Novel·la Narrativa infantil i juvenil Narrativa breu Crítica literària o assaig Obres traduïdes Teatre infantil i juvenil

Josep M. Morreres

Josep M. Morreres (Barcelona, 1952) és un lector que escriu. Aquesta condició li ha procurat una gran diversitat de registres, que van des de la reflexió transcendent a la ironia cruel, de la paròdia irreverent al relat introspectiu. Lleugeresa i profunditat, superficialitat i seriositat, optimisme vital i anàlisi rigorosa se’ns presenten, no obstant això, de forma indestriable en la seva obra. Ha conreat diversos gèneres novel·lístics, eròtic, negre, històric, juvenil i, sovint, ha barrejat aquests gèneres.

És d’aquests escriptors que creuen que no n’hi ha prou amb explicar una història, que darrere de qualsevol obra literària hi ha d’haver una voluntat d’aprofundir en la naturalesa humana i una pretensió artística. No és, com se sol dir, un escriptor amb un món propi, els mons que recrea en les seves obres són els mons dels altres, els mons que li arriben ja sigui a través de la lectura, de l’observació o de la reflexió. Amb tot, és possible trobar algunes constants en la seva obra: un distanciament irònic, un compromís amb la veritat, les referències culturals, la preocupació per l’ús del llenguatge i les reflexions metaliteràries. Conscient de les pròpies limitacions, ha aspirat sempre a la perfecció, refiat que la realitat ja posaria les coses al seu lloc.

És soci de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana.

 

Pàgina elaborada per Carme Ros per a l’AELC.
Documentació: Arxiu personal de l’autor.
Fotografies: Arxiu personal de l’autor.

Castellano

Castellano

Josep M. Morreres (Barcelona, 1952) es un lector que escribe. Esta condición le ha permitido una gran diversidad de registros, que van desde la reflexión trascendente a la ironía cruel, de la parodia irreverente al relato introspectivo. Frivolidad y profundidad, superficialidad y gravedad, optimismo vital y análisis riguroso se nos presentan, no obstante, de forma inseparable en su obra. Ha cultivado distintos géneros novelísticos, erótico, negro, histórico, juvenil y, a menudo, ha mezclado estos géneros.

Es de estos escritores que creen que no es suficiente explicar una historia, que detrás de cualquier obra literaria tiene que existir la voluntad de profundizar en la naturaleza humana y una pretensión artística. No es, como se suele decir, un escritor que posea un mundo propio, los mundos que recrea en sus obras son los mundos de los otros, los mundos que le llegan ya sea a través de la lectura, de la observación o de la reflexión. A pesar de todo, es posible encontrar algunas constantes en su obra: un distanciamiento irónico, un compromiso con la verdad, las referencias culturales, la preocupación por el uso del lenguaje y las reflexiones metaliterarias. Consciente de sus propias limitaciones, ha aspirado siempre a la perfección, confiando que la realidad ya pondrá las cosas es su sitio.

Es socio de la Associació d’Escriptors en Llengua Catalana.

 

Página elaborada por Carme Ros para la AELC.
Documetnación: Archivo personal del autor.
Fotografías: Archivo personal del autor.

English

English

Josep M. Morreres (Barcelona, 1952) is a reader who writes. This condition has given him a great range of registers, that go from transcendent reflection to cruel irony, from irreverent parody to introspective stories. Frivolity and depth, superficiality and seriousness, vital optimism and rigorous analysis appear, however, in an inseparable way in his literary work. He has cultivated different novel genres; erotic, detective novels, historical, youth and, often, has combined these genres.

He is one of these writers who feels that it isn’t enough to explain a story, but that behind any literary work there has to be a desire to understand the human being and also an artistic aim. He is not, what you would call, a writer with his own world, the worlds that he creates in his works are the worlds of others, the worlds that come to him either through reading, observation or reflection. With all this, it is possible to find some constants in his work: an ironic distance, a compromise with truth, cultural references, preocupation for the use of language and metaliterary reflections. He is aware of his own limitation and has always aspired to perfection trusting that reality will put things straight. 

He is a member of the Associació d’Escriptors en Llengua Catalana (Association of Catalan Language Writers) and Òmnium Cultural.

 

Web page: Carme Ros for AELC.
Documentation: Author’s personal files.
Photographs: Author’s personal files.

