És també aquell dia que fa un any que ma mare m’enviava aquell missatge de veu merdós, massa directe, massa covard, per dir-me, després de mil vegades d’intentar que li agafés el telèfon, que mon pare era mort i enterrat i que no li podria dir l’últim adeu ni pegar-li la primera i última galtada, escopir-li a la cara com a venjança per haver-nos, per haver-me abandonat amb cinc anyets i massa il·lusions i massa dubtes per davant.
I per si no fos poc això s’ajunta i coincideix no només amb aquesta maleïda prova, amb aquest test miserable que hauré de repetir unes quantes vegades, tantes com infeccions i sospites tenc ara entre les costelles, sinó que també coincideix amb l’anunci de la mort, avui, aquest matí, abans de venir, per la ràdio, per twitter, per la tele que m’acompanya com de fons mentre estic esmorzant i les galetes maria se’m fonen al cafè fred, sí, de la mort d’en Bowie i de tot el que un dia havia arribat a significar.
És, en efecte, l’únic record lúcid que tenc amb ell, i quan dic ell em referesc a mon pare i també a Bowie, dues figures que, per inaccessibles i idealitzades, sovint he acabat confonent i desdibuixant. I dic que és un record lúcid perquè aquesta és la impressió que em causa després, potser, d’haver-lo reconstruït tantes vegades, després, potser, d’haver-lo malmenat tant, després, potser, d’haver-lo fet anar tant per on jo volia.
És senzill i bonic, potser fins i tot em fa emocionar o em provoca una sensació que es deu assemblar molt a Ia tristesa o al pensament d’allò que és molt enyorat: un horabaixa de juliol, el darrer estiu que passàrem junts, que ell va voler estar amb nosaltres a casa.
(Fragment d’El dia que va morir David Bowie. Barcelona: LaBreu, 2016, p. 186-188)
* * *
PRIMERA SESSIÓ
Us asseguro que Ariel va existir.
Sé que sembla una bogeria, sé que pot semblar un deliri meu o que no hi toco del tot, però Ariel va existir i us ho explicaré tantes vegades com calgui perquè em cregueu.
Si em pregunteu quan vaig veure Ariel per primera vegada trobareu la meva primera contradicció: us puc dir que la primera vegada que li vaig veure la cara va ser un dia d’agost, a la zona de fumadors d’un tanatori, i també us puc dir que estic segur d’haver-lo vist abans. Al metro, als diaris, als programes de televisió.
Quan hi vaig parlar per primer cop alguna cosa em deia que aquella cara m’era nova, però no aquell clatell, no aquelles espatlles, no aquella mà que potser havia vist subjectant un llibre en què em devia haver fixat en un trajecte de tren anodí. Ariel hi havia estat sempre i alhora m’era del tot nou.
Suposo, però, que vosaltres que necessiteu proves, que necessiteu fets i delimitacions i dades abans de pronunciar la paraula veritat, abans voldreu saber com va ser el primer cop que li vaig veure la cara, molt abans del nostre accident.
Ho he dit: era un dia d’agost. No sé si ho sabeu però els estius són l’època de més mortaldat als països del Mediterrani perquè la calor no perdona els cossos vells, els cossos tarats, els cossos que no poden més i que finalment es fonen.
Això és el que li va passar al cos d’Esperança.
Esperança era la germana del meu avi matern, l’última dona de la seva generació que encara vivia a la família. Les males herbes no moren mai, li vaig sentir a dir a la meva àvia al llit de mort, just abans de desconnectar-se farta del respirar, del menjar, del beure, del pixar en màquina. Aquells dies la meva àvia era de color groc i sabia que Esperança la sobreviuria. És l’últim que es perd, li hauria d’haver respost, i hauríem rigut per última vegada.
(Fragment inicial d’Ariel i els cossos. Barcelona: Empúries, 2019, p. 11-12)
* * *
EUGENI INTENTA ESCRIURE EL QUE
ARIEL ÉS
Ariel és un cartell en moltes llengües. Ariel és la tempesta. Ariel és cantar bingo i errar una xifra. Ariel és tabac sense nicotina. Ariel és no saber quant ha de durar una abraçada. Ariel és no saber si fer un petó. Ariel és el retard d’un tren, demanar perdó. Ariel és l’olor de sexe quan no hi ha hagut sexe. Ariel és el primer mal, el primer amor. Ariel no és home, no és dona, no encaixa a cap banda. Ariel és la persona que em va fer persona, qui em va donar el nom. És qui ara no sé si només existeix en mi. Hi ha dies que em pregunto si Ariel soc jo.
(Fragment d’Ariel i els cossos. Barcelona: Empúries, 2019, p. 90)
* * *
Perquè no: llegir no sempre, necessàriament, ens fa millors persones. Llegir no aprima, ni tonifica, ni implica avantatges fiscals. Llegir no ens fa automàticament més intel·ligents ni sensibles. Per molt que alguns s’hi entestin, en vista d’alguns eslògans més propis d’agència de turisme que d’editorials o institucions, llegir tampoc no ens fa viatjar. Llegir no és una droga. Llegir, a diferència de la verdura, no ens aporta vitamines ni ens hidrata el cos. Passar pàgines i pàgines per costum, o per inèrcia, com qui treu a passejar el gos, no ens fa persones amb més inquietuds. No llegir —o no llegir tant com voldríem, que és l’excusa perfecta de la gent a qui no li agrada tant llegir— no hauria de ser causa de vergonya.
No em malentengueu. Tot això no vol dir que llegir no ens pugui il·lustrar, que no ens pugui eixamplar les mires, que no ens pugui fer besllumar horitzons possibles que fins ara ni tan sols se’ns havien acudit. Si triam bé el llibre, llegir pot voler dir veure les coses des d’un punt privilegiat, des d’un angle altre, des d’imaginaris que no sabíem ni que existissin, i que poden passar a ser nostres. Si en sabem treure profit, llegir ens pot fer parlar —i per tant, pensar— millor. D’una manera més matisada, si més no. Si sabem a quin autor atansar-nos, llegir ens pot fer fer amics. Pot sembrar la llavor de noves preguntes, pot desllorigar els conflictes que capes i capes de bloqueig emocional colgaven com fòssils o taüts sense identificació. Llegir ens pot fer prendre decisions, ens pot fer votar millor —això és, amb més consciència— i entendre més bé la gent que ens envolta. Si en sabem, llegir fins i tot ens pot ajudar a ser més amables amb nosaltres mateixos.
El que vull dir és que llegir pot significar tot això i pot no significar-ho alhora. La qüestió rau, doncs, en aquest poder. I en la premissa necessària que la lectura no hauria de ser mai, per cap concepte, una pràctica obligatòria. La lectura hauria de ser una opció. Bella, temptadora, però res més que una opció.
(Fragment de Les nenes que llegien al lavabo. Barcelona: Ara Llibres, 2021, p. 37-38)
_0.webp)
