—A la teva obra s'observa una certa dualitat, entre uns llibres de caràcter molt fantàstic, i uns altres de tendència més realista, que s'alternen, sense que hi hagi una evolució que et dugui d'un tipus de literatura a l'altre.
—Bé, després del tema que toco, que em demana una forma o una altra. No hi ha hagut una voluntat explícita de seguir dos camins, sinó que m'he adonat a posteriori que he fet llibres de visió individual, de caràcter intimista, com Punt d'arròs i coses, diguem-ne, de caràcter èpic, de visió més col·lectiva, com Cròniques de Montcarrà. Amb tot, penso que ja a El vaixell d'Iràs i no tornaràs uneixo aquestes dues característiques, i ara, a Crineres de foc, les torno a ajuntar. El que passa és que aquí el realisme entès en un sentit tradicional queda bastant al marge, perquè tot l'embolcall és màgic.

(Julià Guillamon: "Maria-Antònia Oliver al país de les faules", Avui, 7 d'abril de 1985)
 

* * *
 

—Entre l'anterior novel·la de Maria-Antònia Oliver i Tallats de lluna (Edicions 62) han passat cinc anys i moltes coses. Un canvi de cor, la mort de Jaume Fuster i una incapacitat per tornar a escriure que s'ha allargat fins ara. La narradora mallorquina ha retrobat les paraules amb una història sobre l'homosexualitat i l'amor en temps de la sida. "Per a mi escriure és viure, viure és escriure", va dir una vegada, quan li van preguntar per què escrivia. ¿Aquests cinc anys de silenci han estat cinc anys sense viure del tot?
—Sí, però no perquè no escrivís, sinó per les circumstàncies que van fer que no pogués escriure. Per la mort del meu marit.

[...]

—Va començar Tallats de lluna el 1995, abans del trasplantament de cor i de la mort de Jaume Fuster. I, curiosament, és una novel·la sobre la malaltia i la mort...
—Jo volia fer una novel·la d'homes, on el meu objecte literari fos un home en comptes d'una dona. Volia descriure també les meves experiències a la clínica de quan vaig tenir una embòlia. La sida em servia per ajuntar un protagonista masculí amb el tema de la malaltia. Vaig deixar una primera redacció de la novel·la el 96, quan em vaig posar pitjor del cor [...].

—És, també, una novel.la sobre l'amor. I sobre la solitud.
—I sobre l'amistat. En Tomeu i en Fabrizio, a part d'amants, són molt amics. I sí, també és una novel·la sobre la solitud, perquè en Tomeu queda molt sol, sense en Fabrizio. Però no és una novel·la trista. Fins i tot hi ha mome"

(Eva Piquer: Maria-Antònia Oliver: "Les paraules tornen a ser-me amigues", Avui, 19 d'octubre de 2000)