(...) L'origen és sempre la narració oral, i no ens n'hem d'estranyar, ja que el terreny literari de Paulina és la conversa, on guanya totes les guerres sense que li calgui renunciar a cap batalla: la seva estratègia és total, definitiva. Crec que no exagero i que tots, tots els que tenim la sort de conèixer-la, estarem d'acord en aquest tret, per cert gens menyspreable.

No és mer accident, doncs, que aquests darrers anys s'hagi dedicat amb obstinació d'insecte a l'espai radiofònic «A corre-cuita», un ersatz del to i l'estil de les desaparegudes tertúlies, on Paulina assoleix l'ideal de tot conversador nat: tenir tothom com a virtual oient, també com a possible adversari, però sense que ningú pugui replicar. Tanmateix, aquest desideràtum d'obstinat xerraire té el seu càstig: l'ha obligat a escriure.

Ella, a qui el parlar –i el llegir– li feia perdre l'escriure, ha vist com els seus vicis eren punits amb simètric rigor –com si el Dant se li hagués ficat a la cambra de treball i, traient-se la disfressa, li mostrés el rostre exacte de la justícia retributiva, segons l'escolàstica–: per parlar, per fer el seu breu comentari d'actualitat en tres curtíssims minuts, li calia escriure, corregir, resumir. Un anticipat i quotidià Inferno.

El que sembla senzill és el més difícil. Per escriure de forma breu i planera cal, literalment, aplanar muntanyes.

Les seves col·laboracions radiofòniques, tan encertades sempre i plenes de suggeriments, li han exigit un exercici quotidià de precisió i síntesi del qual la seva escriptura ha sortit molt beneficiada. Ara, la darrera narrativa de Paulina és clara, concisa. Perfectament plausible.

(Marc Molins: "Potser ni cal dir-ho", pròleg a la primera edició de Quatre narracions. Terrassa: Amics de les Arts, 1982. Reproduït a Història d'Emma i altres contes. Barcelona: Edicions del Núvol, 2018)

* * *

Jo les dividiria en tres unitats. La primera inclouria la narració titulada "Història d'Emma (el gran amor del Nin)"; la segona és la que té més extensió i potser més densitat i elaboració literària. Inclou les narracions "Ell" i "El decapitat". I la tercera fóra constituïda pel conte "El punt", que és un divertit exercici sobre les accepcions del mot "punt", que són moltes, com podreu comprovar si consulteu el llarg article del Fabra dedicat a aquest mot.

Abans de comentar breument aquests diversos aspectes de la narrativa de Paulina Pi de la Serra, voldria dir que la lectura d’aquests quatre contes, dels quals només coneixia el titulat "Ell", m'ha produït una gran sorpresa i una gran admiració, fins al punt que els equipararia amb les mostres reeixides del gènere dins la nostra literatura, i no crec exagerar gens, com podreu comprovar-ho tots els qui llegiu el llibre.

La Paulina té, en primer lloc, una manera de narrar que se'ns emporta per l’originalitat de la matèria narrada i pel domini d'aquesta matèria, realment excepcional; també per la gran riquesa de llenguatge, amb un ritme intern i una abundància de lèxic que són propis d’un gran escriptor. Ens sap greu que la Paulina no hagi conreat més la literatura de ficció i desitjaríem que ens fornís més mostres d'aquest art singular i ple de saviesa. Hi ha, a més, una habilitat inhabitual per a l’estructuració de personatges, d’éssers humans que són observats i descrits amb una gran maestria i que tenen l’enorme atractiu d’allò que és viscut, d’allò que és real. En aquest sentit, el personatge de la comtessa von Reyttel, protagonista d'"El decapitat", és exemplar i originalíssim, una gran figura literària. Però potser caldrà anar per parts. A mi hi ha un conte que m'ha emocionat i que, de cop i volta, m'ha fet entendre el sentit d’una amistat, d'un contacte humà entre unes persones que han creat i han sabut mantenir un lligam que va més enllà de l'estrictament personal per erigir-se en paradigma d’un estil civilitzat i humà de viure. Em refereixo a la magnífica narració "Història d'Emma (El gran amor del Nin)". La Paulina hi transcriu una conversa real amb aquest personatge mític, la figura del qual ens contempla encara des d'aquella magnífica pintura del Cinto Morera que hi ha al cafè dels Amics de les Arts. (...)

(Feliu Formosa: "Intervenció a l'acte de presentació del llibre Quatre narracions, de Paulina Pi de la Serra, editat per Amics de les Arts", a Paulina Pi de la Serra [Opuscle d'homenatge de la ciutat]. Ajuntament de Terrassa, 1983)