Novel·la Narrativa breu Obres traduïdes Traduccions realitzades per l'autor/a Guions Estudis sobre l'autor/autora

Sergi Pàmies

Sergi Pàmies (París, 1960). Escriptor, traductor i periodista.

Inicia la seva carrera literària amb la publicació dels reculls de narrativa breu T’hauria de caure la cara de vergonya (1986) i Infecció (1987). A continuació publica les novel·les La primera pedra (1990), L’instint (1992) –Premi Prudenci Bertrana de novel·la–, i Sentimental (1996). Amb La gran novel·la sobre Barcelona (1997), que rep el Premi Crítica Serra d’Or, l’autor retorna a la narrativa breu, gènere que segueix conreant amb els títols L’últim llibre de Sergi Pàmies (2000), Si menges una llimona sense fer ganyotes (2006) –premis Ciutat de Barcelona, Lletra d’Or i Setenil–, La bicicleta estàtica (2010) i Cançons d’amor i de pluja (2013).

Al mateix temps cal destacar la seva tasca com a traductor, principalment del francès al català i al castellà, i la publicació d’un gran nombre d’articles periodístics en diferents mitjans de comunicació com ara El Temps, El País i La Vanguardia, entre d’altres. Des de fa anys és col·laborador habitual en diversos programes de ràdio.

Tota la seva obra ha estat traduïda al castellà i al francès, i té obra traduïda a l’alemany, l’anglès, el gallec, el grec i l’italià.

Pàgina actualitzada per Josep Miàs per a l’AELC.
Fotografies cedides per l’editorial Quaderns Crema, © Lisbeth Salas Soto.

Castellano

Sergi Pàmies castellano

Sergi Pàmies (París, 1960). Escritor, traductor y periodista.

Inicia su carrera con la publicación de las recopilaciones de narrativa corta T’hauria de caure la cara de vergonya (1986) (Debería caérsete la cara de vergüenza, 1987) e Infecció (1987) (Infección, 1987). A continuación publica las novelas La primera pedra (1990) (La primera piedra, 1991), L’instint (1992) (El instinto, 1994) –premio Prudenci Bertrana–, y Sentimental (1996). Con La gran novel·la sobre Barcelona (1997) (La gran novela sobre Barcelona, 1998), que recibe el premio Crítica Serra d’Or, el autor vuelve a la narrativa breve, género que sigue trabajando con los títulos L’últim llibre de Sergi Pàmies (2000) (El último libro de Sergi Pàmies, 2001), Si menges una llimona sense fer ganyotes (2006) (Si te comes un limón sin hacer muecas, 2007) –premios Ciutat de Barcelona, Lletra d’Or y Setenil–, La bicicleta estàtica (2010) y Cançons d’amor i de pluja (2013).

También cabe destacar su proyección como traductor, principalmente del francés al catalán y al castellano, y la publicación de un gran número de artículos periodísticos en distintos medios de comunicación, como El Temps, El País y La Vanguardia, entre otros. Desde hace años es colaborador habitual en diversos programas de radio.

Toda su obra ha sido traducida al castellano y al francés, y tiene obra traducida al alemán, el inglés, el gallego, el griego y el italiano.

Página actualizada por Josep Miàs para la AELC.
Fotografías cedidas por la editorial Quaderns Crema, © Lisbeth Salas Soto.

English

Sergi Pàmies English

Sergi Pàmies (Paris, 1960). Writer, Translator and Journalist.

Pàmies career begun with the publication of the short narrative compilations T’hauria de cuare la cara de vergonya (1986) (Losing face, 1993), and Infecció (1987). He went on to publish the novels La primera pedra (1990), L’instint (1992), which was awarded the «Prudenci Bertrana», and Sentimental (1996). With La gran novel·la sobre Barcelona (1997), awarded the «Crítica Serra d’Or» (1998), he returned to the short narrative, genre that cultivated also in the titles L’últim llibre de Sergi Pàmies (2000), Si menges una llimona sense fer ganyotes (2006) –awarded the Ciutat de Barcelona, Lletra d’Or, and Setenil prizes–, La bicicleta estàtica (2010) and Cançons d’amor i de pluja (2013).

