—València és un purgatori?
— La meva intenció no era donar una visió crítica de la ciutat. Quan escric ficció no m'agrada fer anàlisi social, sinó literatura. Sí que és cert, no obstant, que al personatge central no li agrada la València que redescobreix. Però és que qualsevol gran ciutat contemporània que hagi patit una transformació similar a la que ha sofert València tampoc li faria el pes. En aquesta novel·la, València és el purgatori, però l'argument funcionaria a París, a Barcelona, a Berlín...

—¿S'imagina la vida sense els pecats capitals?
—¿Sense l’avarícia de consumir? Sense l'enveja? ¿Sense ambició?... La veritat és que no. Si l'ambició no existís, per exemple, els polítics no es presentarien a les eleccions, i els empresaris no invertirien en les seves empreses.

—Quin és el pecat que l'atrau més?
—Per mi, els pecats més perdonables són els de la carn, és a dir, la golafreria i la luxúria. Dante ja els considerava els més lleugers. El pecat que, en canvi, sempre m'ha resultat més repugnant és la ira, la violència.

—Tant el protagonista d'Els treballs Perduts com el de Purgatori són tipus desorientats. Què li atrau d'aquesta mena de personatges?
—Semblen personatges fracassats que no aconsegueixen res, però al final un s'adona que la seva estranyesa no és en va. Salvador Donat, per exemple, el protagonista de Purgatori, és un metge que ha estat fora de la ciutat molt de temps i que quan hi torna s’adona que no encaixa en absolut. Però al final del llibre no se'n torna de buit, del seu viatge. Aquesta és la metàfora del llibre: després d'una experiència que ens frapa, ja no som els mateixos. Com a la Divina comèdia, l'amor fa possible la connexió amb la nova realitat, permet entendre una mica més el que ens envolta. En el clàssic de Dante, és Beatriu qui obre les portes del coneixement a l'autor, mentre que a Purgatori hi ha una substitució de la dona que encarna l'amor impossible per una altra. Però no voldràs que ho expliqui tot, oi?

—Doncs parlem de vostè... ¿Entre la vida contemplativa i estètica del protagonista de Purgatori i la vida activa del germà del personatge, quina triaria?
—Això és una pregunta indiscreta.

—Té tot el dret de no contestar-la!
—Suposo que m'identificaria més amb el germà contemplatiu, però tampoc al cent per cent, ja que no m'he retirat de la vida activa: quan se m'ha demanat l'opinió en un tema, no m'he amagat mai.

— Per què es va decidir a traduir la Divina comèdia al català?
—Rellegint l'obra per escriure Purgatori em va entrar una mena d'apassionament, de fúria dantesca. Cap de les traduccions que s'havien fet fins al moment m'acabava de fer el pes, així que vaig decidir fer-ne una, que he tingut la sort que s'ha venut molt bé. Estic content que gràcies a la meva traducció hi ha més gent que s'atreveix a llegir aquest clàssic.

—¿Prendre com a referent la Divina Comèdia a l'hora d'escriure Purgatori no és posar-se el llistó molt alt?
—És que si no me l'hagués posat alt, no hauria escrit aquesta novel·la! D'això es tracta: de marcar-se un repte i d'intentar arribar-hi. Si no em proposo coses que considero gairebé impossibles, no les faig, perquè no val la pena.

—¿Creu que ha superat la prova o no?
—No sé què dir-te. Segurament es podria fer millor, però suposo que jo ja no en seria capaç! De totes maneres, quan un escriptor parteix d'un projecte ambiciós, encara que després es quedi curt, li queda la satisfacció de saber que l'esforç ha valgut la pena. En aquesta novel·la hi ha molts ingredients i he intentat cuinar-los el millor que sé. Probablement el lector no sabrà apreciar-los tots, però això passa sempre.

—>Rebre el premi Sant Jordi ja és una bona garantia de la qualitat de Purgatori , no creu?
—No crec que els premis siguin garantia de res. He sigut massa vegades jurat d'un premi per pensar una cosa així. Els premis es donen a l'obra que agrada més de les que s'han presentat, però això no vol dir que el llibre guanyador sigui bo: potser simplement és el menys dolent de tots.

—Per què va decidir presentar-se al darrer premi Sant Jordi?
—Perquè és la manera més eficaç d'arribar a un públic més ampli. A més, sempre havia tingut una relació molt cordial amb Òmnium Cultural durant tots els anys que vaig ser president d'Acció Cultural del País Valencià i em feia gràcia presentar-me al primer premi en què Jordi Porta presidia la junta d'Òmnium.

