Novel·la Prosa Poesia Obres traduïdes Altres Infantil i juvenil Estudis sobre l'autor/autora

Miquel Rayó

Miquel Rayó i Ferrer va néixer a Palma (Mallorca) el 21 de setembre de 1952, ciutat on viu. Es dedica professionalment a l’educació i escriu sobretot per a nins i joves. Els seus temes literaris són l’aventura i la natura, les emocions i els valors humans, i també els contes meravellosos tradicionals i els viatges per terres ignorades. Usa un estil habitualment poètic, de lèxic ric, i quasi sempre brufat de bon humor, sense defugir l’expressió de moments intensament dramàtics. Les seves obres han merescut el reconeixement de lectors i de crítics, i algunes han estat premiades en importants certàmens (premis Guillem Cifre de Colonya, Josep Maria Folch i Torres, Generalitat de Catalunya, Joaquim Ruyra, Edebé). A les Illes, ha treballat força en el naixement i desenvolupament del moviment ecologista i de l’educació i la informació ambiental. Ha escrit també novel·la per adults, alguns breus assajos sobre els aucells i la cultura popular, guies de turisme de les Balears, i textos de caràcter didàctic per a l’educació ambiental i de divulgació conservacionista.

És soci de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana.

Pàgina elaborada per Carme Ros per a l’AELC.
Documentació: Arxiu de l’autor.

Castellano

Castellano

Miquel Rayó i Ferrer nació en Palma (Mallorca) el 21 de setiembre de 1952, ciudad en la que vive. Se dedica profesionalmente a la educación y escribe especialmente para niños y jóvenes. Sus temas literarios son la aventura y la naturaleza, las emociones y los valores humanos, y también los cuentos maravillosos tradicionales y los viajes por tierras ignoradas. Su estilo es habitualmente poético, de rico léxico, y casi siempre salpicado de buen humor, sin obviar la expresión de momentos intensamente dramáticos. Sus obras han merecido el reconocimiento de lectores y de críticos, y algunas han sido premiadas (premios Guillem Cifre de Colonya, Josep Maria Folch i Torres, Generalitat de Catalunya, Joaquim Ruyra, Edebé de literatura infantil). En las Baleares, ha trabajado en el nacimiento y desarrollo del movimiento ecologista y de la educación e información ambiental. Ha escrito también novela para adultos, algunos breves ensayos sobre las aves y la cultura popular, guías de turismo de las Baleares, y textos de carácter didáctico para la educación ambiental y de divulgación conservacionista.

Es socio de la Associació d’Escriptors en Llengua Catalana.

Página elaborada por Carme Ros para AELC.
Documentación: Archivo del autor.

English

English

Miquel Rayó i Ferrer was born in Palma (Mallorca), where he still lives, on 21 September 1952. He is an educationalist and writes for children and adolescents in particular. His literary themes are adventure stories and nature, human feelings and values, besides marvellous traditional stories and journeys through unknown lands. His style is poetic, his vocabulary rich and almost always scattered with elements of good humour while not fleeing adequate expression of intensely difficult situations. His works have had both public and critical recognition, and some have been awarded major prizes (Guillem Cifre de Colonya, Josep Maria Folch i Torres, Generalitat de Catalunya, Joaquim Ruyra, and Edebé prizes). In the Balearic Islands, he has worked tirelessly in creating and developing the ecology movement and in environmental education and information. He has also written novels for adults, some brief essays on birds and on popular culture, tourist guides for the Balearic Islands and didactic texts for environmental education and popularising conservationist initiatives.

He is a member of AELC (Association of Catalan Language Writers).

Web page: Carme Ros for AELC.
Documentation and Photograph: Personal files of the author.
Translation: Julie Wark.

Biografia

Sempre he dit que els meus germans, Gaspar i Eusèbia, protegiren la meva infantesa, per sort somniadora i il·lusa. En la vida adulta m’acompanyen, i també m’asseguren estabilitat, n’Assumpció i els nostres fills, Maria del Mar (1977) i Joan (1978). I he d’estar sempre agraït als meus pares, Joan i Miquela, els quals, sense saber-ho i fent el possible i encara més en un temps difícil, foren prou respectuosos amb nosaltres i les nostres necessitats. A ells devem, els tres, la nostra dèria lectora i segurament el nostre desig de contar històries. A casa sempre hi havia al·lots que jugaven amb nosaltres (la meva mare i tot jugava amb nosaltres!), i els Reis d’Orient, any rere any, ens permeteren completar en la infantesa una molt digna biblioteca de clàssics infantils i juvenils, que òbviament ens enganxaren a la Literatura, i que m’han influït literàriament de manera incontestable.

