Eudald Puig i Mayolas

1948-2013

Eudald Puig i Mayolas (Manlleu, 1948 – Terrassa, 2013). Poeta i professor. 

Neix a Manlleu el 4 de maig de 1948 i passa la major part de la seva vida a Terrassa, on combina l’escriptura poètica amb la docència. Llicenciat en Filologia Catalana per la Universitat Autònoma de Barcelona, guanya el premi Miquel de Palol l’any 1978, en la primera edició del certamen, pel seu recull de poemes Cel de nit. En la seva joventut forma part de la revista manresana Faig, del consell de redacció de la Revista TS, i també, de manera esporàdica, es dedica a la crítica literària a la revista Serra d’Or.

La seva trajectòria literària, que s’inicia a finals de la dècada dels setanta, esclata amb la publicació de La vinya cremada (finalista del Premi Ciutat de Palma, l’any 1982) que no veu la llum fins a l’any 1986, seguit dels reculls de prosa poètica o dietaris, Paradís perdut (1985) i El traç d’un any (1989), o el poemari Parc de Gessamins (1987). Passats més de deu anys de la primera florada edita Poemes per a Clara (1998), un llibre que dedica a la seva filla.

En els períodes que segueixen la publicació de La vinya cremada mantén correspondència amb el poeta barceloní Joan Vinyoli, amb qui comparteix interès per autors del postsimbolisme europeu, com Rilke o T.S. Eliot. Aquesta relació epistolar s’edita sota el títol Joan Vinyoli – Eudald Puig. Correspondència (1981 – 1984) fruit de l’estudi del poeta d’Artés, Carles Morell.

En qualitat d’escriptor, desenvolupa el gruix de la seva obra durant la dècada dels vuitanta, però no se’l considera un poeta postmodern com els seus contemporanis, sinó que la seva poesia entronca amb la tradició de Carles Riba i la poesia germànica. Una vivència intensíssima i essencial de la visió poètica del món.

La seva obra, fins ara desconeguda pel gran públic i crítica, cultiva també la forma japonesa dels haikus en l’obra Terres i Espais en el llibre de poemes col·lectiu A l’ombra dels lotus (Premi Joan Teixidor de Poesia de la Ciutat d’Olot, Haikus en línia 2002) i s’estén, a més, amb La vida entredita (Premi Ciutat de Terrassa, Agustí Bartra, 2005) que s’edita l’any següent.

Hom pot trobar la seva obra poètica completa publicada a Curbet Edicions, Obra poètica completa (2014), que inclou també poesia i prosa poètica inèdita de l’autor manlleuenc.

Fou soci de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana (AELC).

 

Pàgina elaborada per Pere A. Bestard Palou per a l’AELC.
Fotografia de portada: Carles Mercader Fulquet.

Castellano

Eudald Puig castellà

Eudald Puig i Mayolas (Manlleu, 1948 – Terrassa, 2013). Poeta y profesor. 

Nace en Manlleu el 4 de mayo de 1948 y pasa la mayor parte de su vida en Terrassa, donde combina la escritura poética con la docencia. Licenciado en Filología Catalana por la Universidad Autónoma de Barcelona, obtiene el premio Miquel de Palol en 1978, en la primera edición del certamen, por su libro de poemas Cel de nit. Durante su juventud colabora en la revista manresana Faig, en consejo de redacción de la Revista TS, y, de manera esporádica, se dedica a la crítica literaria en la revista Serra d’Or. 

Su trayectoria literaria, que empieza a finales de la década de los setenta, arranca con la publicación de La vinya cremada (finalista del Premo Ciutat de Palma, 1982) que no se publica hasta el año 1986, seguido del recopilatorio de prosas poéticas o dietarios, Paradís perdut (1985) y El traç d’un any (1989), o el libro de poemas Parc de Gessamins (1987). Tras más de diez años desde la edición de su primera recopilación poética, publica Poemes per a Clara (1998), un libro dedicado a su hija.

