Joan Pinyol

Amb Stòitxkov i Sofia Joan Pinyol ha fet la seva primera incursió en el món de la literatura juvenil. I ho ha fet amb el rigor, la riquesa lèxica i estilística i els tocs d’humor que caracteritzen la seva obra per a adults. La novel·la, potser un pèl massa llarga, tant pel gènere a què pertany com, sobretot, pel públic al qual va destinada, i com sembla insinuar el mateix Pinyol en una de les dedicatòries (p.7) la podem definir com un viatge iniciàtic al cor d’un país, Bulgària, «tan interessant com desconegut per moltes persones» (p. 159)

(Pere Martí i Bertran. De la ressenya dedicada a la novel·la Stòitxkov i Sofia, inclosa en la secció Guia de Lectura. Revista de Catalunya, núm. 197, juliol-agost de 2004)

En aquesta novel·la —dirigida a infants a partir de 10 anys, però també apta per adults de totes les edats— en Joan Pinyol ens explica el que va passar el dia que la geganta Dorotea va perdre una de les seves enormes arracades. Va passar pocs dies abans que Capellades comencés a celebrar els actes de la Ciutat Gegantera 2005 i, és clar, la geganta tenia presa per trobar-la. No podia presentar-se davant de tots els ciutadans capelladins sense una de les seves arracades!

Cada nit, quan a la ciutat ja no quedava cap llum encesa i els capelladins es deixaven caure en el món dels somnis, la geganta Dorotea sortia a buscar desesperadament la seva arracada, però sempre tornava a l’alba sense haver-la trobat. Un dia, però, la geganta Dorotea va ser descoberta. En Bernat, possiblement l’únic infant capelladí que a les nits, per més que s’hi esforcés, no aconseguia agafar el son i somiava somnis fantàstics despert va agafar d’in fraganti a la Dorotea i de seguida es van fer molt amics. Cada nit, en Bernat s’escapolia de casa i fugia amb la geganta en busca de la gran arracada. Les seves sortides nocturnes sempre es convertien en aventures més fantàstiques que les que somiava despert el petit capelladí. Però… aconseguirien trobar l’arracada???. En aquest llibre, a més de la història màgica de la geganta més famosa d’aquesta localitat anoienca, hi trobareu moltes referències a la ciutat de Capellades —com per exemple, els orígens de les Festes del carrer, què és la Creu de Miramar o l’Abric Romaní—

(Marta Aznar. De la ressenya publicada a la secció infantil «La Petita Malla» del portal lamalla.net el 2 de juliol de 2005, a propòsit de la novel·la infantil Dorotea i la joia gegantina)
 

* * *
 

De la mà de la Dorotea, en Bernat sabrà de la vida de la geganta, d’històries del passat i del poble. Amb un estil àgil, esquitxat de belles descripcions geogràfiques, l’autor combina equilibradament realitat i fantasia. Les il·lustracions, molt expressives i detallistes, ajuden a configurar el món d’en Bernat i la Dorotea, aportant més vida a una història que es llegeix d’un glop, que enxampa el lector alhora que deixa el pòsit enriquidor d’haver gaudit d’una lectura entranyable. Interessant l’annex explicatiu que hi ha al final, que ajuda a aprofundir sobre la història i que arrodoneix un llibre recomanable per a totes les edats.

(Maria Carme Roca. De la ressenya dedicada a la novel·la Dorotea i la joia gegantina. Revista Escola Catalana, núm. 426, gener de 2006, p. 54)
 

La mirada mexicana de Pinyol m’ha resultat familiar; veu amb ulls europeus una realitat sorprenent, plena de contrastos, sovint inquietant i allunyada del nostre món, però que li inspira un profund respecte i una sincera admiració. El lector que tingui la fortuna d’entrar en contacte amb els petits grans contes de l’autor podrà copsar en un temps rècord l’ànima de l’immens poble mexicà i reflexionar llargament sobre el que ha llegit.

(Tessa Calders i Artís. Del pròleg a Micromèxics València: Brosquil Edicions, 2007)

* * *

Seguint la tradició que ens podria dur de Gracián a Pere Calders o Jaume Cabré, i bevent de la ironia hiperbòlica del grup de Sabadell, a Noranta-nou maneres de no viure encara a la lluna Pinyol transforma la quotidianitat del nostre món en un univers nou, possible per no imaginat, i alhora màgic, proper al surrealisme. Amb un afinat sentit de l’humor, se serveix d’un ús intel·ligent dels recursos propis del llenguatge, com la paradoxa, per endinsar-se en les seves possibilitats, que sovint el duen a trencar totes les convencions de la lògica per situar-se en l’absurd més inversemblant i, a la vegada, més proper.

(David Serrano. Fragment de la ressenya emesa a través de l’emissora Icat FM, en la secció «Llibres», el 30 d’agost de 2007)

* * *

Als seixanta-un episodis que configuren Micromèxics, se ni ha d’afegir encara un altre: el del mateix autor. Seixanta-dos pedaços de Mèxic que han estat vestits d’història, de reflexió, de ficció, d’ironia. Tot un conjunt d’elements que Joan Pinyol domina a la perfecció. He llegit el llibre, d’una volada, la mateixa volada que ens pot portar cap a aquell país si ens deixem endur -no solament per cada una de les històries-, sinó per les paraules ben trobades de qui les ha pensat i les ha configurat. Mèxic, en el llibre se’ns fa a prop, a tocar de la mà.

(Joan Bosch. De la presentació de Joan Bosch, Llibreria Llegim…? d’Igualada, 22 de setembre de 2007)

* * *

Micromèxics és un conjunt de seixanta-un microcontes que expressen la sorpresa davant la complexitat de la realitat mexicana d’un viatger català a començament del segle XXI. El llibre està estructurat en dos eixos. D’una banda, l’eix del passat precolombí i de l’altra el de la diversitat territorial. Així, els microcontes s’agrupen per cultures, la maia i la mexica, i per diverses zones del país que van del nord al sud i de l’est a l’oest.

L’elecció del gènere resulta un valor afegit al llibre i el fa fugir del relat de viatges o de la crònica social. El microconte permet que l’autor desvetlli al lector un interrogant, una paradoxa o una perplexitat subtils i encisadors davant de les diverses situacions que van marcar el seu viatge.

(Roser Garcia. Presentació de Micromèxics com a lectura de treball proposada en el Consorci per a la Normalització Lingüística, de Barcelona -Delegació de Gràcia i Sarrià-Sant Gervasi-, octubre de 2007)

* * *

L’obra està estructurada en dos grans blocs. El primer el formen deu relats, alhora dividits en dos subapartats de cinc cadascun, tots dedicats a visions del Mèxic, podríem dir-ne històric, ja que tots es desenrotllen abans o durant la conquesta d’Hernán Cortés. El segon està dividit en cinc grans apartats, diversos d’extensió i amb referències geogràfiques molt clares cadascun : «Al Nord», «A Mèxic DF», «A Oaxaca», «A Chiapas» i «Al Yucatán», els llocs on es desenrotllen les accions de la resta de relats. (…) Joan Pinyol deixa sentir la influència caldersiana en tots els textos del volum. I la hi trobem sobretot en l’espai geogràfic triat, però també en aspectes estilístics com el to irònic, gairebé humorístic, d’una bona colla de relats; i encara en els tipus de personatges, en les situacions que viuen (algunes gairebé surrealistes) i en alguns dels temes triats: la mort, les relacions interclassistes… Una obra ben escrita i ben editada que estem segurs que agradarà a aquells que disfruten amb les narracions breus, sobretot amb la microliteratura, de la qual Joan Pinyol és bon coneixedor i conreador.

(Pere Martí i Bertran. De la ressenya, a propòsit de la publicació de Micromèxics. «El 3 de vuit», 19 d’octubre de 2007)

* * *

El llibre és una peça singular que es mou amb molta comoditat en aquell territori fronterer on tots els gèneres literaris desdibuixen els límits i es converteixen en elements permeables a qualsevol joc, a qualsevol intent transgressor de superar-los. Està format per textos curts que tenen les condicions per convertir-se en mons personals, bastits a cavall de diferents consideracions, de diversos punts de vista.

Micromèxics són aproximacions a la realitat, a la llegenda o al mite. Són reflexions que porten a forçar el pensament, són mons imaginaris que deixen volar la paraula poètica i potser aquí radica aquesta capacitat de fascinació, en el fet de ser retrats puntuals, instantanis i directes de moltes realitats que no sempre s’han de buscar sobre el terreny i que, de vegades, també pertanyen als universos imaginaris.

(Jordi Cervera. Ressenya emesa a través de l’emissora Icat FM, en la secció «Llibres», el 31 d’octubre de 2007, a propòsit de la publicació de Micromèxics)

* * *

Reprenc un correu del mes de novembre en què et deia que la meva aprenenta mexicana i jo llegiríem Micromèxics. Voilà, ja l’hem llegit i passo a fer-te’n cinc cèntims. Ella em va dir que havies captat l’essència de la seva gent i que en especial li han agradat els relats que tracten de Mèxic DF (ella és d’allà). També li va semblar interessant pel fet de veure-ho a través d’uns ulls estrangers. Sempre és curiós saber què veu la gent quan et mira, oi? Vam treure el tema de la velocitat: el ritme de vida que ella veu com a normal per a nosaltres és d’una calma exasperant. Vaig gosar aventurar si pel que per a nosaltres és un ritme normal per als seus ulls és d’un ritme agònic… crec que vaig encertar perquè es va posar a riure. Ara jo. D’entrada confesso el meu pecat, perquè tractant-se de microcontes hauria d’haver-los llegit a poc a poc, assaborint-los lentament com si fossin bombons i en canvi m’hi he abraonat i me’ls he cruspit en dues sentades, però penso rellegir-los amb calma. M’han captivat els girs sorprenents, els equívocs i els dobles sentits: aquell capellà a qui li obren literalment el cor i aquells turistes a qui els hi roben metafòricament. En definitiva, m’ha divertit tant que fins i tot m’ha motivat per escriure’n. Bé, suposo que això és tot. Tant de bo en sabés més per fer una ressenya amb cara i ulls, però no és el cas i tan sols et puc fer saber que m’has engrescat a llegir-ne (i llegir-te) més.

(Montse Lladó. Carta a l’autor des de la Biblioteca de Gavà)

* * *

Pinyol ens sorprèn amb el seu últim treball: un recull de seixanta micronarracions amb una llargària que nos sol excedir les tres-centes paraules. Micromèxics, però, no és un volum convencional: defuig de front les produccions d’aquest gènere per dues raons. En primer lloc per la seua estructuració en blocs, a manera de capítols; i en segon terme per la tendència a la concreció en lloc de la universalització i l’el·lipsi d’elements accessoris. Per contra, aquestes pàgines resumeixen a la perfecció el mestissatge cultural del substrat indígena, el passat colonial espanyol i l’expansionisme ianqui actual. Per exemple, hi ha moltes referències a la superposició de religió i superstició de forma indestriable o l’abassegadora influència del turisme. En altres textos critica els estaments polítics i militars o el desenvolupament imparable i insostenible d’algunes megaciutats. En altres peces planteja temes històrics com els orígens del cacau, o les hipòtesis sobre la desaparició d’aquesta cultura que emmarquen principi i fi en el llibre. No obstant aquests encerts; l’autor perd de vegades la tensió i la força centrípeta i centrífuga que caracteritza el microconte. Malgrat tot, podem afirmar que aquest volum és una excel·lent oportunitat per a acostar-se a la cultura mexicana plena de contrastos, contradiccions i matisos.

(J. Ricart. De la ressenya titulada «Seixanta microcontes», Lletres Valencianes. Revista del llibre valencià, núm. 23, primavera de 2008)

Set personatges a la recerca d’un final… que no desvetllarem. Un final, però, en el qual tots aquests personatges hi conflueixen, ja que tots es troben de camí a Vilafranca del Penedès, a la C-15, a la carretera que va de la capital del Bages a la capital de l’Alt Penedès i, en un moment i espai donats, coincideixen entre ells d’una manera força definitiva. Pinyol ens presenta una dona amb una gana inacabable, esfereïdora; un senyor que renega de tot i de tothom –menys d’ell mateix, és clar-; un obsedit pel sexe; la dona d’un suprem baliga-balaga o una garrepa metòdicament insuportable, entre altres individus més convencionals del que sembla. Set personatges descrits amb humor i senzillesa en set contes lligats entre si o, millor dit, una novel·la formada per set capítols quasi independents… L’encert de l’obra, a part del to irònic, senzill, calderià, és aquesta estructura en forma de diferents perspectives sobre una mateixa conclusió, que no per ser previsible deixa de ser interessant i efectiva.