Biografia

Josep M. Morreres neix a Barcelona el 18 de desembre de 1952. Segon fill d’una família de set germans, sempre va estar més disposat per als jocs i les malifetes que per als estudis, condició natural que el va conduir directament al fracàs escolar quan aquest terme encara no havia fet fortuna. Amb bon seny, i com eren temps de vaques magres, els pares el van posar a treballar amb la condició que continués fent el batxillerat de nits. Es va passar quatre anys en un taller de joieria, envoltat d’excel·lents professionals que van fer tot el que va estar al seu abast per ensenyar-li l’ofici. No el va aprendre, però va aprendre dues coses que li havien de ser de gran utilitat en el futur: Que la vida del treballador és molt dura i que en el camp artístic —l’orfebreria és un art— el llistó de qualsevol obra és la perfecció.

Va entrar a la Facultat de Filosofia i Lletres en els èpics anys de la lluita antifranquista i va fer de tot menys estudiar. Eren temps de fe, esperança i solidaritat, d’adhesions a causes perdudes i d’il·lusoris i engrescadors somnis revolucionaris. D’aquella època li prové probablement un nul sentit per a les coses pràctiques, un esperit rebel i inconformista i una absoluta aversió al poder. Al poder dels altres, naturalment.

Al cap d’uns anys, el que són les coses, es va trobar amb el títol de llicenciat en història a les mans i sense saber ben bé què fer-ne. Convençut que el seu futur estava en la investigació històrica, va col·laborar en diverses revistes —Tiempo de Historia, Historia 16, Nueva Historia, Historia y Vida—, algunes de les quals encara sobreviuen a hores d’ara.

Mentrestant, aquest cop de manera més conscient, havia contret obligacions familiars i es veia en la peremptòria necessitat de fer-se un jornal. Va provar diverses ocupacions i, davant de la seva manifesta incapacitat, va acabar fent de professor, que és com actualment es guanya la vida. La vida que s’ha guanyat, l’esmerça a fer allò que realment li agrada: estar amb els seus, gaudir de l’amistat dels amics, sortir a navegar, llegir bona literatura, escriure’n de no tan bona.

Tot i que la seva vocació d’escriptor li venia de lluny, de quan a penes sabia escriure i es dedicava a jugar a ser escriptor omplint de gargots un quadern amb una ploma estilogràfica que li havien regalat, la seva activitat pròpiament literària es va iniciar al voltant dels vint-i-cinc anys, quan va aconseguir acabar la seva primera novel·la. Amb l’original sota el braç, va començar un llarg pelegrinatge d’editorial en editorial, cosa que li va permetre aprendre que una de les condicions de l’escriptor és una inalterable resistència al descoratjament. La seva primera novel·la, amb la qual s’havia creat unes expectatives il·limitades, va ser rebutjada sistemàticament per totes les editorials, amb molt bones i engrescadores paraules, això sí.

Mentre anava escrivint altres obres, que gaudirien d’igual fortuna, va encetar la seva tasca com a crític literari, fent bona aquella asseveració segons la qual darrer3 de tot crític hi ha un escriptor frustrat. Va col·laborar en els més prestigiosos diaris (La Vanguardia, El País, Avui, Diari de Barcelona, El Observador), sense que el prestigi d’aquests mitjans se’n ressentís seriosament. Aquesta experiència com a crític, a banda de procurar-li uns ingressos magres, un prestigi efímer i algunes enemistats duradores, va influir de forma decisiva en la seva obra creativa. El fet d’haver argumentat sobre els encerts i desencerts d’obres alienes, d’haver estat en íntima relació amb algunes obres mestres de la literatura, si bé no li va conferir més talent, li va fer prendre consciència d’allò que l’art d’escriure té d’ofici. Va abandonar, doncs, la pretensió de genials intuïcions i es va consagrar a la feina, fent de l’exigència la seva principal —si no única— virtut.

Amb el temps, descobreix que l’ofici d’escriptor és un camí empedrat de treballs solitaris i de plaers compartits, d’incerteses i de somnis, de frustracions i de satisfaccions, però que és el camí que poc assenyadament ha encetat i que ja no té el coratge d’abandonar. Des de 1989 ha anat publicant de forma regular, ha guanyat alguns premis a diversos indrets d’allò que deien els Països Catalans —cosa que l’enorgulleix— i, per damunt de tot, ha continuat escrivint de forma pacient i conscienciosa, refiat més en el treball diari que en les intuïcions genials.