En los periodos que siguen la publicación de La vinya cremada mantiene correspondencia con el poeta barcelonés Joan Vinyoli, con quien comparte el interés por autores del postsimbolismo europeo, como Rilke o T.S. Eliot. Esta relación epistolar se edita con el título Joan Vinyoli – Eudald Puig. Correspondència (1981 – 1984) y es fruto del estudio del poeta de Artés, Carles Morell.

En calidad de escritor, desarrolla su obra durante la década de los ochenta, pero no se le considera un poeta postmoderno como a sus contemporáneos, sino que su poesía entronca con la tradición de Carles Riba y la poesía germánica. Una vivencia intensísima y esencial de la visión poética del mundo.

Su obra, hasta hace poco desconocida por el gran público y la crítica, también cultiva la forma japonesa de los haikus en la obra Terres i Espais en el libro de poemas colectivos A l’ombra dels lotus (Premio Joan Teixidor de Poesia de la Ciutat d’Olot, Haikus en línia 2002) y se extiende, también, con La vida entredita (Premi Ciutat de Terrassa, Agustí Bartra, 2005) que se edita el siguiente año.

Se puede leer su obra poética completa publicada por Curbet Edicions, Obra poètica completa (2014), que incluye también poemas y prosas poéticas inéditas del autor manlleuense.

Fue socio de la Associació d’Escriptors en Llengua Catalana (AELC).

English

Pòrtic Eudald Puig i Mayolas english

Eudald Puig i Mayolas (Manlleu, 1948 – Terrassa, 2013). Poet and teacher.

Born in Manlleu on 4 May 1948, and with a degree in Catalan Philology from the Autonomous University of Barcelona, he spent most of his life in Terrassa where he combined writing poetry with teaching. In 1978, the year of its first award, he received the Miquel de Palol Prize for Poetry for his collection of poems titled Cel de nit. As a young man, he worked with the Manlleu magazine Faig, as well as being a member of the editorial board of Revista TS, and occasionally publishing articles of literary criticism in the magazine Serra d’Or.

Beginning at the end of the 1970s, his literary career took off with the publication of La vinya cremada, a finalist for the City of Palma Prize in 1982, which was not published until 1986. This was followed by collections of poetic prose and diaries like Paradís perdut (1985) and El traç d’un any (1989), and the poems Parc de Gessamins (1987). More than ten years after this debut, he published Poemes per a Clara (1998), which he dedicated to his daughter.

After the publication of La vinya cremada he corresponded with the Barcelona poet Joan Vinyoli, with whom he shared an interest in European post-symbolist writers like Rilke and T. S. Eliot. This epistolary exchange was published as Joan Vinyoli – Eudald Puig. Correspondència (1981 – 1984) thanks to a study by the Artés-born poet Carles Morell.

Although the bulk of Eudald Puig’s writing dates from the 1980s, he is not considered a postmodern poet like his contemporaries but, rather, that his poetry, offering a highly intense and essentialist experience of the poetic vision of the world, fits more with the tradition of Carles Riba and Germanic poetry.

His work, hitherto unknown to the general public and critics, includes the Japanese haiku form in his title Terres i Espais, which is published in the collective book of poems A l’ombra dels lotus (2003, winner of the 2002 City of Olot Premi Joan Teixidor Prize for Poetry, Haikus Online 2002), which was followed in 2004 by La vida entredita (winner of the City of Terrassa Agustí Bartra Prize for Poetry, 2005).

His complete works, Obra poètica complete (2014) are now published by Curbet Edicions, which includes previously unpublished poetry and poetic prose.

Eudald Puig was a member of the Associació d’Escriptors en Llengua Catalana (AELC – Association of Catalan Language Writers).

 

Web page: Pere A. Bestard Palou for AELC.
Cover photograph: Carles Mercader Fulquet.
Translation: Julie Wark.

