Combat (l'última cinta de Maria Callas) ens presenta la lluita interior entre Callas, la gran diva de l'òpera del segle XX, i MARIA, la part ocultada, fosca i vulgar de la dona pública. No es tracta, doncs, d'una proposta sobre la biografia de la gran soprano grega, nascuda a Nova York de pares immigrants en 1924 i morta a París en 1977. De fet, la vida i l'obra de l'artista funcionen com una gran metàfora del món escindit i fragmentat de la modernitat, que alguns s'entesten a mantenir encara d'una manera artificial entre Eix del Bé i Eix del Mal, nord-sud, etc. Una divisió, escissió o fragmentació que té també el seu correlat en la manera com pensem el nostre jo: ànima/cos; Jekyll/Hyde… A partir d'una anècdota biogràfica real, la passió de la diva solitària per gravar cintes magnetofòniques en els darrers anys de la seua vida, l'obra ficciona una suposada cinta final on Maria i Callas retroben el seu equilibri i acaben amb la falsa divisió i fragmentació que sovint ens turmenta. D'aquesta manera, l'enfrontament entre Maria i Callas esdevé la darrera manifestació del combat de l'artista modern; un artista que, segons Baudelaire, només és artista «a condició de ser doble». L'obra ens ofereix també una gran diversitat d'escriptures, des de la tècnica de «la paraula interior» de Joyce aplicada al teatre, fins al diàleg més o menys convencional, els monòlegs, la prosa i el vers lliure. Una escriptura calidoscòpica per a un món múltiple, no bipolar sinó multipolar, el qual exigeix també una nova visió del propi jo, el jo múltiple que somiaren alguns poetes com Fernando Pessoa, per instaurar un món realment més lliure i democràtic.

(Sinopsi)