One should also highlight his translation works, mainly from French into Catalan and Spanish, and his regular collaborations in the press, with articles in El Temps, El País and La Vanguardia, amongst others. From years, he has been a regular collaborator in several radio programmes.

All his work has been translated into French and Spanish, and he has work translated into English, German, Galician, Greek and Italian.

Page updated by Josep Miàs for the AELC.
Photographs from the editorial Quaderns Crema, © Lisbeth Salas Soto.

Biografia

Sergi Pàmies López neix a París el 26 de gener del 1960. És fill de l’escriptora Teresa Pàmies i del secretari general del PSUC Gregorio López Raimundo, activistes polítics exiliats a França durant la dictadura franquista.

Fins als onze anys viu a Gennevilliers, ciutat de la perifèria parisenca: «Dels vuit als onze anys són els millors anys de la meva vida, i de molt. M’ho vaig passar molt bé. Vivíem en un barri pobre, teníem molt d’espai per jugar, no teníem tele, anava al cine quatre cops a la setmana, estudiava música al conservatori, jugava a futbol amb l’equip oficial del barri, feia moltes coses, i els meus pares, amb les seves activitats polítiques, ens portaven a mi i als meus germans, sempre amunt i avall, no ens deixaven mai amb ningú, viatjàvem… era collonut.» (Avui, 18 de novembre del 1990).

El juliol del 1971 la família es trasllada a Barcelona. El jove Sergi s’ha d’adaptar a la nova situació, i a l’escola, descobreix el català. En aquesta època la seva mare inicia la carrera literària amb la publicació de Testament a Praga (1971). Quan Sergi Pàmies torna del servei militar obligatori treballa d’administratiu en una gestoria i més tard de comptable en una empresa de mobles. Aviat, però, comença a escriure contes, i el 1985 en porta uns quants a l’editor Jaume Vallcorba, de Quaderns Crema, que els publica sota el títol T’hauria de caure la cara de vergonya (1986). Un any després publica el segon recull, titulat Infecció, i es preparen les traduccions castellana i francesa d’ambdós llibres.

Sobre els seus inicis i les influències que rep, Sergi Pàmies diu: «Això és molt curiós perquè quan vaig començar a escriure potser només havia llegit un parell de contes de Calders, gairebé res; de narrativa catalana, n’havia llegida molt poc. Jo vinc de la poesia, i d’autors que m’han influït hi ha Joan Vinyoli, i Salvat-Papasseit, que m’agradava perquè explicava històries als seus poemes. Vinyoli m’agradava per la llengua. […] D’influència de la narrativa catalana, en tinc poquíssima. En tinc de la poesia i de tot el que vaig llegir que sortia publicat en aquell moment –des dels setze anys fins als vint-i-cinc–, que vol dir: Cortázar, Delibes, Ribeiro, Truman Capote, tots els francesos, John Irving… És curiós com, quan vaig començar a publicar, em buscaven les influències aquí i les tenia a fora. Però les grans influències a l’hora d’explicar històries les tinc del cine i de la publicitat. M’han influït més pel·lícules i anuncis que un autor concret. Amb els llibres aprens a escriure, però a explicar històries, no.» (Serra d’Or, desembre del 1994).

Al mateix temps comença a col·laborar regularment en diferents mitjans de comunicació, escrivint guions i intervenint a la ràdio i la televisió. Amb Quim Monzó és autor de la ràdio-novel·la Sang bruta, emesa per Catalunya Ràdio l’any 1990. També escriu articles d’opinió i cròniques esportives i periodístiques a diaris i revistes –La Vanguardia, El País i El Temps, entre d’altres–, col·labora a la ràdio –RAC1 i Catalunya Ràdio– i a la Televisió de Catalunya. L’any 1990 apareix la seva primera novel·la, La primera pedra, que obté el premi Ícaro atorgat pel Diario 16. Continua amb aquest gènere amb la publicació de L’instint, obra guardonada, per votació dels lectors, amb el premi Prudenci Bertrana com la millor novel·la catalana de l’any. La traducció francesa, editada per Jacqueline Chambon, és finalista del premi «Laure Bataillon» del 1992, al millor llibre estranger. Sentimental (1996), la seva tercera novel·la, introdueix amb més intensitat que no en els llibres anteriors reflexions sobre l’amistat, l’amor i la mort.