Premis

  • II Premi La Piga (1989): Gaudeamus Igitur.

  • Premi de Narrativa Eròtica La Vall d’Albaida (1994): Cinc Lais.

  • XXII Premi Goleta Bergantí (2000): L’ombra a la paret.

  • IX Premi «Vila de Teulada» de narrativa breu (2000): Sense malícia.

  • Premi de Narrativa Eròtica La Vall d’Albaida (2002): Anàlisi.

  • Premi Alexandre Ballester de Narrativa Curta (2004): La gran improvisació.

  • VIII Premi Literari de Prosa de Ficció Sant Just Desvern: Tot el vi de la vida.

  • Premi de Teatre Infantil «Xaro Vidal», Ciutat de Carcaixent (2006): Peripècies a la cort.

  • XII Premi Pere Calders de Literatura Catalana (2007): El fil de seda.

  • XVII Premi literari Ciutat Badalona de Narrativa / XXI Premi literari Països Catalans – Solstici d’Estiu (2008): L’abadia del diable.

L’abadia del diable.

(Thriller medieval)

De forma deliberada, sense amagar-se’n, com a part del joc literari, L’abadia del diable és una novel·la que ens remet a altres novel·les, on s’hi poden trobar referències, homenatges més o menys evidents i més d’una picada d’ull a la intel·ligència del lector. El seu és el plantejament d’una novel·la-enigma en el sentit més clàssic: s’ha produït un crim i es donen totes les claus perquè el lector pugui avançar-se a la narració i establir les seves hipòtesis. Fins i tot hi trobem una de les situacions típiques –i tòpiques– d’aquesta mena de novel·les: la del cadàver trobat dins d’una cambra tancada per dins.

La novel·la s’estructura a través de quatre veus narradores, la d’un narrador objectiu, les de dues de les protagonistes de la història, que aporten percepcions contraposades, i per una quarta narradora que tot i pertànyer a la història, n’està fora.

L’abadia del diable, d’altra banda, se’ns presenta com un món tancat, com un partida que es juga damunt d’un escaquer, sense que sigui possible escapar-ne. És per això que tota l’acció es desenvolupa entre els murs claustrofòbics d’una abadia –antiga fortalesa–, on tots els personatges són femenins i on, si s’hi arriba a percebre la presència masculina, només pot ser com a una ombra del passat.

L’argument es pot resumir amb poques paraules sense desvetllar cap secret: Maria de Blancaflor, abadessa del Monestir de Cobricel, apareix assassinada dins la seva cel·la. La porta de la cel·la s’ha hagut de forçar, ja que estava tancada per dins amb la clau al pany, i la finestra és una estreta obertura per la qual és impossible que passi una persona, cosa que fa pensar en una intervenció diabòlica. Joana de Vilacans, inspectora provincial de l’Orde de les Justinianes, i la seva jove ajudant, Sor Agnès de Vellorient, hauran de treure l’entrellat. La seva tasca, però, es veurà entrebancada per les directius emanades de Sa Reverència, interessada a tapar a qualsevol preu l’escàndol. Al llarg de la investigació aniran aflorant tot un seguit d’interessos obscurs, lluites polítiques i enveges que deriven en desqualificacions i difamacions mútues.

Vincles

Comentaris d'obra

Un monasterio que alberga a una comunidad de monjas. Un crimen penetrado en una celda cerrada. Ambiente de misterios, celos y rencores, del todo alejado de la paz y armonía que se suponen intrínsecas a todo cenobio. La llegada de la inspectora provincial de la orden y su ayudante novicia, que hurgarán en los entresijos del crimen. Son elementos básicos de la novela L’abadia del diable, que Josep Maria Morreres (Barcelona, 1952) acaba de publicar en Proa. Un entretenido relato en el que el autor parodia varios géneros literarios, con más voluntad de homenaje que de caricatura.

«Es un libro sobre libros, que busca la complicidad del lector para descubrir los referentes literarios y, en definitiva, jugar con las lecturas comunes», dice. Conan Doyle, Poe, Borges, Umberto Eco, Histoire d’O… están con mayor o menor intensidad en L’abadia del diable, que en su argumento básico parece un contrapunto femenino de El nombre de la rosa. La pareja de monjas investigadoras remite a Guillermo de Baskerville y Adso de Melk, como también, claro, a Holmes y Watson.

