Sergi Pàmies

Quines són, però, les constants que menen la trajectòria de Pàmies? Què recreen les seves ficcions? El seu horitzó ficcional obre la porta a l’imprevist quotidià, a l’absurd que resulta, en la majoria de casos, d’una opció de canvi. L’autor situa els personatges en situacions condicionades, que suposen transformacions importants en la parella, respecte als fills, o l’entorn social. La caracterització (del personatge-tipus o de l’escena) depèn de la interrelació amb aquesta situació descrita, que frega l’absurd o l’imprevist. En tots els casos, s’imposa una llei, la de la fatalitat dels esdeveniments, que va estrenyent, progressivament, les possibilitats d’acció dels protagonistes. En tenalla les decisions i les acaba lligant completament, deixant molt poques opcions a la imaginació del lector.

Ficcionades com a històries possibles, les trames de Si menges una llimona sense fer ganyotes parteixen d’un agredolç quotidià que reclama una relació de proximitat amb el lector. Proximitat i, a la vegada, distància perquè l’autor se situa en un nivell superior al dels personatges, a qui contempla amb una posa condescendent, que observa i deixa fer. Del procés de creació, en parla una narració del volum, La nostra guerra. El relat fa explícit l’estira-i-arronsa continu que implica l’escriptura, que lliga ficció i realitat, versemblança i absurd. Es presenta, de fet, com una norma flexible a partir de la qual s’erigirà el text, que implica un work in progress, en la mesura que l’equilibri es va adquirint amb (i en) l’escrit, en els successius pactes que l’autor (alter ego de Pàmies) va establint amb el text i, en especial, amb les possibilitats que el text, a mesura que es va formalitzant, va obrint.

(Maria Dasca: «Sergi Pàmies: Si menges una llimona sense fer ganyotes«, Revista de Catalunya (Barcelona), núm. 222, novembre del 2006, p. 117-119)

* * *

L’univers literari de Pàmies, volgudament distant, i traduït en una prosa ‘parca’ i ‘calculadora’ –per dir-ho com Patrick Kéchichian, de Le Monde–, pot semblar de vegades, pel fet de defugir la transcendència, a un pas de la banalitat; però, precisament, l’habilitat de l’autor consisteix a afrontar aquest risc i, en els seus millors moments, transformar-lo en una virtut. La falta d’èmfasi amb què tracta temes tan universals i complexos com l’amor, les relacions familiars, la solitud o la mort implica tota una poètica de la intranscendència que cal no confondre amb la superficialitat.

(Josep M. Ripoll: «Sergi Pàmies: L’últim llibre de Sergi Pàmies«, Serra d’Or (Barcelona), núm. 498, juny del 2001, p. 72)

* * *

En aquesta primera novel·la, Sergi Pàmies emprenia una línia força diferent a la que ha seguit a L’instint (únic personatge, primera persona, tensió dramàtica latent, contrast entre contingut i punt de vista…); tot i així són moltes les constants d’estil i de concepció de La primera pedra que es reforcen i troben continuïtat en la segona novel·la: la construcció episòdica i fragmentària, la renúncia a l’estructura arquitectònica i geomètrica i l’aposta per una novel·la orgànica, fluïda, sempre en moviment; la presència de referents cinematogràfics i televisius, l’elevació a la categoria de protagonistes d’actors secundaris, les insercions de textos i registres paraliteraris o estereotipats, l’absència de plantejament, de nus i de desenllaç, la importància del paràgraf i de la força de la prosa.

(Manel Ollé. Llegir «L’instint» de Sergi Pàmies. Barcelona: Quaderns Crema/Fundació Prudenci Bertrana, 1994)

* * *

A Infecció (1987) l’autor ja configura un model propi: un model contístic, és clar, amb dos elements característics. El primer, la invenció d’una situació inicial curiosa o sorprenent, la qual motiva un mínim fil narratiu que és suficient per a donar coherència a tots els elements que es posen en joc i desembocar en un final tancat. El segon, el gust per un llenguatge simple però d’extrema precisió i detallisme a partir del qual –i a vegades des de la pura pirotècnia verbal del joc estilístic– és capaç d’oferir consistència narrativa a una acció pràcticament inexistent o, dit d’una altra manera, de donar forma literària a una trama quasi pre-textual. Hi hauria un tercer element, també característic però ja no estrictament relacionat amb les necessitats del conte com a gènere: la creació d’uns personatges acostumats a la vulgaritat de la vida quotidiana i que se saben prendre les coses amb resignació simpàtica.

(Jaume Aulet: «Sergi Pàmies, L’Instint«, Els Marges (Barcelona), núm. 47, desembre del 1992, p. 115-117) 

* * *

Ara fa un any, l’aparició de T’hauria de caure la cara de vergonya, primer recull de narracions de Sergi Pàmies, despertà un notori bellugeig de satisfacció i la confiança que una ventada de modernor, refrescant i desencongida, començava a escampar-se per la narrativa catalana més recent […]. Just un any després, la confirmació de Sergi Pàmies arriba de bracet amb tres novetats: la primera és el segon volum de narracions, Infecció; l’altra, la traducció espanyola del primer, i, la tercera, la imminent aparició de la versió francesa de T’hauria de caure la cara de vergonya.