Biografia

Eudald Puig i Mayolas neix a Manlleu el dia 4 de maig de l’any 1948, i passa els primers anys d’infància al poble que el veu néixer, d’on prové la seva mare, Maria Mayolas Santané. Posteriorment, la família es desplaça a Terrassa, al Vallès Occidental, la terra del seu pare, Pere Puig i Banús. Té un germà vuit anys major, Llorenç Puig i Mayolas. La nissaga familiar del pare es dedica al camp, concretament al cultiu de la vinya. Ben aviat, per mor de la industrialització de Terrassa, el seu pare es dedica també a l’ofici d’enginyer mecànic a diverses fàbriques de la ciutat. Al llarg de les seves infància i adolescència la família passa les vacances d’estiu i pasqua a la casa familiar de Manlleu.

Aquest anar i venir, entre el Vallès i Osona, deixa forta empremta en l’autor que utilitza les experiències al poble de la mare en un dels seus volums memorialístics, concretament, a Paradís perdut (1985). De la seva infància el poeta recorda: «A Manlleu hi vaig néixer, vaig estar-m’hi, de molt petit, dos o tres anys, i llavors, setmanes santes i molts estius. Els diversos temps, durant els anys que hi anava, han cristal·litzat, doncs, en unes proses que expliquen tant les coses bones com les dolentes, que jo guardo en el record com si es tractés d’un valuós diamant. No sé, però, si sóc prou fidel a aquest record, car la memòria es deforma amb el temps. Si en algun moment es palesa aquest fet, voldria que el lector sabés disculpar-me’n; perquè, en definitiva, el que més m’ha interessat ha estat fer una prosa lírica on es reflecteix el paisatge de la Plana i la relació del nen, que jo era llavors, amb el món dels adults.»

Es llicencia en Filologia Catalana a la Universitat Autònoma de Barcelona, és membre actiu de l’associació Amics de les Arts, de Terrassa, forma part en la seva joventut de les redaccions de revistes com la manresana Faig, del consell de redacció de la Revista TS, i també, de manera esporàdica, es dedica a la crítica literària a la revista Serra d’Or. Durant la seva etapa laboral treballa com a professor de català en instituts de secundària de la ciutat de Terrassa.

 

La seva obra literària s’enceta amb el poemari Cel de nit (1979) que rep el premi Miquel de Palol, en la seva primera edició. Membres del jurat, entre d’altres Feliu Formosa, parlen de la seva poesia com una continuació no intencionada de l’obra del poeta austrohongarès Georg Trakl, un dels iniciadors de l’expressionisme literari. Al llarg dels anys vuitanta consolida la seva veu poètica amb obres com La vinya cremada (1986) i Parc de gessamins (1987). En el dietari El traç d’un any (1989) s’aboca a una prosa directa que obre finestres a la vida de l’escriptor que es divideix entre la ciutat, amb la seva tasca com a educador, i la vida gairebé ascètica, a la casa de Vacarisses on viu molts anys. Els seus llargs passejos faciliten el coneixement profund de la seva terra, de la flora, la fauna i la geografia vallenca, i alhora defineixen el seu traç poètic. 

 

Durant aquesta època de la seva carrera literària manté correspondència amb el poeta barceloní Joan Vinyoli. Els uneix una admiració comuna per la poesia europea de TS Eliot i Rainer Maria Rilke. Aquesta relació epistolar s’edita sota el títol Joan Vinyoli – Eudald Puig. Correspondència (1981-1984) fruit de l’estudi del poeta Carles Morell. Els dos poetes són presentats en un sopar a Vallvidrera pel també escriptor Feliu Formosa. És una obra de gran valor biogràfic d’on es desprèn el compromís altíssim d’ambdós autors vers la vida de poeta. 

 

Als anys noranta, amb Poemes per a Clara (1998), Puig dedica el seu poemari a la seva filla. Versos carregats de tendresa, innocència, solitud i dolor. En aquest poemari, la natura continua sent present, però aquesta vegada com un testimoni silenciós dels sentiments del poeta. En la seva darrera etapa, Puig explora nous temes i formes poètiques. A Terres i espais, dins el recull col·lectiu A l’ombra dels lotus (2003), va més enllà en la seva connexió amb la tradició poètica oriental, mentre que amb La vida entredita (2006) ofereix una mirada lúcida i crítica a la societat contemporània. Aquesta darrera obra, guanyadora del Premi Ciutat de Terrassa – Agustí Bartra de poesia, es considera una de les més complexes de l’autor. 

