Novel·la Obres traduïdes Traduccions realitzades per l'autor/a Altres Narrativa Estudis sobre l'autor/autora

Quim Monzó

Quim Monzó (Barcelona, 1952). Narrador, articulista i traductor, és una de les figures més rellevants i representatives de la literatura catalana contemporània.

Treballa com a grafista i com a corresponsal de premsa i l’any 1976 publica la seva primera novel·la, L’udol del griso al caire de les clavegueres (Premi Prudenci Bertrana). Aviat destaca en el terreny de la narrativa breu amb obres com Uf, va dir ell (1978), Olivetti, Moulinex, Chaffoteaux et Maury (1980), L’illa de Maians (1985), El perquè de tot plegat (1993) o Guadalajara (1996). Aquests cinc llibres són revisats i aplegats a Vuitanta-sis contes (1999), obra que li val el Premi Nacional de Literatura i la Lletra d’Or, l’any 2000. Autor, també, de les novel·les Benzina (1983) i La magnitud de la tragèdia (1989), Quim Monzó té una trajectòria especialment extensa com a articulista. Les obres El dia del senyor (1984), Zzzzzzzz (1987), La maleta turca (1990), Hotel Intercontinental (1991), No plantaré cap arbre (1994), Del tot indefens davant dels hostils imperis alienígenes (1998), Tot és mentida (2000), El tema del tema (2003) i Esplendor i glòria de la Internacional Papanates (2010) són una mostra de la mirada lúcida de l’autor.

Ha traduït autors com Truman Capote, Roald Dahl, Ernest Hemingway, Arthur Miller, J.D. Sallinger o Mary Shelley, entre d’altres, i les seves obres s’han traduït a més d’una vintena d’idiomes. L’any 2007 va fer el discurs inaugural de la Fira del Llibre de Frankfurt.

L’any 2002 va rebre el Premi Jaume Fuster dels Escriptors en Llengua Catalana. El 2018 ha rebut el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes, pel conjunt de la seva trajectòria.

Pàgina elaborada per Toni Terrades per a l’AELC.
Documentació: Toni Terrades.
Fotografia: Arxiu personal de l’autor.

Castellano

Quim Monzó Castellano

Quim Monzó (Barcelona, 1952). Narrador, articulista y traductor, es una de las figuras más relevantes y representativas de la literatura catalana contemporánea.

Trabaja como grafista y como corresponsal de prensa y en el año 1976 publica su primera novela, L’udol del griso al caire de les clavegueres (Premio Prudenci Bertrana). Pronto destaca en el terreno de la narrativa breve con obras como Uf, va dir ell (1978), Olivetti, Moulinex, Chaffoteaux et Maury (1980), L’illa de Maians (1985), El perquè de tot plegat (1993) o Guadalajara (1996). Estos cinco libros son revisados i reunidos en Vuitanta-sis contes (1999), obra con la que gana el Premio Nacional de Literatura y la Lletra d’Or, en el año 2000. Quim Monzó también es autor de las novelas Benzina (1983) y La magnitud de la tragèdia (1989) y tiene una trayectoria especialmente extensa como articulista. Las obras El dia del senyor (1984), Zzzzzzzz (1987), La maleta turca (1990), Hotel Intercontinental (1991), No plantaré cap arbre (1994), Del tot indefens davant dels hostils imperis alienígenes (1998), Tot és mentida (2000), El tema del tema (2003) y Esplendor i glòria de la Internacional Papanates (2010) son una muestra de la mirada lúcida del autor.

Ha traducido a autores como Truman Capote, Roald Dahl, Ernest Hemingway, Arthur Miller, J.D. Sallinger o Mary Shelley, entre otros, y sus obras se han traducido a más de veinte idiomas. En el año 2007 hizo el discurso inaugural de la Feria del Libro de Frankfurt.

En 2002 recibió el premio Jaume Fuster dels Escriptors en Llengua Catalana. En 2018 ha recibido el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes, por el conjunto de su trayectoria.

Página elaborada por Toni Terrades para la AELC.
Documentación: Toni Terrades.
Fotografías: Archivo personal del autor.

