animalització i l'instint assassí. Els de la segona [Els déus inaccessibles i Illa Flaubert] orienten la seva revolució cap a altres aspectes més relacionats amb la condició metafísica de l'individu. Tots ells, però, es caracteritzen per dur a terme una acció radical, irrevocable, totalitzadora. Actuen, com hem vist, des del dolorós assoliment d'una veritat interior que implica, en molts casos, donar la vida. Morir per amor, vet aquí la difícil decisió dels personatges inicials de la tetralogia Milà: Andreu i el seu cosí.

(Vicenç Llorca. Salvar-se en la paraula. La novel·lística de Miquel Àngel Riera. Barcelona: Edicions 62, 1995)

* * *

Morir quan cal planteja la descoberta del món per part d'un adolescent –de qui mai no es dirà el nom– en l'escenari implícit de la guerra civil a Mallorca. Un aspecte que destaca d'entrada és la contundència amb què l'autor aborda el tema de la guerra des de la peripècia de l'individu, d'un individu incardinat, a més, en una societat i en una concreció històrica de les quals no pot fugir. [...] Amb aquesta novel·la, Riera dimensiona socialment la seva reflexió sobre el gènere humà. I ho fa a partir de l'experiència de la guerra, de l'anàlisi de l'instint de destrucció innat en l'home.

(Vicenç Llorca. Salvar-se en la paraula. La novel·lística de Miquel Àngel Riera. Barcelona: Edicions 62, 1995).

* * *

Fidel als principis que el defineixen com a escriptor, Miquel Àngel Riera aposta en les dues darreres novel·les [Els déus inaccessibles i Illa Flaubert] pel risc d'una literatura d'alta volada: textos per a interioritzar, per a assaborir lentament i per a resistir l'embat dels anys i la prova de segones i terceres lectures. Una literatura que encavalla la narració, la poesia i el pensament, una obra al servei de la veritat i la veritat entesa com l'únic punt de vista irrenunciable de l'escriptor.

(Isidor Cònsul. Llegir i escriure. Papers de crítica literària. Barcelona: La Magrana, 1994)

* * *

A Andreu Milà trobam trets que apareixeran en les obres posteriors: l'ús d'una tècnica que permet comunicar al lector les diverses perspectives dels personatges, comprendre els motius íntims que els mouen i introduir en la narració retrocessos temporals. Aquesta complexitat tècnica (que no es tracta de cap acrobàcia gratuïta, sinó que sempre està al servei de la penetració psicològica dels actors i d'una major comprensió de la realitat humana) serà més complexa en les novel·les posteriors. L'estil també es complicarà, car el llenguatge és una eina d'investigació en la història narrada.

(Pere Rosselló Bover. "Literatura i humanitat: l'obra de Miquel Àngel Riera", dins Basilio Baltasar (ed.): Panorama amb home. Palma de Mallorca: Conselleria de Cultura Educació i Esports del Govern Balear, 1990)

* * *

[Els déus inaccessibles] apareix com una clau de volta en la qual conflueixen diverses constants de la seva escriptura. En efecte, hi figuren la seva passió per l'home, la bellesa com a experiència d'humanització, la preocupació per la felicitat amb els altres. [...] Els déus inaccessibles, la nova paràbola de Miquel Àngel Riera, en conclusió, grata ben endins en el desig universal i secular de l'home de posseir la felicitat, malgrat els riscs de l'intent. És una novel·la complexa i plena de matisos, que hem de llegir sense prejudicis. Però ho paga.

(Gabriel Seguí Trobat. "Els déus inaccessibles. Notes de lectura", Lletra de Canvi, núm. 27, 1990)

* * *

A Illa Flaubert es tracten més o menys els mateixos temes que a les novel·les anteriors, afers d'interès quasi universal: la solitud, el sexe, la vellesa, la mort, la perduració, etc.; però la forma temàtica adoptada en aquesta novel·la és molt original, car l'autor aconsegueix sintetitzar i harmonitzar en un únic relat continuat dos tipus de material: per un costat, un conjunt de dades "anecdòtiques", d'esdeveniments en si mateixos irrellevants, en la vida d'un professor de literatura que arriba a la maduresa, i que, per la seva varietat, teixeixen una espècie de "novel·la d'aventures"; i, per l'altre, l'expressió d'una psicologia, de la ideologia íntima del protagonista, que dóna sentit argumental a aquests episodis vitals i els eleva a la categoria de símbol i, encara més, de mite. Això no obstant, el resultat no és un relat realista (ni costumista), però tampoc una novel·la de tesi al servei d'una metafísica, desarrelada de qualsevol espai i de qualsevol temps.

