"Estava abocat sobre el creny de la roca, examinant amb ullada d'esparver els cadavres que es veien negrejar al fons de la timbera, cercant inútilment quin podia presentar traces de ser el de l'Ivo, que tothom suposava allí, però que encara ningú havia senyalat.

–Saps que ja n'he comptat vint-i-nou i que encara em penso que no hi són tots? –me féu una veu alegroia que em glaçà la sang.
Era en Rafael, que havia baixat pel grau de la Tallada, per allà mateix on intentaren escapar-se els desesperats.
–Sí, vint-i-nou o trenta més –vaig fer jo; tant me té deu més com deu menos, si no hi ha el gros. De petits, ne neixen cada dia.
–oh, carau! Amb aquesta espolsada ja tindrem bona jeia per temps. Ademés que l'Ivo és aquí baix, no hi dubtis.
–Jo, fins que el vegi, no ho creuré. An aquest verro els dimonis el guarden.
–No hi fa res –respongué ell amb seguretat–. De guardar un brètol, fins els dimonis ve que se'n cansen. Mira, veus? –afegí senyalant-me un tronc d'alzina com la cuixa, coronat de fresc–, aquí un ha fet el salt del lladre* i m'hi jugaria una orella que ha sigut ell: vejam.

[* Se conta del famós Ferrer de Talaixà que, una vegada, encorralat a una cinglera sense sortida, destralejà un gros plançó d'alzina i enroscant-se com una serp per son forcat se deixà caure per l'espadat, arribant il·lès a baix. Aquesta sort tingué imitadors en altres ocasions semblants, no sempre amb la mateixa fortuna, coneguent-se amb el nom de "salt del lladre" (N. de l'a.).]

I atansant-nos els dos al lloc on havia deixat rastre l'arrossegada, que jo prou havia sentit entre l'espetec de la lluita, vegérem al fons del torrent i entre els enderrocs baixats de la cinglera al plançó tot pedrejat per la caiguda. Entremig de son fullam rebregat, s'hi obirava un cos humà sense moviment.

–Mira, el veus? –digué en Rafael–. És ell, no hi dubtis.

Jo no ho veia pas clar que fos ell, però m'inclinava a creure-ho, perquè només ell era capaç d'intentar una sort tant desesperada. En quant a en Rafael, fins semblava que el molestés posant-ho en dubte.

Era un cas raro que la meva tibantor d'esperit no trobés conhort en tot allò que tants mesos constituïa el meu desideràtum. Totes aquelles escenes de carnatge, capaces de satisfer la més refinada venjança, no m'omplien.

Vaig retirar-me del caire amb el cor tan desesperat com mai i, encarant-me amb en Rafael que em seguia, vaig dir-li:
–I ella, què s'és fet? Què se me'n dóna que el món s'enfonsi, si no puc rescatar lo únic que he estimat al món! Aquest home, fins morint, se venja de mi, portant-se'n a l'infern el secret de la meva ventura.

En Rafael m'abrigà amb una mirada que traslluïa una mena de compassió despreciativa.
–Encara penses amb ella, carcamal! –me digué–, fins a quan seràs ase? Si el regust de poder aixafar sota el peu al que tant mal t'ha fet i volia rentar-se les mans amb la teva sang no et satisfà, que ni mai! En quant a mi, et juro que la jornada d'avui em paga de totes les trifulques i penes que he passat. Altrament, creu-me, amb aquella mossa no hi pensis més ni t'enfelloneixis per això, que si et manca dona per a parar casa, te'n tinc tres o quatre d'ullades que són quelcom de bo.

I, acompanyant la seva xulada amb quatre copets a l'espatlla que m'acabaren d'enrabiar, se despedí per anar al seu negoci, doncs ell mirava sempre a l'hort i a la vinya, i aquell dia era jornada doble."

(Del llibre La punyalada)
 

* * *
 

"El dia 20 de desembre del 65, l'hostal de la Valenta estava ple de gom a gom. A la caiguda de la tarda es trobaven allí reunits tots els traginers que fan la carrera d'Olot a Girona i viceversa i que, havent sortit de bon matí de Banyoles amb la intenció de fer nit a Olot, veien amb desesperació fallides les seves esperances de poder concórrer al mercat de Nadal que es celebrava l'endemà i, per tant, de poder adinerar les seves mercaderies, consistents en ametlles, bacallà, garrofes, arròs, etc., i adquirir a bons preus els articles de la comarca que en dit mercat abunden. Una espessa capa de neu cobria els camps i blanquejava tots els plans i muntanyes comarcanes, però no era pas això el que trencava les ales a tots aquells homes, el que més i el que menys colrats per tots els vents i fets a totes les intempèries. El que els feia desenganxar els animals i deixar els carros afilerats a la dreta de la carretera, el que els feia donar per acabada la jornada de quatre hores abans d'arribar a terme, i el que omplia de goig l'hostalera que veia caure del cel als seus calaixos uns borrallons de neu, si no tan blancs i tan nets com els de fora almenys demés bon so per a ella, era una forta ratxada de tramuntana que, baixant emmetzinada de les collades dels Pirineus i trobant la neu a mig fondre per unes quantes bufades de vent de ponent i el jaç de la carretera fet un mar de pastetes. en un sant moment ho tornà tot dur com una penya i convertí la carretera en una llisera de glaç que hi havia pena de la vida de transitar-hi.