(Esdres Jaruchik. De la ressenya dedicada a Pilota de set, inclosa en la secció l’Aparador de la revista Benzina, núm. 26, abril de 2008, p. 62-63)

* * *

A Pilota de set Joan Pinyol teixeix una xarxa narrativa que té el nombre set com a protagonista. En primer lloc, perquè el llibre, pròpiament, el componen set contes i, a més, perquè cadascun duu un títol que juga amb expressions i frases fetes que fan servir aquesta paraula: «Set d’omplir un buit», «Set de comptagotes», «Setciències», «A més de set», «Set de justícia», «Set de no ser sis» i «A les set tinc son».

Ensems amb això, un altre denominador comú és l’automòbil. Com si es tractés del retrat de diverses situacions de viatge a través de la carretera, l’autor situa en la dimensió de l’Anoia com a important nus viari entre l’est i l’oest, el nord i el sud, la seva matèria literària. A partir d’aquí, planteja, amb un ritme narratiu considerable, diversos aspectes de la vida humana, de la seva organització social…, al capdavall, de la condició humana. En la cruïlla entre l’Alt Penedès i el Bages, diversos punts de pas, com Òdena, esdevenen protagonistes de l’acció. Al final, les set històries queden entrellaçades i cobra un nou valor el seu significat a partir del conjunt escrit. D’aquesta manera, el títol es mostra irònic, mentre cristal·litza la metàfora de la vida com una mena de pilota de set que es juga en una pista de tennis.

L’ambientació duta a terme a l’Anoia respon, juntament amb el caràcter viari que acabem de dir, a una voluntat de ficcionar una comarca que l’autor coneix bé i de la qual ha fet bandera cultural. I és que Pinyol ha denunciat sovint l’excés de centralisme barceloní i la manca d’una mirada cap a la realitat de l’interior de Catalunya. En tot cas, tant la seva actuació dins l’activisme cultural com la seva literatura s’han compromès amb el paisatge i els vicissituds de la seva terra natal.

(Vicenç Llorca. De la ressenya dedicada a Pilota de set, inclosa en la secció de Lectures «Tria personal2. Serra d’Or, núm. 581, maig de 2008, p.68-69)

* * *

Per contra del que podria semblar, condensar grans històries en poques pàgines no és pas fàcil. A Pilota de set Joan Pinyol fa que, als ulls del lector, sembli extremament fàcil i natural un entramat de petites històries que juntes fan un tot entrellaçat. […]. Set cotxes, set històries, els sets pecats capitals i la carretera que enllaça les capitals del Bages i de l’Alt Penedès de teló de fons. Aquests són els elements principals que s’integren dins aquest recull de narracions breus. Així doncs, des de l’òptica de la modernitat, l’escriptor parla dels mateixos errors de sempre encarnats pels pecats capitals. El llibre és la nova proposta d’un autor consolidat en les narracions breus i que també ha conreat la poesia. […] Set motors es posen en marxa i comencen a rodar. Aquest seria una mica, bé, seria un molt, el fil comú de set narracions que s’entrecreuen i acaben convergint de la manera més violenta possible l’una amb l’altra en aquest recull de contes. […]. Es tracta de relats entrelligats cadascun dels quals té un protagonista que circula per la carretera impulsat per una mena de patina de fons que té alguna cosa a veure amb els pecats capitals. I enmig d’un entramat que recorda la punta de coixí al qual s’afegeix el tirabuixó lingüístic que té a veure amb la pilota de set. Que és un clixé del llenguatge esportiu del tennis, però que en realitat té una segona lectura d’una pilota de fer rodar set cotxes, de set històries, de set vides i de set colors. […] Són narracions escrites de manera molt minuciosa i que es troben tan ben entreteixides que com a lector és molt difícil acabar de llegir un conte i no començar el següent. Sobretot per la incògnita que et ve a trobar de seguida respecte del que passarà a continuació. Tot plegat fa que aquest lector s’identifiqui molt amb les trames i amb els diferents pecats capitals, que se senti una mica presa de no poder parar, que tingui la sensació de voler anar molt de pressa, de menjar-s’ho tot… la sensació és molt estranya perquè el lector s’acaba identificant amb uns personatges, com a mínim reprovables. […]

(Lluís Montserrat. Comentaris extrets de l’entrevista que el 19 de maig de 2008 va fer a Joan Pinyol a propòsit de Pilota de set, des del programa ICULT.COM, que condueix a COMRàdio.)

* * *

Es tracta d’un conjunt de set narracions independents, protagonitzades per personatges diferents, i unides, però per una sèrie d’anècdotes com ara que els protagonistes siguin majoritàriament penedesencs o que les diverses accions transcorrin al llarg de la carretera C-15, que enllaça Manresa amb Vilafranca. El lector hi trobarà referències a diversos pobles de la comarca o de les veïnes, com ara Sant Pere de Riudebitlles, el Pla, Santa Fe, la Granada… Més enllà d’aquest fet anecdòtic les set narracions tenen en comú, a part de la ironia que les recorre, que els protagonistes són prototipus o models de cadascun dels set pecats capitals: l’Anselm de la primera narració, és un luxuriós incorregible; l’Ada, una avara; l’Eugeni, un superb; la Gal·la, una goluda malaltissa; l’Amèlia, una venjativa irada; el Ramon, un envejós, i la Teresa, una gandula total. Aquesta generalització és el que els universalitza, el que els converteixen en uns personatges locals que transcendeixen el seu àmbit perquè tenen trets comuns a tants individus de totes les cultures. Val a dir, també que, malgrat el que puguem pensar, l’obra no té res a veure amb la literatura moral que durant segles ha condemnat el pecat i enaltit les virtuts. És cert que Joan Pinyol es basa en una part de la doctrina catòlica, però també ho és que la desacralitza completament, ja que en cap moment de l’obra no es parla de pecat ni es fa cap judici moral sobre els personatges. Això sí, al final diríeu que els castiga, que els fa expiar totes les culpes, ja que tots acaben condemnats a la foguera (no gosem qualificar-la ni d’eterna ni de purificadora, ja que l’autor ho fa amb la ironia que el caracteritza).

Una obra amena, distreta, que agradarà els lectors que no volen quedar-se en les pures anècdotes; tot i que aquí al Penedès fins i tot serà de bon llegir per aquells que amb l’argument pur i simple en tenen prou. Un premi ben merescut perquè, a més, l’autor hi ha tingut una cura exquisida en la llengua, en l’estil i en els recursos de tot tipus que hi utilitza.

(Pere Martí i Bertran. De la ressenya, a propòsit de la publicació de Pilota de set. El 3 de vuit, 24 de desembre de 2008, p. 62)

* * *

Aquesta obra és un conjunt de set narracions protagonitzades per set personatges diferents que comparteixen la casualitat de coincidir, en l’espai i en el temps, en la carretera que uneix Manresa amb Vilafranca del Penedès, tots conduint els seus cotxes respectius. A més d’aquesta anècdota, però, comparteixen, sense saber-ho, i per obra i gràcia de l’autor naturalment, el fet de ser cadascun d’ells prototipus o model d’un dels set pecats capitals. Pinyol, sense cap declaració explícita, però amb picades d’ullet que van des dels títols de cadascuna de les narracions fins a les característiques, sobretot morals, dels personatges, ens presenta set històries que aviat ens adonem que tenen com a protagonista un individu, la característica fonamental del qual és encarnar la luxúria, l’avarícia, la supèrbia, la gola, la ira, l’enveja i la peresa, respectivament i seguint l’ordre de les narracions. Dit això podríem pensar que Joan Pinyol ens vol donar una lliçó de moral cristiana, com tantes se n’han donat al llarg de la història, literària o no; però res més allunyat de la literatura moral, ja que l’autor es limita a presentar-nos els individus dominats per una passió que els caracteritza i que sol ser superior a les seves forces i en general fruit d’una autoestima extrema, que els porta a ni tan sols plantejar-se de poder actuar d’una altra manera diferent. Per això en cap moment no hi apareix la paraula pecat, perquè l’autor, tot i basar-se en una tradició de la doctrina catòlica, en fa un ús totalment desacralitzat o, si ho preferiu, laic.[…] El que sí que fa l’autor és acabar l’obra amb un ritus de purificació, com fan totes les religions: eliminant físicament i en una pira (purificadora?) els set protagonistes de les set històries dels set pecats capitals. Aquest final, potser també l’hem d’interpretar, com bona part de l’obra, en clau irònica. Perquè una de les característiques estilístiques de Pilota de set, present en altres textos, sobretot als d’adults, de l’autor capelladí, és precisament la ironia. Una ironia normalment fina, caldersiana gosaríem dir, tot i que en alguns moments aquí ratlla la paròdia. Si hi afegim que Joan Pinyol té un bon domini de la llengua, dels registres, dels diàlegs i dels monòlegs… podrem entendre perfectament perquè va ser premiat pel jurat de Blanes i recomanar-lo sense prevencions de cap tipus.

(Pere Martí i Bertran. De la ressenya dedicada a Pilota de set, inclosa en la secció Guia de Lectura. Revista de Catalunya, núm. 247, febrer de 2009)

* * *

Pilota de set és un llibre original, ocurrent, intel·ligent, divertit i crític. Molts adjectius per a un llibre que només té cent pàgines gairebé justes, però és que tots aquests adjectius se’ls mereix per moltes raons. Per l’estructura. Set contes individuals, que tenen sentit per si sols però que junts adquireixen una unitat que els converteix en un corol·lari de personatges que, un cop acabat el llibre, veus que només podrien «viure» junts, en aquest llibre, compartint pàgines. També pels personatges. No ens amaguen res perquè els coneixem a través del seu pensament, d’alguns diàlegs i, a més, per una cosa que fins i tot és més significativa que el pensament: allò que fan quan es pensen que estan sols, que ningú no els veu o que, qui els veu, passarà de llarg de la seva vida i no hi tornarà mai. I no hi tornarà mai, ho saben —o s’ho pensen— perquè tots van conduint el seu cotxe per una carretera. Una carretera concreta, la mateixa, però suficient gran perquè ningú no tingui la sensació de ser observat, la carretera que enllaça les capitals del Bages i de l’Alt Penedès. Són personatges diferents entre sí, però tenen alguns elements que els unifiquen. L’espai (la carretera) i l’activitat (conduir) els agermanen d’alguna manera, es troben en una mateixa situació, però els humans necessitem més elements per sentir-nos agermanats, i per tant, el fet que condueixin cotxes diferents i que condueixin de diferent manera, els separa, els allunya, fa impossible el trobament, o com a mínim un trobament agradable i respectuós. Un altre element que agermana els personatges són les misèries humanes. Les misèries que tots tenim i que provem d’amagar però que surten en els moments de solitud, i que poden derivar en una forma gens sana de caure en cadascun dels set pecats capitals. Us preguntareu si hi ha alguna manera sana de pecar, i jo, després de pensar-hi una mica, he arribat a la conclusió que sí. Com a mínim, dos dels pecats capitals, la luxúria (si tots els implicats saben el què) i la gola no em semblen reprovables. El cas és que gairebé tots els personatges de Joan Pinyol porten això de pecar d’una manera que els fa patir o sentir incòmodes, o com a mínim alterats bona part del dia. Només n’hi ha un parell que, em sembla, no pateixen. Un d’ells, això sí, fa patir. Pateixin o facin patir, però, tots passen pel sedàs del Joan, que com us deia, els despulla, i no els deixa temps d’amagar la panxa, de treure pit ni d’escollir el seu millor perfil. Són com són i això els fa molt vius. Com feia Calders, el Joan Pinyol fa que les situacions portin els personatges a actuar com ells són, i posar-los en evidència i posar-nos-hi, així, a tots els humans. Fan una mica de mirall, les històries de Pilota de set, per si algú té en algun moment temptacions de considerar-se diferent de la resta dels humans… Un exercici molt sa… Us el recomano. Entomeu la pilota perquè val molt la pena.