M’apassiona l’educació -un fenomen estrictament humà, compartit només amb poques espècies animals- i poques coses superen l’esdevenir dels fets naturals i dels éssers vius, que contemplo amb fascinació des de fa molts d’anys. He tingut el privilegi de participar, l’any 1973, en la fundació de l’associació ecologista més important de les Balears, el Grup balear d’ornitologia i defensa de la naturalesa (GOB), que vaig presidir, a més, durant tres anys de treball inoblidable, i d’amistats que encara perduren amb persones excel·lents.

Les meves afeccions principals són, doncs, l’estudi, la literatura, la naturalesa -practico encara de forma regular l’ornitologia de camp i el que ara en diuen senderisme, i col·laboro sempre que puc en el desenvolupament del moviment ecologista de les Balears, illes ambientalment molt maltractades-, el cinema, escoltar música de jazz i barroca, viatjar -encara que, com a bon illenc, soc molt sedentari-, els còmics, la televisió i alguna altra cosa…

Soc professor mercantil (Escola de Comerç, Palma, 1974) i llicenciat en ciències de l’educació (Universitat de les Illes Balears, 1992). Treballo com a orientador escolar en un institut i de vegades faig alguna col·laboració amb el departament de les ciències de l’educació en aquesta universitat (pedagogia i educació ambiental).

Escric sobretot per a infants -però, ho faig sense pensar que escric per a infants: escric per a mi, sempre-. Procuro seguir el consell de grans autors: Peter Härtling, Gabriel Janer, Michel Tournier…, en el sentit que mai no hem de baixar el nivell dels nostres textos, que hem d’oferir sempre el millor de nosaltres i de la nostra capacitat creativa i literària als infants (o això voldria!). He tingut la sort d’obtenir alguns premis literaris i de conèixer gent que ha valorat els meus llibres amb generositat.

He escrit dues novel·les per a adults, alguna cosa d’educació ambiental amb caràcter de breu estudi o assaig pedagògic, d’ornitologia amb relació a la cultura popular, alguna obra de teatre per a escolars, guies de turisme de les Balears i textos didàctics. També he fet moltes col·laboracions en premsa o en institucions i associacions culturals i educatives sobre els temes que des de sempre m’interessen: literatura per a infants i joves, conservació d’espècies i d’espais naturals, moviment ecologista, educació, etc.

Premis

  • Guillem Cifre de Colonya de literatura infantil i juvenil (1982): El raïm del sol i de la lluna.
  • Generalitat de Catalunya al millor text de creació literària per a joves (1986): La bella ventura.
  • Josep Maria Folch i Torres de literatura infantil i juvenil (1987): Les ales roges.
  • Joaquim Ruyra de novel·la juvenil (1999): Les muntanyes de foc.
  • Edebé de literatura infantil (2000): El camí del far.
  • Premi de la Fundació Enciclopèdia Catalana per a projectes de creació literària (2000): Dama Blanca, Merla Negra.
  • Crítica Serra d’Or de literatura juvenil (2001): El camí del far.
  • XV Premi Ala Delta de literatura infantil (2004): El cementiri del capità Nemo.
  • Llista d’Honor de l’IBBY (2012): L’enigma Altai.
  • XVIII Premi Aurora Díaz-Plaja de crítica, estudi i divulgació de la literatura infantil i juvenil catalana de l’AELC (2019): pel conjunt de la seva obra crítica, publicada majoritàriament al Diario de Mallorca i al seu blog

El secret de la fulla d’alzina.

Edat de lectura

És un llibre d’aventura i de creixement, molt semblant en l’estructura i el context a una rondalla meravellosa. Escrit en un llenguatge planer però no exempt d’una fina ironia, podríem dir que l’edat ideal de lectura seria entre els 10 i 12 anys, però, sense cap dubte, pot agradar a lectors més petits i també als més grans. L’obra, encara que és independent i té sentit complet per ella mateixa, pertany a la trilogia formada per El raïm del sol i de la lluna, El secret de la fulla d’alzina i La bella Ventura, tres títols iniciàtics i vinculats al rondallari. Com ens indica l’autor a l’epíleg que tanca la trilogia:

«Com una serp que es mossega la coa, La bella ventura, clou un cicle de contes que, tanmateix, deixa el lector a les portes d’una nova aventura prodigiosa: la recerca engrescadora de la pròpia identitat i de les quimeres pròpies. Cada un dels tres llibres i els tres alhora, són només allò que s’anunciava en la dedicatòria que encapçalava el primer: un aplec apassionat de mites vells i de naturalesa.»

