—Has somiat mai que estàs escrivint o el que estàs escrivint?
—Sí. I el que és més: alguns dels personatges que ja havia escrit m'han aparegut de vegades en la vida real. I això és terrible, perquè imagina't ara si em surten tot de jueus conversos. De manera que vaig molt amb compte.

—¿On et trobes més bé: escrivint novel·la, contes, narracions, poesia...?
—Potser jo tinc més capacitat instantània, i com que, a més, sempre tinc poc temps, em sento més bé en els contes. D'altra banda, el conte és més agraït, perquè els pot fer gairebé en una sola sessió. En canvi la novel·la...

[...]

—¿T'enamores d'algun dels teus personatges?
—No, el que passa és que sovint sent més predilecció per un que no pas pels altres. En un conte em va passar una vegada que un personatge n'havia d'assassinar un altre i se'm va fer tan simpàtic que vaig crear un assassí nou que cometés aquella acció tan terrible. Aquest és el cas més gros que m'ha passat.

(Joaquim Soler. "Tast de test", Cultura, 4a època, núm. 41, gener 1993)

* * *

—Usted comenzó publicando hace veinte años unos cuentos muy intimistas y ahora ha publicado una novela histórica y prepara otra. ¿Ese cambio tiene algo que ver con el paso del tiempo?
—Supongo que sí. Hace veinte años yo era muy jovencita y ahora soy una señora madura. Al principio de mi experiencia literaria yo me emocionaba al escribir. Ahora lo que intento es emocionar al lector, lo que es algo muy distinto. La novela es un género de madurez, y Cervantes ya era mayor cuando escribió el Quijote. Puede haber poetas muy jóvenes, pero no hay buenos novelista muy jóvenes, o son una excepción.

—Y a qué es debido?
—La novela supone una concepción de la vida cuando ya se han calibrado muchas cosas, cuando se posee una visión irónica y distanciada de la vida. ¡Alguna ventaja ha de tener ser mayor!

—En su biblioteca ha reunido en una estantería todas las novelas escritas por mujeres. ¿Cree en la literatura femenina?
—No. Creo en la literatura buena o mala, pero no que el sexo influya lo más mínimo. Proust ha escrito como si fuera una mujer, i Marguerite Yourcenar como si fuese un hombre.

(Tomàs Ribera. "Entrevista a Carme Riera", Tribuna de Actualidad, 26 de gener de 1996)

* * *

—Ha publicat el llibre Temps d'una espera dotze anys després d'haver-lo escrit. A què s'ha degut el retard?
—Tenia els quaderns on vaig escriure el diari en un calaix, pensant que era una experiència que podria ser útil a altra gent. A més, com que el vaig fer quan estava embarassada de la meva filla, volia esperar que fos prou gran perquè digués si estava d'acord o no que el publiqués.

—Què ha dit ella?
—L'original no l'ha llegit sencer, a la seva edat [dotze anys] costa, però està molt il·lusionada perquè se sent molt protagonista de la història. I, com és evident, ha volgut que el publiqui.

—El seu fill gran, què diu del diari? A ell no n'hi va escriure cap.
—Ell no s'ha queixat. Tampoc sé si l'ha llegit, però crec que no ho ha fet, perquè mai llegeix res del que escric. Durant el meu primer embaràs no vaig fer un diari com aquest perquè era molt joveneta i no se'm va ocórrer. Tampoc estava prou madura per escriure'l.

—Més que un llibre per a embarassades, que també ho és, vol ser un al·legat feminista que romp esquemes de tota mena... Per exemple, al llibre reivindica que mirar el món amb ulls materns vol dir reivindicar la nostra capacitat creadora i recreadora.
—Sí, les dones som creadores per naturalesa. Crec que cal crear fórmules perquè la nostra condició de donadores de vida esdevingui un estímul, un al·licient. Cal que el sofriment i la càrrega siguin superats pel goig i el plaer de la maternitat. Portam massa segles parint amb dolor. Ha arribat l'hora de transgredir aquest dolor i de transformar-lo de passar de la quasi inconscient concepció de cossos lligats a l'espècie a l'experiència viscuda conscientment, assumida des de la intel·ligència. Hem d'aprendre a reivindicar i a valorar molt més la nostra condició de dones.

—També s'hi poden trobar moltes aportacions personals, de la seva intimitat...
—En ser un diari, és el més personal que he escrit. En les meves novel·les no hi ha autobiografia, tot i que la pròpia vida influeix a l'hora d'escriure. Per exemple, En el darrer blau, que és la història d'una marginació, probablement l'he escrit perquè he estat dona, ja que com a dona em puc haver sentit marginada i identificada amb el que va passar al segle XVII als xuetes o jueus conversos que vivien a Palma. Va ser un brutal genocidi: la crema pública a la foguera, el 1691, de 38 descendents dels jueus per ordre de la Inquisició.

(Virgínia Mascaró. "Les dones som creadores per naturalesa", Suplement Avui, 5 de juliol de 1998)