Novel·la Prosa Narrativa breu Poesia Crítica literària o assaig Obres traduïdes Traduccions realitzades per l'autor/a Altres Estudis sobre l'autor/autora

Ignasi Riera

(1940-2025)
Ignasi Riera i Gassiot (Barcelona, 1940 – Madrid, 2025), escriptor i periodista.

Llicenciat en Filosofia i Lletres i en Teologia per la Facultat de la Companyia de Jesús de Sant Cugat del Vallès, i en Filologia Romànica per la Universitat de Barcelona. El 1969 abandona el seminari i es trasllada a viure a Cornellà de Llobregat, on durant quinze anys és regidor de Cultura pel PSUC i per IC-EV. Diputat al Parlament de Catalunya (1988-1992 i 1995-1999), el 2003 es trasllada a viure a Madrid.

Professor d’adults a l’Escola Professional del Clot, secretari de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana (1983-1987) i, durant quinze anys, tècnic editorial. És traductor al català d’obres de Célestin Freinet, entre d’altres, i comentarista radiofònic en diverses emissores d’àmbit nacional i estatal. Col·laborador habitual a la premsa, escriu una columna diària a El País o l’Avui. També participa en revistes científiques i culturals, com El Temps o Serra d’Or, i forma part de les redaccions de Nous Horitzons i Taula de Canvi.

Com a escriptor ha conreat diversos gèneres literaris i ha publicat més de cinquanta llibres de novel·la, narrativa breu, assaig, retrat biogràfic i pamflet. Expert en la problemàtica cultural, política, social i immigratòria al Baix Llobregat i a tot Catalunya, Ignasi Riera és una de les veus més crítiques i incisives del país. Aquest fet es reflecteix, sovint irònicament i caricaturesca, en la seva obra assagística i també narrativa, guanyadora de diversos premis. De la seva producció destaca Honorable Mr. R (Premi Andròmina de narrativa, 1980), El rellotge del pont d’Esplugues (Premi Ramon Llull, 1984), Bla, bla, bla… (Premi Pere Quart d’humor i sàtira, 1989) o Memòries d’un nen golut (Premi Roc Boronat de conte, 2005). 

També ha publicat obres de caràcter biogràfic sobre Jordi Solé Tura (1983), Francesc Candel (1988), Jordi Pujol (2001), Lluís Llach (2002) i el seu oncle, l’escriptor Joan Oliver (1992, 2000). Fruit de la seva afecció a la cuina i al món del vi, ha escrit diversos llibres sobre gastronomia, com Llibre d’hores del ben menjar (Premi Vives i Molins d’assaig sobre gastronomia, 2003). 

Va ser soci d’honor de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana.

Pàgina elaborada per Guillem Molla per a l’AELC.
Fotografies: arxiu de l’autor (pòrtic); © Pere Virgili; © Jordi Garcia.
 

Castellano

Castellano

Ignasi Riera i Gassiot (Barcelona, 1940 – Madrid, 2025), escritor, periodista, conferenciante y parlamentario. 

Licenciado en Filosofía y Letras y en Teología por la Facultad de la Compañía de Jesús de Sant Cugat del Vallès, y en Filología Románica por la Universitat de Barcelona. En 1969 abandona el seminario y se traslada a Cornellà de Llobregat, donde durante quince años es concejal de Cultura por el PSUC y por IC-EV. Diputado al Parlament de Catalunya (1988-1992 i 1995-1999). En el año 2003 traslada su residencia a Madrid. 

Profesor de adultos en la Escola Professional del Clot, secretario de la Associació d’Escriptors en Llengua Catalana (1983-1987) y, durante quince años, técnico editorial. Es traductor al catalán de obras de Célestin Freinet, entre otros, y comentarista radiofónico en varias emisoras de ámbito nacional y estatal. Colaborador habitual de prensa, como por ejemplo El País o Avui, donde escribe una columna diaria. Participa también en revistas científicas y culturales, como El Temps o Serra d’Or, y forma parte de las redacciones de Nous Horitzons y Taula de Canvi. 

Como escritor ha cultivado varios géneros literarios y ha publicado más de cincuenta libros de novela, narrativa breve, ensayo, retrato biográfico y panfleto. Experto en la problemática cultural, política, social e inmigratoria en el Baix Llobregat y en toda Catalunya, Ignasi Riera es una de las voces más críticas e incisivas del país. Esto se refleja, a menudo irónica y caricaturescamente, en su obra ensayística y también narrativa, ganadora de varios premios. De su producción destaca Honorable Mr. R (Premi Andròmina de narrativa, 1980), El rellotge del pont d’Esplugues (Premi Ramon Llull, 1984), Bla, bla, bla… (Premi Pere Quart de humor y sátira, 1989) o Memòries d’un nen golut (Premi Roc Boronat de cuento, 2005).

También ha publicado obras de carácter biográfico sobre Jordi Solé Tura (1983), Francesc Candel (1988), Jordi Pujol (2001), Lluís Llach (2002) y su tío, el escritor Joan Oliver (1992, 2000). Fruto de su afición a la cocina y al mundo del vino, ha escrito varios libros sobre gastronomía, como Llibre d’hores del ben menjar (Premi Vives i Molins de ensayo sobre gastronomía, 2003).