(Epíleg a La bella ventura. Barcelona, Editorial La Galera, 1986, p. 114)

Argument

El malvat cavaller Blanc ha robat l’estel amb cua, que és el símbol de l’enteniment i la pau al reialme del rei Braçdur. N’Agraciat, un humil jovencell que treballa de mosso a les cuines del palau, serà l’elegit de la natura i dels estels per anar a la recerca del talismà perdut, tot seguint les indicacions i els consells del mag Merlot. Pel camí ajudarà els petits habitants del bosc, els homenets i les donetes de colzada, i -amb enginy i coratge- els alliberarà de la Fera Metzina. Amb la força de la fulla d’alzina aconseguirà trobar el cavaller i, en una dura batalla, vèncer el mal i tornar l’estabilitat i la pau al regne. Un regne que, algun dia, governarà.

Tema

El tema essencial de la novel.la és la lluita del bé contra el mal. Com a subtemes podem destacar el de la creixença i la maduració del protagonista a través de les peripècies que viu i els obstacles que ha de vèncer. N’Agraciat passa de ser un criadet de les cuines que ni tan sols té nom, a ser un jove heroi, admirat de tots i hereu de la corona, gràcies a la confiança dipositada en ell i a l’ajut del món màgic que ha obtingut mitjançant al valor i l’enginy («Ell ja no era cap al·lot poruc ni primatxol sinó un cavaller ben ardit i esforçat, capaç de qualsevol proesa. Vivia certament una altra vida.» p. 70).

Un altre tema a destacar, tot i que hi apareix de forma implícita, és el de l’ecologia. L’autor opta per presentar relacions positives amb el medi natural, les quals sempre reverteixen en favor de qui les estableix. És el cas del respecte de n’Agraciat vers el Cérvol Roig, la Dama Alzina i el bosc en general, representat per la gent de colzada.

Estructura

Podem aplicar l’estructura que proposa V. Propp com a pròpia de la rondalla meravellosa i veurem com resulta totalment adequada:

Situació inicial a: Cada any s’organitza una gran cacera. Qui capturi el gran Cérvol Roig serà el successor a la corona del rei Braçdur.

II Prohibició g: Únicament els grans senyors participen a la cacera. Això du una prohibició implícita: un criat no pot ser l’heroi que aconsegueixi caçar el cérvol.

III Transgressió d: És únicament una transgressió de pensament i de paraula. El jove criat de les cuines constantment pensa: «Si tengués bones armes el me faria meu [el cérvol]».

VIII Malifeta A: El Cavaller Blanc roba l’estel amb coa, símbol de la pau i l’enteniment al reialme.

IX Mediació B: Després del trasbals que això provoca a la cort, Merlot parla amb el criat de les cuines.

XI ?: El criat se’n va al bosc a realitzar la tasca que li ha encomanat l’astròleg.

XII D: Troba el Cérvol Roig que li diu que ell és l’elegit.

XIII E: Després d’un primer moment de por, el criadet accepta acomplir les instruccions del cérvol.

XIV F: El cérvol el du davant la Dama Alzina, que li dóna una fulla màgica i el nom: Agraciat.

XII D: El cérvol li diu que l’ha de matar.

XIII E: N’Agraciat primer es nega a fer-ho, però després accepta i el mata.

XIV F: Li talla el cap (tal com el cérvol havia manat) que serà la prova davant la cort de l’elecció de n’Agraciat com a l’heroi que ha de partir a la recerca de l’estel.

X Acció contrària C: Merlot explica a Agraciat el que ha de fer i aquest accepta.

XI Partida ?: N’Agraciat parteix.

XII D: Apareixen els homenets i les donetes de colzada. Demanen qui és el cavaller de la fulla d’alzina, que els salvarà de l’encantament que pateixen.

XIII E: Agraciat els diu que és ell i decideix actuar.

XIV F: Preparen un escut-mirall, que serà l’arma amb la qual el jove s’enfrontarà a la Fera Metzina, i l’hi donen.

XV G: Ell i el rei de la gent de colzada es dirigeixen al cau de la fera.

XVI H: N’Agraciat s’enfronta al monstre.

XVIII J: El venç amb l’estratagema del mirall.

XIX K: La gent de colzada torna a tenir sossec.