«Me gusta jugar con las lecturas comunes y busco enlazar con la tradición», explica Morreres. El tiempo y el lugar donde ocurre la acción son deliberadamente vagos, pero todo pasa en un espacio cerrado, la abadía. «Es el enigma clásico de la habitación cerrada, el microcosmos donde se concentran todas las tensiones y envidias. Al igual que dentro de un partido político, en el que unos espían a los otros», comenta Morreres, irónico. El humor «serio» y la ironía están presentes en esta historia exclusivamente poblada por personajes femeninos.

«Me divierte crear personajes que parecen antiguos pero que tienen una mentalidad moderna —indica el autor—. Así, una de las monjas defiende el amor lésbico. Pero también intento subvertir los papeles clásicos: en la pareja investigadora, ni una es tan infalible como un Holmes ni su ayudante es poco diestra».

(Rosa Maria Piñol: «‘El nombre de la rosa’ en clave femenina», La Vanguardia, 28 de gener de 2009)

* * *

A L’abadia del diable (Proa), de Josep M. Morreres, premi Ciutat de Badalona, hi degustarem un còctel ple de referents literaris i fins i tot de cinematogràfics. El primer i més evident és El nom de la rosa, la famosa novel·la d’Umberto Eco, però també l’Edgar Allan Poe d’Els crims del carrer Morgue (amb dues dones assassinades dins d’una habitació tancada per dins) i, fins i tot, novel·les d’ambientació lèsbica i films com ara Entre tinieblas, de Pedro Almodóvar (si bé la qualitat d’aquesta novel·la supera de llarg la d’aquell film conventual) i del Buñuel d’El ángel exterminador, perquè les protagonistes, tot dones i cadascuna amb la seva personalitat complexa, no sortiran de l’abadia.

Nascut a Barcelona el 1952 i autor d’una desena de títols, la majoria premiats, Morreres ens ofereix un thriller paròdic ambientat a Cobricel, un convent de monges justinianes (orde fictici), en un espai i una època sense determinar, tot i que podria voltar el segle XII. L’abadessa, sor Maria Blancaflor, ha estat trobada assassinada dins la seva cel·la, tancada per dins, just quan arriben a l’abadia sor Joana de Vilacans i sor Agnès, que farien el paper de Guillem de Baskerville i Adso de Melk a l’obra d’Eco, o del Holmes i Watson, de Conan Doyle.

A partir d’aquí, Morreres ens mostra «un microcosmos que podria ser qualsevol altre, una comunitat amb les seves regles». L’autor ha triat «una opció femenina, però no feminista, almenys no de manera conscient», i comenta que per damunt de tot és «un llibre sobre llibres, ple de referents que el lector podrà identificar; no busco originalitat, sinó enllaçar amb la tradició literària».

Cites de l»Eclesiastès’

A la trama, dividida en capítols encapçalats per una cita de l’Eclesiastès que en resumeix el contingut, s’hi afegiran claus com ara els cobejats «papers de Salamandra» i un palíndrom en llatí atribuït al diable (que Morreres agraeix a Màrius Serra): «In girum imus nocte et consumimur igni» («Anem vagarejant per la nit i ens consumim en el foc».)

L’obra la presenten quatre narradors i amb tres models diferents: «Un que està fora de la història, omniscient, dos que estan implicats en la narració i un que pertany a la ficció però no a la trama que narra», detalla Morreres, que treballa «més pendent de la forma que de la trama».

«M’agrada l’humor seriós i prendre’m amb ironia les coses més serioses», i és el que ha aconseguit amb aquesta novel·la de llenguatge i arquitectura ben travats que parodia amb elegància la moda literària sobre misteris en monestirs.

(Lluís Llort: «Misteri al convent», Avui, 29 de gener de 2009)

Antologia

I de tot el que delejaren els meus ulls, no vaig escatimar-los res.

