JARDÍ BÀRBAR

I

Guaita el temps,
vell senyor de falconeria,
com recull i atresora la carnassa
amb què ha d'alimentar els jorns
que la mort preserva i fixa,
amb quina força llença al cel l’objecte
màgic de l’amor.

Com la palpitació de la causa primera.
En la nuesa de tot allò que no té nom.

Sempre el mateix gest:
ell posseir, tu ésser posseït.


II

Direm amor.
I en la paraula
cega que ens anomena l'ombra
dibuixarem el somiar dels cossos.

La carn transfigurada.
Nua.
Talment aquella llum que precipita
l'esclat de foc i febre
als ulls devastats del moribund.
Sense saber on comença l'amor
i on s'acaba el tret de la follia.


III

Deixa que la llum de l'alba arribi
al lloc on tot l'espai és un incendi.
Habitaràs l'estança, el jardí bàrbar,
l'ull i la veritat humida del seu centre.
Com aquest alè animal que busca
la consumació del crit en el silenci.

(De Jardí bàrbar, 1981)

* * *

FOCS DEL DIVAN


La seva saliva apaga
el més ferotge dels incendis

Brollen de les seves petges
codissos d'or


*



La sang
(el burí la tinta)

transparència de la carn oberta
al tatuatge


*

Més a prop de l'amor

indivisa
l'òrbita que clou el foc
tubular de la carn

mugró de la por i l'abís

Més a prop de tu
la latitud del funàmbul


*


Cap a la mort
del cel

Cap a la cendra
del mar
i
el blau
del meu sextant

Cap a tu
desraó del temps
que ha de venir

(De Divan, 1982)

* * *

RAONS D'ATZAR

I

sota el ventre corromput del cel
els clars reialmes de l'altura

núvols que passen

el primer il·lumina la follia
el segon és el riure dels penjats
com un rot àcid de porc el tercer

del quart no en diuen res els llibres

porta el meu cap sagnant
damunt d'una safata de plata


II

i brollant-li un riu del fons dels ulls digué:
convertir-se en aigua és la mort per a les ànimes
com per a l'aigua és la mort convertir-se en terra

de la terra neix l'aigua i de l'aigua l'ànima

(De Raó d'atzar, 1990)

* * *

DESPRÉS DE LA MUDESA

Has emmudit.

El cel
és una glopada
de llet calenta

on el meu plor
retroba
el coragre de Déu
l'amor i el seu
silenci.

(De Llibre de la frontera, 2000)

* * *

BATEC


Sanglota la nit
al tombant de la pèrdua.

Tu, el meu batec
tothora esmaperdut.
Tu, la dent que esqueixa
el crit i la carnassa
que no vol ningú.
Tu, ventura certa
de la meva illa
secreta a la deriva.

S'aferra la vida
al gran fanal del món.

Sols resplendeix la llum
feixuga d'una llàgrima
apegalosa i blanca,
agra com la llet
de la nit tallada.

(De Llibre de la frontera, 2000)

* * *

QUAN TE'N VAGIS

Quan te'n vagis,
i la sal dels teus ossos
s'esborri com els núvols,

ombra i aire
cobriran la ferida
amb gotes de rosada.

I tornarà el llinatge
del dolor
a la música antiga,

aigües entumides
on desoven
el temps i els peixos grocs
de la malenconia.

(De Llibre de la frontera, 2000)

* * *

VOL DE CENDRES

Llàgrima o esperma

la sola claror
on crema
l'illa perduda

dels mapes

(De Llibre de la frontera, 2000)

* * *

ZAYNAB BINT YUSUF (Lleida, 994-1072)

La calma d'amor és la fatiga
(a propòsit d'un vers d'Ibn al-Farid)

Si algun cop la meva llengua
cau de mort rendida,
serà tot just per a cridar-te.

Si em crides tu,
el càlid tornaveu del teu alè
segellarà amb el meu la teva boca.

És tard perquè gosis contradir-me.
Borda el gos llebrer
i la calma d’amor és la fatiga.

(De Llibre de la frontera, 2000)

* * *

Jemmaa El-Fna


Her terrace was the
sand
And the palms and the twiligth
WALLACE STEVENS



Aquí regna el somni de Fitzcarraldo.

Marràqueix:
damunt les algues, la duna.

Com una nau varada al mig del desert.
Com un abisme que s'obre al llindar
del silenci.
Quina hora és aquesta?
Quin rostre aplega el cel i la deriva
del sol?
La veu d'un ocell sense nom?

Brian Sweenie Fitzgerald i tot el somni
de la febre vermella, l'arbre del cautxú
o la palmera on ressona l’altiva bellesa
d'Enrico Caruso.
Selva o desert,
la muntanya final. Aquí, el sol,
insomne, aspira el seu aire i s’assossega.
És el refugi que origina la fi,
barca de fòsfor
sobre una platja de palmeres.

Vermells, el temps i l'argila dels murs.

Oscades totes les naus, els viatges
són grocs com les guixeres del camí,
arrels que davallen vers els sots més profunds.

No miris endarrere.
Calla i canta
ben endins, palpeja tot el rovell de l'ànima.
Perquè aquesta és l'altra terra,
l'altra
plaça que també és la teva, la terra
de la bardissa que aombra el foc sense
cremar-se.
A l'ull fosc de l'aiguader batega
la duna, la por i la fam de tots els dies.
A l'ull de la serp, fred com el mercuri,
l'inassolible que repta amb la llengua
clavada a l'espiral llunyana de la mort.

Atura't.
El record aquí no troba fura
que furgui les entranyes del seu cau.
La fura és morta i el record ho sap.
Tot penja de l'arbre que va plantar
la vida.
Debades et perds, camines,
temptes la corda fluixa del no-res.
Debades, desarborada la llengua
i el paladar feixuc com una pedra.
Sota la veu et creix la set sense saber-ho.

Clara, sense treva, esclata la dansa
al cor de la plaça.
Es fon el temps.
Sota els fanalets de gas, l'enramada
de taronges espesseix el fum agredolç


de la tarda.
Llisquen els cossos,
llisquen
música i paraules entre les dents corcades
del domador de contes.
I tot d'una
gira el cel, la baldufa al mig del buit,
la nit que remunta el ponent i el bressoleig
de les sements als coves del mercat.
I tot d'una, quan cau la nit i tot es lleva,
el cec et diu:
"Tens una taca blava als ulls".

Llavors, només llavors, en aturat paratge,
immòbil, el cor es clivella a la memòria
com una magrana.
I tot es mou.
Fins i tot aquesta nau varada al mig
del desert es mou.
Puja-hi.
Res no et serà
estrany.
Aquí regna el somni de Fitzcarraldo.

(Del llibre Enlloc, 2007)