Escola Valenciana és un moviment —preferesc veure-la així més que no pas com a institució— amb profundes arrels populars. Si ens concentrem en l'entramat de l'associacionisme civil de caràcter reivindicatiu, sens dubte Escola Valenciana no té equivalent al País Valencià i, encara, emergeix com a una de les organitzacions peculiars i, per descomptat, més dinàmiques en el camp de la vindicació sociocultural que pot exhibir l'Europa de les profundes depressions actuals. Sobre la seua capacitat mobilitzadora, crec que amb una sola dada n'hi ha prou: les darreres convocatòries de la Festa per la llengua han aplegat al voltant de les dues-centes mil persones, posades en peu de festa i de vindicació, «de resistència festiva i clara», si manllevem a Joan Fuster els termes amb què descrivia l'aplec irrepetible de la plaça de Bous, de Castelló de la Plana, l'abril de 1982.

Escola Valenciana és una federació de vora la trentena d'associacions cíviques —d'abast comarcal i d'àmbit valencià— que convergeixen en la vindicació de la llengua i la cultura nacionals del País Valencià i, en concret, que lluiten per un sistema educatiu públic i en català.

Ara que corren temps difícils —dels quals no se n'estalvia ni la Llei d'ús i ensenyament del valencià, una llei que el govern del país mira de pujar al patíbul—, no podem negligir que Escola Valenciana va nàixer com una derivació d'aquella llei històrica, i ho va fer amb el propòsit de constituir una defensa pública del model educatiu que introduïa la llei valenciana i alhora un vigilància zelosa de la seua aplicació estricta i rigorosa. De fet, d'aquella I Trobada d'Escoles d'Ensenyament en Valencià, de la Ribera —que tingué lloc a Benifaió, l'abril de 1986—, així com de la Trobada a la Xara (Dénia, Marina Alta) s'han escolat ja vint-i-cinc anys. Precisament, per tal de commemorar una efemèride tan engrescadora, Escola Valenciana va dedicar el 9 d'octubre de 2010 a retre homenatge a aquelles emblemàtiques festes de primavera per la llengua. En la commemoració van excel·lir un parell d'iniciatives: l'obra farcida d'il·lustracions, amb textos de Víctor Labrado, L'Escola Valenciana. 25 anys de trobades, en edició esplendorosa, i els primers treballs de filmació d'un documental que, sens dubte, assolirà la condició d'històric. Naturalment, m'estic referint a Una llengua que camina, una fita en la curta història de la videografia valenciana.

Amb fidelitat estricta —i cada any amb empenta renovada— a aquella trobada de 1986, la primavera valenciana emergeix esponerosa mitjançant les Festes per la Llengua que floreixen arreu del nostre mapa comarcal, amb el protagonisme militant de mestres, alumnes, pares i mares que integren Escola Valenciana.

Una llengua que camina és un documental que relata les experiències quotidianes que viuen cinc persones, de condició social i geogràfica: Mar Iglesias, professora de periodisme a la Universitat d'Alacant; Xavi Sarrià, cantant del grup Obrint Pas; Gerard Pitarch, metge dermatòleg, de Castelló de la Plana; Dariana Groza, romanesa i tècnica del Voluntariat pel Valencià; i Diego Gómez, mestre d'infantil, d’Alzira, i antic president d'Escola Valenciana. Ben mirat, és a través dels nostres cinc personatges que hi veiem representada en la pantalla la vella aspiració de viure en català que mou, alhora que identifica, l'extens segment humà d'aquestes latituds obstinat a no abandonar la seua condició profunda i venerable de valencians.

[...]

Una llengua que camina està cridada a esdevenir el film que se situarà al capdamunt del rànquing de les pel·lícules més vistes al País Valencià, i això tenint en compte que es difon extramurs dels circuits comercials. Una tal situació planteja la paradoxa que un documental de les qualitats i condicions del nostre, amb una àmplia acceptació social, siga emès per TV3 i tanmateix continue foragitat de la programació de la TVV. La paradoxa bé podria induir a pensar que o bé som opacs als focus de la televisió domèstica, o bé aquesta és al·lèrgica a unes maneres d'interpretar el món —de viure la pròpia realitat— que no deixen de ser respectables i nobilíssimes, i que en tot cas s'identifiquen amb sectors valencians no gens suspectes de ser incivils ni apàtrides.

La Fundació Huguet, de Castelló de la Plana, ha atorgat enguany el premi "Valenciana de l'any 2011" a Escola Valenciana, i el premi "a la millor creació cultural en català 2011" a Una llengua que camina. El documental també ha estat guardonat per l'Institut Interuniversitari de Filologia Valenciana amb el premi de Comunicació i Difusió Cultural, de la mateixa manera que Escola Valenciana ha estat distingida amb premis tals com el d'Honor Fundació Jaume I (1997), Vicent Ventura (2001), Nit de la Cultura Balear (Obra Cultural Balear, 2005), Nacional de Cultura (Generalitat de Catalunya, 2006), Creu de Sant Jordi (2010) i Canigó (2010).

Definitivament, Una llengua que camina constitueix el document insígnia d'aquest moviment irremplaçable que és Escola Valenciana, la seua targeta de presentació fascinant. Ens mostra la trajectòria de les Festes per la llengua, al costat de les iniciatives complementàries que han generat, com ara La Gira —els festivals musicals— i el Voluntariat pel valencià.

("Una llengua que camina, de la mà d'Escola Valenciana", Serra d'Or [Barcelona], núm. 634, octubre del 2012, p. 42-44)