Eren dos quarts d'una del migdia d'un dijous quan un automòbil negre i lluent, darrer model de "Lincoln", es va aturar davant la porta del restaurant Ambassador's, de la ciutat de Los Angeles.

Un negre alt i robust, que tenia pinta de campió de boxa, deixà –amb una llestesa que contrastava amb la seva corpulència– el seient de conductor, va baixar del vehicle i n'obrí la porta posterior tot duent-se la mà al capell en imitació d'un salut militar.

De l'automòbil en va baixar un home. No era alt ni baix, ni gras ni prim; els cabells negres i un bigoti que, de tan negre, semblava tenyit. Tenia les faccions regulars i la seva pell semblava una mica més blanca del que normalment devia ser. Hom hauria dit que era llatí, potser italià, almenys d'ascendència.

L'home vestia acuradament, i amb una mica d'afectació, un vestit de color marró, dels dits "gales", sabates rosses, quasi tirant a vermelles, i es cofava amb un capell tou que portava una mica guerxo decantat cap a la dreta.

En baixar de l'automòbil va espolsar-se la imaginària pols dels pantalons donant uns quants copets damunt la roba amb els guants, també de color marró, que portava a la mà dreta.

De l'infern esquerre de l'americana en va treure un portacigarretes d'or, ample i pla, l'obrí i en va treure un cigarret que, de tot d'una, va picar curosament damunt la tala del portacigarretes que havia tornat a tancar, després el portà a la boca i, traient de la butxaca de l'armilla un encenedor d'or, el va encendre. Va fer dues llargues pipades mentre mirava el carrer a dreta i esquerra, després va mirar el rètol del restaurant mentre un mig somriure es dibuixava en els seus llavis. A la fi, i sense deixar de somriure, es va encarar amb el negre que conduïa l'automòbil, li va posar la mà dreta damunt el muscle esquerre, i li va dir:

–Estic molt content de tornar-te a veure, Joe. Ara te'n vas a dinar i, a les quatre en punt, em véns a recollir.

–Sí senyor.

I el negre tornà a pujar a l'automòbil, va arrencar el motor, va manipular la palanca dels canvis i el monstre negre, majestuosament, va arrencar.

L'home que havia baixat de l'automòbil el va mirar allunyar-se i, quan el cotxe va girar la cantonada i es va perdre de vista, es va encaminar, amb pas decidit, de dret a la porta del restaurant.

El porter de l'establiment, talment un almirall dins el seu uniforme ple de galons daurats, va somriure afectuosament en reconèixer l'hoste, que semblava un antic client de la casa.

–Hola, goal keeper.
–Què tal, senyor Stompati, feia temps que no el vèiem.
–Sí. He estat molt ocupat…, netejant-me les ungles.

Tots dos van riure i l'anomenat Stompati va entrar dins l'establiment.

Era un restaurant de luxe, amb mobles cars i de bon gust, aranyes de cristall penjades del sostre i un tou de catifa en el qual els peus s'enfonsaven més d'un centímetre.

Entrant, a mà dreta, hi havia un petit taulell i, darrera el taulell, una mossa oxigenada i riallera que, mentre prenia el capell i els guants del senyor Stompati, somreia i deixava anar, tota entusiasmada, un devessall de paraules de benvinguda. Es va quedar el capell i els guants i va donar, a canvi, una xapa metàl·lica amb un nombre.

Després Stompati va penetrar en el menjador. Era una sala amb grans finestrals coberts de pesades cortines de color granat. Les vaixelles i les cristalleries relluïen a la llum de les aranyes i, al fons del menjador, damunt una mena de petit escenari, una orquestra de cambra tocava una música suau que no impedia les converses.

El maître, un home alt i prim, amb ulleres i vestit de frac, anà de dret cap a la porta del menjador quan Stompati va entrar.

–Hola, Maurice –va dir el nouvingut.
–Senyor Stompati. Quant de temps sense veure'l.
–Doncs ja em tornes a tenir ací…
–Segueixi'm, per favor.

I l'home es va posar a caminar, seguit de Stompati, de dret a la taula situada al fons de la sala, al costat d'un finestral i a la banda oposada al petit escenari on hi havia els músics. Mentre caminaven anava parlant, arrossegant les erres. Parlava l'anglès amb accent de Montmartre.

–¿Dinarà sol?
–No. M'has de preparar la taula per a dos. ¿Coneixes el senyor Joseph Losch?
–¿L'advocat?
–Sí. Quan arribi, i ja no deurà tardar, l'acompanyes a la meva taula.
–Molt bé, senyor. ¿Vol alguna cosa mentre espera?
–Sí. Envia'm un Whisky.
–Molt bé. De seguida, senyor.

Stompati es va asseure mentre el maître s'allunyava i, disposant-se a esperar, va desplegar el diari que portava a les mans. A la primera plana, i amb grossos titulars a tres columnes, va llegir: "Johnny Stompati absolt. Demà serà posat en llibertat".

(De "Tres homes i una dona, i un sol destí", primer capítol de Assassinat al Club dels poetes)

* * *

L'endemà al matí, l'inspector Arbós es va despertar amb mala boca. Ajagut a la llitera va allargar la mà i agafà el paquet de Celtas i l'encenedor que tenia amunt la tauleta del costat del llit i va encendre una cigarreta. Tenia peresa i assaboria, voluptuosament, aquells moments.

Acabà la cigarreta i es va alçar del llit. Semblava que la nau estava ben quieta i va mirar per l'ull de bou. La superfície del mar era llisa com el palmell de la mà, feia un bon sol i una mica lluny, allà a llevant, els monstruosos hotels de S'Arenal es perfilaven a contrallum.

Mentre s'afaitava i es rentava, anava fent els plans del dia. Tenia unes lleus sospites que caldria confirmar amb altres dades… si podia trobar-les, és clar.

Es va vestir i, camí del menjador, per tal d'esmorzar, va pensar que li calia parlar amb la cambrera que, en servir-los l'esmorzar, havia trobat els cossos de Carreres i Mònica. Seria la primera cosa que faria.

Quan va arribar al menjador, va veure López que, en una de les taules, se les havia amb una bona tassa de cafè amb llet, unes llesques de pa torrat amb mantega i pernil i una coca amb confitura. Arbós es va asseure al seu davant i va demanar al cambrer que li servís un entrepà amb formatge i una infusió de camamil·la.

–Bon dia, López.
–Hola, inspector. Ha dormit bé?
–Fatal! Hi havia tutes! –va dir Arbós, i en López es va quedar mirant-lo com si es pensés que s'havia tornat boig.
–Per on comencem avui?
–S'ha de començar per algun lloc, és clar, i he pensat que seria interessant parlar amb la cambrera que va descobrir els cadàvers de Carreres i Mònica.
–On vol que la hi porti?
–No cal que me la portis, home, n'hi ha prou que li diguis que l'espero al bar. Però, abans, deixa'm esmorzar.
–Sí, senyor.
I l'inspector es va dedicar, amb entusiasme, al seu entrepà de formatge i a la seva camamil·la. Quan va acabar, encengué un Celtas, es va alçar de la cadira i va dir a López:
–Ja pot avisar la mossa. Seré al bar –i se'n va anar, sense pressa, i tot fumant.

(Del primer capítol d'Escac a la dama. Palma: Moll, 2001)