(José A. Martínez. "Burlar a la muerte", dins Basilio Baltasar (ed.): Panorama amb home. Palma de Mallorca: Conselleria de Cultura Educació i Esports del Govern Balear, 1990)

* * *

La rara anatomia dels centaures [...] en molts aspectes coincideix amb les seves novel·les, però s'hi nota una actitud menys realista, que l'apropa en uns casos a una sensibilitat més màgica i en altres a un humorisme ben insòlit en l'escriptor manacorí.

(Pere Rosselló Bover. "Miquel Àngel Riera: El compromís amb la bellesa", Lletra de Canvi, núm. 27, 1990)

* * *

La lectura de Tots els poemes de M. A. Riera ens situa davant de l'obra d'un poeta diferent o, en tot cas, d'una veu poètica força personal i diferenciada. Sovint, fins que no es descobreix i assumeix el to poètic de la seva obra costa circular pels camins que el món poètic de Riera ens ofereix. Probablement per una certa duresa de lèxic i llenguatge, per la presentació d'un món que s'allunya dels hàbits que com a lectors de poesia tenim, per la presentació d'una imatgeria poètica ben poc estandarditzada. Pla i curt, em penso que no m'equivoco gaire si afirmem que la poesia de Miquel Àngel Riera és més conceptual que no pas estètica en el sentit que utilitzem aquest mot quan ens referim a obres poètiques on l'expressió sol ésser tan important com la imatge conceptual que ens proposa. [...]

Miquel Àngel Riera crea dos grans conceptes sobre els quals oscil·la tota la seva poesia: Nai i la Bellesa. Nai és ambivalent, és concret i abstracte. La Bellesa participa principalment d'aquesta segona condició.

(Àlex Broch. "Una metafísica de comunió humana", Avui, 19 de gener 1986)

* * *

En la novel·lística rieriana, hi ha una justícia en el temps, per la qual la realitat, tard o d'hora, acaba imposant-se, provocant, irremissiblement, la "catàstrofe", en un joc temporal pel qual els personatges "el passat els esgarrifa, el present els espanta i el futur, que saben inexorable, bé endevinen que serà fosc". El record no és, en Riera, una via d'evasió, ans, ben al contrari, una eina de coneixement, en retornar l'home a la seva nuesa primigènia, a la seva genuïna condició humana. La memòria recobra, així, des d'un humanisme integral, dellà la tendència recent a la reducció de la seva funció literària al tòpic retorn nostàlgic al paradís perdut de la infantesa, el seu sentit clàssic: «la intervenció subtil i imponderable de l'experiència fins i tot en l'expressió dels afectes més contemporanis».

(Francesc Xavier Vall i Solaz. "La memòria en el cicle novel·lístic de Miquel Àngel Riera", Els Marges, núm. 35, 1986)

* * *

[La protagonista de Panorama amb dona] esdevé una figura emblemàtica, carregada d'una força gairebé tel·lúrica i ancestral, sobretot quan, muntada en la seva bicicleta, es desplaça d'una banda a l'altra, a la recerca de la seva veritat. Aquesta força poderosa de la protagonista encomana un gran dinamisme a l'univers de ficció i fa que, de totes les novel·les de Riera, aquesta sigui, malgrat el rerafons de la tragèdia, la més esperançada.

(Carme Arnau. "Panorama amb dona, de Miquel Àngel Riera", Serra d'Or, gener de 1984)

* * *

La novel·lística de Miquel Àngel Riera s'articula entorn d'un mateix nucli temàtic, que pot ser considerat el central de tota la seva producció literària: el de les relacions interpersonals. L'home és l'única realitat que interessa, com si fes seva la sentència de Terenci: «Homo sum: humani nihil a me alienum puto».

(Pere Rosselló Bover. L'escriptura de l'home. Introducció a l'obra literària de Miquel Àngel Riera. Palma de Mallorca: Obra Cultural Balear i Universitat de Palma de Mallorca, 1982)

* * *

L'endemà de mai ens aporta la veu profunda i plena del novel·lista però revestida d'una insistent autoritat: damunt el curs narratiu, al ritme de l'encavallament de les reflexions, i en la creixença segura de tots els valors de l'anàlisi. És una veu (més que no una ploma) destinada a dir-se ella mateixa amb gravetat el que pensa de la conducta humana. Però és un escriptor, amb la base ja segura d'un gran escriptor, que sap esperar que el tema "prengui", com un foc o com una pasta que treballada puja, i aleshores damunt i més enllà d'aquest tema en creixença en projecta una veu inconfusible que ens parla, amb aquest llibre admirable, de la pietat entre horrors que hi ha al si de l'home.

(Joan Triadú. "Miquel Àngel Riera: matèria de Mallorca", Avui, 21 de gener 1979)