 

De la literatura, i de l’art, Eudald Puig afirma: «L’art no vol dir sempre una cosa bonica, sinó que sovint pot ser molt trist, fins i tot amarg, però no està renyit ni amb la tristesa, ni amb la bellesa, ni amb el progrés, etc., almenys sempre i quan l’artista sàpiga fer una obra on cadascú es pugui entendre a si mateix. Però l’art no és explicar el que li passa a un mateix, sinó, al contrari, l’art és un afany de totalitat, si es vol un afany de comprendre el món en la seva totalitat, malgrat que sabem que cada artista important aporta només algunes —poques— coses.»

 

És considerat un dels mestres paisatgístics del que podem anomenar la natural poetry catalana. Així com Villangómez ens transporta a Eivissa, Costa i Llobera a Formentor, o Verdaguer al Montseny, Eudald Puig excel·leix en la capacitat de despullar la seva ànima a través de les seves imatges naturals inspirades en les pedres, les muntanyes, rierols, cels i llunes del Vallès i Osona.

 

Mor a Terrassa, el 18 d’abril de 2013, a l’edat de 65 anys. Fou soci de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana (AELC).

Premis

  • Premi Miquel Palol de poesia (1978): Cel de nit. 
  • Premi Joan Teixidor de poesia de la ciutat d’Olot. Haikus en línia (2002): A l’ombra dels lotus (amb Josep M. Capilla i Maria Rosa Roca).
  • Premi Ciutat de Terrassa Agustí Bartra (2005): La vida entredita. 

Obra poètica completa.

L’edició definitiva de l’Obra poètica completa d’Eudald Puig es va dur a terme després de gairebé dos anys de la mort del poeta, i aplega el llibre de prosa Paradís perdut i tots els llibres de poesia que va publicar en vida (Cel de nit; La vinya cremada; Parc de gessamins; Poemes per a Clara; el recull Terres i espais, dins les obres col·lectives L’ombra dels lotus i La vida entredita). El volum reuneix, a més, el llibre inèdit de proses poètiques Evocacions, un aplec de haikus, esbossos, poemes esparsos i primerencs i fins i tot un apèndix fotogràfic.

Vincles

Comentaris d'obra

A l’hora d’estudiar-lo i llegir-lo en profunditat, vaig reprendre Rilke o Eliot. Però també em va fer descobrir un autor que no coneixia: l’expressionista per excel·lència Georg Trakl. Així, la meva trobada amb Trakl a través de Puig va ser igualment il·luminadora. Ja va dir Formosa que «les fantasies de Trakl, comparables a faules o mites pel caràcter clos del seu contingut simbòlic […] ofereixen gairebé la imatge ideal d’un sistema neuròtic», i aquest turment incestuós és el mateix de les imatges suggeridores i evocadores de Puig; crues, absorbents, de paisatge transmutat per la mirada, de clarobscur barroc i expressionista, de soledat estricta que aniquila i fereix.

Els temes principals de l’obra de Puig, ben corrents, criden l’atenció per com estan tractats, però el que em va captivar, també, va ser l’absoluta coherència de la seva obra. Si el lector agafa qualsevol poema de qualsevol llibre de Puig, hi veurà la seva marca personal, el seu estil inconfusible, veurà com els temes i els símbols es van repetint i van prenent significats múltiples.

(Carles Morell. “Baules Vallesanes. Eudald Puig: La dissolució que deixa empremta”, Quadern, núm. 200). En línia
 

* * *
 

També era evident la comunió que sentia amb la poesia de Vinyoli, prou reconeixible a La vida entredita. El títol d’aquest darrer poemari és tota una declaració poètica. El poeta ve a dir que la vida només pot ser dita indirectament, a mitges, com si diguéssim, defugint plenituds i obvietats. Però també que la vida és tan perillosa que sovint la posem en entredit, com si gairebé ens la prohibíssim. Sens dubte, un dels títols més audaços de la poesia catalana contemporània. Jordi Llavina en parlava ahir al programa de llibres de la Xarxa, L’última troballa: “L’Eudald era un poeta de l’esgarrifança. Cada una de les seves paraules amenaça el lector de fer-lo esgarrifar, perquè l’enfronta al buit de la vida però també a tota la seva plenitud”.