ECLESIASTÈS 2,10

La mort, contra el que se sol pensar, no és cap tragèdia, només és una cura d’humilitat, un posar les coses a lloc. Ara que definitivament m’he mort, d’un cop i per sempre, m’adono que la vida és un joc estúpid en què sempre acabes perdent. La mort no és cap tragèdia, ni cap drama, ni res que se li assembli. No ho és per a aquelles que, de prop o de lluny, havien conegut la difunta, que li dediquen un record efímer, una reflexió existencialista i, en el millor dels casos, una oració; no ho es, tampoc, per a les que realment 1’estimaven, que aprenen amb una rapidesa inusitada que la vida continua i que les mortes fan més aviat nosa, i no ho és, menys que per a ningú, per a la directament afectada, per a aquella que mor. Tant si la mort és un transit a una altra vida, que ha de ser necessàriament millor que no pas aquesta, com si és un punt i final, l’acabament definitiu, i en això cadascú és lliure de creure el que li convingui, és un esdeveniment tan previsible com inevitable.

La meva mort, per més que l’envoltessin circumstàncies difícils d’explicar, no hauria d’haver trasbalsat la pau de l’abadia, com no l’havia trasbalsada, mesos enrere, la mort de sor Isabel de Cantocell -la meva estimada, enyorada i mai suficientment plorada sor Isabel de Cantocell-, víctima innocent de l’enveja, de la rancúnia i de la maledicència. I del remordiment, la vergonya i la culpa, per dir-ho tot. Jo era, com els agrada dir a les que ara em ploren, encara jove -per més que aquest «encara» em dolgui com una espina entre els dits del peu-, amb una vitalitat i una empenta que moltes jovenetes voldrien per a elles, però sobretot amb unes ganes de viure boges, amb una pila de projectes a mig realitzar i d’altres que no vaig tenir temps d’embastar, però em va arribar l’hora i, contra això, no hi ha ganes de viure que valguin. El que té de dolent la mort és que arriba com un convidat inoportú, quan menys se l’espera.

La meva va ser una mort traumàtica, però no dolorosa. Si més no, això m’ho vaig poder estalviar, vaig passar de la vida a la no-vida sobtadament, gairebé sense adonar-me’n. Que hagués patit una mort violenta, que hagués estat assassinada, parlant clar, tampoc no hauria d’haver esparverat ningú. Vivíem temps violents i convulsos -no ho son tots?-, en què les qüestions que no es podien resoldre a les bones s’havien de resoldre a les males. Cada dia morien assassinades centenars de persones de totes condicions socials, riques i pobres, nobles i plebees, clericals i laiques, i les abadesses no disposàvem de cap butlla que ens n’exclogués. La meva mort, però, va obrir la caixa dels trons, va fer que sortís a la llum el que hauria d’haver restat ocult. Amb raó o sense, sentint-se sota sospita, més d’una va xerrar més del compte, va posar entre els dits de sor Joana, la meva bona amiga d’altres temps, un fil que ella va saber estirar fins a desfer tot el cabdell.

(L’abadia del diable. Barcelona: Proa, 2008)

* * *

DEL CAOS A L’ORDRE

La creació va ser, no ens enganyem, fruit de la improvisació. Aquesta és, si més no, la impressió que en traiem després de llegir el report, necessàriament resumit, que trobem al Gènesi. Hi ha, evidentment, tot això dels sis dies, però hi ha molt més, i si llegim amb atenció, atorgant a cada cosa la importància que té, fixant-nos en els petits detalls del relat bíblic, ens adonem que Déu va actuar mogut més per tot un seguit d’impulsos que seguint un pla preconcebut. Cal suposar, tenint present l’omnipotència del Creador, que, d’haver estat aquesta la seva intenció, el món hauria pogut ser creat tot d’una, en un sol instant, tal com el coneixem; no sembla que hi hagués d’haver hagut cap impediment perquè de la voluntat del Creador sorgís l’Univers sencer, amb la seva infinitat de constel·lacions en permanent expansió, amb sols immensos que fan ostentació de la seva energia fins a rebentar i convertir-se en avariciosos forats negres, amb estrelles viatgeres que solquen el buit a la recerca del nores, amb mons de tota mena i, entre ells, en un sistema solar modest, gairebé marginal, la Terra, amb els seus mars, oceans i continents, amb la flora i la fauna sàviament distribuïda segons les condicions orogràfiques i climàtiques, amb les diverses races humanes. Sabem que això no va anar així, que Déu va procedir ben altrament. No estem en condicions de discutir els procediments divins, d’apuntar si hauria estat millor fer-ho d’aquesta manera o d’aquella altra, de valorar els encerts í d’assenyalar els errors, d’exercir, en definitiva, la critica; ens limitem a constatar els fets.

(La gran improvisació. Palma: Lleonard Muntaner, 2004)