(Cinta Arasa. Fragment de la presentació de Pilota de set a la Llibreria Catalònia de Barcelona, 17 de setembre de 2009)

* * *

Fantàstic, gran joc de paraules i meravellós final. M’ha agradat molt i he gaudit com un nen llegint aquest llibre. Els set pecats capitals? Fantàstica elaboració de les misèries humanes i alguna de les trames, per no dir totes, et deixen amb els pèls de punta i amb una comicitat que m’ha apassionat. El que més em va calar a dins, el més cru i contundent per mi ha segut «A més de set», esgarrifa la pell entrar a dins de la Gal·la i de mentre menges amb ella està a punt de vomitar entre dolços i fuets. Té molta força! I amb «A les set tinc son» em pixava de riure, però, en realitat, amb tots ells la rialla estava calada al meu rostre, divertint-me molt i gaudint de les misèries de cada personatge que tots portem a dins.

(Pedro Pons. Ressenya a propòsit de les X Jornades de Creació Literària organitzades pel Consell Insular de Menorca a Es Mercadal, febrer i març, 2011)

L’autor, una ànima viatgera, aquest cop ens dóna a conèixer una «Romania pre-Unió Europea». La novel·la comença amb la història d’un jove romanès, en Radu, que es veu obligat a marxar del seu poble –on ha après català gràcies a un altre noi. I de com s’embolica, involuntàriament, amb una banda de lladres organitzats en pro de la causa antieuropea.

I, per altra banda, és també la història d’un grup de nois i noies catalans que visiten Bucarest. Arran d’una baralla entre el grup de joves lladres i alguns dels estudiants s’establirà un vincle entre en Radu i en Raül, un dels catalans.

Pel títol, podem pensar que es tracta d’un altre típic llibre d’un viatge de final de curs i, tot i que és així, no ben bé, perquè ens ensenya com funciona una banda criminal organitzada i la Romania de l’època.

Fi de curs a Bucarest és una narració de ritme àgil, donada la gran quantitat de diàlegs que hi trobem. I, encara que hi ha un final potser una mica massa precipitat, està ben lligat.

(Laia Ventura. De la ressenya dedicada a la novel·la Fi de curs a Bucarest publicada a la revista FARISTOL. Revista del llibre per a infants i joves. Núm. 61, juliol de 2008)

* * *

Escrita amb un ritme narratiu àgil i directe, és una novel·la amena esquitxada per belles descripcions que enriqueixen el text. El sentit de l’humor i la ironia ajuden a desdramatitzar alguns passatges durs.

L’esperit viatger de l’autor el va menar a Romania. Amb aquesta obra ens convida a aprendre una mica més d’una cultura i un país sobre el que es documentà i que ara ens ofereix com a marc d’una novel·la. És un valor afegit que l’acció se situï a Romania que, en aquest cas, esdevindrà el punt de trobada de dues cultures.

(M. Carme Roca. De la ressenya dedicada a Fi de curs a Bucarest. Revista Escola Catalana, núm. 456, gener-febrer de 2009, p. 54)

* * *

Una novel.la ben escrita i amb ritme àgil que es fa llegir amb avidesa, els protagonistes de la qual són un romanès i un català que coincideixen a Romania envoltats però en una sèrie de trifulgues que els allunya temporalment fet que coincideix amb una excursió a Bucarest dels alumnes d’un institut de Cervera. Una sèrie de coincidències més fa que el líder del grup, a qui sembla que li han robat una màquina de fotografiar, ajudi a descobrir un grup de delinqüents que pretenien embrutar la imatge del país per tal que li fos difícil poder entrar a la Unió Europea. […] La novel·la té elements que la fan interessant com la descoberta que el grup de nois catalans fa d’un país de l’est en uns moments claus, políticament parlant, i la relació que estableixen amb alumnes d’un institut de Bucarest. Un maneig molt hàbil dels diàlegs dóna agilitat i color a un estil narratiu bastant eficaç.

(Josep Maria Aloy. De la ressenya dedicada a Fi de curs a Bucarest. Revista Escola Catalana, núm. 457, març-abril de 2009, p. 53)

Avinguda Capri és un recull de contes que estan en la línia dels grans cultivadors catalans d’aquest gènere com Pere Calders i Quim Monzó. […] Joan Pinyol mostra un gran domini del llenguatge descriptiu i del diàleg, i una gran destresa en l’organització del text.

(Maria Àngels González Estremad, Jesús Bonals, Joaquim Carbó, Maria Barbal, Àlex Susana i Pere Led, membres del jurat del IV Premi Pere Calders de Literatura Catalana 1998: Avui. La pissarra. Quadern d’Ensenyament, 15 de desembre de 1998)

* * *

He de dir i dic que si l’oralitat pinyoliana donava plena satisfacció l’escriptura també en dóna. En aquestes set narracions d’Avinguda Capri hi ha una veu que malda i maldarà per no quedar-se en blanc. Segur que en tindrem més notícies.

(Màrius Serra. Del pròleg a Avinguda Capri. Barcelona: Columna, 1999)

* * *

A Avinguda Capri s’hi intueix fins i tot el Calders dels primers llibres, que també marcaven una tècnica i una manera d’escriure que després va saber mantenir. […] En Pinyol hi trobem igualment un registre literari molt elaborat que també actua com a element estilístic de contrast amb unes situacions de quotidianitat que ja trobàvem en Pere Calders.

(Miquel Àngel Pradilla. Fragments de la presentació d’Avinguda Capri a la Universitat Rovira i Virgili de Tarragona, Facultat de Lletres. Sala de Graus, 9 de desembre de 1999)

* * *

Els personatges de l’Avinguda Capri són tots diferents, amb la seva particular visió del món, les seves febleses, misèries i debilitats i això els fa absolutament creïbles i propers al lector. Una altra de les virtuts del llibre és que, tot i que el ritme narratiu és ràpid, l’autor no oblida mai la descripció exacta de l’ambient. Pinyol sap trobar el punt just de situar el lector en l’atmosfera descrita i l’avançament de l’acció. […] L’estil és molt poètic a partir d’una sèrie d’imatges amb molta força i sense caure mai en l’abús de l’adjectivació. A més de l’agilitat també hi destaquen la ironia, el factor sorpresa i els temes.

(Eva Rumí i Guimó. Fragments de la presentació d’Avinguda Capri al Cafè Biblioteca Arcàdia de Mataró, 29 de desembre de 1999)

* * *

Els miratges de la vida quotidiana, les males passades del subconscient i, en resum, el caràcter eminentment subjectiu de la realitat, constitueixen el fil conductor dels set contes d’Avinguda Capri, alguns dels quals adopten punts de vista de factura surrealista, com ara A cop de falç diari, que explica un seguit d’enterraments des de l’òptica d’un mosquit.

(Enric Vila. Avui. Suplement de Cultura, 6 de juliol del 2000)

* * *

El que trobem de sobrenatural o estrany i que es planteja amb una absoluta normalitat als contes de Joan Pinyol esdevé una clucada d’ull a Pere Calders i a autors com Franz Kafka però el recull Avinguda Capri té a més un rerefons temàtic i una intencionalitat pedagògica. Tots els contes retraten les relacions humanes i esdevenen un reflex de l’Home en tots els seus vessants, quotidians i trascendentals. Hi trobem tractats l’amor, l’amistat, la religió i la mort, i de tots ells depenen molts subtemes que fan brollar igualment les reaccions humanes més esperables per fer-nos emmirallar i reflexionar o simplement somriure i assentir amb el cap mentre llegim. L’allunyament de dos enamorats, l’elecció de la solitud quan es produeix el desenteniment de dos amics ben diferents, la vida en companyia de dues persones fins a la mort… «A cop de falç diari» és el conte que més evidencia la intencionalitat de l’autor. Des del punt de vista d’un mosquit que assisteix durant una setmana a set enterraments de tota índole podem veure la diversitat humana gràcies a l’anàlisi acurada de l’insecte. Al final tots acabarem de la mateixa manera i la mort de les persones en qüestió encara fa ressaltar més l’absurd de certes actituds.

(Joana Zoyo. Butlletí del club de lectura de la Biblioteca Municipal de Castellar del Vallès, 2013)

L’obra narrativa de Pinyol va agafant gruix. A Inquieta nit i altres contes l’escriptor de Capellades troba, de vegades en pretextos nimis, la manera de desllorigar un relat; de transcendir-ne l’assumpte. Un aqüífer brut, pol·luït, connecta, amb precisió, la ficció amb la realitat més sòrdida. Un supermercat mostrarà un aparador vistós i ben assortit de l’existència…als ulls esfereïts d’una gallina a punt de ser plomada. La vida veïnal rep un tractament intensiu d’allò més suggestiu, amb les diferents impostures que van puntuant la vida de les persones. I és que, com desenvolupa Pinyol en el conte Entre esmaixades de cor, aquest pas nostre damunt el planeta és com una atzarosa partida de tennis : a dreta o esquerra, la pilota del cor té una gran tirada a estavellar-se contra la xarxa dels imponderables. Fins i tot hi ha un conte infantil, que, com qualsevol conte per a totes les edats, es pot llegir en clau diversa. En Quico el valent, el protagonista del relat homònim, ens demostra que hi ha fets, en la vida, que escapen a la prescripció mèdica i oracular, al sentit comú, a la regulació administrativa ciutadana i a tot plegat. Per això més enllà de proporcionar-nos un relat moral del trafeguejar d’homes i dones, de les seves cuites amoroses o professionals, la feina del poeta o de l’escriptor és il·luminar, també, aquestes peces incògnites, per dir-ho d’alguna manera i Pinyol ho fa amb destresa i amb un ofici que, a poc a poc, es va consolidant».

(Jordi Llavina. Del pròleg a Inquieta nit i altres contes. Eivissa: Res Publica Edicions, 2002)

* * *

Les petites històries que s’amaguen en aquests relats contenen elements recurrents en la narrativa de Joan Pinyol, com és la seva predilecció pels animals com a protagonistes absoluts. Amb aquest nou recull Pinyol continua explorant el gènere del conte i les seves diverses varietats temàtiques.

(Magda Bartrolí. Comentaris a propòsit de la publicació d’Inquieta nit i altres contes. Diari d’Igualada, 28 de febrer del 2003)

* * *

El volum està format per set contes d’allò més diversos pel que fa a la temàtica, fins al punt que un el subtitula Conte infantil, però molt unitaris pel que fa a l’estil, ja que hi ha una sèrie de característiques que el van perfilant clarament: la ironia, el gust pels jocs lingüístics, la tendència a allargar les frases i a la subordinació, l’humor sorneguer i gairebé només insinuat, la cura lingüística […] Un estil que en més d’un aspecte ens recorda el de Pere Calders, com també ens el recorden altres aspectes com ara algun títol, i sobretot el conte Quico, el valent […] La influència de Quim Monzó, que Jordi Llavina apunta al pròleg, crec que és més temàtica que no pas estilística, però em sembla que també deu enorgullir el narrador capelladí.

La lectura dels set contes, per la varietat temàtica i pel to sorneguer i irònic que hem insinuat, resulta d’allò més amena […] Res, uns contes que llegireu amb plaer i que no us sabrà greu de rellegir perquè a cada nova lectura hi trobareu detalls que, direu, se us havien escapat i que us els faran veure més rodons, més elaborats, més literaris.

(Pere Martí i Bertran. De la seva ressenya titulada Set contes d’en Joan Pinyol, a propòsit de la publicació d’Inquieta nit i altres contes. Setmanari La Fura, Informatiu de l’Alt i Baix Penedès, 17/23 d’octubre del 2003)

A partir de les situacions quotidianes que es van entrellaçant a Ningú ve fet a mida i que tenen molta gràcia, dels dos personatges de la parella protagonista, el que diu les coses més crues, les més mordaces, les més càustiques, és sempre ella. Tot i així, si més no, es tracta d’una parella que parla, a diferència de les que estan ofegades pel silenci… Es tracta també d’un retrat sociològic de la generació que avui tenim entre trenta i quaranta anys a partir de les conseqüències, segons com, d’un suposat envelliment o d’alguns defectes físics com ara l’augment de la panxa per mor de la cervesa…

(Jordi Llavina. Comentaris extrets de l’entrevista que va fer-li a Joan Pinyol en el seu programa Fum d’estampa de Catalunya Cultura, el 4 de gener de 2002)

El títol pot semblar lesiu per als llunàtics, uns dels col·lectius humans amb patró definit: Federico García Lorca. No ho és, però. I sí, en canvi, un homenatge al Pere Calders dels contes breus. (i goso afegir: al Jaume Cabré, que també coneix l’ofici de la paraula justa). Calders, Cabré, Pinyol… deutors mal que els pesi, d’un jesuïta, el pare Gracián. […] Juga Joan Pinyol -i en això es nota que ha llegit a fons els seus mestres-, amb les dinàmiques del surrealisme i de la paradoxa, bases per a un humor intel·ligent, subtil, ben mesurat. I juga, també, amb l’espectre de la mort, entesa, franciscanament, com la Germana Mort. I, al mateix temps, com la companya inevitable, quotidiana, a l’abast. […] Llibre ben escrit per algú que ha après l’ofici i de qui haurem de resseguir, amb atenció, l’obra futura.