English

Quim Monzó English

Quim Monzó (Barcelona, 1952), a fiction writer, columnist and translator, is one of the leading and most representative figures of contemporary Catalan literature.

He works as a graphic designer and press correspondent and, in 1976, published his first novel, L’udol del griso al caire de les clavegueres, which was awarded the Prudenci Bertrana Prize. He soon made a name in the genre of short stories with works like Uf, va dir ell (1978), Olivetti, Moulinex, Chaffoteaux et Maury (1980), L’illa de Maians (1985), El perquè de tot plegat (1993) and Guadalajara (1996). These five books have since been revised and brought together in a single volume, Vuitanta-sis contes (1999), for which he received the National Prize for Literature and the «Lletra d’Or» Prize in 2000. He has also written the novels Benzina (1983) and La magnitud de la tragèdia (1989). Again, Quim Monzó has written a vast number of articles. In this domain, the books El dia del senyor (1984), Zzzzzzzz (1987), La maleta turca (1990), Hotel Intercontinental (1991), No plantaré cap arbre (1994), Del tot indefens davant dels hostils imperis alienígenes (1998), Tot és mentida (2000), El tema del tema (2003) and Esplendor i glòria de la Internacional Papanates (2010) constitute a sample of Monzó’s lucid gaze.

He has translated such authors as Truman Capote, Roald Dahl, Ernest Hemingway, Arthur Miller, J.D. Sallinger and Mary Shelley, amongst others, while his own works have been translated into some twenty languages. In 2007, he gave the opening speech at the Frankfurt Book Fair.

In 2002 he received the Jaume Fuster Prize of the Catalan Language Writers. In 2018 he was honoured with the Premi d’Honor de les Lletres Catalanes.

See his work translated into English.

Web page: Toni Terrades for AELC. 

Documentation: Toni Terrades. 

Translation: Julie Wark.
Photograph: Author’s personal files. 


Biografia

Quim Monzó neix a Barcelona el 24 de març de 1952. Després d’estudiar a l’escola Massana, treballa com a grafista. Als anys setanta viatja a Cambotja i Vietnam, aleshores en conflicte bèl·lic, on exerceix com a corresponsal de premsa. L’any 1976 apareix la novel·la L’udol del griso al caire de les clavegueres, obra per la qual obté el Premi Prudenci Bertrana. Aquesta primera novel·la reflecteix l’experiència viatgera de l’autor. El primer llibre de relats que publica, Self-Service, és de l’any 1977 i està escrit conjuntament amb Biel Mesquida. Es tracta d’una barreja estilística que esdevé una càrrega contra les convencions narratives establertes en el moment.

Passats aquests inicis, Quim Monzó destaca, ben aviat, en el terreny del conte i la narrativa breu i, d’aquesta manera, de seguida obté un gran reconeixement de crítica i públic. L’any 1978 publica Uf, va dir ell i el 1980 apareix Olivetti, Moulinex, Chaffoteaux et Maury. Amb aquest recull guanya el premi de la Crítica Serra d’Or del 1981, premi amb el qual també serà guardonat, el 1986, per l’obra L’illa de Maians, publicada l’any 1985. Amb El perquè de tot plegat (1993), l’autor guanya el premi ciutat de Barcelona del 1993 i, altre cop, el premi de la Crítica Serra d’Or 1994, premi que repetirà, encara, l’any 1997 amb Guadalajara, obra apareguda l’any 1996. A Vuitanta-sis contes, publicat el 1999, revisa i aplega els contes d’aquests cinc llibres. Per aquest recull obté el Premi Nacional de Literatura i la Lletra d’Or de l’any 2000. També és autor del llibre de narrativa El millor dels mons, publicat l’any 2001 i que inclou relats i una novel·la breu, i del recull de relats Mil cretins, que apareix l’any 2007.