XV Desplaçament G: Amb les indicacions que li ha proporcionat la gent de colzada, l’heroi es trasllada a l’indret on habita el Cavaller Blanc.

XVI Combat H: N’Agraciat i el Cavaller Blanc s’enfronten en un aferrissat combat.

XVIII Victòria J: Amb l’ajut de la fulla d’alzina, que es transforma en donzella, n’Agraciat venç el seu adversari.

XIX Restitució K: L’estel amb coa és alliberat de les mans del mal. La pau retorna al reialme.

XX Retorn ÿ: N’Agraciat retorna al castell.

XXXI Matrimoni W: És proclamat com a futur rei.

La fórmula de l’estructura seria:
a g d A B ? 2[D E F] C ? [D E F G H J K] G H J K ÿ W

Podem veure clarament que l’estructura del relat és l’habitual d’una rondalla meravellosa. En aquest cas, trobam una duplicació de la partida i una triplicació de les proves que passa l’heroi abans d’enfrontar-se directament amb l’enemic. La primera partida suposa l’elecció de l’heroi i la donació de l’atribut màgic, la segona és una mena de revalidació de l’encert de l’elecció. Abans del combat definitiu l’autor ens mostra com el jovencell insegur, triat pels estels, ha esdevingut un heroi enginyós i valent capaç de qualsevol proesa. Després d’aquesta demostració té lloc el combat i la victòria, seguits de la proclamació com el futur monarca i el reconeixement unànime de tots.

Personatges

El personatges que conformen la novel.la són molt variats i atractius. N’Agraciat és l’heroi entorn del qual es desenvolupa l’acció de la resta de personatges. Està predestinat a acomplir la missió que dóna sentit al relat. L’entrada de l’heroi a l’aventura és, com a les rondalles, el resultat d’una agressió que desencadena una recerca. Però abans és necessari passar algunes proves per obtenir l’objecte màgic que possibilitarà l’èxit. La porta cap al meravellós s’obre amb una prova que només és possible superar amb l’actitud positiva de l’heroi.

L’agressor –el cavaller Blanc– té un paper important, en el sentit que és el detonant de l’acció. Només apareix en els moments clau del relat (l’inici, el combat i el càstig). Es tracta d’un personatge pla, que no evoluciona, ja que el seu paper és simbolitzar el mal. Resulta inquietant i imprevisible.

Hi ha també la figura del donant. Tal com mana la tradició es tracta d’una figura femenina vinculada a la naturalesa i al món màgic: la vella Dama Alzina, descrita amb una bona dosi d’humor per part de l’autor. El Cérvol Roig el podem considerar un auxiliar màgic, en forma d’animal agraït. I també són auxiliars màgics els homonets i les donetes de colzada, representats de l’esperit del bosc.

Finalment, cal citar la figura del mandatari o comanador, representada per Merlot, l’astròleg. En realitat Merlot -notem les ressonàncies artúriques del seu nom- actua com a intermediari o braç executor d’un altre comanador, que seria el destí escrit als estels i que només ell sap interpretar. És un eficaç executor de les prediccions astrològiques i -amb la seva actitud i savis consells- anima el jove heroi. Merlot, que coneix els secrets de la natura i té serenitat i experiència adquirides al llarg dels anys, representa la figura perfecta del comanador, el personatge capaç de preveure les potencialitats que s’amaguen rere la figura de qui ha estat cridat a ser heroi.

Suggeriments didàctics

1. L’estructura d’aquesta novel·la, com hem vist, s’adiu plenament amb la pròpia de les rondalles meravelloses. Podem facilitar als alumnes l’estructura de les funcions de Propp i que ells mateixos, en grup, l’apliquin a aquest relat, tal com hem fet nosaltres a l’apartat corresponent. Si creim que és una estructura massa complexa, podem usar la versió simplificada que proposa Gianni Rodari.

(Vegeu RODARI, G. Gramàtica de la fantasia. Barcelona, Ed. Aliorna, 1987, pp. 70-77).

2. També, seguint la proposta de Propp, podem agrupar els personatges de la novel·la segons les categories pròpies de la rondalla meravellosa: heroi, agressor, donant, auxiliar, mandatari o comanador, persona cercada i fals heroi.6 Podem definir llurs característiques i el paper que juguen en relació amb els altres.

3. «Gent de colzada» és una de les denominacions que prenen els éssers diminuts a les nostres illes, però n’hi ha d’altres (dimonis boiets a Mallorca, barruguets a Eivissa, fameliars a Menorca, etc.). Un treball interessant i engrescador pot ser cercar les característiques d’aquests petits éssers a rondalles de les Balears i Pitiüses i comparar-les amb les d’altres petits éssers d’altres mitologies (per exemple la cèltica o la nòrdica).

