En aquell temps, doncs, la ciutat creixia. Asfaltava carrers i alçava cases noves i els vessava per camps de vegades abandonats de feia temps i eixorcs. El vell tren de vagons de fusta travessava els darrers ametllerars cap a les muntanyes que, blau clares, es retallaven en l'horitzó. Quan el tren passava, els aucells s’envolaven i en Francesc sabia que ja no podria dibuixar-los en una estona.

-Au, doncs: s'ha acabat per avui!

Plegava els fulls, els desava a la carpeta i la tancava amb un llaç a les vetes.

-Ja n'hi ha prou. Vols berenar?

Berenàvem. I mentre jo menjava, ell servia el menjar a la seva mare. Ho feia amb paciència, amorosament. Preparava un puré i el portava en una caçoleta a la cambra on ella romania tot el dia. El servia cullerada a cullerada.

-A què és bo, ma-mareta? A què és bo?

Amb la cullera, en Francesc de vegades havia d’obrir a la força, però sense violència, els llavis tancats, immòbils de la dona.

-Boníssim és –es responia ell mateix.

Jo mirava bocabadat des de fora de la cambra, per la porta mig oberta, just guaitant els meus ulls impertinents.

Vaig recordar-ho tot davant la vella carpeta.

El meu fill ja dormia, recolzat el capet sobre els braços creuats en la taula. I la meva dona, prudent i generosa, l'alçà de la cadira, per portar-lo al llit.

-Ja ho faré jo –vaig dir-li.

-Seu –em va respondre somrient-: em toca a mi. Tu queda't aqui i... recorda.

-Gràcies.

Per aquell temps entrà la merla a ca'n Francesc.

Era un poll desgarbat i cobert de plomissó grisenc; un poll renouer i exagerat en els moviments, histriònic.

-Jàs, mira qui tenim aquí –em digué en Francesc, que em trobà a la porta de ca seva. Jo hi acudia sovint per veure els dibuixos, i sobretot per contemplar la misteriosa dona blanca, retirada en la seva cambra.

En Francesc, aquell dia, portava quelcom a les mans tancades com una capça a l'alçada del pit.

-L'he trobat a l'hortet. En terra. Si tard mitja hora, els moixos no n'haurien deixat ni un bocí.
Somreia feliç. Li agradaven els aucells. L'apassionaven les seves formes, em deia, els colors dels seus plomatges, els xiulos. Els dibuixava, però també els llençava menjar, contemplava els seus nius sota les teules, en les branques dels arbustos del corralet de ca seva, en els arbres dels darrers horts, en els últims marges de paret seca que la ciutat s'engolia.

-I ben magret que està.

I en dir això, obrí les mans, i la vaig veure, la merla, encara un poll, el bec obert en una ganya ansiosa i groguenca.

-Té gana –vaig dir.

-Sempre en tenen, els polls –afirmà en Francesc, content amb aquella bolla de vida a les mans-. Saps què farem? Tu cerca caragolins pel corral, i escarabats, i cucs. Jo cercaré una gàbia on posar la merla.

En un no res vaig tenir una embosta d'animalons. I en Francesc ja tenia una capça vella de sabates amb la tapa plena de foradets perquè l’animaló pogués alenar.

-Ara veuràs.

Obrí la capça. La merla semblava, al sòl de cartró ja sollat de cagadetes, un caramullet de plomissó despentinat, i obria la boca com si vogués empassolar-se el món. En Francesc esclafà la closca dels caragolins que jo li portava i en tragué la banya. Un a un els posava davant el bec desproporcionadament obert del poll, i aquell bec neguitós se l’enviava en un instant.

-I tant, que té gana! Ara els escarabats, dona-me'ls.

També els escarabatons, esclafats un rere l'altre, acabaren dins el gavatx d'aquell poll voraç.

-Feia hores que no menjava –assegurava en Francesc, emocionat. En tot el temps no em mirava; només estava pendent del poll, del menjar que li donava, dels animalons que triava d'entre les meves captures.

-Jas –va dir-me a la fi-, ara te toca a tu.

El pollet prengué dels meus dits més bestioletes, ara un cuc, ara un escarabat, ara un caragolet blanc i moll. Poc a poc, la seva fam va decrèixer. I poc a poc vàrem veure com els seus ullons foscos es clucaven. Tremolava de plaer, el poll de merla. Estarrufadet en el fons de la capça de cartró, calentó i a la fi assossegat, el bec clos, la gana satisfeta.

-Quina sort! –digué en Francesc. I tot d'una afegí-: Vigila'l, que no surti d'aqui, que jo vaig a cercar els llàpissos.

Els primers dibuixos de la merla negra eren també en la carpeta vella d'en Francesc. Aquells primers esboços de línies apressades, just insinuacions de formes, de moviments; retxes gruixades i magres, grisos, ombres.

Els dibuixos bellíssims d'en Francesc, il·lusionat aquell dia amb la seva troballa.

Dibuixos que ara em portaven, sense jo pensar-hi en veure'ls de nou, a uns anys que em semblava haver viscut com per miracle.

(De Dama Blanca, merla negra, 2004)