Continua la seva producció literària amb la publicació, l’any següent, d’un recull de relats titulat La gran novel·la sobre Barcelona, guardonat amb el premi de la Crítica Serra d’Or del 1998, seguit per L’últim llibre de Sergi Pàmies l’any 2000. Si menges una llimona sense fer ganyotes (2006), el seu llibre més guardonat, rep els premis Ciutat de Barcelona de narrativa del 2006, Lletra d’Or del 2007 i Setenil al Millor Llibre de Relats Publicat a Espanya del 2007. Recull vint contes amb temes com l’amor no correspost, la desconfiança, els lligams familiars i l’excés de solitud o de companyia. Amb La bicicleta estàtica (2010), un recull de vint relats, Sergi Pàmies construeix ficcions a partir de materials autobiogràfics. Cançons d’amor i de pluja (2013) reuneix vint-i-sis contes que s’estructuren com un recital d’emocions i reflexions sobre la vulnerabilitat i els rituals més absurds de l’edat madura.

Tota l’obra de Sergi Pàmies ha estat traduïda al castellà i al francès, i també té obra traduïda a l’alemany, l’anglès, el búlgar, l’èuscar, el gallec, el grec, l’italià i l’ucraïnès.

Paral·lelament cal destacar la seva tasca com a traductor, principalment del francès al català i al castellà. Tradueix obres d’autors contemporanis com Agota Kristof, Amélie Nothomb i Daniel Pennac, entre d’altres.

Sergi Pàmies en una fotografia del 2005. Fotografia cedida per l'editorial Quaderns Crema, © Lisbeth Salas Soto.
Sergi Pàmies en una fotografia del 2005. Fotografia cedida per l'editorial Quaderns Crema, © Lisbeth Salas Soto.

Premis

  • Ícaro (1990): La primera pedra.
  • Prudenci Bertrana de novel·la (1993): L’instint.
  • Crítica Serra d’Or (1998): La gran novel·la sobre Barcelona.
  • Ciutat de Barcelona de narrativa (2006): Si menges una llimona sense fer ganyotes.
  • Lletra d’Or (2007): Si menges una llimona sense fer ganyotes.
  • Premi Setenil al Millor Llibre de Relats Publicat a Espanya (2007): Si menges una llimona sense fer ganyotes.
  • Premi de Narrativa Maria Àngels Anglada (2011): La bicicleta estàtica.
  • Premi de la Crítica Catalana de narrativa (2019): L’art de portar gavardina.
  • Premi Crítica Serra d’Or de Narrativa (2019): L’art de portar gavardina.

Al grec

  • [Si menges una llimona sense fer ganyotes]. Atenes: Papyros, 2009. (Trad. Evriviadis Sofos)

    • Vincles

    Comentaris d'obra

    Quines són, però, les constants que menen la trajectòria de Pàmies? Què recreen les seves ficcions? El seu horitzó ficcional obre la porta a l’imprevist quotidià, a l’absurd que resulta, en la majoria de casos, d’una opció de canvi. L’autor situa els personatges en situacions condicionades, que suposen transformacions importants en la parella, respecte als fills, o l’entorn social. La caracterització (del personatge-tipus o de l’escena) depèn de la interrelació amb aquesta situació descrita, que frega l’absurd o l’imprevist. En tots els casos, s’imposa una llei, la de la fatalitat dels esdeveniments, que va estrenyent, progressivament, les possibilitats d’acció dels protagonistes. En tenalla les decisions i les acaba lligant completament, deixant molt poques opcions a la imaginació del lector.