Es socio de honor de la Associació d’Escriptors en Llengua Catalana.

Página elaborada por Guillem Molla para la AELC.
Fotografías: archivo del autor (pórtico); © Pere Virgili; © Jordi Garcia.

English

English

Ignasi Riera i Gassiot (Barcelona, 1940 – Madrid, 2025), is a writer, journalist, lecturer and parliamentarian. He has a degree in Philosophy and Letters and another in Theology from the Society of Jesus Faculty in Sant Cugat del Vallès, as well as a degree in Romance Philology from the University of Barcelona. In 1969 he left the Seminary and went to live in Cornellà de Llobregat, where for fifteen years he was a town councillor for PSUC (Unified Socialist Party of Catalonia) and IC-EV (the Left-Greens party) and responsible for the area of Culture. He was a member of the Parliament of Catalonia from 1988 – 1992 and 1995 – 1999. In 2003 he moved to live in Madrid.

He has taught adults at the Clot Technical Training School, was Secretary of the Association of Catalan Language Writers (AELC) from 1983 to 1987 and he also worked in publishing for fifteen years. He has translated works by Célestin Freinet and other writers into Catalan and is, furthermore, a well-known radio commentator, in both Catalan and Spanish programmes. He appears frequently in the press, with daily columns in El País or Avui, writing also for scientific and cultural reviews like El Temps or Serra d’Or, and is on the editorial boards of the publications Nous Horitzons and Taula de Canvi. 

As a writer, he has worked in different genres, publishing over fifty books in the form of novels, short stories, essays, biography and pamphlets. An expert on cultural, political, social and immigration issues in the Baix Llobregat area in particular, and in Catalonia in general, Ignasi Riera is one of the country’s most critical and incisive voices. This is particularly notable in the often ironic and caricaturesque spirit of his essays and of his narrative works, for which he has been awarded a number of prizes. Outstanding among the latter are Honorable Mr. R (Honourable Mr. R – 1980 Andròmina Prize for Fiction), El rellotge del pont d’Esplugues (The Clock on Esplugues Bridge – 1984 Ramon Llull Prize), Bla, bla, bla… (1989 Pere Quart Prize for Humour and Satire) and Memòries d’un nen golut (Memoirs of a Gluttonous Boy – winner of the 2005 Roc Boronat Short Story Prize). 

He has also published biographical works on Jordi Solé Tura (1983), Francesc Candel (1988), Jordi Pujol (2001), Lluís Llach (2002) and his uncle, the writer Joan Oliver (1992, 2000). Fruit of his love of good food and wine are several books on gastronomy, for example Llibre d’hores del ben menjar (Book of Hours of Good Eating – winner of the 2003 Vives i Molins prize for the Essay on Gastronomy).

He was a honorary member of Associació d’Escriptors en Llengua Catalana (AELC, Association of Catalan Language Writers).

Web page by Guillem Molla for AELC. 
Photographs: © Pere Virgili, © Jordi Garcia.
Translation: Julie Wark. 

Biografia

Ignasi Riera i Gassiot neix a Barcelona el 5 de gener de 1940 al si d’una família menestral del barri de Vallcarca. Nebot de l’escriptor Joan Oliver.

Estudia Filosofia i Lletres i Teologia a Sant Cugat del Vallès, a la Facultat de la Companyia de Jesús, i Filologia Romànica a la Universitat de Barcelona. El 1969 abandona el seminari i es trasllada a viure a Cornellà de Llobregat, on durant quinze anys és regidor de Cultura pel PSUC i per IC-EV. En la legislatura 1988-1992 és diputat al Parlament de Catalunya per Iniciativa per Catalunya i arran de les eleccions de 1995 torna a ser diputat al Parlament pel mateix partit. El 2003 es trasllada a viure a Madrid.

A més d’escriptor i polític, ha exercit la docència com a professor d’adults a l’Escola Professional del Clot i, durant quinze anys, s’ha dedicat al món de l’edició com a tècnic editorial. Paral·lelament, ha estat secretari de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana (AELC) (1983-1987) i comentarista radiofònic, periodista i articulista. Col·labora a Ràdio 1, Ràdio 4, Catalunya Ràdio, Onda Cero, SER i COM-Ràdio. A la premsa, ha escrit als diaris El País, Diari de Barcelona, La Vanguardia, El Periódico de Catalunya, El Punt i l’Avui, on publica una columna diària. Al llarg de diverses etapes, ha escrit en revistes científiques i culturals, com Arreu, Treball, Aquí, El Temps, Serra d’Or o El Món, i ha format part de les redaccions de Nous Horitzons i Taula de Canvi.

Conferenciant, presentador de llibres i d’exposicions d’art i expert en la problemàtica de la immigració a Catalunya, Ignasi Riera és una de les veus més crítiques i incisives del país, sobretot en l’aspecte de política cultural, terreny en què ha treballat vinculat a diferents comissions i ONG. De la seva trajectòria parlamentària cal destacar la participació en l’Intergrup de solidaritat amb el Sàhara, durant la campanya «Pau al Sàhara». Ha estat també membre de la comissió parlamentària d’estudi de bosses de pobresa a Catalunya i representant, per Iniciativa per Catalunya, de la comissió de control de ràdio i televisió. Pertany a SOS-Racisme, al Col·legi de Periodistes de Catalunya i és membre de la comissió de Justícia que treballa en els temes sida i presó. Afeccionat a la cuina i al món del vi, participa en gran part dels projectes a favor del vi i de l’art del bon menjar.

