Rosegó, el rodamón conta la història de Rosegó, un gos negre, instintiu i intel·ligent, que, tot fugint de la gossera, entra a casa de Lluc Recatan, un home convencional a qui sempre abandonen els seus gossos. Recatan convida el vagabund Rosegó a quedar-se a casa seva per fer-li companyia i es disposa a convertir-lo en un gos com cal. Rosegó, que estima per damunt de tot la llibertat, es nega a perdre els seus orígens i es resisteix a ser educat des de l'autoritarisme. Com que l'amistat, l'amor o l'educació exigeixen reciprocitat, Rosegó vol ensenyar a Recatan allò que sap. Ara bé, l'home no accepta de fer el mateix esforç que Rosegó per intercanviar coneixements i respectar-se mútuament.

La peça de Molins planteja, en clau didàctica, humorística i irònica, la validesa dels valors cívics en un món deshumanitzat. La relació entre l'home i el gos pot llegir-se com un símil de les relacions humanes i de l'amistat entre iguals. La llibertat, la igualtat, la fraternitat –la tríada de valors amenaçats per la globalització del neoliberalisme més ferotge– no poden basar-se en el domini, l'explotació, la submissió del més fort al més feble. Rosegó, el rodamón és un himne a favor de l'amistat autèntica, en què ningú no mana a ningú ni obliga l'altre a ser com voldria, en què tothom consensua i practica una relació d'iguals, sense jerarquies, ni superioritats, ni classes.

(Francesc Foguet. "Rosegó, el rodamón, de Manuel Molins", Avui, 7 de novembre de 2002)