    Ficcionades com a històries possibles, les trames de Si menges una llimona sense fer ganyotes parteixen d’un agredolç quotidià que reclama una relació de proximitat amb el lector. Proximitat i, a la vegada, distància perquè l’autor se situa en un nivell superior al dels personatges, a qui contempla amb una posa condescendent, que observa i deixa fer. Del procés de creació, en parla una narració del volum, La nostra guerra. El relat fa explícit l’estira-i-arronsa continu que implica l’escriptura, que lliga ficció i realitat, versemblança i absurd. Es presenta, de fet, com una norma flexible a partir de la qual s’erigirà el text, que implica un work in progress, en la mesura que l’equilibri es va adquirint amb (i en) l’escrit, en els successius pactes que l’autor (alter ego de Pàmies) va establint amb el text i, en especial, amb les possibilitats que el text, a mesura que es va formalitzant, va obrint.

    (Maria Dasca: «Sergi Pàmies: Si menges una llimona sense fer ganyotes«, Revista de Catalunya (Barcelona), núm. 222, novembre del 2006, p. 117-119)

    * * *

    L’univers literari de Pàmies, volgudament distant, i traduït en una prosa ‘parca’ i ‘calculadora’ –per dir-ho com Patrick Kéchichian, de Le Monde–, pot semblar de vegades, pel fet de defugir la transcendència, a un pas de la banalitat; però, precisament, l’habilitat de l’autor consisteix a afrontar aquest risc i, en els seus millors moments, transformar-lo en una virtut. La falta d’èmfasi amb què tracta temes tan universals i complexos com l’amor, les relacions familiars, la solitud o la mort implica tota una poètica de la intranscendència que cal no confondre amb la superficialitat.

    (Josep M. Ripoll: «Sergi Pàmies: L’últim llibre de Sergi Pàmies«, Serra d’Or (Barcelona), núm. 498, juny del 2001, p. 72)

    * * *

    En aquesta primera novel·la, Sergi Pàmies emprenia una línia força diferent a la que ha seguit a L’instint (únic personatge, primera persona, tensió dramàtica latent, contrast entre contingut i punt de vista…); tot i així són moltes les constants d’estil i de concepció de La primera pedra que es reforcen i troben continuïtat en la segona novel·la: la construcció episòdica i fragmentària, la renúncia a l’estructura arquitectònica i geomètrica i l’aposta per una novel·la orgànica, fluïda, sempre en moviment; la presència de referents cinematogràfics i televisius, l’elevació a la categoria de protagonistes d’actors secundaris, les insercions de textos i registres paraliteraris o estereotipats, l’absència de plantejament, de nus i de desenllaç, la importància del paràgraf i de la força de la prosa.

    (Manel Ollé. Llegir «L’instint» de Sergi Pàmies. Barcelona: Quaderns Crema/Fundació Prudenci Bertrana, 1994)

    * * *

    A Infecció (1987) l’autor ja configura un model propi: un model contístic, és clar, amb dos elements característics. El primer, la invenció d’una situació inicial curiosa o sorprenent, la qual motiva un mínim fil narratiu que és suficient per a donar coherència a tots els elements que es posen en joc i desembocar en un final tancat. El segon, el gust per un llenguatge simple però d’extrema precisió i detallisme a partir del qual –i a vegades des de la pura pirotècnia verbal del joc estilístic– és capaç d’oferir consistència narrativa a una acció pràcticament inexistent o, dit d’una altra manera, de donar forma literària a una trama quasi pre-textual. Hi hauria un tercer element, també característic però ja no estrictament relacionat amb les necessitats del conte com a gènere: la creació d’uns personatges acostumats a la vulgaritat de la vida quotidiana i que se saben prendre les coses amb resignació simpàtica.

    (Jaume Aulet: «Sergi Pàmies, L’Instint«, Els Marges (Barcelona), núm. 47, desembre del 1992, p. 115-117) 

    * * *

    Ara fa un any, l’aparició de T’hauria de caure la cara de vergonya, primer recull de narracions de Sergi Pàmies, despertà un notori bellugeig de satisfacció i la confiança que una ventada de modernor, refrescant i desencongida, començava a escampar-se per la narrativa catalana més recent […]. Just un any després, la confirmació de Sergi Pàmies arriba de bracet amb tres novetats: la primera és el segon volum de narracions, Infecció; l’altra, la traducció espanyola del primer, i, la tercera, la imminent aparició de la versió francesa de T’hauria de caure la cara de vergonya.

