Però el major mèrit de la novel·la ¡Esborreu-me el record! està en la clara evolució estilística –molt marcada si prenem com a punt de referència aquell Ducat d'ombres guanyador dels premis Octubre l'any 82–; les frases són més curtes, el llenguatge és més segur, més precís... Aquell barroquisme de la primera s'ha transformat en una recerca de l'expressió justa. Ara, caldria parar esment en com es tradueix aquest llenguatge en l'ambit de la novel·la. Si en Ducat d'ombres la Història servia com a suport d'una farsa que vorejava la caricatura, en aquesta nova novel·la, la Història serveix de base per a una narració de pretensions realistes, però no exempta d'un colpidor realisme poètic: "al bell mig del capvespre quasi llepat per la nit" (p. 79), que li dóna una forta densitat literària, sense que per això deixe de ser amablement llegidora.

(Xulio Ricardo Trigo. "L'evolució d'un narrador", El Temps, núm. 209, 20 de juny de 1988, p. 96-97)
 

* * *
 

Tot fent un pas endavant, la percepció fragmentària de la realitat condicionarà la relació entre la mateixa vida i la literatura que en brolla. En 1987, en una entrevista a Joan Perucho, el nostre escriptor li preguntava si "hi ha d'haver correspondència, simetria, entre la vida d'un artista i la seua obra", a més d'interessar-se per la "dissonància" entre l'home Perucho i la seua obra tan marcada pel somni, la màgia, la fantasia. Més enllà de les respostes, hem de remarcar el mateix plantejament que hi feia Monjo. El nostre autor va dedicar prou atenció a la relació entre la vida i la literatura, d'altra banda un dels grans temes literaris del Romanticisme. L'idealisme romàntic va estendre la convicció de la Naturalesa com a totalitat, com un organisme viu on l'home s'integra i viu experiències interiors que ultrapassen la racionalitat del món, en clara oposició a la Il·lustració que creia que la Naturalesa és funcional perquè aporta a l'home els materials necessaris per a la seua vida i progrés. I va ser el reforçament de la subjectivitat el que va acabar d'expulsar del "tot" l'artista, el qual va percebre una escissió entre allò que és i sent i la realitat envoltant ara estranya i distant, encara que l'amor al món no s'havia extingit i perdurava el neguit de posseir-lo per la paraula, sempre inadequada i limitada, i, per això mateix, font de noves frustracions. El preu que ha pagat l'artista és la soledat, com dirà Monjo en Oh!: "Els moments més àlgids, complets i redons de la meua alegria, els aconseguesc sempre sent tot sol." Com també la necessitat d'assajar noves formes d'expressió, com els monòlegs interiors caòtics, els simbolismes o el mateix retorciment de la llengua, tal com podem trobar abundantment en "De noms, de dies", publicat a la revista Espill el 1980.

En la cruïlla entre la vida i la literatura, l'artista intenta creuar una realitat diferent, apta només per al seu ús personal, com una màscara que amaga i també mostra el propi jo, com en Perucho, com en el Monjo de De noms, de dies, on la referència a diversos personatges fa de mitjancer entre la realitat i la imaginació, com uns heterònims modestos, sense la profunda autonomia dels creats per Fernando Pessoa. En definitiva, la mimesi o imitació de la Naturalesa es considera insuficient per representar el "tot".

[...] La funció de la memòria que tan sàviament sap governar el record i l'oblit, és a dir, seleccionar algunes restes del naufragi del temps i alhora esborrar tot allò que no li convé, confirma encara més les limitacions de la condició humana i el seu fragmentarisme, incapaç d'abastar tot el camp del ser i l'actuar. La vida quotidiana cobreix pietosament tot allò que ja és ganga inútil de la memòria, com també va deixant en l'obscuritat de la inconsciència certes experiències poc reeixides o doloroses. L'escriptor, com és el cas de Monjo, hi pouarà sovint, sobretot en l'abundant deu de la infantesa. La lectura d'alguns escrits seus distanciats temporalment ho confirma a bastament, així en Oh! (1980) i el text "Daimús. Un record" (2000).

(Enric Ferrer Solivares. "Joan M. Monjo, el navegant en temps d'incertesa" dins MONJO, Joan M.: 77 mirades a un mateix paisatge. Gandia: CEIC Alfons el Vell, 2007, p. 28-32)