És traductor al català de diverses obres de Célestin Freinet. Com a escriptor ha conreat diversos gèneres literaris i ha publicat més de cinquanta llibres entre novel·la, narrativa breu, assaig, retrat biogràfic i pamflet. La seva obra reflecteix, sovint irònicament, les tensions de la immigració, les lluites obreres i els problemes de les ciutats suburbials de Barcelona, així com els aspectes socials i polítics del país. En aquest aspecte destaquen El Baix Llobregat, quince años de luchas obreras (amb José Botella, 1976), Pàries, sindicalistes, demagogs (1986), Opressió i resistència: El franquisme (1939-1975) (1991) o Emigrantes y refugiados, el derecho universal a la ciudadanía (2002). Ignasi Riera sol presentar caricatures iròniques del que trobem a la societat catalana, com a La revolta dels avis (2005), Lletra de batalla (1995), Honorable Mr. R (Premi Andròmina de narrativa, 1980) i Bla, bla, bla… (Premi Pere Quart d’humor i sàtira, 1989). Exemples de gran capacitat fabuladora són Natàlia i altres contes (1995), El rellotge del pont d’Esplugues (Premi Ramon Llull, 1984), No arrenqueu els geranis (1984) o Un diputat per a no-res (1992).

Entre els llibres de no-ficció destaquen El meu oncle Pere Quart (1992), Un patriota exemplar (1997), Els catalans de Franco (1998), Viatgers de Barcelona (2000), Un català a Madrid (2004), Memòries d’un nen golut (Premi Roc Boronat de conte, 2005), i obres de caràcter biogràfic sobre Jordi Pujol (2001), Joan Oliver, (1992, 2000) Francesc Candel (1988), Jordi Solé Tura (1983) i Lluís Llach (2002). També escriu sobre gastronomia, amb llibres com Diccionari de la cuina catalana (2002) i Llibre d’hores del ben menjar, guanyador del Premi Vives i Molins d’assaig sobre gastronomia 2003. 

 
Ignasi Riera mor a Madrid el 22 de maig de 2025 a l’edat de vuitanta-cinc anys.
 
Va ser soci d’honor de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana.
Ⓒ Jordi Garcia.
Ⓒ Jordi Garcia.
Ignasi Riera, el 1997. Ⓒ Pere Virgili.
Ignasi Riera, el 1997. Ⓒ Pere Virgili.
Amb Anabel Campo, coautora d'<i>El Baix Llobregat </i>(1993).
Amb Anabel Campo, coautora d'El Baix Llobregat (1993).
Amb Sílvia Cóppulo, a la Universitat Menéndez Pelayo, el 1997.
Amb Sílvia Cóppulo, a la Universitat Menéndez Pelayo, el 1997.
Ignasi Riera, el 2006.
Ignasi Riera, el 2006.

Premis

  • Premi Andròmina de narrativa (1980): Honorable Mr. R.
  • Premi Ramon Llull (1984): El rellotge del pont d’Esplugues.
  • Premi Pere Quart d’Humor i Sàtira (1989): Bla, bla, bla…
  • Premi Vives i Molins d’assaig sobre gastronomia (2003): Llibre d’hores del ben menjar.
  • Premi Roc Boronat de conte (2005): Memòries d’un nen golut.

