Ombres de la ciutat no és ni més ni menys que una proposta d'espectacle: un divertiment. Un divertiment que bé podria considerar-se com una aproximació al meu cant a València. ¡Uf!… Potser aquesta frase sone molt solemne o massa rància. Massa Vicent A. Estellés, al fons. I massa J. Fuster també. Però què voleu?, són alguns dels pocs mestres que jo encara respecte i no em puc estar d'homenatjar-los modestament. Malgrat els temps i les distàncies. Uns temps i unes distàncies que no inciten a la coherència i el reconeixement. I menys encara, si es tractava de figures polèmicament locals. […]

Ombres de la ciutat tracta d'aproximar-nos a la nostra realitat viva i actual des d'una certa perspectiva poètica, irònica, mítica i eròtica. I en aquest sentit la València que intentem mostrar és tan vàlida com la descarada i marginal ciutat que ens presenta una pel·lícula com la Trilogia de Nova York, de Paul Bogart o la domèstica Manhattan que tan magníficament ens fotografiara l'amable Woody Allen. Perquè aquestes i altres pel·lícules i novel·les i viatges ens demostren que la quotidianitat valenciana és, substancialment, la mateixa que la de qualsevol ciutat moderna del món occidental. La mateixa. Amb més o menys misèries. Particularismes. Reptes. Contradiccions. I una fauna bigarrada a la deriva.

De la Introducció de l'autor.