(Ignasi Riera. Del pròleg a Noranta-nou maneres de no viure encara a la lluna. País Valencià: Edicions 7 i mig, 2001)
 

* * *
 

Joan Pinyol ha après a capgirar la realitat i abraçar el surrealisme : Els objectes que cobren vida i que pul·lulen per la seva obra en són un bon exemple. Els seus relats traspuen ironia i estan prenyats de bon humor.

(Magda Bartrolí. Comentaris extrets de l’entrevista que va fer-li i que es va publicar a Regió7 Anoia, el 7 de setembre del 2001)
 

* * *
 

Molts dels microcontes de les Noranta-nou maneres de no viure encara a la lluna impliquen canvis d’òptica i de perspectiva que deriven cap a l’absurd. Em refereixo per exemple a Dret d’admissió o a Profusió d’òptiques. D’altres plantegen aquest mateix capgirament, però en el terreny lingüístic. Són els que ironitzen sobre les paraules i sobre els jocs de paraules, com ara el titulat Res de nou. En aquest sentit el microconte fa més ostentació d’aquest capgirament que no pas el conte, diguem-ne més tradicional, que és més d’autor d’una certa trama, d’una certa història, com ara els contes de Cortázar, que tot i així són molt propers a moltes de les coses que es diuen en aquest llibre, on destaca l’absurd, la nota enginyosa i diverses qüestions existencials que ens fan posar, de vegades, la pell de gallina…

(Jordi Llavina. Comentaris extrets de l’entrevista que va fer-li a Joan Pinyol en el seu programa Fum d’estampa de Catalunya Cultura, el 4 de gener de 2002)
 

* * *
 

Quant al llibre, és cert que hi ha el record, sempre present, de Calders, però vostè sap anar a la seva i té uns objectius i un punt de mira ben personals. Els seus contes són fruit d’una observació múltiple de les persones i les coses. En aquest darrer sentit i si parlem d’animals , no sé ben bé perquè em recorden els bestiaris medievals. Calders s’estranyava que el consideressin un surrealista i sempre deia que el que contava era fruit de la seva experiència personal i arribava a dir que li havia ocorregut a ell mateix. Paral·lelament penso que una bona part dels seus minicontes no són pròpiament surrealistes, sinó observacions de la realitat o de la imaginació.

(Josep Romeu i Figueras. Fragment d’una carta adreçada a Joan Pinyol en referència al llibre Noranta-nou maneres de no viure encara a la lluna, datada el 29 d’abril de 2002)
 

* * *
 

Contes sense protocol, anècdotes emergents com un bosc d’espores de ficció que esperen la parcel·la mínima del relat breu. A diferència del conte cosmogònic, el microconte recull el fet secundari, marginal i innecessari. L’acte de creació es converteix en una reducció del gest inaugural: déu creà el món en nou dies, el nàufrag tarda un segon a comprendre que el seu mòbil -artefacte humà- no el traurà de l’illa ocupada. Brevetat, unitat rítmica i unitat temàtica concentrades en el desenvolupament del motiu únic, unitat cronotòpica, disfunció de la catàstrofe…. Del conjunt de relats, en destaquen alguns per la seva perspicàcia i ironia. Blanqueig de diners dibuixa, amb pocs mots, la realitat del text creatiu: el gènere es justifica per la brevetat dels moments que posseïm com a nostres i que es concentren en el segment temporal de dues parades de metro; la supervivència de l’escriptor queda associada a l’existència dels premis literaris; i la seguretat de recepció del text inhibeix l’acte creatiu per se. El relat ens parla, al mateix temps, de l’excés i la precarietat de l’escriptura. En general, les històries busquen l’imprevist, la subversió de la quotidianitat o la ficció expandida que s’aconsegueix renovant el vell motiu del món a l’inrevés. Molts altres són exercicis de paradoxa del llenguatge o subversions de la matèria narrativa portats a les últimes conseqüències, fins i tot en els títols: Microconte inacabat.

(Susanna Rafart. Avui. Suplement de Cultura, 31 d’octubre de 2002)
 

* * *
 

Amb aquesta obra de microcontes, Joan Pinyol abasta el tema de la mort, i l’enfoca des del surrealisme, però amb intel·ligent subtilesa. Les narracions posen de manifest l’absurd de la vida, i com la raó i la lògica no són l’única interpretació possible de la realitat […] Amb Noranta-nou maneres de no viure encara a la lluna , Joan Pinyol subratlla la impossibilitat dels fets, l’absurd de les situacions quotidianes i, al capdavall, la contrarietat de la vida mateixa. L’obra basteix un univers literari marcat per la influència de Pere Calders, i on la brevetat de les noranta-nou narracions és l’eix central d’una trama amb tantes situacions i matisos com l’esdevenir diari o vital […] Aquest gust per la menudesa, el plaer de la paraula justa, sense més, és un glop que s’ha d’assaborir lentament i concisa. […] Els noranta-nou microcontes, breus com colps, naveguen entre l’absurd i la perícia, colpejant els sentits i l’intel·lecte del lector […] El llibre compta amb una dosi ben alta d’humor, el qual no deixa de banda la reflexió al voltant de la mort, l’eix central de totes les narracions […] Joan Pinyol ha optat per un món intangible i surreal, mancat d’ordre, i on la lògica l’ha d’imposar el lector amb la seua interpretació intel·ligent.

(Agustí Hernández. Fragments de la seva ressenya titulada Colps des de l’absurd, a propòsit de la publicació de Noranta-nou maneres de no viure encara a la lluna. Revista Lletres Valencianes, núm. 7, 2002, p. 56-57)
 

* * *
 

Amb Noranta-nou maneres de no viure encara a la lluna, Joan Pinyol no deixa indiferent ningú.. Amb un surrealisme intel·ligent ens posa a les mans una narrativa que ens parla de l’absurd de la vida i la mort i també un simbolisme que convida a plantejar-nos la vida quotidiana de manera molt diferent.

(Club de Lectura d’Òdena. Organitzat en aquest municipi de l’Anoia el 26 de gener de 2007 a propòsit de Noranta-nou maneres de no viure encara a la lluna).
 

* * * 
 

El recull de microcontes de Joan Pinyol, Noranta-nou maneres de no viure encara a la lluna, cal emmarcar-lo dins l’univers literari d’un relat breu en què el llenguatge tendeix a cercar la brevetat, la concisió i la precisió. La recerca de la paraula més adequada que ajudi a configurar una història breu, però comunicativa i expressiva, és un art en què aquest autor sembla moure’s com peix a l’aigua.

Imaginació. És el primer valor que trobem en els breus relats de Joan Pinyol. Una imaginació que li permet invertir l’ordre lògic de les coses i crear situacions inversemblants. Una imaginació que és l’eina de què se serveix per donar vida a objectes inanimats com un gelat, un clavell, un préssec i fins i tot un apòstrof. En els seus relats, la irrealitat hi és present al mateix nivell que la realitat: situacions absurdes, surrealistes… immerses dins de la quotidianitat.
Ironia… i humor. Molt en la línia de Calders, la ironia i l’ humor esdevenen eines al servei de la literatura. Pinyol se’n serveix per transmetre al lector l’interès i el plaer de la lectura i són un mitjà que el permet aprofundir en la reflexió sobre el comportament humà.

(Jaume Marfany.  www.jmarfany.blogspot.com, 10 de gener de 2017)
 

Pinyol és un microcirurgià dels mots, de la llengua, amb la qual gaudeix buscant el mot adient o l’expressió ocurrent per inhabitual. Partint de la tradició que ens podria dur de Gracián a Pere Calders o Jaume Cabré, beu especialment de la ironia hiperbòlica del grup de Sabadell, punyent i conyona alhora. Pinyol és capaç de transformar la quotidianitat del nostre món en un univers nou, possible per no imaginat, i alhora màgic, proper al surrealisme. Sempre, però, amb la voluntat de deixar-lo allí, despullat, amb dolçor o amb una fina capa de crítica.

Amb un afinadíssim sentit de l’humor, a Glops se serveix d’un ús intel·ligent dels recursos propis del llenguatge, com la paradoxa, per endinsar-se en les seves possibilitats, que sovint el duen a trencar totes les convencions de la lògica per situar-se en l’absurd més inversemblant i, a la vegada, més proper. Objectes, persones, animals, situacions apareixen doncs, des d’una nova perspectiva, completament nous, estranys, graciosos, ridículs, descarnats. S’intueix, rere els jocs i les crítiques, la voluntat de trobar la lògica a un món sense lògica, i, crec, la possibilitat d’apuntar un món més humà, més senzill, millor.

(David Serrano. Del pròleg a Glops. Tarragona: Petròpolis, 2009)

* * *

Joan Pinyol és un expert en el gènere de la narrativa curta, amb diversos reculls publicats i una àmplia experiència. Ara, gràcies a l’Editorial Petròpolis ha publicat en obert la seva darrera collita, Glops.

Si l’extensió d’un conte pot ser variable, d’un microconte també, des de ni tan sols una línia a una pàgina. L’escriptor només té temps de mostrar-nos la punta de l’iceberg, o ni tan sols això, simplement ens assenyala en el mapa la ubicació d’aquest iceberg.

Quin text podem considerar microconte? No ho sé, no sóc cap estudiós de la matèria, només en gaudeixo, però jo el considero com a tal si em suggereix una idea, un sentiment, una emoció, si és capaç de fer-me trontollar, d’encetar un misteri, d’entreveure un pessic de la condició humana. En aquest recull en trobareu una bona mostra, generosa.

(Jesús Maria Tibau: del bloc «Tens un racó dalt del món», guardonat com a millor bloc literari del 2009 en la categoria dins els Premis Blocs Catalunya)

* * *

He llegit atentament els teus contes curts, que m’han semblat molt interessants, a més d’estar molt ben escrits. Com ens passa molt sovint quan practiquem el microconte, la brevetat fa que, de vegades, el resultat d’un hàbil joc de paraules pugui semblar només un acudit, i ja està prou bé, però això, en el teu cas, es produeix en molt poques ocasions. Posats a assenyalar, diria que en el del Robinson i el telèfon mòbil, el de l’arqueòleg que se’n va quan li diuen que no hi ha res de nou o al titulat A cadascú el que és seu. En canvi, n’hi ha de molt consistents que, a part de la solució final, que pot ser també enjogassada, divertida o sorprenent, tenen totes les característiques d’una narració amb un contingut que fa pensar. Així, una mica a l’atzar, esmentaria els brevíssims Vine i Silenci, així com A cops de lletra, Sentències evidents, Perills públics, Mirades, Lletraferida, Reaparicions, Per un futur màgic, i… Molt bé!

(Joaquim Carbó. Comentaris a propòsit dels microcontes de Noranta-nou maneres de no viure encara a la lluna i Glops)

Planeta Lluç s’obre amb una novel·la feta a colps de XII microrelats; on, al voltant de la protagonista –Hortènsia, una iaia que a males penes intervé– giren els personatges del raval en una aquarel·la polimòrfica de petites relacions amb la vida.

El ventall de contes va des de les situacions més quotidianes, d’aquelles que no ens costa gens veure’ns-hi retratats, i que Pinyol estiregassa fins a convertir-les en petits drames personals amb finals sorprenents; fins a d’altres en què rememora, possiblement de forma biogràfica, –és públicament sabut el seu activisme per la recuperació de la memòria històrica– on ens fa reviure un tall dels últims temps de la guerra a través d’una tragèdia personal. És com si hi haguera pogut rescatar seqüències vives d’allò que la història oficial ens ha volgut soterrar durant tants anys de foscor.

Amb un llenguatge planer, no exempt d’esguits literaris allà on calen –simbolismes, imatges, ironies…– que ens inclinen a la complicitat amb alguns personatges, o a la tendresa en d’altres, Planeta Lluç ens porta pels viaranys d’aquests contes que ben bé molts d’ells podien haver estat vestits de novel·la. Tanmateix, el domini dels tempos del relat fa que el producte que Joan Pinyol ens presenta siga un material interessantíssim per a aquest model de vida tan apressat que duem en què el temps és un bé preat i escàs. Ben bé podem furtar-li a na Rutina quinze o vint minuts del seu reialme i dedicar-los a gaudir d’un conte amb la mateixa intensitat que l’autor l’ha creat per a nosaltres.