—¿No s'havia presentat mai al Sant Jordi?
—Fa 25 anys i escaig, o una cosa així. No sé si vaig arribar a quedar-ne finalista. Ja ni me'n recordo. Era una altra època.

—¿Troba a faltar obres que com la seva es posin el llistó alt des del seu plantejament?
—En la literatura catalana hi falten escriptors que apostin per les novel·les denses, d'una reflexió més sòlida. La qualitat dels nostres escriptors és més aviat mitjana, encara que m'alegra que hi hagi autors que tinguin molta difusió. Hi ha bones plomes, però potser falta una mica d'exigència literària en els plantejaments de les obres de ficció.

—¿Per parlar de com era la València de fa 40 anys, abans de la transformació urbanística de les darreres dècades, ha partit dels seus records de joventut?
—En part, sí. Em feia molta gràcia, per exemple, reflectir en la novel·la la petita aventura colonial valenciana a Guinea, una aventura que va lligada al boom de la indústria del moble, que importava la fusta d'aquest país. Encara recordo com per davant de casa meva passaven carros amb troncs d’arbres africans.

—Purgatori és la segona novel·la d'una trilogia. ¿Feia temps que li rondava pel cap d'escriure-la?
—Des que vaig decidir escriure aquest cicle de tres obres. Ha estat una novel·la premeditada, meditada i postmeditada! El llibre forma part d'un projecte de més envergadura que acabarà quan escrigui la novel·la que em falta (si és que algun dia ho faig!, espero que sí!). Les novel·les d'aquesta trilogia o cicle, com vulguis dir-ne, se situen a la ciutat de València i comparteixen el fet de tenir un protagonista que s'estranya davant de la modernitat. El personatge central d'Els treballs perduts, per exemple, que és el títol de l'obra amb què vaig iniciar aquest cicle, és un tipus una mica quixotesc i joycià, que en l’escenari de la València intramurs no és capaç d’entendre res del que l'envolta. La primera novel·la pren com a referents la mitologia clàssica i Els treballs d'Hèrcules.

—A Purgatori , en canvi, el punt de referència és la Divina comèdia de Dante.
—Sí, i l'escenari és la València de l'Eixample burgès de finals del segle XIX i principis del XX. L'obra la protagonitza Salvador Donat, un home que voluntàriament ha estat fora de la ciutat molt de temps, fent vida gairebé de monjo, i que en tornar a València per acompanyar el seu germà malalt en els seus darrers dies, s'estranya de tots els canvis que hi troba. El protagonista ha rebut una educació tradicional i bàsicament cristiana que no li serveix per entendre el món actual, un territori en el qual regnen els set pecats capitals.

—¿Ja que ha admès que a Purgatori tot està meditat, premeditat i postmeditat, per quin motiu va escollir que el personatge que fa de Virgili, el guia del protagonista, sigui un xòfer guineà?
—La intenció és la de fer paròdia, perquè precisament la persona que més sap de la ciutat és algú que ve de fora, que es preocupa per conèixer la història de València, dels seus carrers i monuments, i de la seva gent. A més, li poso el nom de Teodor Llorens, que a la meva ciutat tothom l'associarà al de Teodor Lorente, considerat el pare de la Renaixença valenciana.

—Entre Els treballs perduts i Purgatori han passat 14 anys. ¿Haurem d'esperar tant per poder llegir l'obra que tancarà la trilogia?
—És que entre la primera novel·la i la segona hi va haver interrupcions! Vaig escriure Borja papa, que em va portar molta feina, i després va venir Quatre qüestions d'amor i la traducció de la Divina comèdia. Però responent la teva pregunta, espero que en 4, 5 o 6 anys sortirà la tercera novel·la de la trilogia, encara que, probablement, aniré publicant altres coses abans.

—I ja la té pensada?
—Si res no em fa canviar d'opinió, suposo que l'ambientaré a la València més ultramoderna, per dir-ho d'alguna manera, és a dir, en la part de la ciutat amb les construccions arquitectòniques més noves. Els referents seran, en aquest cas, el Faust de Goethe, la Il·lustració, el Romanticisme...