    • Articles

  • «Ramon Comas, in memoriam. Amb la pressa dels nàufrags», Serra d’Or (Barcelona), núm. 223, abril 1978, p. 77-79.
  • «La resposta revolucionària d’Alfons Comín», Serra d’Or (Barcelona), núm. 256, gener 1981, p. 35-36.
  • «Sobre novel·la catalana ara», Serra d’Or (Barcelona), núm. 262-263, juliol-agost 1981, p. 69-71.
  • «Balanç del segon semestre de 1981. Novel·les i novel·listes», Serra d’Or (Barcelona), núm. 270, març 1982, p. 35-38.
  • «Novel·les 1982: La taula ben parada», Serra d’Or (Barcelona), núm. 279, desembre 1982, p. 73-75.
  • «Moltes novel·les a la recerca d’una novel·lística», Serra d’Or (Barcelona), núm. 293, febrer 1984, p. 51-52.
  • «Novel·les per a fer país», Serra d’Or (Barcelona), núm. 298-299, juliol-agost 1984, p. 73-74.
  • «El meu oncle Pere Quart», Serra d’Or (Barcelona), núm. 302, novembre 1984, p. 27.
  • «Per la fangosa nit», Serra d’Or (Barcelona), núm. 308, maig 1985, p. 30.
  • «‘Ara és hora, traductors…'», Serra d’Or (Barcelona), núm. 312, setembre 1985, p. 25.
  • «La lliçó dels pallassos», Serra d’Or (Barcelona), núm. 318, març 1986, p. 30.
  • «Temps de (noves) revoltes», Serra d’Or (Barcelona), núm. 319, abril 1986, p. 77.
  • «Una llança a favor de López-Picó», Serra d’Or (Barcelona), núm. 322-323, juliol-agost 1986, p. 7-10.
  • «Pere Quart, un poeta religiós», Serra d’Or (Barcelona), núm. 324, setembre 1986, p. 33-34.
  • «Canviar de feina», Serra d’Or (Barcelona), núm. 329, febrer 1987, p. 26.
  • «Tres catalans al Nobel: La darrera alternativa», Lletra de Canvi (Barcelona), núm. 1, novembre 1987, p. 27.
  • «La funció del crític. Lectures en ebullició», Lletra de Canvi (Barcelona), núm. 4, febrer 1988, p. 18-20.
  • «Els punts foscos d’un procés clar», Cultura (Barcelona), núm. 11, febrer 1988, p. 38-39.
  • «Avel·lí Artís-Gener, en ‘Tísner’ pels lectors», Diari de Barcelona. Llibres (Barcelona), 23-II-1988, p. III.
  • «Joan Fuster contra la claustrofòbia», Serra d’Or (Barcelona), núm. 342, abril 1988, p. 22-25.
  • «Siluetes de paper. El valencià Josep Piera o la sensualitat escrita», Diari de Barcelona. Llibres (Barcelona), 19-IV-1988, p. VII.
  • «Carta oberta a un amic català», Serra d’Or (Barcelona), núm. 345, juliol-agost 1988, p. 28.
  • «Ferran Torrent: ‘No emprenyeu el comissari'», Catalan Writing (Barcelona), desembre 1988, p. 115.
  • «La tertúlia», La Vanguardia (Barcelona), 10-I-1989, p. 54.
  • «Records i sensacions», Diari de Barcelona. Llibres (Barcelona), 31-I-1989, p. II.
  • «Jesús Moncada, l’art d’un escriptor de cafè», Diari de Barcelona. Llibres (Barcelona), 14-II-1989, p. VIII.
  • «Joan Maragall, un autor entre la saviesa i la sensibilitat», La Vanguardia (Barcelona), 21-II-1989, p. 54.
  • «Sobre el suport genèric», La Vanguardia (Barcelona), 4-IV-1989, p. 54.
  • «‘El món comença amb l’aurora'», Diari de Barcelona. Llibres (Barcelona), 4-VII-1989, p. I.
  • «Poesia per a una revolta», La Vanguardia (Barcelona), 4-VII-1989, p. 57.
  • «Montserrat Roig, or the passion for writing», Catalan Writing (Barcelona), núm. 3, octubre 1989, p. 29-43.
  • «Epitafi per un projecte editorial: Laia, S.A.», La Vanguardia. Cultura y Arte (Barcelona), 7-XI-1989, p. 12.
  • «L’escriptor del mes», Avui Cultura (Barcelona), 9-XII-1989, p. III.
  • «L’estat del català», Serra d’Or (Barcelona), núm. 362, febrer 1990, p. 37.
  • «Signes d’identitat: La barreja com a ingredient cultural», dins Sabadell: La cultura a reflexió. Sabadell: Ajuntament de Sabadell, vol. 1, 1990.
  • «L’autoritat de l’Institut d’Estudis Catalans» [amb Antoni Dalmau i Dalmau, Joan Colomines i Joan Solà], El País. Quadern, 25-IV-1991, p. 2-4.
  • «Tot recordant el doctor Antoni Font i Costa», Serra d’Or (Barcelona), núm. 381, setembre 1991, p. 35.
  • «Isabel-Clara Simó o l’escriptura com a compromís», Serra d’Or (Barcelona), núm. 382, octubre 1991, p. 16-18.
  • «Quinze anys de ràdio», Serra d’Or (Barcelona), núm. 385, gener 1992, p. 37.
  • «Les tradicions catalanes», El Temps (València), núm. 434, octubre 1992, p. 30-31.
  • «Guillem Viladot, poeta i alquimista», Suplement de Crònica d’Ensenyament (Barcelona), octubre 1992, p. 6-10.
  • «El Barça: Futbol amb valor afegit», Barcelona: Metròpolis Mediterrània (Barcelona), núm. 22, 1992, p. 51-56.
  • «Els aniversaris marquen l’agenda», Serra d’Or (Barcelona), núm. 400, abril 1993, p. 57.
  • «Vicent Andrés Estellés, o la crònica d’un país complex», Crònica d’Ensenyament (Barcelona), núm. 56, maig 1993, p. 37.
  • «Enigmes africans», Serra d’Or (Barcelona), núm. 403-403, juliol-agost 1993, p. 52.
  • «Maiakovski, o la poesia estimulant», Serra d’Or (Barcelona), núm. 408, desembre 1993, p. 67.
  • «Els deures viscuts per la família», Perspectiva Escolar (Barcelona), núm. 181, gener 1994, p. 22-26.
  • «Fer una nova política lingüística», Nous Horitzons (Barcelona), núm. 142, octubre 1996, p. 37-41.
  • «El llibre de text: Debat a tres bandes» [amb Amparo Tomé i Antoni Tort], Guix (Barcelona), núm. 228, octubre 1996, p. 51-56.
  • «Urbanitat» [amb Amparo Tomé i Antoni Tort], Guix (Barcelona), núm. 229, novembre 1996, p. 41-44.
  • «Un oliver coherent», Serra d’Or (Barcelona), núm. 443, novembre 1996, p. 28.
  • «La Promoció professional dels docents i les docentes: Debat a tres bandes» [amb Amparo Tomé i Antoni Tort], Guix (Barcelona), núm. 230, desembre 1996, p. 53-57.
  • «El sexisme a la llengua» [amb Amparo Tomé i Antoni Tort], Guix (Barcelona), núm. 231, gener 1997, p. 57-60.
  • «La festa de la cuina», Faristol (Barcelona), núm. 34, juny 1999, p. 28-29.
  • «Joan Oliver / Pere Quart o l’inventor de jocs», Serra d’Or (Barcelona), núm. 475-476, juliol-agost 1999, p. 40-42.
  • «La pervivència de Joan Oliver / Pere Quart», dins Joan Oliver «Pere Quart», centenari (1899-1999). Barcelona: Generalitat de Catalunya, 1999, p. 5-7.
  • «Lluitem contra la por», La Vall d’Hebron (Barcelona), estiu 2000, núm. 23.
  • «Valors i ciutat», Senderi, Educació en valors, núm. 8, 1-V-2001.
  • «Universitat?», Avui (Barcelona), 17-VIII-2001, p. 3.
  • «Paz en el Sáhara», dins Jornadas de reflexión y debate: El Sáhara Occidental en el nuevo orden mundial, 2001.
  • «Tertúlies», Avui (Barcelona), 5-VIII-2004, p. 3.
  • «Quina unitat?», Avui (Barcelona), 27-XI-2004, p. 3.
  • «Demagògia», Avui (Barcelona), 28-IV-2005, p. 3.
  • «Dissidència de baixa intensitat», dins Tradició i dissidència. XXII Galeusca: Encontre d’Escriptors Gallecs, Bascos i Catalans. Barcelona: AELC, 2005, p. 81-87.
  • «Llegir», Avui (Barcelona), 27-V-2005, p. 3.
  • «‘Donasses'», Avui (Barcelona), 31-V-2006, p. 26.