(Isidor Cònsul: «Infecció, per Sergi Pàmies», Serra d’Or (Barcelona), núm. 338, desembre del 1987, p. 40)

L’home que fa un moment ha dit: «Vaig a comprar tabac» no tornarà mai més a casa seva. Mentre camina cap al bar de la cantonada amb la intenció de comprar-hi dos paquets de Kent, comprova si du prou monedes per la màquina. Sorprenentment, però, el bar és tancat. L’home no s’immuta. Després de mirar a dreta i a esquerra –i de deixar passar tres camions de bombers–, travessa l’avinguda. Potser en trobarà a la botiga del pakistanès que no tanca fins a mitjanit, pensa. S’hi dirigeix. La botiga del pakistanès s’està incendiant. La pressió de les mànegues dels bombers no pot evitar que les flames s’elevin fins a convertir-se en una columna de fum d’una foscor semblant a la del cel. Il·luminat per la resplendor, l’home sent una necessitat intensa de fumar. Fa gairebé mitja hora que no encén cap cigarret. Mira al voltant. Entre les persones que s’han aturat a contemplar l’espectacle de la lluita de l’aigua contra la força devastadora del foc, busca algú que dugui un cigarret als llavis i que pugui convidar-lo. Ningú. Prova d’asserenar-se pensant que coneix prou bé aquell barri –el seu– per recordar un lloc on venguin tabac. Sense esforçar-s’hi, se li acuden dues màquines expenedores: la de la gasolinera i la de l’hotel. L’hotel és més a prop; més ben dit: no tan lluny. Podria anar cap al pàrquing i agafar el cotxe, però calcula que hi arribarà abans caminant. Mentre s’allunya de l’incendi, gairebé corre. És conscient que, a casa, la dona i la filla l’esperen per sopar. Però també sap que no hi tornarà si no és amb dos paquets de Kent.

La porta giratòria de l’hotel va molt dura. Per entrar, l’home ha d’empènyer amb força, amb l’espatlla. L’acullen la moqueta del vestíbul i el taulell de recepció, desert. L’home passa de llarg. Coneix el camí (els diumenges es queda sense cigarrets, sol comprar-los aquí). Gira a la dreta i enfila l’escala que puja fins al bar. Com gairebé sempre, el cambrer dorm, amb el cap recolzat sobre la barra. A diferència d’altres vegades, la màquina està desconnectada. Contrariat, l’home pregunta:

–¿Que no funciona?

(Sentimental. Barcelona: Quaderns Crema, 1996)

* * *

Escabetx

Em desperto amb unes ganes intenses de plorar, però com que avui tinc molta feina, decideixo que ja ploraré més tard. Surto cap a l’oficina i arribo just a temps per la primera reunió del dia. Mentre la directora general llegeix un informe sobre l’augment de costos i la retallada de despeses (o viceversa), dibuixo una falç i un martell en un bloc de notes. A l’estómac encara em belluga una bossa de llàgrimes que, tard o d’hora, hauré de rebentar. Un cop al despatx, collo proveïdors i repasso escandalls. A les dues em poso l’americana i surto ràpidament per no fer tard a la reunió amb la tutora del meu fill. Arribo a l’escola al mateix temps que la meva ex. Durant l’entrevista la tutora es dirigeix més a mi que no pas a ella, i això m’incomoda, encara que potser em fixo en aquest detall perquè no em ve de gust escoltar què ens explica. El nen té problemes, diu. Es distreu molt i mossega les seves companyes, sobretot les –la tutora subratlla l’adjectiu– subsaharianes. em comprometo a prendre mesures, tot i que sé que, si el règim de visites dictat pel jutge només em permet veure’l un cap de setmana sí i l’altre no, poc que puc fer-hi res. En el moment d’acomiadar-nos, l’ex i jo intentem concretar un dia per parlar-ne amb tranquil·litat, però tots dos tenim pressa i ho enllestim amb un «ja ens trucarem» poc convincent. Malgrat el col·lapse circulatori, arribo a temps a la presentació d’un projecte per a un possible nou client. Exposo estratègies, desplego gràfics i m’escarrasso per enlluernar el gerent de l’empresa candidata a contractar els nostres serveis, que s’enduu, em fa l’efecte, una bona impressió. En acabat, la secretària em demana un consell. Amb un fil de veu autocompassiva, m’explica que té una oferta d’una multinacional i que s’està plantejant si és o no l’oportunitat idònia per canviar d’aires. Com que desitjo el millor per a ella, li recomano que accepti la feina. Quan noto que això la desconcerta, dedueixo que només feia servir aquesta oferta inexistent per aconseguir, a través meu, un augment de sou. Em decep però callo, perquè jo també dec haver-la decebut alguna vegada. Prenc una pastilla vasodilatadora i, abans d’anar-me’n, parlo per telèfon amb la mare («En comptes de venir diumenge, vindré dissabte»), la meva germana («T’he enviat les mostres, però en falta una que encara no els havia arribat»), i la bústia de veu del capità de l’equip de futbol sala de l’empresa («Duré la pilota»). Quan arribo a casa, sopo una llauna de tonyina en escabetx i un iogurt. M’estic un estona arrepapat al sofà, calculant quantes hores falten per al cap de setmana amb el meu fill. Em despullo al dormitori. Davant del mirall, em pessigo els sacsons. Em rento les dents i m’hi passo un fil dental fins a fer-me sang. Assegut al llit, sospeso la possibilitat de masturbar-me. Me n’estic. Després d’un moment de dubte durant el qual em pregunto si em queda res per fer i em responc que no, apago el llum, m’estiro i començo a plorar, amb el cap contra el coixí, per no molestar els veïns.

(Si menges una llimona sense fer ganyotes. Barcelona: Quaderns Crema, 2006)