(Lourdes Domínguez: "No m'imagino la vida sense els pecats capitals" , Avui (Barcelona), 23 d'abril de 2003, p. 16-17)

* * *

— Quan va escriure la novel·la Borja Papa , ja tenia pensat tornar a escriure sobre els Borja en forma d'assaig?
—No, el llibre d'ara, Els Borja: família i mite, va ser un encàrrec de Bromera. El vaig acceptar i em va semblar perfecte, perquè no tenia res a veure amb el que jo hagués pogut fer abans, encara que és evident que tot el material que guardava sobre la trajectòria borgiana m'ha anat molt bé. Sobretot el que, per dir-ho d'alguna manera, tenia guardat al cap, interioritzat, no solament sobre els Borja, sinó sobre l'època renaixentista i la història del pontificat. Tot això servia com una mena de capital previ. De fet, aquest llibre és un treball de síntesi que només és possible fer amb rigor quan tens darrere tot un bagatge acumulat, no es pot improvisar.

[...]

—I quan fa una novel·la basant-se en tant material real datable i documentable com és el cas del Borja, quins són els límits de la literaturització?
—La literaturització és, bàsicament, l'estructura narrativa i el llenguatge. No pel fet d'inventar-nos les coses el resultat és més literari: hi ha invencions en novel·la històrica que semblen crònica i no ho són, però això no és literatura, és pseudohistòria. Per això la majoria de novel·les històriques no tenen cap interès, perquè forcen peripècies dels personatges per posar-los en una situació històrica concreta. A mi el que m'interessa fer és una altra cosa: interioritzar el personatge, el seu pensament, l'època que l'envolta, etc., i a partir d'aquí explicar una història des de l'experiència d'aquell personatge, per fer una novel·la amb aquells materials de la mateixa manera que la podríem fer amb materials de fa deu anys. S'equivoca la gent que, a això, ho anomena novel·la històrica.

(Joaquim Noguero: "Entre la història i les històries", Escola Catalana, núm. 376, gener 2001)

* * *

—Comencem parlant d'aquest Purgatori que t'ha portat al Sant Jordi associant-lo, de manera un pèl agosarada, a la València actual. Ambientar una novel·la a València comença a ser garantia d'èxit!
—Crec que l'èxit no l'explica que sigui València. El Purgatori reflecteix qualsevol ciutat europea, qualsevol espai o lloc on es desenvolupa més representativament l’experiència de la contemporaneïtat; parlo d'un marc apte per a les transformacions de la vida personal i de la vida col·lectiva que han significat el canvi de les societats urbanes dels últims trenta anys. Hi ha una part, una sèrie d'elements, de referents i temes de fons de la novel·la que podrien tenir lloc a qualsevol ambient urbà equivalent a València, qualsevol marc que hagi patit transformacions fortes al llarg de les darreres dècades, si bé és cert que també hi ha una part específica centrada en la ciutat de València, una part no extrapolable que s'articula a partir de metàfores concretes, d'algunes al·legories, de referents històrics i culturals concrets, actuals... Jo no he volgut fer la o les (perquè de fet és la segona) novel·la/es de la ciutat de València, sinó una novel·la a la ciutat de València. No es tracta d'explicar la ciutat sinó únicament de situar l'experiència de determinats personatges en un determinat context.

—A la novel·la hi ha una clara exaltació dels pecats capitals, gairebé pròpia d'un hedonista. Te'n consideres?
—Més que una exaltació hi ha un seguiment de les esferes de l'experiència humana representades a través dels pecats capitals. De fet, és una cosa molt bàsica: tota la Divina Comèdia es basa en això. Tots els cercles de l'Infern, del Purgatori i fins i tot del Paradís segueixen l’esquema dels pecats capitals clàssics, que no deixen de ser les experiències bàsiques de la vida. Tot conté una dimensió positiva i negativa alhora. En aquest sentit, el major pecat és la supèrbia i el més lleuger, i per tant més perdonable, és la luxúria. No obstant això, fins i tot la supèrbia té certs aspectes positius –l'autoestima, per exemple, l'orgull de ser el que s'és. Tots els pecats capitals clàssics tenen actualment una terminologia específica. I encara en aquesta línia de doble condició dels pecats capitals, i tornant a la luxúria, aquesta s'ha convertit en certs aspectes en tot un negoci, en una indústria, en un intent de positivar el pecat: digues-li sexe, digues-li pornografia... Amb tot, estem parlant de les diverses expressions d'una realitat basada en l’experiència humana que és del tot permanent. Des de Dante –també molt abans- i fins a nosaltres, aquesta realitat se'ns ha expressat de diverses maneres, utilitzant diversos instruments. Ara bé, sembla clar que sense aquests pecats no hi ha vida.

(Entrevista a Grec.net. Veure: Vincles)