    (Isidor Cònsul: «Infecció, per Sergi Pàmies», Serra d’Or (Barcelona), núm. 338, desembre del 1987, p. 40)

    Entrevistes

    —De què et serveix la crítica?
    —N’hi ha que em serveix i n’hi ha que no. Jo crec que la crítica ha de servir o bé al lector, o bé a l’escriptor. El que no pot ser és que només serveixi al propi crític. I això és el que moltes vegades passa aquí. És clar que, sabent el que cobren, tampoc no m’estranya. Jo, abans, era molt anticrítica, però amb el temps he anat veient que amb el que guanyen (cobren menys que els escriptors) és un miracle que existeixi. Si els paguessin millor, podrien dedicar-hi més hores, podrien llegir els llibres, per exemple. Podrien informar-se sobre l’escriptor, podrien mirar-s’ho sense segones intencions, relaxar-se.

    —En un conte del teu primer llibre, dius: «A l’escola hi havia qui presumia de pare diputat o de mare escriptora». Tu també presumies, o presumeixes, de pares?
    —Jo presumeixo en privat. I presumeixo de pares. Aquesta frase la vaig posar al primer llibre i era una manera de deixar-ho clar. Una manera de dir que no s’ha de presumir dels càrrecs, de les professions dels teus pares. Jo en presumeixo encara, però pel que fan, sinó per com són. Els meus pares em cauen molt bé.

    (Maria Jaén: «Entrevista. Sergi Pàmies», Avui (Barcelona), 18 de novembre del 1990)

    * * *

    —Es pot dir que ets un bon observador de les coses de cada dia, de la gent del carrer?
    —Jo he après a escriure als autobusos, als metros, anant a l’aeroport… I m’he adonat que ningú no s’ocupa d’aquesta majoria.

    —Tens un conte de T’hauria de caure la cara de vergonya en què l’individu és un peix en una peixera. És així com veus la humanitat?
    —No, no. De fet, són una barreja de pessimisme visceral i de vitalisme brutal. Ideològicament sóc superpessimista, però començo a pensar que potser és una posa; he triat aquesta via perquè em sembla que és la manera de relativitzar moltes coses. El que sempre he volgut, i això des del primer moment en què em vaig posar a escriure, és tenir un to: explicar històries i, alhora, transmetre una visió del món, de les coses. Una mirada. La meva mirada és aquesta barreja tan contradictòria entre pessimisme i vitalisme.

    —Per què sovint les teves històries, per mitjà dels personatges, són cícliques?
    —Jo jugo força amb els tòpics, amb la situació de l’amant dins l’armari i que, de cop, arriba el marit, etc., i sempre he sospitat que el marit ve d’una altra situació idèntica. Aquesta idea de cadena fa que tot es qüestioni i aleshores és quan les coses no són tan greus. Això treu ferro a la situació difícil i, al mateix temps, dóna una visió més panoràmica, amb la qual cosa tot plegat queda relativitzat.

    (Marta Nadal: «Sergi Pàmies, una visió relativista de la societat», Serra d’Or (Barcelona), núm. 420, desembre del 1994, p. 17-21)

    * * *

    —Sembla que avui tot hagi de ser espectacular, tothom hagi de publicar molts llibres…
    —I tothom ha de ser feliç, cosa que fins i tot demogràficament seria un problema. Jo des d’aquí cedeixo la meva plaça als que vulguin ser feliços i em quedo amb els que no ho som del tot. Potser m’estimo més una infelicitat pròpia, treballada i conseqüent que una felicitat artificial. Avui hi ha una contradicció insultant per a la intel·ligència de la gent, i és que et vénen que tu has de trobar el teu camí, l’expansió personal, sobretot amb l’autoajuda i els nous gurus que són camins totalment marcats per la indústria. Ens trobaríem amb la paradoxa que el camí de la plenitud personal i individual és un «trote cochinero» d’una colla de borregos que fan el mateix.