Com a novel·lista, després de la seva primera publicació, la seva trajectòria segueix l’any 1983 amb Benzina i, posteriorment, amb La magnitud de la tragèdia (1989), novel·la amb la qual guanya el Premi de Novel·la El Temps. Amb tot, el gènere que Quim Monzó ha desenvolupat de manera més extensa, juntament amb la narrativa breu, és el de l’article periodístic. Els seus articles apareguts -al llarg dels anys- en mitjans com Diari de Barcelona, Avui, El Periódico de Catalunya, El Món, El Correo Catalán, El País, Canigó o La Vanguardia han estat aplegats en nombrosos reculls. Així, les obres El dia del senyor (1984), Zzzzzzzz (1987), La maleta turca (1990), Hotel Intercontinental (1991), No plantaré cap arbre (1994), Del tot indefens davant dels hostils imperis alienígenes (1998), Tot és mentida (2000), El tema del tema (2003) i Esplendor i glòria de la Internacional Papanates (2010) són una mostra excepcional de la mirada crítica i irònica, sempre lúcida, de l’autor.

A més de la trajectòria com a escriptor pròpiament de creació, la traducció també és una tasca que desenvolupa a bastament durant tota la seva carrera. Ha traduït un bon grapat d’obres, especialment de l’anglès, d’autors com Truman Capote, Roald Dahl, Ernest Hemingway, Arthur Miller, J.D. Sallinger o Mary Shelley, entre d’altres. D’altra banda, l’obra de Quim Monzó s’ha traduït a més de vint idiomes, una clara mostra del fet que es tracta d’un dels autors més representatius i de més repercussió de la literatura catalana contemporània.

El director Ventura Pons ha traslladat les seves històries al cinema amb les pel·lícules El perquè de tot plegat, de l’any 1994, i Mil cretins, del 2010. Ha estat guardonat amb nombrosos premis com la Lletra d’Or o el Premi Nacional de literatura catalana. L’any 2007 la cultura catalana va ser la convidada d’honor de la Fira del Llibre de Frankfurt i l’autor en va fer el discurs inaugural.

Premis

  • Premi de Novel·la Prudenci Bertrana (1976): L’udol del griso al caire de les clavegueres.
  • Premi de la Crítica Serra d’Or (1981): Olivetti, Moulinex, Chaffoteaux et Maury.
  • Premi de la Crítica Serra d’Or (1986): L’illa de Maians.
  • Premi de Novel·la El Temps (1989): La magnitud de la tragèdia.
  • Premi Ciutat de Barcelona (1993): El perquè de tot plegat.
  • Premi de la Crítica Serra d’Or (1994): El perquè de tot plegat.
  • Premi de la Crítica Serra d’Or (1997): Guadalajara.
  • Premi Nacional de Literatura (2000): Vuitanta-sis contes.
  • Premi Lletra d’Or (2000): Vuitanta-sis contes.
  • Premi Jaume Fuster dels Escriptors en Llengua Catalana (2002): al conjunt de la seva trajectòria.
  • Premi Trajectòria de la Setmana del Llibre en Català (2007).
  • Premi de Narrativa Maria Àngels Anglada (2008): Mil cretins.
  • Premi d’Honor de les Lletres Catalanes (2018): per la seva trajectòria.

    • Tres Nadals.

    Aquest llibre recull tres relats de Quim Monzó. En rigor no són contes nadalencs estrictes, perquè defugen les regles i els objectius tradicionals del gènere, fins a esdeveir tres contes clarament monzonians. La seva mirada gens convencional ens condueix pels viaranys d’un Nadal desacostumat, des d’una perspectiva nova, festiva i satírica que Ramon Enrich il·lustra amb esperit paral·lel, fresc i descarat. Una peça única per llegir a la vora de la xemeneia, o del televisor.

    (Contracoberta de Tres Nadals. Barcelona: Quaderns Crema, 2003).

    Coberta de l'obra Tres Nadals.
    Coberta de l'obra Tres Nadals.