Un llibre ideal per a assaborir-lo a glops curts –com el Bourbon– abans de dormir, en el transport públic o a la sala d’espera de la vida.

(Francesc Mompó. Ressenya publicada al diari Levante-emv, 19 de maig de 2012)
 

* * *
 

La gran efemèride literària d’aquest 2012, si més no en l’àmbit de la literatura catalana, és el centenari del naixement de Pere Calders, el gran mestre de la narrativa curta en català del segle XX. I, justament enguany, l’escriptor de Capellades Joan Pinyol acaba de publicar un recull de relats de clar regust caldersià: Planeta Lluç (Editorial Aire). Potser és un homenatge encobert, ja que Pinyol no ha amagat mai la influència de Calders i, a més, sempre se n’ha reconegut l’estímul en els seus inicis en el món de les lletres, ja que hi va mantenir cert contacte epistolar. Però cal dir que al marge de les influències que a Planeta Lluç hi hagi o hi pugui haver de l’autor de Cròniques de la veritat oculta (la ironia aparentment ingènua, l’humor tendre, la sornegueria, la polidesa lingüística, les pinzellades de realisme màgic), Joan Pinyol ha creat onze relats amb mèrits i caràcter propis.

Sota el títol enigmàtic de Planeta Lluç s’amaguen vuit narracions que, al llarg de l’última dècada, han estat seleccionades en certamens literaris com «Les millors pàgines», de Granollers, «Galeria ebrenca», a les Terres de l’Ebre, o en el Premi de Narrativa Breu «Tirant lo Blanc», convocat per l’Orfeó Català de Mèxic. A més, l’autor n’hi ha afegit tres d’escrites durant aquest mateix període. Això fa que Planeta Lluç no presenti un recull pensat i executat de forma unitària, sinó una miscel·lània literària ben diversa, una amanida variada on es barregen històries sobre la solitud («Hortènsia, als seus peus»), l’amistat i la traïció («La truita de la pau»), l’amor («Fora de cobertura»), la tristesa i la bogeria («De les tristors en farem fum…»)… on Joan Pinyol no s’oblida de la peripècia final de l’avi que té enterrat al Valle de los Caídos («Vine! –li va dir a contracor») i de la guerra absurda i de la dictadura que van provocar la seva mort («Tres segons…», «L’Ebre també té cel»); i ofereix també una llarga narració central, que és com una novel·la breu, força delirant, on es relata una protesta accidentada, còmica i surrealista d’un grup de veïns que (amb tics i rutines que recorden les protestes indignades del 15-M) es planten davant de l’oficina de correus per reclamar les cartes que, segons ells, no arriben al carrer del Desconsol, número 8.

Són onze històries força diferents, unides, si de cas, per un estil que se sustenta en el virtuosisme lingüístic, en la capacitat (dificilíssima) de crear a partir de frases llargues però que es llegeixen amb fluïdesa. Pinyol renega de l’estil telegràfic que tant ha triomfat darrerament (de vegades amb brillantor i d’altres per amagar senzillament una pregona ineptitud en el domini de la llengua), però no ho fa amb el llenguatge abarrocat i indigest amb què alguns, de tant en tant, intenten compensar la falta de discurs, sinó amb una sintaxi que, tot i ser complexa, es paeix amb absoluta naturalitat i està posada al servei de la història. Un estil, a més, carregat d’ironia fina i d’humor negre, de jocs de paraules («tres jubilats que mataven el temps esperant que el temps els matés a ells») i picades d’ullet cinematogràfiques («instants després el vagó fou engolit per la foscor d’un túnel»).

(Llorenç Capdevila. «Lletra de Batalla: Planeta Lluç«, Regió 7, 12 de maig de 2012, p. 55)

* * *

Deu anys de contes!  exclama tothom.

En tenir Planeta Lluç a les mans hem de llegir-ne la portada sencera. Sembla una qüestió òbvia, però no ho és. Si ens quedem només amb el títol, ens perdem una informació essencial del llibre. Cal aturar-nos en el subtítol, que, d’altra banda, fa agafar una espècie de vertigen: Deu anys de contes! Es diu molt aviat, però darrere –o dins- d’aquests deu anys, hi ha moltes lletres, molts pàgines escrites, molts d’aprenentatges i molta literatura. També, escrivint en la nostra llengua, molta constància i molta força. El món de les lletres, que ens fa tan feliços, no és gens fàcil, gens, i en un país tan petit, encara menys.

Llegint Planeta Lluç ve al cap la imatge  d’un bufet lliure de literatura, una safata plena de tastets que, haver-ne fet un mos d’un, t’adones amb recança que gairebé ja te l’has cruspit del tot. Alhora, però, la recança és passatgera, perquè saps que, a la pàgina següent, te n’espera un altre, i un altre, com una d’aquelles barres giratòries amb diversos plats que van passant. Planeta Lluç és ben bé una d’aquestes barres giratòries en la narrativa de Joan Pinyol. I el resultat, quan has escurat la darrera de les espines del lluç, és un menú trufat de petites delícies. Hi trobem una salsa feta de tots aquells elements a què ens té acostumats el Joan Pinyol, el regust de Calders, el paladar de la narrativa breu, el bouquet del realisme màgic, un puntet de literatura de l’absurd, l’amargor de la narrativa centrada en la guerra civil, tan sentida…
     
El fet que no hi hagi fil conductor entre les narracions contribueix a que no es barregin entre sí, que cadascuna conservi el seu tast i, per això, en llegir-les, totes mantenen una personalitat molt ben definida.
     
Així, trobem personatges amb profunditat, rodons, a qui acabem coneixent força bé encara que viuen en un món fet com d’esquemes, amb comportaments potser un pèl exagerats, perquè així ens concentrem en allò que l’autor vol. No es pot no reflexionar davant d’esquemes tan clars. El Josep no es vol despertar de cap manera, i l’Eugènia ho prova de totes les formes possibles, fins que passa alguna cosa que fa que els papers es girin. Ens arribarem a entendre mai, homes i dones? En Robert té tres amants i ha d’arrossegar el pes de tres mòbils. Són els mòbils les cadenes modernes de les presons modernes que són les relacions que s’aguanten per la inèrcia? L’Ot és l’ase de tots els cops de tothom. El seu món – el nostre?- no té pietat. Ell, que en tenia tanta, l’acaba perdent. No ho vol ni veure, però.
    
 I al costat, personatges que, com els anteriors, viuen en un món que sembla que els va massa balder, o massa estret, o que està fet d’un color que no els acaba d’escaure, i que reconeixem però no del tot. Ells, els personatges que hi viuen, sí que senten de veritat, sí que temen, sí que ploren. Ploren tant que s’han d’inventar un foc per fer fum de les penes, pateixen tant, que només una dona amb nom de flor els pot consolar però fins i tot ella s’esfuma… La vida és així, diuen. I en un altre espai de la barra giratòria, la història, la història del nostre petit i maltractat país –cada quants anys recordaven feia poc que calia bombardejar?-, tan maltractat, que fins i tot ens n’han volgut robar la memòria. I potser per això, als nostres camps, amarats de mort, barrejades amb la terra, encara s’hi poden trobar restes de soldats republicans. No és d’estranyar que un dels protagonistes de Planeta Lluç, algú prou sensible com per voler ser ocell, decideixi tancar els ulls davant de tanta ignomínia.
     
I, per acabar, tornem al començament. Tornem a llegir la portada sencera del llibre. Deu anys de contes!. Crec que val la pena recordar què vol dir deu anys de contes. Vol dir que ens trobem davant d’un escriptor amb una trajectòria que caldria escoltar. Tenim un país petit, no ens quedem amb una llista petita –i sovint massa repetida- d’escriptors, si us plau. 

(Cinta Arasa.  www.barcelonareview.com/revista/70/res.html#f)
 

Amb aquest títol simpàtic, l’amic Joan Pinyol, el prolífic escriptor de Capellades, acaba de publicar, amb el suport de l’Ajuntament d’aquesta vila anoienca, una biografia de l’artista capelladí Josep Costa i Solé, que, com hem comentat en altres apunts, va ser el primer mestre de Josep Mayans, tal com molt bé apareix documentat en el llibre (de fet, al llarg de l’obra es pot veure la intensa relació d’ambdós pintors al llarg de quasi 60 anys).

Després d’una feina d’anys, Pinyol ha sabut reconstruir, gràcies a les aportacions d’amics, familiars, documentació diversa, publicacions… la vida d’una de les persones que més han marcat el món artístic de Capellades durant bona part del segle XX, el recordat Costa Solé (Capellades, 1913-2003), tota una institució i referent de la pintura local, del qual acabem de commemorar el centenari del naixement.

Però el llibre és alguna cosa més que una biografia, és la reconstrucció d’un temps i d’un espai d’una població d’aquest país, amb totes les grandeses, però també amb totes les misèries d’uns moments grisos, però on hi havia gent, en aquest cas des del món de l’art, que intentava donar vida, color, amb el que millor sabien, en el cas de Costa Solé i de Mayans, la pintura, el dibuix…

Un llibre, amable, no gens fàcil de fer (en el pròleg l’autor ens recorda com la dona de Costa Solé li deia «Vols dir que això interessarà a algú?») i on, certament, en Pinyol aconsegueix fer-nos interessar per la vida, d’altra banda interessantíssima, de l’artista capelladí. I ho aconsegueix perquè és la nostra història, perquè és la història dels nostres referents, del nostre món, de la nostra gent, una història sense la qual no podríem arribar a entendre’ns…

Només ens podem felicitar per obres d’aquest tipus, que reivindiquen, en un país tan mediterrani com el nostre, la feina feta i ens permetran recordar aquells qui van treballar per fer-lo una mica més alegre, fer-lo un país amb una mica més de color…

Gràcies Joan, gràcies Costa!

(Pere Mayans Balcells. Blog de Josep Mayans Juncosa [enllaç], febrer de 2014)

Diuen que ningú no mor mentre algú el recorda. La recerca acadèmica que la Mercè i el Marc duen a terme, en ocasió de la commemoració del vint-i-cinquè aniversari de l’institut de Masdeplors, els porta a desemmascarar un crim, el del Miquel Munné, un dels antics propietaris dels terrenys on ara s’alça el centre educatiu. Ho fan amb la complicitat de personatges com la Maia, una bruixa que viu envoltada de gats a la frontera entre la vida i la mort, i amb l’oposició dels responsables del centre, que es neguen a remoure les aigües tèrboles d’aquell passat.

La idea, segons Pinyol, va néixer d’una sospita real i sobrenatural a la vegada de quan era secretari de l’institut on treballava: «un dia, les tres dones de la neteja que hi treballaven, quan al centre no quedava ningú i enmig de la fosca de l’hivern, em van assegurar que en aquell edifici hi havia fantasma. Tal com ho llegiu! Em van dir que sentien sorolls sospitosos, que l’ascensor canviava de planta sense que l’avisés ningú i que no les tenien totes.»

Aquest fet, òbviament, li ha donat peu a construir un relat on la intriga, la tensió, la mort, la vida després de la mort i tota una sèrie de fets sospitosos però amagats, omplin les pàgines d’interès i sedueixin la curiositat del lector per trobar la veritat. I la veritat sorgirà d’aquell treball de recerca que els alumnes de batxillerat de l’institut hauran de fer en el 25è aniversari de la construcció de l’institut. Un aniversari que, és clar, resultarà mogut i polèmic. Joan Pinyol sap, en pròpia pell, que la recerca de la veritat i de la memòria històrica és complicada i esgotadora. La novel·la ho constata clarament i ho relata amb un ritme força àgil i un llenguatge planer i entenedor.

La novel·la combina gèneres com el terror, la intriga i les aventures. Una barreja de tot plegat al voltant del misteri insondable de la mort de les persones. Pinyol ha volgut, segons manifesta, escrutar en la por. La por que posa la pell de gallina a partir d’un soroll que desconeixem o de l’ombra que ens passa pel darrera ara mateix, perquè la por veritable és la que neix del desconegut i ens revoluciona els batecs del cor.