    • Vincles

    Comentaris d'obra

    «Ignasi Riera ja és una mica com els avis als quals la vida els ha marcat itineraris sovint costeruts. Ho fa amb una justa combinació de tendresa, ironia, astúcia i mà esquerra en un recull d’articles breus que porta per títol La revolta dels avis, en el qual fixa la vista, primer, i desmunta, després, dos grans mites: la saviesa dels vells i la bondat dels infants. Riera és un hàbil narrador d’anècdotes que sap soldar amb bona disposició. Té aptituds per agermanar màximes de la saviesa popular amb referències als clàssics, així com per harmonitzar i fondre un llarg anecdotari personal amb experiències generals i comunes. Això mateix indica que té dots d’observador: demostra en La revolta dels avis, i en altres obres i en els seus articles, que no és miop ni daltònic. Mirada afilada que afina després a l’hora de traduir-la en paraules.»

    (Gemma Casamajó: «Tendre i astut», Avui Cultura (Barcelona), 28 d’abril de 2005, p. 12)

    * * *

    «Quan penja uns hàbits que, en qualsevol cas, li donen un fons cultural que molts –i alguna ‘molta’– li envegem, emprèn un camí que alguns en dirien polític i que a nosaltres ens agrada més considerar social. Podia haver estat un professor de col·legi confessional elegant i deriva cap a l’ensenyament als sindicalistes. Un barceloní de naixement que quan canvia de barri no és per anar a un altre més elegant, ans per traslladar-se a un ‘off-Barcelona’, concretament el Cornellà de Llobregat d’El rellotge del pont d’Esplugues del premi Ramon Llull, una localització impensable si Catalunya no hagués estat i cobegés encara ser la Fàbrica d’Espanya. Un activíssim diputat al Parlament de Catalunya per més d’una cosa, encara que un dels seus propis títols –Un diputat per no res– ho contradigui. Institució des d’on pot lluitar sense perdonar la vida de ningú perquè no és aquest el seu tarannà, per senyals d’identitat, per evitar, potser, que La pobra Norma Litz acabi per tenir raó i passi de la irònica ficció a la realitat. Un home que escriu sobre gastronomia i freqüenta els fogons. Un autor a qui li queden pocs –o cap– gènere per conrear (els que li queden, com pot ser el teatre, segurament és perquè cal ser d’un club un no el volen admetre, com a tants d’altres, com a soci), amb el resultat d’una obra ja prolífica regida per un punt de vista que podríem definir, simplificant, de refús de la plusvàlua. Una originalitat avui en dia, sens dubte. Una obra on hi sovinteja la ironia –qualitat d’or per a qualsevol autor dels dos gèneres extraliteraris– i on l’arbre de l’opinió no li enterboleix gens la visió del bosc de la vida humana.»