Així, doncs, els transeünts, bèsties i persones, atrapats in fraganti per aquell sobtat canvi de temperatura, no tenien més recurs que fer dret a casa seva qui la tenia a prop, i qui no, era prou feliç si podia arrambar-se a un hostal gran i confortable com el de la Valenta, on sabia que, pagant, trobaria bona palla i bona grana per als animals, i per a ell bon pa i bon vi, amén d'una llonza que, fos del que fos, l'hostalera li cobraria com de porc, la qual cosa ja basta per a tranquil·litzar la consciència.

No cal pas dir que l'hostal era un mercat de Calaf. Els crits de les bèsties es confonien amb les veus de les persones, no essent de vegades pas fàcil distingir el renill esquerdat d'un matxo que defensava a coces la seva ració, del renec cargolat i lleig de l'encarregat de posar-hi la pau a cops d'estaca. Els catalans, en general, tenim guanyada fama de malparlats, però entre la gent de carreteres i tragí, gent més acostumada a tractar amb bèsties que amb persones i bestialitzada ella mateixa, entre moltes altres causes per la vida estranya i desordenada que porten, aquesta fama és un títol a què tots aspiren com si fos el segell del gremi. Parlant amb un de l'ofici d'un cofrare seu, recordo que em deia un dia: Com vol que faci mai carrera si en la seva vida ha sabut dir un renec ben dit? I, fent-li notar al mateix el que m'estranyava que considerés necessàries les males paraules per a fer fortuna en la seva carrera, afegí com a argument concloent: Desenganyi's: les bèsties són com les persones; si se'ls parla amb política, no el sentiran mai; sols a força de renecs i garrotada seca els traurà a vores. Això bastarà per a donar idea del que és aquesta gent, i cal afegir que aquest a qui em refereixo pertanyia al més decent de l'ofici.

Com deia, doncs, el xivarri ja gros anava augmentant per moments a mesura que els traginers sorpresos per la glaçada, després de deixar els carros ben tapats i aconduïts els respectius animals en les espaioses quadres, s'anaven arrambant a la cuina situada a la planta baixa, i en la llar de la qual cremava un foc com un infern.

Renunciem a reproduir, amb tota la seva vivesa, les converses que, tot assecant-se les espardenyes i els baixos dels pantalons i tot cargolant cigarretes, entaulaven aquells pobres llàtzers, contrariats i fins perjudicats en els seus interessos per una causa imprevista encara que molt natural. Com se suposa, no es parlava d'altra cosa que del temporal i mentre uns, dotats d'aquest geni resignat i sofert que caracteritza el treballador de bona mena, procuraven tirar-se a l'esquena aquell contratemps, trobant-hi encara motiu per ficar-ho alguna xiulada i esclafir-hi alguna rialla, altres, més malavinguts amb la seva sort, no feien sinó posar en renou Déu i els sants. Com si la glaçada fos sols efecte d'un complot celestial armat a propòsit per aturar-los d'anar a Olot, renegaven i s'embrutien el que menys en els esclops de sant Pere o amb el gall de la Passió.

–Reïra de Déu! –deia un que almenys feia nou pams de llarg–, que no m'hagués jo trencat les cames quan vaig tenir pensament de carregar el carro, que més em valdria que no trobar-me aquí; mala negada féssim…
–Te'n podries haver trencat dos pams, i encara te'n quedarien de sobres per molestar-me a mi amb les teves pernades –respongué un de tot vellerós que, mastegant la pipota, semblava que es volgués ficar els tions a la butxaca, tant era el que els regirava en tots sentits.

Un de petit i gras, badallant des d'un racó, afegí: –Jo voldria que durés vuit dies, que els aprofitaria per fer-me un tip de dormir.
–Maleïda sigui la teva son –digué el llarg entre renec i renec–; el que a mi em sembla és que ballarem de gana com la Valenta no ens faci una fermança.
–Tu rai –torna el vell de la pipa–; com que portes el carro carregat de bacallà, te'n pots riure. Jo, pobre de mi, que carregat de plats i olles no tinc un maleït gra d'all per a posar-hi!
–Sempre me l'he temuda –deia un de tot macilent al moment d'asseure's i atiar les estelles que el vell acabava de deixar–. Basta que jo agafi el camí d'Olot perquè surti una pesta o altra, maleïda sigui la terra i la … Bé podrien caure llamps de punta que se'ns enduguessin d'una vegada.
–Que se'ns enduguessin a l'infern –afegí el bestiassa del llarg–; així com així no fem més que treballar pel dimoni…
–Ave Maria Puríssima! –digué la criada que en aquell moment destapava l'olla i sentí la imprecació i la cua que l'acompanyà.
–No t'espantis, noia, que de millors en sentiràs– digué el vell–; que ja em sembla que sento el Renegat que ve tot resant el rosari."

(De "La fi del renegat", dins del llibre L'afusellat i altres contes)