El retrat dels personatges ha estat un treball de precisió. Alguns, com el de la bruixa, Maia, i la descripció de la seva casa plena de gats són brillants. Una dona estrafolària que viu a la frontera entre la vida i la mort i simbolitza tota la colla de personatges de cada poble que són realment diferents de la resta. Hi ha alguns moments sublims com l’escena situada en el regne dels morts on desfilen tots els personatges que ja no hi són… Una escena brutal, angoixant, descrita amb els elements més lúgubres i sinistres. També trobem descripcions fruit de l’observació del bon mestre, com l’excel·lent descripció del pati d’institut:… centenars d’estudiants prenen la fresca, corren, s’empaiten, juguen a pilota, s’entreguen secrets íntims, llencen l’ham amorós i esperen, sovint sense sort…

Tot plegat, un bon retrat del món escolar i del món adolescent, tan divers i tan tumultuós. Les tres novel·les «d’institut» en són, totes, una excel·lent mostra.

(Josep Maria Aloy. «Tres novel·les d’institut», blog Mascaró de proa [enllaç], setembre de 2013)

* * *

Aquest any 13 encara ens té reservades algunes sorpreses literàries, entre elles la publicació del 13è llibre del filòleg, professor i escriptor de Capellades, Joan Pinyol, que ja està fent parlar molt. Ningú no mor (Onada, 2013) és una novel·la de terror també per a joves, no crec que s’haja de catalogar com a juvenil només perquè els fets tinguen lloc en un institut i la protagonista siga una adolescent. Novel·la, per tant, adreçada a qualsevol persona que tinga ganes de submergir-se en una història atractiva i no tinga por de passar molta por.

No és aquesta una novel·la de terror explícit i fàcil, d’aquelles de sang i fetge, sinó de terror subtil basat en allò desconegut: ascensors que pugen i baixen sense que ningú prema el botó, mans invisibles que toquen, deturen, salven…, llums que s’encenen misteriosament, ombres que es belluguen entre la foscúria, portes que es tanquen bruscament, lletres que es dibuixen des de l’èter… Amb això ja tindríem suficient per estremir-nos al nostre raconet de lectura, però encara hi ha més. Aquesta història, segons conta l’autor, està basada en fets reals i sobrenaturals, de fet un dels motius que el portà a escriure-la ha estat perquè se’l creguen ja d’una.

Sense desvetllar massa coses de l’argument avance que arran d’un treball al voltant dels orígens de l’institut de Masdeplors, el Marc i la Mercè descobriran una sèrie de fets misteriosos que en eixir a la llum acabaran afectant als morts d’abans i als vius d’ara. Uns fets, en definitiva, que entrellacen sense previ avís els cercles de la vida amb els de la mort.

«Ningú no mor mentre hi hagi una persona que el recordi», dirà en un moment donat l’àvia de la protagonista, una frase que capta a la perfecció un dels temes principals del llibre. És cert que ningú no mor, com vaticina el títol? Soterrem els cossos, però ¿què passa amb la part que no és física: què passa amb els somnis, les esperances, les pors, les il·lusions… en definitiva tot el que en cada persona té una presència indubtable? També desapareix amb el cos? Perquè les coses que no són físiques no es poden pas enterrar.

La Mort, amb majúscula, es converteix en vertadera protagonista. La mort definida com al gran buit còsmic, l’esfera indeterminada, l’eterna incògnita; però també com a part de la pròpia vida, no pas un altre estadi del viure sinó el mateix estadi del viure. La mort, unificadora i igualadora, al voltant de la qual gira tota la vida que batega en aquest llibre. Tant és així que Joan Pinyol es permet la llicència d’homenatjar-la fent que tots els noms de personatges i de llocs comencen amb la seua incial, la lletra M. Em pregunte si haurà fet algun tipus de pacte amb ella. L’autor, a més, ens descriurà diferents maneres de viure la mort, encara que açò últim parega un oxímoron: al·lusions a la celebració del dia dels morts del poble mexicà, el costum arrelat de posar flors allà on hi ha hagut un accident amb la creença que l’ànima pul·lula per allà, la mort com a tema tabú sobretot entre els més joves… Però Pinyol va més enllà de la mort de les persones, i enllaça amb el tema de la mort dels fets, de la història i de les històries. De fet un altre dels grans temes de Ningú no mor és el de la memòria històrica –de bell nou la M–, la importància d’escriure allò que realment ha succeït, allò que explica el nostre present i que pot ser clau de futur, perquè no caiga mai en l’oblit i en la més absoluta de les morts.

Reconec que em costa llegir com a una simple lectora i entretenir-me únicament amb una bona història, encara que siga d’aquelles que t’enxampa des de la primera pàgina i amb quatre gambades –o quatre instants de lectura– et porta a la darrera paraula. Necessite més, molt més, i aquest llibre m’ho ha donat. Aspire a la bellesa de les paraules, sinó quin art seria aquest de la literatura? Impossible no fer esment a dos capítols impactants, de gran volada literària, que ben bé es podrien extraure de la novel·la i llegir-los per separat. I rellegir-los. Un d’ells és el 6, que porta com a títol «La dona dels gats», on es descriu el personatge més inquietant d’aquesta novel·la: Maia, que representa la figura de la bruixa que sempre ha existit en els pobles, una dona amb mig cos paralitzat que viu envoltada de gats, que estranyament sap coses que ningú coneix, que deambula entre el món dels vius i el dels morts. Una semiviva o una semimorta. L’altre és el 12, «Plaça de la Mort número O», on s’hi descriu el descens al món dels morts d’un dels personatges que ha deixat d’habitar el món dels vius. Capítol que ens evoca ràpidament la Divina Comèdia, i també Els Cants de Maldoror, per la cruesa de les escenes que descriu i alhora per la seua prosa poètica. Un descens a l’inframón on el nou mort anirà descobrint els diferents cercles que el conformen: els afusellats, els penjats, les víctimes d’accidents, els ofegats, els cremats…

Ningú no mor, tampoc novel·les com aquesta, perquè sempre hi haurà algú que les visca, que les recorde, que les llegesca. Gràcies, Joan Pinyol, per aspirar a la immortalitat.

(Mercè Climent. «Ningú no mor«, darrera novel·la de Joan Pinyol», web Diari Gran del Sobiranisme [enllaç], 20 de setembre de 2013)

* * *

Ningú no mor, la darrera novel·la de l’anoienc Joan Pinyol, és una història amb pinzellades terrorífiques, amb interessants reflexions sobre la mort i amb un missatge transversal sobre la importància de no oblidar el passat.

La Mercè és una estudiant de primer de batxillerat que acaba de perdre el pare i, amb la mare, es traslladen a Masdeplors, on viu l’àvia. Arriba al seu nou institut just el curs en què estan a punt de celebrar el vint-i-cinquè aniversari i els alumnes de batxillerat preparen els treballs de recerca sobre la història del centre. A ella i a un company, el Marc, els encarreguen la part sobre els anys que van precedir la construcció de l’IES Masdeplors, vint-i-cinc anys enrere. Mentre aprofundeixen en la investigació, al llarg de l’estiu i durant el primer trimestre del curs següent, descobreixen que al darrere de les negociacions que van portar a comprar els terrenys on s’acabaria construint l’institut s’hi amaga una història fosca, amb una mort, aparentment accidental, pel mig. Durant el procés d’elaboració del treball, la Mercè i el Marc reben l’ajuda inestimable del pare d’ell –el Martí—, de l’àvia d’ella –la Maura—, i d’una mena de bruixa –la Maia—, que viu envoltada de gats i a cavall entre el món dels vius i l’inframon per on vaguen les ànimes dels que han desaparegut. La possibilitat que, un quart de segle després, la veritat aflori, fa «néixer algunes esperances en altres esferes», les esferes del més enllà. Lluny de contribuir a fer públics els descobriments dels dos estudiants, però, la directora i el secretari de l’institut, la Mireia i el Marcel, obsessionats que tot surti rodó en la festa d’aniversari i quedar bé davant del conseller d’Ensenyament, fan tot el possible per impedir que aquests descobriments surtin a la llum, i això no agradarà gens algunes ànimes turmentades que esperaven que, per fi, es fes justícia. El lector de seguida s’adona que tots els noms propis que apareixen a la novel·la tenen la mateixa inicial: una «M» de mort.

La petjada mexicana, que trobem en altres textos de l’escriptor de Capellades i que procedeix de la influència que en la seva obra va exercir Pere Calders, hi és també present. D’una banda, en la mateixa creença que les ànimes dels difunts continuen vives («les coses que no són físiques no es poden pas enterrar»); però també, per exemple, amb l’aparició d’una família de mexicans que, tant sí com no, volen passar la nit de Tots Sants al cementiri, on tenen enterrat l’avi, i que reconden els personatges de Gent de l’alta vall i Aquí descansa Nevares.

Però sobretot, més enllà del món dels morts i de les influències caldersianes, rere l’aparença d’una història de fantasmes que es passegen pels passadissos, les aules i el gimnàs de l’institut de Masdeplors, Joan Pinyol ha tornat, una vegada més, a un dels seus temes recurrents i ha bastit, en realitat, un nou al·legat a favor de la recuperació de la memòria històrica. «Hi ha fets que cal denunciar abans que desapareguin tots els culpables», s’afirma, amb contundència. I en un to més líric, més transversal, però no pas menys contundent, també llegim que «ningú no mor mentre hi hagi una persona que el recordi».

(Llorenç Capdevila. «Lletres de batalla: Fantasmes a l’institut», Regió7, 3 de juliol de 2013)

El mar té les seves ombres, i els seus dimonis. El mar com a metàfora de la vida i també de la mort, el seu revers. El mar era venerat en el món antic, i temut. Des de ben aviat el mar va ser navegat, sobretot els mars més a mesura humana, com el Mediterrani. Però el Mediterrani també té els seus perills, els seus monstres. En parlen els grans poemes èpics com l’Odissea. Els oceans són camins atractius per als navegants amb esperit aventurer, amb desig de descoberta, però també es poden constituir en una tomba a cel obert. En un viatge per mar es pot perdre la vida si no bufen bons vents, si les aigües són alçades en onades gegantines a causa d’una gran tempesta, si hi ha grans animals marins tant a la vora de la nau que la posin en perill. En aquesta atmosfera de perill ha d’emmarcar-se la novel·la de Joan Pinyol, que situa el seu relat en un viatge a bord del Reina Maria Cristina, un vaixell de la Companyia Transatlàntica que fa el trajecte Barcelona – Buenos Aires. Som a l’estiu del 1909, i, per tant, els viatges eren llargs, duraven més d’un mes. En aquests viatges a vapor, més segurs que no pas els de les grans naus a vela, també podien donar-se molts entrebancs tècnics o provocats per l’atzar. En la novel·la de Pinyol se’n donen per culpa d’una tempesta. Però també es poden donar problemes entre els passatgers, sobretot si entre ells, camuflat de mil maneres, ha un Kraus que va liquidant a tort i a dret tanta gent com li fa nosa.

Aquest assassí a bord posa de cara a la paret el capità, els oficials i la tripulació del Reina Maria Cristina, que li van a l’encalç sense èxit. El sinistre personatge del Kraus, doncs, pren un gran protagonisme en aquest relat que té com a argument la fugida cap a l’Argentina del jove Miquel, nascut a Capellades com l’autor d’El mar de les ombres, que s’escapa d’anar a fer la guerra al Marroc. Amb un rerefons històric, doncs, assistim a la persecució a mort del Miquel per part del Kraus, un col·laborador de l’exèrcit espanyol que, a més, té un passat ple d’ombres: és un fugitiu de la justícia, té a l’esquena una galeria de morts a banda i banda de l’Atlàntic, és un malànima, un home sense cap escrúpol per matar.

Complementen les figures del protagonista Miquel i el fosc antagonista Kraus, la jove Alba, que en aquest viatge acompanya el seu avi cec, en Vicenç Brunet, un capità retirat de la Companyia Transatlàntica, així com membres de la tripulació que amb empatia ajuden el jove polissó a ocultar-se del monstre que escampa mort durant tot el viatge. El relat en el qual l’autor, ben dosificat, crea enjòlit fins a l’últim capítol, està contrapuntat per les anotacions de l’Alba al seu diari, on explica les seves impressions del viatge, els seus secrets més íntims, i la lectura de l’Atlàntida de Verdaguer, el mític continent enfonsat sota les aigües.

Cal llegir en El mar de les ombres un missatge moral de fons, il·lustratiu per a persones en formació, com els alumnes de batxillerat de Joan Pinyol. Així com el mar té les seves ombres obscures com la gola de llop, també nosaltres, en la pell del Miquel, tenim els nostres Kraus, figures de les dificultats de la vida, a vegades tan grans que la posen en perill. No obstant això, les podem vèncer amb un entorn fraternal com el que troba el Miquel en la persona del cuiner Mauri, del mariner Domènec, o de la seva estimada Alba. Sols podem anar lluny, però en la companyia solidària dels altres encara hi podem anar més. L’altre, doncs, pot esdevenir també la nostra força enfront dels embats de la vida.