    (Marta Pessarrodona: «Honorable Mr. Riera», dins L’escriptor del mes: Ignasi Riera. Barcelona: Generalitat de Catalunya, maig 1997, p. 6)

    * * *

    «La segona part de la novel·la parla, exclusivament, de l’any, 1987, clavats ja, de ple, en la pròxima dictadura; i de la condemna a mort de l’honorable míster R. Una condemna que mobilitza tot l’espectre associacionista de l’Estat espanyol. […] Salvament que l’autor emprarà, també, per a riure-se’n, per a posar en solfa l’estupidesa dels partits, de les institucions religioses o dels conreadors del bon ‘mot’, sempre, això sí, d’una manera higiènica, divertida i saludable, que va de l’humor al sarcasme, amb un llenguatge accessible, planer i gojós.

    La novel·la de l’Ignasi Riera no para esment ni en les víctimes ni en els executants; em fa l’efecte que per a ell tots els personatges són víctimes irrisòries d’un temps irrisori i estúpid, víctimes d’una arma casolana, quotidiana i general, una arma blanca especialment dissenyada per al crim perfecte, una arma que no deixa rastres, ni petges, ni li calen coartades ni complicitats, l’arma assassina de l’honorable míster R: l’avorriment.»

    (Josep Lozano: «Ignasi Riera: Honorable míster R. (novel·la moral i/o exemplar)«, L’Espill (València), núm. 10-11, 1981, p. 192)

    * * *

    Ignasi Riera (Barcelona, 1940) és un homenot polifacètic. Escriptor, polític, tertulià radiofònic, exeditor i gestor cultural, ha publicat una extensa obra entre novel·les, narracions curtes, assajos i biografies. Fill d’una família menestral del barri de Vallcarca, Ignasi Riera va estudiar als jesuïtes, va estar un temps al seminari i, després d’una crisi de fe, va acabar llicenciant-se en filologia romànica alhora que baratava la fe catòlica pel marxisme. En la seva dimensió política, Riera va ser membre del PSUC, regidor de l’Ajuntament de Cornellà de Llobregat i diputat al Parlament de Catalunya per IC. Actualment, Ignasi Riera viu a Madrid, on es va traslladar el 2003 per casar-se amb ‘una dona esplèndida que feia d’infermera'».

    (Joan Agut: «Amb sal i pebre», Avui Cultura (Barcelona), 21 de juny de 2006, p. 13)

    Entrevistes

    —Sou un escriptor amb molta obra publicada, força part de la qual, per cert, no es troba habitualment. Sou també un parlamentari incisiu. Us considereu, per aquesta doble condició, una «rara avis» dins del Parlament?
    —No, en absolut, hi ha d’altres parlamentaris que es dediquen, com jo, a la ploma: Antoni Dalmau, Vinyet Panyella, Josep Bargalló, Carod-Rovira i d’altres.

    Jo he anat escrivint perquè m’agrada intervenir, però no em valoro gens. Penso que algun dia em dedicaré a escriure… i ho dic sincerament. L’únic que em diferencia de les altres persones és que, el que veig, ho verbalitzo.

    —La vostra obra –assaig, novel·la, contes– és una literatura d’orador? És a dir, obeeix més a la necessitat d’explicar en veu alta, a una voluntat d’extraversió?
    —Ho he dit més d’una vegada: si jo m’hagués de definir, em definiria com a escriptor oral. En general, em quedo més satisfet de la peça literària dita, si se’m permet el joc de paraules, que de la peça literària escrita. A la pràctica, m’agrada més xerrar que no escriure. A partir de Lletra de batalla –llibre necessari per a mi per tal d’explicar certes claus del que havia estat la meva vida– m’han vingut unes certes ganes de desenvolupar en forma de novel·la llarga alguns dels arguments que més m’interessen. Tinc la sensació que encara no he fet la novel·la que vull, potser perquè fins ara he escrit bastant sota el signe de la voluntat d’intervenir, més que no per la voluntat de fer creació literària, com és el cas del recent llibre Contes de la ràdio.

    —Darrere els contes, o comentaris irònics, sempre hi ha una referència social, però, a més, segons que dieu, l’escriptura ha tingut o encara té per a vós efectes terapèutics.
    —A mi, escriure m’ha anat molt bé per a ordenar-me. Visc una vida molt extravertida i, alhora, molt introvertida. Tinc molt blindada la intimitat, perquè crec que cadascú ha de tenir una certa privacitat. Hi ha narracions, però, en què surto d’aquesta intimitat però hi torno a entrar. Al llibre Natàlia i altres contes n’hi ha un, no sé si dir-ne d’amor, que fa referència a una relació que vaig tenir i que, quan es va acabar, em va deixar bastant afectat, tot i que, externament, no es feia manifest. Quan vaig haver escrit aquest relat, vaig quedar molt tranquil; va tenir, en aquest sentit, un efecte terapèutic.

    —La ironia, tan present a la vostra obra, compleix l’efecte distanciador de la realitat, o en el vostre cas és un recurs que utilitzeu en no poder dir les coses tan grosses com voldríeu.
    —En part, és això que dius. A part, però, acostumo a mirar les coses amb una certa distància. La realitat em provoca aquesta certa distància irònica; no cal forçar la màquina, en aquest sentit.