    —El seu procés creatiu té bastant a veure amb la poesia…
    —En algun moment vaig estar temptat que alguna de les idees per a aquest llibre fos un poema, però he arribat a la conclusió que la poesia m’agrada escrita en prosa i a la prosa m’agrada que hi hagi poesia… La poesia que m’agrada és narrativa, com Tot l’enyor de demà, de Salvat-Papasseit, que gairebé és una acta notarial de la immensitat de l’existència. Poemes que podrien estar escrits en prosa, com els de Vinyoli, Anna Aguilar, Parcerisas, Cornudella… gent que gairebé narra utilitzant instruments poètics. En canvi, quan llegeixo narració m’agraden molt aquells que són capaços d’incloure aquella densitat que amb poques paraules pot dir molt. D’alguna manera continuo fent poemes, en el sentit que és una idea molt petita, densa i de gran contenció emocional, però formalment m’agrada més la prosa.

    (Francesc Bombí: «Desconfio de tot allò que no és absurd», Avui Cultura (Barcelona), 5 d’octubre del 2006, p. 10-11)

    * * *

    —Més que un recurs literari, l’absurd és una clau vital?
    —Totalment. Em sento molt còmode amb les situacions absurdes. Em reconforten, em tranquil·litzen. Són les situacions que retraten millor l’espècie humana.

    —Quan comença un conte sap com acabarà?
    —No. Sé que vull anar a Mataró però tinc curiositat per saber com hi aniré. Pot ser que en lloc d’arribar a Mataró arribi a Arenys. D’entrada tinc clar de què vull parlar. El que no sé és el que hauré de fer exactament per arribar-hi, ni què passarà mentre hi vagi.

    —¿Escriure una novel·la només és una qüestió de temps?
    —Té a veure amb la possibilitat de fer-ho. Demana massa fidelitat i no et permet fer res més. Però no ho descarto.

    —Què vol dir això de sentir la necessitat d’escriure?
    —S’assembla a les altres necessitats que van més enllà de les físiques, a les ganes d’estar amb algú, de viatjar, de canviar de vida. Està molt a prop de les necessitats físiques però té una certa dimensió espiritual.

    (Noemí Bibolas: «M’agraden els contes que parlen de l’ofici», Avui Cultura (Barcelona), 18 de gener del 2007, p. 8)

    Antologia

    L’home que fa un moment ha dit: «Vaig a comprar tabac» no tornarà mai més a casa seva. Mentre camina cap al bar de la cantonada amb la intenció de comprar-hi dos paquets de Kent, comprova si du prou monedes per la màquina. Sorprenentment, però, el bar és tancat. L’home no s’immuta. Després de mirar a dreta i a esquerra –i de deixar passar tres camions de bombers–, travessa l’avinguda. Potser en trobarà a la botiga del pakistanès que no tanca fins a mitjanit, pensa. S’hi dirigeix. La botiga del pakistanès s’està incendiant. La pressió de les mànegues dels bombers no pot evitar que les flames s’elevin fins a convertir-se en una columna de fum d’una foscor semblant a la del cel. Il·luminat per la resplendor, l’home sent una necessitat intensa de fumar. Fa gairebé mitja hora que no encén cap cigarret. Mira al voltant. Entre les persones que s’han aturat a contemplar l’espectacle de la lluita de l’aigua contra la força devastadora del foc, busca algú que dugui un cigarret als llavis i que pugui convidar-lo. Ningú. Prova d’asserenar-se pensant que coneix prou bé aquell barri –el seu– per recordar un lloc on venguin tabac. Sense esforçar-s’hi, se li acuden dues màquines expenedores: la de la gasolinera i la de l’hotel. L’hotel és més a prop; més ben dit: no tan lluny. Podria anar cap al pàrquing i agafar el cotxe, però calcula que hi arribarà abans caminant. Mentre s’allunya de l’incendi, gairebé corre. És conscient que, a casa, la dona i la filla l’esperen per sopar. Però també sap que no hi tornarà si no és amb dos paquets de Kent.