(Teresa Costa-Gramunt. «El mar de les ombres», Eix Diari. Diari Independent del Garraf, Alt i Baix Penedès, 2 de maig de 2016 – enllaç)

* * *

La novel·la El mar de les ombres presenta la història parcial (exclusivament d’un mes de durada) d’un noi català de 19 anys, Miquel, que a l’estiu de 1909 és destinat a la guerra d’Àfrica, però que escapa del seu destí embarcant d’incògnit en un transatlàntic, el “Reina Maria Cristina” que fa la travessia de Barcelona a Buenos Aires.

La intriga novel·lesca que dóna cos a aquesta història es basa fonamentalment en les accions d’un altre personatge, Silveri-Kraus, que no podem considerar humanament normal ni literàriament gaire admissible… Convencional del tot, surrealista dalinià, dotat d’una tendència al mal quasi inconcebible, no deixa de posseir una lògica interna que l’obliga a cometre accions terribles mentre va realitzant d’incògnit les seves venjances i, al mateix temps, amagat al vaixell com a polissó, defensa la pròpia seguretat.

La gran quantitat de desgràcies i morts que es produeixen per obra d’aquest personatge pot sorprendre i desagradar, per inversemblant i exagerada, a alguns crítics i lectors… Però hem d’admetre que, a part d‘aquesta trama que pot resultar molt original però potser poc apropiada per figurar dintre d’un material literari mínimament racional, la novel·la presenta notables virtuts i mèrits superiors als que fins ara se li han atribuït.

Tots els altres personatges són versemblants, simpàtics i, en el fons, bones persones amb qui ens agradaria conviure. Ho són el capità del vaixell, els seus ajudants, els mariners anònims i els passatgers distingits, especialment el senyor Vicenç Brunet, vell i cec, recordat com un antic, influent i benèvol directiu de la Companyia Transatlàntica, la propietària del vaixell. Gràcies a les seves explicacions, coneixem l’origen de les grans empreses nàutiques del nostre país i sabem qui era i què feia en aquells moments Antonio López i López, el futur marquès de Comillas… El vell Brunet ara viatja amb una seva néta, Abril, que és maca i trempada, ajuda l’Avi, s’interessa per tot el que veu i acaba fent-se amiga del noi desertor, quan aquest es fa visible, perd la por i li agafa confiança… També resulta agradable i simpàtic el mariner Domènech que, després d’una confusió, acabarà identificant el nostre protagonista i facilitarà la seva trobada amb la noia Abril… I també Mauri, el cap de cuina del vaixell, així com els mariners Onésimo i Joaquín, amics de tota la vida, treballant sempre junts i també morint junts… I Narcís, el jove que acaba fent la suprema justícia –la mort del criminal Silveri-Krau–, sense saber que la fa, perquè ell només pensa en la roba robada a un amic seu acabat de morir.

La vida dintre del vaixell és descrita amb propietat i detall, fins i tot en els aspectes més prosaics, com en els àpats, sempre monòtons per l’obligada manca d’aliments frescos. Però també és molt ben explicada en els aspectes més delicats i poètics com la lectura a coberta de versos de Verdaguer o els concerts d’harmònica a càrrec d’un deficient físic, dotat d’una cama de fusta, però no pas amargat ni solitari…

La vida en circumstàncies excepcionals, com pot succeir en una tempesta devastadora, no mereix menys atenció per part de l’expertíssim autor, que descriu aquests fets amb tota l’exactitud i patetisme que permet una bona literatura… Però també en unes altres circumstàncies més properes a la normalitat, tota l’activitat professional dels mariners, fins i tot en el racons mes recòndits i al costat de les grans calderes productores de vapor, se’ns presenta amb coneixement de causa i amb explicacions prou clares.

El llenguatge literari utilitzat per Pinyol és sempre gramaticalment correcte. Els nombrosos diàlegs resulten naturals i expressius, mai no artificiosos ni avorrits. Les descripcions, detallades i clares, amb gestos, senyals o cops d’ull enginyosos o poètics quan menys els esperes… Fragments de dietari presenten tota la frescor, gràcia i naturalitat requerits en aquests casos. L’estil literari, si n’hi ha, passa inadvertit, com ha de succeir en qualsevol bona novel·la que no tingui pretensions pedantesques… Així doncs, la forma literària d’aquesta obra pot donar-se per bona, potser per molt bona, i l’autor pot ser felicitat amb tota justícia.

El grau de coneixença personal entre l’autor d’aquesta novel·la i jo mateix és molt escàs, però després d’haver llegit El mar de les ombres, puc dir que, almenys literàriament, tenim alguns punts de contacte.

Primer, l’interès per la història política i social de l’any 1909 i, per tant, de l’anomenada “Setmana Tràgica”. L’origen de la seva novel·la és justament aquest: la mobilització de reservistes casats i de joves catalans amb motiu de la guerra d’Àfrica i els conseqüents avalots al port de Barcelona que donarien lloc als terribles successos dels dies següents. Tota la primera part de la meva trilogia “El cercle tràgic” es desenvolupa durant aquells dies i com a conseqüència d’aquells fets, amb una trama no situada precisament a la ciutat de Barcelona, però sí amb referencies directes a la tragèdia que estava succeint en aquell lloc (per exemple, a les pàgines 186-187 del meu llibre).

Segon, l’interès per les tècniques de navegació i el contrast entre la vela i el vapor, exposat amb precisió a les pàgines 165-166 de la novel·la de Joan Pinyol. És un interès molt semblant al que jo demostro en els capítols “Vent, aspes i veles” i “Riu amunt i mar endins per la força del vapor” al meu llibre El progrés tecnològic (pàgines 25-29 i 49-53) .

Tercer, la tècnica literària. Pinyol situa la seva novel·la en un temps i en un espai ben determinats, sempre els mateixos, i ambdós relativament curts. Espai: el port de Barcelona només un moment, i després, fins al final, la coberta i l’interior d’un vaixell amb els breus intervals de les escales obligades… Temps: només uns trenta dies, sense pausa ni interrupció, just el temps que dura la travessia de Barcelona a Buenos Aires… Aquestes condicions aristotèliques (unitat de temps i d’espai, sigui l’època que sigui— històrica, si cal—i sigui el lloc que sigui, però sempre el mateix durant tota l’obra) ha estat la base tècnica que jo he emprat conscientment en quasi totes les meves novel·les (menys en tres de la vintena que tinc publicades). Així ho explico en el treball titulat “Detalls de tècnica literària en la producció novel·lesca”, assaig no publicat, però que he passat a alguns dels meus amics…

Doncs bé, la lectura de la novel·la de Pinyol, potser sense que ell ho hagi volgut ni ho sospiti, m’ha fet pensar en una tècnica literària que alguns vells autors com jo, lectors de la “Poètica” d’Aristòtil, encara considerem bona, útil i desitjable… I perquè ell l’ha utilitzada, ara voldria felicitar-lo, deixant de banda (amb una intenció ben clara) tots els lectors i crítics moderns de la seva obra que pensin diferent de nosaltres…

(Josep Tomàs Cabot. Ressenya escrita en ocasió de la publicació de la novel·la i adreçada directament a l’autor, 2 de maig de 2016).

* * *

…El Miquel va pensar en les postes de sol que
es perdria si moria jove. En els amors que no viuria
mai. En les descobertes del món que li serien negades.

El Miquel, amb 19 anys, té moltes ganes de viure, però l’obliguen a anar a la guerra del Marroc. Finalment s’embarca en el Reina María Cristina, un vaixell que fa el trajecte Barcelona-Buenos Aires. Som a l’estiu de 1909. Quan és a bord, Kraus, un col·laborador de l’exèrcit amb un passat de víctimes innocents pretén matar-lo. Atrapat entre els límits físics de la nau i mentre es produeixen diversos assassinats, en Miquel corre cada vegada més perill. Sort en tindrà, de la complicitat d’un mariner, de l’Alba i del seu avi cec, el Vicenç Brunet, un capità retirat de la Companyia Transatlàntica. Però la travessia, que dura un mes, es fa llarga perquè el Kraus, amagat entre la tripulació, no s’aturarà i voldrà aconseguir el seu propòsit.

…els desitjos són com la ratlla on es besen el cel i la mar.
Es persegueix sempre però no s’hi acaba d’arribar mai.

Malgrat que la novel·la parteix d’uns fets i d’una data històrica, l’estiu de l’any 1909, no estem davant d’una novel·la històrica sinó que de seguida pren l’aire d’una autèntica novel·la d’aventures on el perill de ser assassinat constitueix el tema principal de l’obra i on la por del protagonista i una forta càrrega d’intriga planeja al llarg de la narració i durant tota la singladura.

Segons el seu autor, es tracta d’una novel·la de ficció parcial perquè parteix d’un referent real, el d’un germà del meu avi, el Justino Piñol Pascual que als 19 anys va ser allistat per anar a la guerra del Marroc i que es va escapar de la mort segura fugint en el vapor Valbanera cap a Buenos Aires. En conservo fins i tot el passatge on es reprodueix entre d’altres el menú de bord que és el que apareix a la novel·la. Un cop a l’Argentina es va establir definitivament a la província de Córdoba i va tenir set fills, una pinyolada! L’any 2008 vaig anar a conèixer els descendents d’aquells fills i els vaig prometre que algun dia faria al·lusió en un llibre a l’aventura del Justino, que va acabar sent un bon cuiner perquè va aprendre l’art dels fogons a bord del vaixell. El llibre inclou una dedicatòria a ell. A partir d’aquest referent he novel·lat una història d’intriga, amb tocs de novel·la negra, fantàstica i de misteri.

… no hi ha dia que el mar tingui el mateix color.
Unes vegades té la grisor fosca del plom
i unes altres sembla la pell d’una mandarina.

Els protagonistes de la novel·la són bàsicament dos: el jove Miquel però sobretot l’insòlit i estrafolari Kraus, un personatge del tot inventat i força caricaturesc que només coincideix amb la realitat quan vivia a la cova del bosc de Cabrera i es deia Silveri. En aquella cova hi havia jugat l’autor de la novel·la moltes vegades de petit. És aquest personatge qui centra tot el pes de la novel·la. En ell hi carrego tota la maldat del món per contraposició als que s’estimen la vida, com el Miquel. Penso que malauradament hi ha uns quants Kraus al món, persones despietades que només busquen fer el mal. Aquest personatge em serveix molt narrativament per establir la lluita fratricida bé/mal i per criticar tota la maldat que emergeix de les persones que creuen en les maleïdes guerres i les disciplines militars. He trobat que si l’exagerava el faria més creïble i el cert és que desperta molta ira en els lectors.

Però la novel·la no és tant un discurs sobre la mort com un cant a la vida i a tots aquells que fugen de la mort segura. El Kraus té tanta força precisament per subratllar els altres, el Miquel, el Vicenç, l’Alba. Per al seu autor la protagonista indiscutible de la novel·la és la vida que malda per seguir endavant malgrat tots els malgrats.

L’obra està escrita amb un llenguatge descriptiu i molt correcte, amb un ritme ben mesurat i amb una trama que es va desenvolupant a poc a poc però sense pausa, talment com el moviment constant i perpetu del vaixell durant tot el viatge. La narració no va més enllà del viatge i, per tant, després de recórrer cinc mil sis-centes cinquanta-set milles nàutiques, el Reina Maria Cristina entra finalment al port de Buenos Aires.

…una nit [l’Alba] va esplaiar el desencís
que cremava en el seu interior,
com si se li hagués encès un llumí
dins i li foradés a poc a poc l’ànima.

Hi llegim, també, diverses referències a Verdaguer i a L’Atlàntida. També algunes notes escrites en un diari per part de l’Alba on explica detalls més íntims i personals de la seva vida, una vida que comparteix dins del vaixell tant amb el seu avi cec com amb en Miquel de qui, òbviament s’anirà enamorant al ritme de les onades. Totes aquests referències hi acaben d’aportar petites emocions que suavitzen la tensió i la duresa dels crims produïts pel malvat Kraus en aquest difícil i terrible mar de les ombres.

