"Una vegada, en un país llunyà, verd i enclotat, vivia un pobre sastret que treballava tot el sant dia. Quan tot just el sol eixia, ja tenia l'agulla als dits i, da-li-dali, fins que es feia fosc. N'hi havien passat per les mans de gecs i de levites, de robes de magnats i draps de la pobrissalla! I ni així no es podia treure la misèria del damunt. Però era un home tan pacient i tenia un temor de Déu tan gran, que vivia feliç i mai no havia desitjat mal a ningú ni envejava els béns dels altres.
Però, molt sovint, el que no s'esdevé en un any s'esdevé en un instant. Un matí es llevà amb una cara sorruda i , en lloc d'agafar l'agulla com cada dia , es posà a meditar:
"Ja n'és de trist, ja, tot això —pensava—. Prou treballo tot el dia, però sembla que els sous se'm fonguin i com més va menys en tinc. Ben mirat Nostre Senyor em deu haver deixat de la mà. He estat sempre un bon home, i, en canvi, hi ha una mala fi de bergants que se la campen..."
I així anava pensant. A l'últim —el pensament és tan llisquívol!— va fer mig d'esma:
—Si Nostre Senyor no t'ho arregla potser el diable voldrà arreglar-t'ho!
Tot just havia acabat de fer aquest mal pensament —i qui sap encara els que hauria fet!- van trucar a la porta. Obrí i un home embolcallat amb una capa entrà sense descloure els llavis. Però, quan fou dins digué:
—Això rai! No hi ha com preguntar-li-ho!
I es badà la capa.
Reina Santíssima! Quin salt va fer el pobre sastret! Tenia davant el mateix diable que se'l mirava amb un ull tot maliciós. Valga'm Déu, quina orella més fina!
Llavors el diable es llevà el barret i s'assegué vora el foc.
—Quin temps que fa!— digué amb un tremolor de fred-. Però aquí s'està bé... la saps llarga. Dóna'm un glop per beure i mirarem d'endegar quelcom.
El sastret més mort que viu, portà una ampolla. El diable omplí un vas, el buidà d'un glop i , estenent les cames, va fer:
—Tu mateix, què vols?
El sastret va fer el cor fort i a la fi, amb una veu trencada, digué:
—Ja veurà... Jo... No res... Pensava que...
El diable esclafí una gran riallada.
—Quina por que us faig. I és estrany, no puc fer més bons tractes...
Callà un moment, es fregà les mans, i afegí:
—Mira, ho sé tot, i per això he vingut. Puc donar-te cada dia tot el que necessitis. Però, això sí, hem de fer tractes. El dia que demanis alguna cosa més del que necessitis la tindràs. Amb una condició: al cap de tres vegades la teva ànima serà meva. Què et sembla?
El sastret, de tanta basarda, amb prou feines va poder meditar una mica: "Tindré tot el que necessiti —pensava— i, per què he de voler més coses?" I al cap d'una estona va dir:
—Fet!
El diable va somriure i, mentre s'omplia de nou el vas, digué:
—Mira, cada matí, quan et llevis, obre aquest calaix i hi trobaràs tot el que cal per viure. El dia que vulguis alguna cosa més fes dringar aquesta campaneta i de seguida la tindràs.
I deixà una campaneta sobre la taula. Després prengué un altre vas, s'embolcallà i sortí."

(Del llibre El sastret i el diable. Sabadell: Fundació La Mirada, 1997, p. 5-8)