4. Miquel Rayó juga molt amb elements de literatura popular (gloses i cançons, embarbussaments, etc.). De fet, un dels jocs preferits dels homenets i donetes de colzada són els jocs amb les paraules. Els podem imitar, tot construint endevinalles i embarbussaments sobre els personatges o els fets del llibre que més ens hagin agradat.

Coberta del llibre El secret de la fulla d'Alzina.
Coberta del llibre El secret de la fulla d'Alzina.

Vincles

Comentaris d'obra

A través del seu relat, Miquel Rayó cerca de reconciliar-nos amb la natura. La rondalla meravellosa hi és present: màgics i nans, transformacions i encanteris, prínceps i princeses. Però en el fons de tot aquest material, tan ben tractat, hi ha l’emoció profunda de l’home que estima la vida i que ens la voldria fer estimar.

(Gabriel Janer Manila. Gener de 1983)

* * *

Miquel Rayó enfila amb saviesa paraules plenes de la dolçor i la sonoritat del parlar de les illes, que evoquen imatges de colors intensos, personatges que sembla que et respirin a cau d’orella, mons on es barregen, en un joc que et fa constantment l’ullet, les moltes dèries de l’autor: els contes populars, els relats de viatgers antics, el mar…

(Mercè Canela. Avui, 26 de juny de 1998)

* * *

En un registro más grave, y con una admirable sencillez y precisión, el mallorquín Miquel Rayó fue el ganador del Premio Edebé Infantil con El camí del far, un episodio de la guerra civil, ambientado en un pueblo de Mallorca, en el que un niño entabla amistad con un prisionero republicano.

(Victoria Fernández. El País, 27 de maig de 2000)

* * *

El raïm del sol i de la lluna (1983), El secret de la fulla d’alzina (1985) y La bella ventura (1986)… constituyen un homenaje a la tradición popular, a la obra de Alcover y al mismo tiempo abren esta herencia a nuevas generaciones, dentro y fuera de las islas, vinculándola a la producción y la problemàtica de este fin de siglo.

(Caterina Valriu. Hispanorama, núm. 65, novembre de 1993)

* * *

Riquesa i plasticitat musical de l’estil, coneixement profund i detallat del medi natural, integració de rondalles i llegendes… Miquel Rayó és narrador d’una única narrativa en bloc que aborda directament alguns dels problemes moderns que més ens afecten.

(Josep Francesc Delgado. AELC, Barcelona, novembre-desembre de 1995)

* * *

N’Anna i el vern és una petita joia, i un bon exemple de Literatura, amb majúscula, d’aquella literatura de qualitat, però també d’aquella literatura que mou i commou i que arriba al cor del lector. El lector ho agrairà, certament. Sobretot el lector que ja comença a estar cansat de llegir sempre les mateixes coses.

(Josep Maria Aloy. Escola catalana, núm. 353, octubre de 1998)

* * *

El cementiri del capità Nemo és una obra introspectiva que pot convertir-se en un referent literari a casa nostra.

(Joan Portell Rifà. Faristol, núm. 51, abril 2005)

* * *

El cemintiri del capità Nemo. Sin duda este libro se sitúa en la senda de los grandes autores para niños. Un libro para cualquier edad que viene a demostrar aquello que decía Rodari de que la literatura infantil es aquella que se publica en colecciones infantiles; una obra que sostiene la mirada del adulto y que nos rreconcilia con el género.

(Antonio Ventura. Revistabar)

* * *

El cementiri del capità Nemo. Una preciosa historia, evocadora y vitalista, escrita con un lenguaje limpio, exacto y expresivo.

(CLIJ, núm. 178, gener 2005, p. 59)

Antologia

En aquell temps, doncs, la ciutat creixia. Asfaltava carrers i alçava cases noves i els vessava per camps de vegades abandonats de feia temps i eixorcs. El vell tren de vagons de fusta travessava els darrers ametllerars cap a les muntanyes que, blau clares, es retallaven en l’horitzó. Quan el tren passava, els aucells s’envolaven i en Francesc sabia que ja no podria dibuixar-los en una estona.

—Au, doncs: s’ha acabat per avui!

Plegava els fulls, els desava a la carpeta i la tancava amb un llaç a les vetes. 

—Ja n’hi ha prou. Vols berenar?