(Josep Maria Aloy. «‘El mar de les ombres’, una novel·la de Joan Pinyol», blog Mascaró de Proa, 16 de maig de 2016 – enllaç)

* * *

El capelladí Joan Pinyol, un dels actius més valuosos del col·lectiu Narradors Centrals, acaba de publicar El mar de les ombres (Onada Edicions). Es tracta d’una novel·la d’aventures de tall clàssic, amb unitat de temps (el que durava un viatge amb vaixell entre Barcelona i Buenos Aires l’any 1909) i espai (el vapor Reina Maria Cristina, de la Companyia Transatlàntica). El Miquel, el protagonista, és un jove que, com tants altres, ha estat mobilitzat per part del govern d’Antoni Maura per anar a la guerra de Rif. És, sobretot, un noi que estima la vida i fuig de la mort. Quan tot just comencen els aldarulls que posaran Barcelona potes enlaire en el que acabarà recordant-se com la Setmana Tràgica, el Miquel evita que l’embarquin cap a la Guerra del Marroc i puja a bord del Reina Maria Cristina. A partir d’aquí, la història es va farcint amb tots els ingredients d’un bon relat d’acció trepidant: misteris que no es desvetllen fins al final, un grapat important de morts, un heroi de cor noble i en perill constant, un dolent molt dolent (la maldat personificada, vaja), una història d’amor inevitable i imprescindible, un viatge ple de contratemps i dificultats…
Pinyol, a més, s’ha documentat bé per escriure aquesta novel·la (que va inspirar-li la peripècia real d’un germà del seu avi, que als 19 anys també es va embarcar cap a Buenos Aires) i troba el moment per fer una pausa i explicar la història dels atlants, les tribulacions del poeta Verdaguer, les injustícies socials de l’època o, fins i tot, per fer una irònica referència al transatlàntic més famós de la història, el Titànic, que aleshores s’estava construint.
I tot plegat és amanit amb un llenguatge efectiu, que resulta assequible al lector jove, i que, al mateix temps, aporta moments d’una gran efectivitat expressiva, com ara quan defineix el caràcter d’un personatge i diu que era “eixut com un cràter de lluna”, o quan assegura que un avi ha de portar “el passat a les orelles del present per la via de les paraules emocionades”, o quan, amb ressons de Guimerà, diu que “Els desitjos són com la ratlla on es besen el cel i el mar”.

(Llorenç Capdevila. «‘El mar de les ombres’, de Joan Pinyol», El Pou de la Gallina, juny de 2016 – enllaç; i al blog Lletra de batalla – enllaç)

* * *

De la mateixa manera que els refugiats avui dia, en Miquel, un jove capelladí obligat a fer la guerra del Marroc l’any 1909, fa tot el possible per agafar un camí alternatiu que el salvi de la mort. Aquest és el punt de partida d’El mar de les ombres, la novel·la juvenil més recent de Joan Pinyol, del col·lectiu de Narradors Centrals i que ja suma divuit llibres publicats. L’autor de Capellades barreja ficció amb trets històrics com la guerra del Rif, la Setmana Tràgica i l’aventura del germà del seu avi, qui va fer les amèriques a bord del vapor Valbanera cercant una alternativa a l’amargor del moment i que permet entendre la documentació que hi ha al darrere del relat. Gairebé tota la trama es situa en el transatlàntic Reina Maria Cristina, que fa camí a Buenos Aires des de Barcelona i en el qual en Miquel troba una escapatòria in extremis de morir a la guerra, ajudat per una noia anomenada Alba i el seu avi cec. Però el vaixell anirà esdevenint claustrofòbic a mesura que vagi endinsant-se en el Mediterrani i en l‘Atlàntic, perquè a bord també hi puja un misteriós membre de l’exèrcit espanyol, el Kraus, qui ha descobert les intencions d’en Miquel i que està disposat a fer-li-ho pagar amb la vida.

Com ja s’intueix, Pinyol barreja en aquest relat ingredients d’intriga, de novel·la negra i d’aventures per als joves que vulguin endinsar-se en la realitat que vivien alguns símils seus d’un segle enrere i, a la vegada, submergir-se en l’univers naval de l’època, que fa pensar en més d’una ocasió en el Titanic. Es tracta d’una lectura àgil, amb un estil molt directe que prioritza l’acció i que deixa en segon pla la psicologia dels personatges, molt estereotipats en el bé o en el mal i més aviat al servei de la història. El més clar és l’antagonista, qui aglutina tanta maldat que s’arriba a percebre com a sobrehumà i a la vegada pateix d’una incompetència per assolir el seu objectiu gairebé còmica. Contraposada, hi trobem la candidesa dels dos protagonistes, un noi i una noia de bon cor que aniran forjant una relació marcada pels esdeveniments ombrívols. S’han de permetre llicències a certes situacions que es repeteixen al llarg de la narració com a solució per fer avançar una trama tan previsible com desitjada, això sí, ben encaixada en el context històric i marítim i que navega a un elevat ritme de sis nusos de velocitat. El mar de les ombres és una lectura per endur-se a la platja o al creuer, ambientar-se amb la brisa marina i acabar el viatge d’una sola tongada. Juguen a favor seu unes quantes escenes memorables, la inclusió de referències místiques sobre l’Atlàntida i la visió que en té Verdaguer, així com les descripcions dels ports de Cadis o de les Canàries que l’Alba fa de manera ambigua segons si van dirigides al seu diari o a l’avi. En definitiva, el mar que Pinyol ens ofereix ens farà gaudir del viatge perquè tot i ser immens i ple d’entrebancs té un final, un destí amb recompensa que demostra que val la pena haver-lo creuat.

(Robert Puig Arissa. «Intrigues d’aigua salada», Núvol, el digital de cultura, 14 de juliol de 2016 – enllaç)

* * *

L’interès per la documentació sobre el tema es fa palès en un munt de detalls que van apareixent al llarg del relat, des de la descriptiva del port i de la gent que l’animava fins al funcionament intern d’aquells enginys, els vapors, que desafiaven la supervivència dels grans vaixells de vela. El Reina Maria Cristina, es fa fàcil d’imaginar.

A banda del fet que el relat està molt ben escrit destaca el gran dinamisme que té la història. No he pogut de deixar de llegir fins que l’he acabat. Per bé que està fraccionat en petits capítols, ve de gust sempre començar-ne un altre, i després un altre… En tot moment es manté el ritme i l’autor convida a no deixar-ne la lectura amb propostes ben col·locades per seduir al lector.

El mar de les ombres, tal com diu Joan Pinyol, és un cant a la vida. L’Alba i el Miquel encarnen respectivament la bondat i l’heroi, l’esperança i la força, la delicadesa i l’amor jove. Valors contraposats a la figura del Kraus que representa la negror instal·lada al cor. El final és genial, tot plegat enmig de la confusió de personatges i d’accions que es desenvolupen al voltant de l’assassí perseguit durant tota la història. Els taurons del final són la cirereta, el contrapès necessari per haver arrabassat tantes vides, la del Vicent Brunet, figura de la responsabilitat i de l’honestedat, com a més sentida per part del lector.

Les incorporacions puntuals de l’Atlàntida de Verdaguer estan molt ben trobades,… el context, evidentment, ideal, així com les llegendes i misteris que sembla que només passen al mar, es recorden des del mar i, en definitiva, són del mar.

(Franc Guinart -escriptor-. Ressenya escrita en ocasió de la publicació de la novel·la, 22 d’agost de 2016)

Posem-li nom: Joan Colom. Un soldat republicà, de Capellades, mort i enterrat a Lleida el 1939 en una fossa comuna. Expliquem la història: Joan Pinyol rep l’encàrrec familiar de recuperar les restes de l’avi perquè reposin per sempre al costat dels seus, a casa. Quan s’hi posa, descobreix que no és a la capital del Segrià, on ha d’anar a resoldre l’encàrrec, sinó al Valle de los Caídos, on els ossos que vol rescatar fan companyia als del seu botxí.

Joan Pinyol es promet a ell mateix que no pararà fins que es faci justícia. I fa més de deu anys que no para. El seu cas es fa enormement popular perquè protagonitza un documental del Sense ficció de TV3, dirigit per Montse Armengou i Ricard Belis, que desperta una pulsió col·lectiva que els últims anys s’ha manifestat lligada a l’àmbit de la memòria històrica.

Ara tota l’odissea de Joan Pinyol es converteix en llibre: Avi, et trauré d’aquí! És la frase que a l’autor li va sortir entre plors al mausoleu franquista, la promesa que tard o d’hora deixarà de ser-ho, quan es faci justícia.

(Francesc Gil-Lluch. «La promesa que tard o d’hora deixarà de ser-ho», Saldonar, 26 de març de 2019. En línia)
 

* * *
 

Avi, et trauré d’aquí! és la història d’un avi, Joan Colom, i el seu net, Joan Pinyol, i del fil invisible i màgic que els uneix passats els anys. És, també, un homenatge a les víctimes de la guerra i a les valentes vídues i fills orfes que van tirar endavant. I és, per sobre de tot, un clam col·lectiu per treure de l’oblit els milers i milers de víctimes republicanes de la guerra civil les restes de les quals van ser traslladades, sense permís de ningú, al Valle de los Caídos.

[…]

El llibre de Joan Pinyol és un acte d’amor d’un net al seu avi. És, també, un llibre que fa recordar, estremir, plorar, emocionar, enutjar-se, indignar-se i, finalment, fa alçar el cap ben alt amb la serenitat i la determinació que només s’assoleixen quan se sap que el camí que es fa és el just i correcte, l’únic camí possible.

(Magda Bartrolí. «El llarg camí per tornar a casa», Saldonar, 22 de març de 2019. En línia)
 

* * *

Aquesta mateixa setmana vaig tenir a les mans el darrer llibre del Joan Pinyol, titulat Avi, et trauré d’aquí!, com el magnífic documental de la Montse Armengou i el Ricard Belis, que va emetre el Sense ficció de TV3 ara fa sis anys. Publicat per Saldonar, aquest llibre explica els últims mesos de vida de l’avi Colom, fins a la seva mort a Lleida, així com l’odissea viscuda pel seu nét des d’aquell 2008 en què va descobrir la infàmia.

Enmig de la prosa del Joan –que bé que escriu!–, s’hi amaguen el patiment, la impotència, la injustícia (de la dictadura primer i d’aquesta democràcia de baixa intensitat, després) i les nefastes conseqüències d’una transició que no va ser tan modèlica com alguns ens han volgut fer creure.

(Jordi Creus. «Avi, et trauré d’aquí!», Nació Digital, 7 de març de 2019. En línia)
 

* * *

Un relat que combina poesia i prosa que, suaument, impregna cadascuna de les pàgines. Narrativa íntima que trenca el silenci. Paraules tendres amarades de sentiment. Paraules que manlleven la injustícia i l’oblit per transformar-lo en esperança.

I els seré franc, em costa escriure aquestes paraules sense poder contenir l’emoció davant la immensa dignitat de cada paràgraf, al pas de cada pàgina. El sentiment que constata la desatenció i l’oblit de les víctimes republicanes. L’alè al clatell d’aquells que van guanyar la guerra, ara, autoanomenats demòcrates.

[…]

La lluita del Joan Pinyol ha de ser l’exemple per a milers i milers de famílies. Aquest llibre hauria de ser d’obligada lectura a qualsevol centre educatiu. L’exemple de la lluita contra l’oblit, la lluita per allò que han volgut silenciar. El compromís per canviar l’oblit per dignitat i vèncer, d’una vegada per totes, l’eternitat del règim. Fer de la veritat, la justícia i la reparació, els valors essencials de la nostra societat.

(Roger Herèdia. «Avi, et trauré d’aquí!», El Nacional.cat, 6 de març de 2019. En línia)

* * *

Hi ha moltes maneres de lluitar per a mantenir viva la memòria dels avis, i algunes estan condicionades per l’acció compartida. És el cas del professor i escriptor Joan Pinyol, que volent fer justícia a la història del seu avi, Joan Colom, s’ha trobat que no pot fer-ho sol: el seu avantpassat està enterrat en una fossa del Valle de los Caídos, i per tant, té tot un Estat a davant. Però com ha descobert, Pinyol, que aquest familiar estava enterrat allà? El llibre Avi, et trauré d’aquí! (Edicions Saldonar, 2019) explica el llarg procés que l’escriptor ha batallat i continuarà batallant amb l’esperança d’aconseguir un sol propòsit: enterrar l’avi Colom al cementiri del seu poble, Capellades.

(Clàudia Rius. «Avis, us traurem d’aquí!», Núvol, 15 d’agost de 2019. En línia)