    —Fóreu, encara, més crític que no sou?
    —Segurament, sí. Jo sospito que, de vells, serem més estripats. En part, el fet de tenir càrrec polític em porta a tenir una certa moderació, és a dir, no em vull aprofitar del fet de ser diputat per poder dir certes coses. Si hagués de dir una cosa molt grossa, primer faria la carta de dimissió de diputat i, després, la diria. Ara, hi ha moments que m’agradaria tenir nassos per a capgirar-ho tot.

    —Una de les coses que es noten, llegint la vostra obra, és una determinada relació amb la feminitat. Hi apareixen punts de vista femenins, perspectives femenines, que demostren una sensibilitat especial envers la dona. Positiva, en principi, malgrat que en un llibre la feu al forn (amb cebes)…
    —És que una de les meves obsessions és que m’agradaria molt entendre les dones des de dins. A estones he pensat que, sense sentir-me «transvestit», m’agradaria ser dona. M’agradaria entendre el món des d’una òptica femenina. I no faig teatre!

    —M’agradaria que ens parléssiu dels personatges que, ja sigui en el terreny literari –com és el cas de Joan Oliver, el vostre oncle– o en l’hitoricopolític, us hagin influït més al llarg dels anys. Podríeu parlar de Comín, de Candel…?
    —Mira, des del punt de vista literari, és evident la influència de Joan Oliver, «Pere Quart», en el sentit que, el fet de tenir un escriptor a la família, et fa llegir les coses d’una altra manera. Però també m’influí molt el pare, impressor, i la mare, per la capacitat que tenia d’explicar històries. Des del punt de vista vital, m’influeixen persones com Comín i, molt decisivament, el fet d’anar a viure a Cornellà com a conseqüència de l’estat d’excepció; hi descobreixo una Catalunya més ampla. Hi vaig anar, al començament, com qui va a les missions a convertir ateus, però al cap de quatre dies penso que, el que he de fer, és viure-hi de ple i entro en una realitat molt diferent de la que tenia al meu barri de Vallcarca, de Barcelona. M’influeixen, és clar, personatges com Candel, García-Nieto… i també personalitats com la Montserrat Roig, amb qui, és clar, vam tenir un tracte de col·legues.

    —Continueu escrivint les notes tan personals, al Parlament?
    —No paro, em passo la vida escrivint. Però són petites notes, iròniques, a tall de conya, com, per exemple, «aquí passa com al Barça, només falla el president i l’entrenador».

    —De quina comissió formeu part, ara?
    —Sóc de la comissió de Justícia, en el tema Sida i presó.

    (Marta Nadal: «Ignasi Riera: La veu d’un lletra de batalla», Serra d’Or (Barcelona), núm. 449, maig 1997, p. 33-38)

    Antologia

    «Parlem-ne. Per a mi, la dissidència catalana passa, sobretot, per l’aportació de l’exili literari català, amb obres de Pere Quart, Carles Riba, Avel·lí Artís-Gener, Pere Calders, Agustí Bartra, degudament antologat, per les dones escriptores –Victor Català, Mercè Rodoreda, Maria Àngels Anglada, Maria Mercè Marçal, Maria-Antònia Oliver, Carme Riera, Marta Pessarrodona–, per personatges aïllats com Joan Brossa, Gabriel Ferrater o Josep Palau i Fabre, Vicent Andrés i Estellés o Jesús Moncada, per Carles H. Mor, per alguna espurna dels cantautors-literats com Raimon, Pau Riba o Lluís Llach.

    Pregunta final: ¿és possible la dissidència subvencionada pel poder?»

    («Dissidència de baixa intensitat», dins Tradició i dissidència. XXII Galeusca: Encontre d’Escriptors Gallecs, Bascos i Catalans. Barcelona: AELC, 2005, p. 87)

    * * *

    «Una de les raons de la decadència de l’antropofàgia rau en l’escassa perícia culinària dels caníbals. Antics palimpsestos –encara no codificats per Sánchez-Dragó ni catalogats pel tarragoní professor Amadeu Soberanas– expliquen els perills inherents a les pràctiques culinàries d’aquells comensals rudes, incapaços de distingir entre el rellomillo de nebot tendre a les herbes i pit de marica a l’estragó. Avui dia, la qüestió podria semblar digna del racó del bagul dels mals endreços o de la picaresca tipogràfica dels calendaris missionals, segons com es miri. Però no és així. L’avenir industrial de l’antropofàgia el marca, amb evidència tenaç, l’augment setmanal de la cotització en la borsa de les multinacionals de l’alimentació… que s’esbatussen per dominar els millors mercats antropòfags i per incorporar-hi els innegables avenços en les tècniques del fred. La indústria hotelera amb vocació de futur prepara els millors d’entre els seus maîtres en les sofisticades escoles d’élite on la cuixa de verge negra substitueix amb escreix la llegendària sopa de tortuga formenterera.»

    (Esposa al forn (amb cebes). Barcelona: Empúries, 1986, p. 11)

    * * *

    «‘Catalunya triomfant…’ L’Oriol Martorell sembla la versió moderna del Crist de Taüll.