    Vincles

    Comentaris d'obra

    Quim Monzó, autor, fins ara, d’una novel·la L’udol del griso al caire de les clavegueres (1976), i d’uns contes apareguts conjuntament amb uns altres de Biel Mesquida a Self-Service (1977), ens ofereix un recull de divuit narracions que podem dir que és la solució, o, millor, una possible solució dels problemes d’escriptura plantejats a Self-Service. Els contes participen en major o menor grau de les premisses inherents al gènere: extensió limitada, condensació afectivo-intel·lectiva d’un món poètic que interpreta un món real, i recerca de l’efecte únic i sorprenent. Aquests trets aniran perfectament lligats establint la relació causa-efecte i viceversa, i donant al conjunt -ja fluid en ell mateix per la varietat temàtica- el dinamisme que el caracteritza. […]

    Amb alts i baixos segons els contes, amb un major o menor grau d’elaboració segons la finalitat, Quim Monzó ha aconseguit fer d’Uf, va dir ell un llibre interessant no tan sols per la seva força creadora sinó també per la dosi d’imaginació i de fantasia que proporciona al lector, el qual es troba amb l’escenari adequat per a la representació dels seus somnis i dels seus desigs.

    Glòria Casals: «Quim Monzó, Uf, va dir ell«, Els Marges, núm. 14, setembre del 1978.

    * * *

    Des que Mercè Rodoreda va penjar a Mirall trencat una adolescent dalt d’un llorer migpartit pel llamp fins a dessagnar-la, la literatura catalana no s’havia tornat a aventurar en l’inquietant paratge de la mort i l’horror infantil o juvenil. No, no som davant d’una raresa, o d’una idiosincràsia malaltissa de la ment de Quim Monzó la que ara se’ns proposa amb sorprenent impertinència. El millor dels mons és un llibre poblat de nens morts, torturats i torturadors, d’angoixa i d’horror menor d’edat, de cadàvers encaixonats dins de taüts blancs, de nois morts en la flor de l’edat. És una temàtica neguitosa i poc comercial, que furga, en la direcció d’una de les grans preguntes de la modernitat: ¿on és la innocència perduda? ¿Per què no pot ser tot el que volíem? ¿On enterrem, com ens desfem de les nostres il·lusions mortes i deixem de plorar-les d’una vegada per totes? 

    Com en el cas de Rodoreda, Monzó penja els seus nens sense vida de les branques d’aquest gran llorer anomenat literatura, o si es vol, ficció. Els contes de Monzó, que són sempre metaficció, com va recordar un dia Manel Ollé, parlen discretament del que sembla que no parlen, són faules morals on la versemblança és mínima, però on el dibuix de l’ànima humana llueix autèntic, complet i sense concessions. Ja des del títol, que evoca alhora la coneguda frase «vivim en el millor dels mons possibles» i el Càndid o l’optimisme, de Voltaire, Monzó assenyala el problema de la nostra aproximació a la realitat. Sí, aquest és indiscutiblement el millor dels mons perquè no n’hi ha cap altre, però el que anomenem la realitat només és la nostra mirada, la vida que nosaltres veiem a través de la ment, la societat i la cultura.

    Jordi Gàlvez: «En la flor de la vida», Avui Cultura (Barcelona), 8 de febrer de 2001.

    * * *

    Entre els contes de Monzó de començaments dels anys vuitanta («El regne vegetal» o «Quatre quarts», que proposen recorreguts per la ciutat) i els que es recullen en El perquè de tot plegat (1993) i Guadalajara (1996), s’ha produït un canvi en la visió de l’espai i en les relacions humanes. En el primer d’aquests llibres, la despersonalització arriba al màxim nivell (els personatges es diuen Zgdt, Bst o Grmpf). L’amor, la seducció i el plaer físic es viuen com un joc de dominació. Els escenaris -l’hospital, el cafè, la cambra de l’hotel- s’han fet abstractes o simplement no apareixen (ara el conte s’articula en forma de diàleg, fora de l’espai i del temps). A Guadalajara, som de ple en la ciutat postmoderna que ha perdut els seus punts de referència. Abans, els protagonistes dels contes de Monzó recorrien escenaris coneguts, locals emblemàtics, designats amb noms propis o recognoscibles per elements concrets de les descripcions. Fins i tot a La magnitud de la tragèdia, en el moment de més eufòria, es reconeixien el mercat de Sant Antoni, l’escullera i el Camp del Barça. Ara, l’espai és fet d’abstraccions. La música del fil musical -on sempre sona la cançó Guadalajara– iguala l’espai. La cançó es reprodueix a tots els contes del llibre: en un ascensor, al bar, a la ràdio, per significar l’avorriment i el tedi que s’ha emparat de la vida quotidiana.

