La ciutat de Barcelona i, sobretot, el barri del Raval, és un dels protagonistes d'aquesta història. L'altre és un personatge de vida senzilla que va perdent els trens sense proposar-s'ho. En definitiva, la crònica d’una generació que sembla haver arribat tard al temps que millor podria acollir-los.

En una època marcada pel consum, amb l'efecte que aquest té fins i tot en la literatura, que durant generacions s'havia mantingut força al marge del seu influx, hi ha novel·listes que encara ens sorprenen per la seva independència creativa. Com vaixells fantasmes, armats fins a la messana, penetrant la boira que generen les presses dels seus contemporanis, deixen una petja de qualitat i coneixement, de compromís amb la seva tradició i amb l’estètica del llenguatge narratiu, capaç de desfer tot equívoc.

A la llum dels seus llibres i, sobretot, a la de l'últim, Entre Sant Peters i Sant Pau, que va ser finalista del Sant Jordi el 1995, el d'A. Munné Jordà és un d'aquests casos. En la línia de la millor tradició novel·lística catalana, l'autor ens presenta una història senzilla: el recorregut vital del protagonista, que passa per tots els esdeveniments i tendències socials sense assabentar-se'n gaire, ancorat a la memòria de la seva infantesa, ens mostra l’evolució social de les últimes dècades amb un to proper als millors llibres de Mercè Rodoreda.

Recursos com el flash-back o les el·lipsis narratives són usats per Munné-Jordà amb mestratge i el lector acaba enganxat a aquesta història de petits universos que ens serveixen per entendre la globalitat. Si fa no fa com a la millor literatura de tots els temps. Entre Sant Peters i Sant Pau mereix una lectura reposada, amb la seguretat que no ens deixarà indiferents. A més a més, situa l'autor entre aquells novel·listes a tenir en compte, aquells que tenen el temps com a company de viatge i saben aprofitar el seu talent a cada nou llibre. A descobrir!

(Xulio Ricardo Trigo. "La confirmació d’un novel·lista", El Temps, 27 abril - 3 maig de 1999)
 

* * *
 

Tresgressions són, en paraules de Munné-Jordà, tres textos transgressors, és a dir, escrits infringint les normes gramaticals i les pautes que se solen seguir per escriure un relat. El primer, titulat "Transcripció incompleta", és la crònica de la destrucció d'un text inacabat que no satisfeia l'autor i del qual va eliminant paràgrafs i frases. El segueix "Color de goig quan fuig", l'intent de comunicació en francès entre una japonesa i un català, però com que cap dels dos domina la llengua francòfona s'acaben veient abocats a una conversa sense sentit. Finalment, "Olors de menjar" reprodueix el diàleg entre un músic, una traductora i un informàtic sobre el lliure albir quan ells mateixos es veuen determinats a actuar per les conjuntures del destí. Munné-Jordà, guanyador del premi Juli Verne i dos cops finalista del Sant Jordi, va guanyar el segon premi Manuel de Pedrolo de narració curta l'any 1992 amb el segon dels textos aplegats a "Tresgressions".

(A.T. "Tresgressions", Avui Cultura, 19 de febrer de 2004)
 

* * *
 

Novel·la finalista de l'edició del premi Sant Jordi que va guanyar Néstor Luján, Entre Sant Peters i Sant Pau es presenta amb tota probabilitat (si més no, fins allà on arriba el meu coneixement) com l'obra més ambiciosa i més ben acabada de les publicades pel ja veterà Antoni Munné-Jordà, reconegut expert en ciència-ficcions i fantasies diverses, i clarament un autor massa despenjat tant des del punt de vista crític com (a pesar d'haver nascut el 1948) des del més purament generacional.

Entre Sant Peters i Sant Pau, tanmateix, se situa lluny de l'univers fantàstic que darrerament és habitual en l'autor per endinsar-se en les fondes aigües del realisme (si és històric o social, són qüestions en què no entrarem) per relatar la història d'un working class hero, un barceloní anònim, veí del Raval, resident al carrer de Sant Pau, que assisteix a la mort accidental de la seva mare en un atemptat i que, estigmatitzat de manera inevitable per aquest fet, viu després en primera persona i en carn pròpia el trànsit de la ciutat de la deixadesa a la pulcritud de disseny mitjançant l'esdeveniment dels Jocs Olímpics. Abans, però, té temps també per a travessar els anys del sexe hippy abans de la sida, temps per a odiar el dictador i la misèria moral del panorama que ha imposat, temps per a escoltar el Lou Reed de Berlin i els Beatles i els Stones de l'època psicodèlica, temps per a experimentar amb LSD i altres obridors introspectius de les portes de la percepció d'abans del sant adveniment de l'èxtasi i altres compostos sintètics tendents a l'expansió eufòrica sense motiu. Tot és difús i a la vegada exacte, tot és immoderadament gran i modest alhora, en aquesta tranche de vie que Munné-Jordà elabora amb ingredients que li vénen donats, d'una banda, per Cesare Pavese, i de l’altra, per Ken Loach i el nou cinema social britànic, més que no per les espesses i indigestes receptes marxistes d'un altre temps, d’un altre país que, mirat des del text de Munné-Jordà, no convida a la nostàlgia ni a la venjança, sinó a la plasmació impressionista i a una vaga idea de pietat. Una novel·la, Entre Sant Peters i Sant Pau, que posseeix el do de la veritat, l'encant de la certesa, l’atractiu del rigor sense pretensions, l'amargor de la vida. Una bona novel·la.

(Sebastià Alzamora. "Tria personal", Serra d'Or, núm 477, setembre de 1999)
 

* * *
 

L'any 1978, en plena època del textualisme, un jove Antoni Munné-Jordà publicava el seu primer llibre, que duia un títol prou revelador: Damunt un blanc així com el del paper. Entre els diversos textos que el componen n'hi ha un anomenat "Del zero al pare Carbasser", en què el text zero presenta vuit pàgines sense cap punt i a part ni cap verb. Afirma Munné-Jordà que el seu interès primordial en aquest text era abolir la noció de temps i deixar-la en mans del lector. Sigui com sigui, és un exemple notable d'escriptura desverbalitzada.

(Màrius Serra. "Enigmística: Sí que ho volava", Avui Cultura, 8 de juliol de 2004)