(Bernat Puigtobella. “La vida entredita d’Eudald Puig”, Núvol, 22 d’abril de 2013). En línia

* * *
 

A Cel de nit (1979) Premi Miquel de Palol en la seva primera edició, Eudald Puig hi confegí un discurs poètic madur i sanament equidistant de les tendències poètiques enfrontades en aquell moment. Forma i fons bastien una obra absolutament travada amb un missatge més aviat críptic per allò que tenia de vivència intensament personal. Era un recull ric en imatges. Marina Gustà les definí ben encertadament com a còsmiques, bo i precisant que obrien una porta a la irracionalitat. Irracionalisme indispensable al poeta per a poder fer front a una realitat profundament conflictiva que, de manera irremeiable, conduïa a l’autodestrucció apocalíptica; contrapuntada aquesta per l’angoixant presència interior de l’experiència de la mort. Inici i final de la història brillantment lligats almenys de manera teòrica. A Cel de nit es cloïa una arriscada aventura: “Tot ha estat portat a terme, / la vida i la mort, i enmig/ els anys que s’omplen de vels.” Tot plegat realitzat sota la certesa que si algun dia tornava a escriure poesia, havia d’iniciar l’acte creatiu de cap i de nou. […] amb La vinya cremada fa un pas que pensem decisiu vers la maduresa i la intensificació lírica del seu món poètic, tan descarnadament viu per la seva quotidianitat i interiorització. Expressat amb una llengua acuradíssima i un enfilall d’imatges renovadores que li donen un to personalíssim. En definitiva, el poeta parteix del principi que l’art pot ser alhora bellesa enaltidora o camp de coneixement existencial.

(Llorenç Soldevila i Balart. “Pròleg” a La vinya cremada de l’edició Obra poètica completa. Girona: Curbet Edicions, 2014)

* * *

No exagero. Si vaig decidir estudiar filologia, i bàsicament literatura, va ser perquè al batxillerat vaig tenir l’Eudald Puig de professor. Va ser al Col·legi Tecnos. Durant els dos anys que el vam tenir, força gent del curs vam descobrir que la literatura era alguna cosa més que una matèria curricular i que al darrere hi havia l’aventura de la vida i de l’experiència viscuda. El nostre professor va fer una cosa que ara, simplement, ens semblaria insòlita (gairebé delictiva): va prescindir d’una bona part de les lectures obligatòries del curs i ens va fer llegir unes obres que ell considerava que eren més adequades per inocular-nos el verí de la literatura. I a fe que va aconseguir-ho. I no només en el meu cas. Gairebé podria recordar de memòria els llibres que llegírem, i això que han passat trenta-cinc anys ben bons: La nàusea de Sartre, El solitari de Ionesco, el teatre de l’absurd de Pedrolo, Siddhartha de Hermann Hesse, Els pòtols místics de Jack Kerouac, La metamorfosi de Kafka, El retrat de l’artista adolescent de Joyce, el Werther de Goethe, El vell i la mar de Hemingway, la poesia de Joan Salvat-Papasseit o Sol, i de dol de Foix. I no eren pas unes classes senzilles. L’edició que vaig fer servir del llibre de Foix, per exemple, encara ara la tinc farcida d’anotacions que em continuen essent extremadament útils. De Salvat-Papasseit –no em puc estar de dir-ho- vaig arribar a fer-me’n una edició casolana i artesanal (mecanografiada) amb tota la poesia completa. Encara la conservo. En aquell moment no hi havia cap edició assequible al mercat, tot s’ha de dir. Ho hauria pogut fotocopiar, és clar que sí, però vaig preferir anar copiant poema per poema. Així, per gust. Pel gust per la poesia.