    En la literatura de Pàmies i de Monzó, la ciutat s’ha convertit en un laberint sense sortida per on els personatges evolucionen obeint un automatisme.

    Julià Guillamon: «La ciutat postmoderna. De la contracultura a la Barcelona postolímpica», Revista de Catalunya (Barcelona), núm. 150, abril del 2000.

    Entrevistes

    —Ets conscient de l’evolució del teu estil literari en les tres novel·les i els quatre llibres de contes que has escrit fins ara?
    —Sí, i m’agrada. De moltes coses, no en sóc conscient, però d’aquesta sí. M’agrada la senzillesa i, no ho sé, potser demà me n’atiparé i la pròxima vegada sortirà una altra cosa. Jo canvio molt, com tothom, i, com que em dedico a escriure, el que faig canvia amb mi. Abans col·locava molts adjectius i metàfores i ho deixava perquè m’agradava. Ara si n’he posat alguns, en rellegir-ho per tercera o quarta vegada, els trec. Ara m’agrada així, la senzillesa, l’economia de mitjans i de paraules. […]

    —La incapacitat de ser feliç amb allò que es té, la volubilitat del desig i l’absurditat de la vida són alguns dels temes que et preocupen?
    —Sí, segur. Estic convençut que la gran frustració de l’home és que hi ha un sentiment d’omnipotència absolut, que és la grandesa d’aquest animal en relació amb els altres. Però la realitat frustra aquest sentiment. La imatge que les religions es fan de Déu és la caricatura perfecta del que l’home vol ser: poder-ho fer tot, ser a tot arreu. Sempre m’hauria agradat tenir set vides, ser vuit coses diferents i ser aquí i allà i ser feliç i després ser desgraciat i tenir-ho tot i haver nascut a Praga i haver viscut a Londres… La realitat frustra aquest desig, perquè no podem tenir més d’una vida. […]

    —Escriure i guanyar-se el pa de cada dia escrivint és el súmmum de la teva vida, la teva màxima ambició?
    —No, el súmmum de la vida és la mort. Jo ara no sabria fer altra cosa que escriure, m’ho passo molt bé, però no sé si és el súmmum, és la meva manera de guanyar diners; no m’havia pensat mai que en guanyaria tants! A més a més, es poden fer moltes coses escrivint. Jo tinc al cap amb en Sergi Pàmies de fer el guió i dirigir una pel·lícula, tots dos; potser no ho farem mai, però això també forma part d’escriure. Escriure cinema és tan important com escriure novel·les.

    —Quin és el teu mètode de treball? Modifiques gaire el text des de la primera redacció fins que el llibre surt al carrer?
    —Sí. La primera redacció que faig d’un article o d’un conte vaig a raig i és il·legible; jo penso molt ràpid, parlo molt de pressa, em menjo les síl·labes, i és perquè si m’aturo a parlar lentament i vocalitzar em quedo en blanc, i quan escric em passa el mateix… En anar repassant, ho vaig canviant; per exemple, bastants contes d’aquest llibre inicialment estaven en passat i els he posat tots en present, perquè el passat em cansava; suposo que és perquè penso molt en imatges i les imatges són sempre en present. Quan acabo un llibre el passo a sis o set amics, ells m’aconsellen, i d’algunes coses en faig cas i d’altres no; moltes vegades un mateix no s’adona dels errors que hi pot haver.

    Montserrat Trepat: «Escriure és un acte de vodú», Serra d’Or, núm. 441, maig de 1993.

    * * *

    —Segueix fent servir un registre de català molt simple.
    —Sempre he fet servir un català molt poc complicat. Quan vaig començar, però, estava influenciat pel magma postnoucentista. Quan vaig treballar en periodisme i ràdio em vaig adonar que no tenia sentit el model de llengua que feia servir. Per això vaig fer neteja: amb 86 contes i una mica amb La magnitud de la tragèdia. I més acusadament amb Benzina.