Berenàvem. I mentre jo menjava, ell servia el menjar a la seva mare. Ho feia amb paciència, amorosament. Preparava un puré i el portava en una caçoleta a la cambra on ella romania tot el dia. El servia cullerada a cullerada.

—A què és bo, ma-mareta? A què és bo?

Amb la cullera, en Francesc de vegades havia d’obrir a la força, però sense violència, els llavis tancats, immòbils de la dona.

—Boníssim és —es responia ell mateix.

Jo mirava bocabadat des de fora de la cambra, per la porta mig oberta, just guaitant els meus ulls impertinents.

Vaig recordar-ho tot davant la vella carpeta.

El meu fill ja dormia, recolzat el capet sobre els braços creuats en la taula. I la meva dona, prudent i generosa, l’alçà de la cadira, per portar-lo al llit.

—Ja ho faré jo —vaig dir-li.

—Seu —em va respondre somrient-: em toca a mi. Tu queda’t aqui i… recorda.

—Gràcies.

Per aquell temps entrà la merla a ca’n Francesc.

Era un poll desgarbat i cobert de plomissó grisenc; un poll renouer i exagerat en els moviments, histriònic. 

—Jàs, mira qui tenim aquí —em digué en Francesc, que em trobà a la porta de ca seva. Jo hi acudia sovint per veure els dibuixos, i sobretot per contemplar la misteriosa dona blanca, retirada en la seva cambra.

En Francesc, aquell dia, portava quelcom a les mans tancades com una capça a l’alçada del pit.

—L’he trobat a l’hortet. En terra. Si tard mitja hora, els moixos no n’haurien deixat ni un bocí. 
Somreia feliç. Li agradaven els aucells. L’apassionaven les seves formes, em deia, els colors dels seus plomatges, els xiulos. Els dibuixava, però també els llençava menjar, contemplava els seus nius sota les teules, en les branques dels arbustos del corralet de ca seva, en els arbres dels darrers horts, en els últims marges de paret seca que la ciutat s’engolia.

—I ben magret que està.

I en dir això, obrí les mans, i la vaig veure, la merla, encara un poll, el bec obert en una ganya ansiosa i groguenca. 

—Té gana —vaig dir.

—Sempre en tenen, els polls —afirmà en Francesc, content amb aquella bolla de vida a les mans—. Saps què farem? Tu cerca caragolins pel corral, i escarabats, i cucs. Jo cercaré una gàbia on posar la merla.

En un no res vaig tenir una embosta d’animalons. I en Francesc ja tenia una capça vella de sabates amb la tapa plena de foradets perquè l’animaló pogués alenar.

—Ara veuràs.

Obrí la capça. La merla semblava, al sòl de cartró ja sollat de cagadetes, un caramullet de plomissó despentinat, i obria la boca com si vogués empassolar-se el món. En Francesc esclafà la closca dels caragolins que jo li portava i en tragué la banya. Un a un els posava davant el bec desproporcionadament obert del poll, i aquell bec neguitós se l’enviava en un instant.

—I tant, que té gana! Ara els escarabats, dona-me’ls.

També els escarabatons, esclafats un rere l’altre, acabaren dins el gavatx d’aquell poll voraç.

—Feia hores que no menjava —assegurava en Francesc, emocionat. En tot el temps no em mirava; només estava pendent del poll, del menjar que li donava, dels animalons que triava d’entre les meves captures. 

—Jas —va dir-me a la fi—, ara te toca a tu.

El pollet prengué dels meus dits més bestioletes, ara un cuc, ara un escarabat, ara un caragolet blanc i moll. Poc a poc, la seva fam va decrèixer. I poc a poc vàrem veure com els seus ullons foscos es clucaven. Tremolava de plaer, el poll de merla. Estarrufadet en el fons de la capça de cartró, calentó i a la fi assossegat, el bec clos, la gana satisfeta.

—Quina sort! —digué en Francesc. I tot d’una afegí—: Vigila’l, que no surti d’aqui, que jo vaig a cercar els llàpissos.

Els primers dibuixos de la merla negra eren també en la carpeta vella d’en Francesc. Aquells primers esboços de línies apressades, just insinuacions de formes, de moviments; retxes gruixades i magres, grisos, ombres.

Els dibuixos bellíssims d’en Francesc, il·lusionat aquell dia amb la seva troballa.

Dibuixos que ara em portaven, sense jo pensar-hi en veure’ls de nou, a uns anys que em semblava haver viscut com per miracle.

(Dama blanca, merla negra. Barcelona: La Galera, 2004)