(Jaume Aulet. “Breu evocació”, Núvol, 8 de maig de 2013). En línia

 

Antologia

I

El sol es pon darrere l’horitzó de muntanyes.
La llum toca les puntes dels arbres dels penyals,
encén la serralada de núvols vermellosos,
estén un vel de fosca de pedres i matolls,
es fica entre les rosques, en els replecs del sòl,
envaeix l’espadat, ennegreix el sorral.
El vent terral arriba de l’horitzó rogenc,
travessa les ciutats i les valls més llunyanes,
bufa damunt les ones, s’endinsa en l’espai fosc.
                                       Som en aquests verals,
amant meu, silents i erts com dos visionaris.

(Dins Cel de nit. Barcelona: La Gaya Ciencia, 1979)

* * *

XIV

Dos vents creuats van desfullar les roses,
va ser un mal dia de finals de març;
després, els pètals escampats a l’herba
es van anar marcint. El sentiment
nostre se’l van endur en una mudança
i en cada moble s’hi sentia la nostra ànima
com les restes del nostre comiat.

(Dins Poemes per a Clara. Barcelona: Empúries, 1998)

* * *

XXXV

Des de la penombra glaçada del pis buit,
veig la pressa dels transeünts
que s’acalen a la negror;
i tot de cop, el reflex d’un miratge que s’allarga
en la llum rosada d’impaciència
es desplega part damunt dels seus caps.
Llavors m’aboc a la finestra i veig
que l’alada només acaba de començar
i sento que en la soledat de les idees
tot el passat s’escola en el reialme
evanescent dels navegants errants.

(Dins La vida entredita. Barcelona: Proa, 2006)

* * *
 

La font dels enamorats

Vora el poble, però ja una mica lluny de la rodalia, hi havia la Font dels Enamorats.

Era un gran paradís ombrós, d’herba fresca, amb oms i pollancres que arribaven fins a la font, vora el riu.

Les tardes d’estiu, moltes parelles solien anar-hi, perquè, als voltants de la font, la vegetació era espessa com una selva i es podia fer cap a molts indrets romàntics, completament aïllats de la mirada humana. A més, a mitja tarda hi havia nois i noies que hi anaven a berenar, a pescar, molt sovint. Així, era fàcil trobar-te amb corredisses i xiscles, els cabells i les faldilles a lloure.

Tu hi anaves moltes tardes, tot fent un passeig, ara un par, ara un altre, perquè era relativament a prop de casa de la teva àvia. Sorties pensarós per la porta de l’hort i caminaves lentament fins a la font.

Allà, t’ajeies sobre l’herba en un indret fosc i allunyat, des d’on es veia el cel a través d’un minso espirall, entre copa i copa.

Estirat a terra, mirant la clapa del cel, t’allunyaves de tot: on eres, què eres, com era que tu fossis tu…?, tot això quedava insubstancial, reduït a la categoria d’absurd pel ventet que feia moure les copes dels arbres, per les mil olors d’herba i pel remoreig de l’aigua plàcida del riu.

El teu cos pràcticament desapareixia. Era solament terra amb terra. Eres un forat de cel, un volum inquietant que fugia, sense pes i sense rastre. No diré que el fonguessis amb el tot o amb l’u, que no sé què vol dir, però sí que puc assegurar, que d’alguna manera, tenies un peu a l’altra banda del món, i que la sensació de benestar era immensa, tota, com mai més no has pogut aconseguir. Quan, per exemple, passava un núvol a través de l’espirall, semblava que fossis tu qui es movia, allà dalt, en les altures: que el teu cos no tenia sentit, i que potser per això, en aquells moments, eres etern.

(Dins Paradís perdut. Barcelona: Empúries, 1985)

* * *
 

IV

Amb llengües blaves
les ombres de la tarda
llepen muntanyes.

V

Dalt del paller
s’alça el pal i la lluna,
xiulen mussols.

(Terres i Espais dins d’A l’ombra dels lotus. Barcelona: Viena Edicions, 2003)