    —El seu llenguatge està en sintonia dels temps.
    —No, no; és més preocupant. La gent ja no diu revolt, ni corbes, diu curves. Hi ha un empobriment claríssim. Pel que fa a mi, o em poso a escriure ja en espanyol o mantinc un català mínimament decent; d’aquí no puc baixar.

    —Quina lectura n’hem de fer?
    —Doncs que el català està agonitzant com a llengua perquè el seu referent és l’espanyol. Agafes TV3 i molts programes són en espanyol però amb paraules catalanes, perquè els referents sintàctics ho són… Has de retraduir al castellà per saber què han volgut dir. El 1983, en un espai a Catalunya Ràdio amb Ramon Barnils, fèiem conya dient: «Ni curt ni mandrós, vaig anar…». Després del que ha passat pel món audiovisual, amb gent com Buenafuente i tal, ningú nota res: ja ho troben normal.

    —Doncs fa 32 anys que va morir Franco…
    —Sí, però hi ha hagut una mentida oficial pujolista. No s’ha fet el que s’havia de fer: s’han dictat lleis, suposadament repressores, però que no s’apliquen. Per això som on som: la consciència lingüística no existeix en la gent jove. I és lògic perquè els hi han venut una llengua que es diu bilingüisme. I bilingüisme no és parlar dues llengües sinó parlar una única llengua que inclou que en certs moments has de dir quatre coses en català quan ets a escola, però que després a la vida quotidiana ja no caldrà utilitzar. La dèbil acaba morint. Estem en aquesta fase. Amb la falta de base que hi ha, el gruix de la literatura catalana és per treure’s el barret.

    —Però sense mercat és impossible que aguanti.
    —És que això és de fa pocs anys. La literatura catalana patirà un procés brutal en 20 anys: no hi haurà mercat i s’enfonsarà. Ara vivim d’inèrcia. El país desapareix.

    —Davant d’això la cultura catalana ha viscut la invitació a la Fira de Frankfurt, on vostè va fer el parlament, el que s’ha llegit com que avui és el gran autor català.
    —Mai m’he tingut dalt d’un altar. Igual que se’m tria per això, demà em poden donar una ganivetada perquè això molesta. El món del llibre em fa feredat.

    Carles Geli: «La literatura catalana s’enfonsarà en 20 anys», El País. Quadern, 25 d’octubre de 2007.

    Antologia

    Com que de discursos no n’he fet mai (i no sé si en sabria) els explicaré un conte. El conte va d’un escriptor que sempre parla molt de pressa i que per aquest motiu sovint s’entrebanca. Doncs a aquest escriptor, un dia li proposen de fer el discurs inicial de la Fira del Llibre de Frankfurt, l’any que la cultura catalana n’és la convidada. Abans d’acceptar l’encàrrec, l’escriptor en qüestió —català i, per tant, gat escaldat— dubta. Pensa: «I ara què faig? ¿Accepto la invitació? ¿No l’accepto? ¿La declino amb alguna excusa amable? Si l’accepto, ¿què en pensarà la gent? Si no l’accepto, ¿què en pensarà també la gent?».

    No sé com van les coses a d’altres països, però els asseguro que al meu la gent té tendència a pensar moltes coses, i a treure moltes conclusions. Si un dia expliques que, quan vas a cal sastre, l’home, mentre et pren les mides, pregunta: «¿Cap a quina banda carrega vostè?», i tu contestes que carregues cap a la dreta (o que carregues cap a l’esquerra), la gent treu conclusions. Si vas a la fruiteria i demanes pomes treu conclusions. Si demanes taronges també en treu. Facis una cosa o facis l’altra (carreguis cap a la dreta o cap a l’esquerra, compris pomes o taronges) la gent té un alt nivell de clarividència. La gent és molt perspicaç i sempre dedueix coses, fins i tot ciutats que no són a cap mapa. Si fas un pas endavant, malament per no haver-te quedat quiet. Si et quedes quiet, malament per no haver avançat.