    La porta giratòria de l’hotel va molt dura. Per entrar, l’home ha d’empènyer amb força, amb l’espatlla. L’acullen la moqueta del vestíbul i el taulell de recepció, desert. L’home passa de llarg. Coneix el camí (els diumenges es queda sense cigarrets, sol comprar-los aquí). Gira a la dreta i enfila l’escala que puja fins al bar. Com gairebé sempre, el cambrer dorm, amb el cap recolzat sobre la barra. A diferència d’altres vegades, la màquina està desconnectada. Contrariat, l’home pregunta:

    –¿Que no funciona?

    (Sentimental. Barcelona: Quaderns Crema, 1996)

    * * *

    Escabetx

    Em desperto amb unes ganes intenses de plorar, però com que avui tinc molta feina, decideixo que ja ploraré més tard. Surto cap a l’oficina i arribo just a temps per la primera reunió del dia. Mentre la directora general llegeix un informe sobre l’augment de costos i la retallada de despeses (o viceversa), dibuixo una falç i un martell en un bloc de notes. A l’estómac encara em belluga una bossa de llàgrimes que, tard o d’hora, hauré de rebentar. Un cop al despatx, collo proveïdors i repasso escandalls. A les dues em poso l’americana i surto ràpidament per no fer tard a la reunió amb la tutora del meu fill. Arribo a l’escola al mateix temps que la meva ex. Durant l’entrevista la tutora es dirigeix més a mi que no pas a ella, i això m’incomoda, encara que potser em fixo en aquest detall perquè no em ve de gust escoltar què ens explica. El nen té problemes, diu. Es distreu molt i mossega les seves companyes, sobretot les –la tutora subratlla l’adjectiu– subsaharianes. em comprometo a prendre mesures, tot i que sé que, si el règim de visites dictat pel jutge només em permet veure’l un cap de setmana sí i l’altre no, poc que puc fer-hi res. En el moment d’acomiadar-nos, l’ex i jo intentem concretar un dia per parlar-ne amb tranquil·litat, però tots dos tenim pressa i ho enllestim amb un «ja ens trucarem» poc convincent. Malgrat el col·lapse circulatori, arribo a temps a la presentació d’un projecte per a un possible nou client. Exposo estratègies, desplego gràfics i m’escarrasso per enlluernar el gerent de l’empresa candidata a contractar els nostres serveis, que s’enduu, em fa l’efecte, una bona impressió. En acabat, la secretària em demana un consell. Amb un fil de veu autocompassiva, m’explica que té una oferta d’una multinacional i que s’està plantejant si és o no l’oportunitat idònia per canviar d’aires. Com que desitjo el millor per a ella, li recomano que accepti la feina. Quan noto que això la desconcerta, dedueixo que només feia servir aquesta oferta inexistent per aconseguir, a través meu, un augment de sou. Em decep però callo, perquè jo també dec haver-la decebut alguna vegada. Prenc una pastilla vasodilatadora i, abans d’anar-me’n, parlo per telèfon amb la mare («En comptes de venir diumenge, vindré dissabte»), la meva germana («T’he enviat les mostres, però en falta una que encara no els havia arribat»), i la bústia de veu del capità de l’equip de futbol sala de l’empresa («Duré la pilota»). Quan arribo a casa, sopo una llauna de tonyina en escabetx i un iogurt. M’estic un estona arrepapat al sofà, calculant quantes hores falten per al cap de setmana amb el meu fill. Em despullo al dormitori. Davant del mirall, em pessigo els sacsons. Em rento les dents i m’hi passo un fil dental fins a fer-me sang. Assegut al llit, sospeso la possibilitat de masturbar-me. Me n’estic. Després d’un moment de dubte durant el qual em pregunto si em queda res per fer i em responc que no, apago el llum, m’estiro i començo a plorar, amb el cap contra el coixí, per no molestar els veïns.

    (Si menges una llimona sense fer ganyotes. Barcelona: Quaderns Crema, 2006)