    –Tots, més fort! Fixeu-vos en el gest del braç, no us mengeu les síl·labes:
    ‘Catalunya triomfant tornarà a serricaiplena en-da-rre-rakestaGEN…!’

    –No és txèn sinó gent, m’enteneu? Apa, som-hi, tots…

    La suor compartida d’aquella plaça quadriculada, immensa, els xiulets –amb quin odi però amb quanta basarda encara!– als hel·licòpters que sobrevolaven Sant Boi, la feliç segregació d’hormones integradores. Mirava el rostre solcat de l’Antonio de llunes múltiples, beatífic, com l’aparició, entre serè i entusiasmat. No cantava, però se’l veia travessat. Abans d’arrencar la marxa – era un diumenge de color de margarina amb l’aire espès de les dues banderes cosides, clavades als dos pals d’escombra:

    –Nadie me dirá que no sea andaluz. Nadie me lo puede decir. Nadie me robará el color a tierra que tiene la tierra en mi tierra. Preguntádselo a Rafaela, la catalana. Ella estuvo en mi pueblo la Navidad pasada. Cuéntales, Rafaela…

    –Deixa’t d’hòsties, Antonio. Ja ho sabem que ets andalús. Com jo del Pallars. Però avui és la Diada, avui toca la senyera.

    Era en Lloveres, de la SEAT. Li deien l’avi. Havia destacat, l’any 1971, durant la mobilització per aconseguir que canalitzessin el riu. Cridava amb el pitjor català del món: ‘canalissassiòn, canalissassiòn!’

    –Ya lo sé, leche. Pero a mí que no me quitéis ustedes el blanco y el verde de mi tierra, cosidos a la vuestra…

    –Ai carall d’home! ¿I què vol dir això de la vuestra? Que no ho és de teva, bonifacio?

    –Tú ya me entiendes, joder. Que te da ahora por el sermón y el escapulario: tan tuya como mía, ya lo sé. Pero no la de donde yo nací. Y si no lo quieres entender, que te den por el culo sin que te guste, Lloveres.

    Tots riuen. Sempre com gat i gos. Ara en Lloveres em clissa l’ull i em clava un cop de colze. S’ha adonat de com és de beatífic el posat de l’Antonio. Em fa, amb els dits, la indicació que el fotografiem. Prenc la Konica, tan menuda, tan automàtica. Em separo, per darrere d’en Lloveres, i clic-clic. Se’m gira, l’Antonio, entre sorprès i indignat:

    –Me cago en la puta coja…!»

    (El rellotge del pont d’Esplugues. Barcelona: Planeta, 1984, p . 31-32)

    * * *

    «Espero que el dia de demà no es pugui parlar de cultura obrera més que en termes d’història passada. Per això, però, és del tot indispensable que els agents culturals amb capacitat per fer-ho plantegin les línies d’una cultura obrera de pas, transitòria. Altrament, ens submergirà, altre cop, el populisme demagògic. M’explico: el futur és de l’oci programat i dels ocis creatius i lliures. D’acord. Però per arribar-hi amb els menys traumes possibles és del tot indispensable que siguem capaços d’extreure les lliçons d’allò que els sectors obrers han buscat, en veritable procés de tempteig experimental, una mica a les palpentes. Això o els traumes controlats per un Estat policíac, cada vegada més poderós.»

    (Pàries, sindicalistes, demagogs: Notes sobre sindicalisme i cultura obrera. Barcelona: Edicions 62, 1986, p. 126)

    * * *

    «Fa mesos que consulto antropòlegs i sociòlegs per veure si m’encomanen la saviesa que m’ajudi a entendre el misteri de les relacions, al llarg dels temps, entre avis i néts. La veritat és que no els entenc. I la meva reacció és la de la guineu amb el raïm que no pot abastar: ‘És verd!’. Menys subtil que les guineus, em limito a constatar que sociòlegs i antropòlegs configuren la sagrada congregació de la inutilitat científica. Rectifico tot seguit, però, perquè comprovo que el paper dels avis arrenca dels orígens de la història, que les civilitzacions més coherents –i per això mateix en perill d’extinció– tenien un respecte sagrat als avis. D’altra banda, ara i avui, a les àrees en conflicte àvies i avis salven països i comunitats humanes vulnerables dels perill d’extinció i de catàstrofe. En tot cas, tant antropòlegs com sociòlegs em pregunten, mirant-me als ulls de fit a fit, com qui et fa una prova d’alcoholèmia convençut que has begut més del compte: ‘I tu, ¿quin records en tens, dels teus avis?’. Han fet bingo, cosa que m’obliga a esborrar per sempre els penjaments contra sociòlegs i antropòlegs (i de torna, i com a regal prenadalenc, també psicòlegs).»

    (La revolta dels avis. Barcelona: Edicions 62, 2005, p. 44-45)

    Conferència del 10 de novembre de 2005 a Girona, en ocasió del XXII Galeusca: Encontre d'escriptors gallecs, bascos i catalans.
    Conferència del 10 de novembre de 2005 a Girona, en ocasió del XXII Galeusca: Encontre d'escriptors gallecs, bascos i catalans.