    (Fragment del Discurs d’inauguració de la Fira de Frankfurt 2007, 2007)

    * * *

    LA SUBMISSIÓ

    La dona que ara pren un gelat de vainilla a la primera taula d’aquest cafè ho ha tingut sempre ben clar. Busca (i buscarà, fins que el trobi) el que ella en diu un home de debò, que estigui pel cas, que no perdi el temps en detalls galants, en gentileses inútils. Vol un home que no pari atenció al que ella li pugui explicar, posem per cas, a taula, mentre dinen. No suporta els homes que intenten fer-se els comprensius i que amb cara d’angelets li diuen que volen compartir els problemes d’ella. Vol un home que no es preocupi pels sentiments que ella pugui tenir. Des de púber va fugir dels xitxarel·los que es passaven el dia parlant-li d’amor. D’amor! […]

    Aquesta és la mena d’home que vol. Un home que, al llit, la faci servir com li vingui de gust, sense preocupar-se pel d’ella, perquè el gust d’ella serà el que ell en tregui. […] Que viatgi, i que (no cal que sigui gaire d’amagat) tingui altres dones, a més d’ella. A ella no li fa res, perquè ell sabrà que, sempre, només que li faci un xiulet, ella serà als seus peus, pel que vulgui manar. Perquè vol que la mani. Vol un home que la faci anar dreta, que la domini. Que (quan li vingui de gust) la grapegi davant de tothom, sense miraments. I que, si per aquelles coses de la vida ella té cap accés de pudor, li clavi bufetada sense aturar-se a pensar si hi ha o no gent que els mira. Vol que li pegui també a casa, en part perquè li agrada (disfruta com una boja quan li peguen) i en part perquè està convençuda que amb tota aquesta oferta no se’n podrà estar mai, d’ella.

    (Dins de El perquè de tot plegat, 1993)

    * * *

    El cambrer va somriure; amb la mà dreta va acariciar suaument el llom del bloc que aguantava amb l’esquerra, i va explicar:
    —De postres tenim pastís de poma, pastís de coco, pastís de xocolata, pastís de meló, mousse de llimona, profiteroles. També hi ha truita. De fruita tenim…
    —Jo potser pendré pastís de meló —va dir la Maria-Eugènia, somrient.
    El cambrer va anotar-ho i, sense alçar el cap, va dirigir els ulls cap al Ramon-Maria, que encara no s’havia decidit. Sempre li havia costat triar, quan el cambrer cantava el menú per comptes de dur-lo escrit. Si hi hagués pensat, li hauria demanat, just quan començava a enumerar les postres, que fes el favor de dur el menú, com havia fet amb els primers i els segons plats, i amb els vins. No acabava d’entendre per què, tan sovint, a les postres no es presenta el menú escrit. Com que, per una banda, el cambrer parlava amb la pressa de qui ja s’ho sap de memòria i, per l’altra, el Ramon-Maria pensava en totes aquestes altres coses, no va poder retenir les postres que li proposava: va demanar-li que les hi tornés a dir. El cambrer va somriure, el va mirar amb ulls que s’esforçaven per demostrar que, en cap moment, no es pensava que les hi fes repetir per putejar-lo, i va tornar a començar:
    —Tenim pastís de poma, pastís de coco, pastís de xocolata, pastís de meló, mousse de llimona, peres amb xocolata, profiteroles…
    —¿Peres amb xocolata? — va interrompre’l la dona, alçant les celles.
    —Sí.
    —Abans no ho ha dit.
    —¿Vol peres amb xocolata per comptes de pastís de meló? ¿L’hi canvio?
    —No. Pastís de meló, com havia dit.
    El Ramon-Maria va sentir que li pujava a la gola un gust amarg: un petit eructe de bilis. Es va fregar els ulls. Li coïen. El cambrer el mirava. Es va decidir: profiteroles. Amb cara complaguda, el cambrer van prendre’n nota.
    —I una altra ampolla de xampany —va afegir el Ramon-Maria quan el cambrer ja se n’anava. El cambrer es va aturar, va girar el cos i, amb un lleuger moviment del cap, va fer senyal d’haver-ho entès. Amb la mirada i un mig somriure, la Maria-Eugènia el va censurar
    —¿Una altra ampolla? —va dir en veu baixa, quan el cambrer es va haver allunyat prou —. Acabarem borratxos.

    (Fragment inicial de La magnitud de la tragèdia, 1989)