"Aquest és el primer llibre de teoria teatral dedicat exclusivament a explicar els conceptes sobre els quals es fonamenta la pràctica contemporània de la direcció actoral. [...]

És probable que la mateixa naturalesa taumatúrgica adjudicada al treball de la direcció teatral sigui la causa dels relativament escassos testimonis raonats i documentats dels secrets acumulats al llarg del temps pels seus professionals.
Jaume Melendres corregeix aquesta mancança fent un buidat exhaustiu de la matèria amb vocació absolutament didàctica, recollint no només els termes i els conceptes més universals amb les seves variants utilitzades en l'actualitat al context teatral català, sinó també els encunyats per la mateixa pràctica de l'autor en el camp de la direcció escènica.

Sota la forma de diccionari —que Melendres qualifica de mínim, però que, ben al contrari, amaga un enorme treball de síntesi de les aportacions que les poètiques teatrals clàssiques i contemporànies han fet a la teoria de l'actor—, aquest assaig —que és el que en realitat és aquesta obra— treu a la palestra els conceptes més freqüentats a casa nostra per la direcció actoral. [...]

Al llarg dels anys, Jaume Melendres ha freqüentat simultàniament i sense cap mena d'esquizofrènia els àmbits de la creació dramatúrgica i escènica, de la traducció, de la crítica i de la pedagogia, amb l'originalitat d'haver permès que territoris tan distints es contaminin entre ells sense cap mena de protecció, duent-los cap a una extraordinària coalició sense gaires precedents al nostre àmbit cultural (i, malauradament, sense gaire perspectiva de continuació a la vista).

L'obra de Melendres ha mostrat sempre, tant a la seva dramatúrgia de creació —Meridians i paral·lels, Defensa índia de rei, El collaret d'algues vermelles—, com a les seves traduccions i adaptacions —Wilde, Fassbinder, Shaw, Orton, Priestley, Musset i un llarguíssim etcètera— i a la narrativa —Cinc mil metres papallona, Un avió damunt dels vidres, La dona sense atributs—, una devoció ardorosa pel joc de desemmascarament de la feblesa que s'amaga darrere l'aparença de les construccions més sòlides. Pel que fa al seu treball crític, present els darrers trenta anys a tota publicació que ha parlat de teatre a Catalunya i a Espanya, sempre ha destacat l'originalitat dels seus plantejaments i sobretot l'agilitat d'un discurs diàfan habitualment sustentat en paradoxes d'aparença escumosa però d'una eficàcia didàctica inapel·lable."

(Joan Abellan: "Llum, més llum!", dins de l'obra La direcció dels actors. Diccionari mínim. Barcelona: Institut del Teatre, 2000, p. 10-12)

* * *

"Amb Defensa índia de rei de Jaume Melendres, arribava a l'escenari l'obra guanyadora del premi Josep M. de Sagarra 1966. Obra difícil, densa, car Jaume Melendres és un autor que, a partir d'un esquem bàsic, on ha mesurat acuradament els ingredients ideològics, desenvolupa unes formes narrativo-dramàtiques que exigeixen, per part de l'espectador, un cert procés interpretatiu. Jaume Melendres no escriu en clau, ni és tampoc un autor afeccionat a l'esoterisme, però el seu teatre està poblat de símbols que cal destriar i que ell ha pensat a partir d'unes premisses d'ascendència expressionista, poc usuals a les nostres latituds. A Defensa índia de rei Jaume Melendres ens mostra la lluita entre un règim totalitari i la resistència que hom li oposa. Aquests dos pols en fricció convergeixen sobre Jan i acabaran per destruir-lo sense que ell se'n pugui adonar. Jan, vacil·lant, incapaç de dur a terme una anàlisi de les circumstàncies que el condicionen, és un ésser desconcertat, un ésser extraviat, que no sap prendre partit i que, per això mateix, està condemnat d'antuvi. El Mestre d'Armes, que encarna el poder corruptor, el guia, com Virgili guià el Dant, a través de l'infern en què ell mateix ha convertit la societat, alienant-la, i el condueix fins al lloc on el poder ha bastit la seva màquina més perfecta: l'escorxador. Jan, però, no és una reencarnació del Dant; li falta lucidesa per alliçonar-se a través del viatge que efectua. Jan és més a prop del Senyor K d'El procés i morirà, com ell, sense haver comprès l'origen de les forces que es discuteixen el món. Jaume Melendres, però, contràriament a Kafka, aventurarà una hipòtesi; Jaume Melendres escriu des d'una perspectiva determinada i sap quin és, en definitiva, el lloc de cada cosa."

(Xavier Fàbregas: "El XIIIè Festival Internacional de Barcelona", dins de Teatre en viu (1969-1972). Barcelona: Publicacions de l'Institut del Teatre - Edicions 62, 1987, p. 137-138 [també a Serra d'Or, núm. 142, juliol de 1971, p. 58-60])

* * *

"El jurat que havia de decidir per encàrrec de Serra d'Or els Premis Crítica de teatre va dictaminar, d'una manera més aviat plàcida, que el millor text dramàtic que havia aparegut, ja fos imprès, ja fos estrenat en un escenari, durant l'any 1970, era El collaret d'algues vermelles, de Joan Abellan i Jaume Melendres. De la mateixa manera, el jurat del Premi Ciutat de Granollers, reunit a les darreries de 1978, proclamava obra guanyadora El collaret d'algues vermelles, presentada per dos homes absolutament desconeguts, que poc després resultaven ésser els pseudònims dels dos autors esmentats. La casualitat, o una obstinada perseveració per la meva part, ha fet que em trobés formant part d'aquests jurats. En tots dos casos, però, la meva adhesió a El collaret d'algues vermelles ha estat una adhesió coincident. Els jurats que hem llegit la peça hem estat d'acord pel que fa a la seva bondat literària i teatral. [...]

Tant Jaume Melendres com Joan Abellan són escriptors que conreen llur ofici amb una gran exigència de professionalitat. Coneixen les característiques del propi treball, i coneixen també el que l'altre pot aportar a la tasca comuna. De l'aliatge de les dues escriptures, n'ha sortit amb una perfecta espontaneïtat —o aquesta és la impressió del lector que no adverteix la vora de les costures— El collaret d'algues vermelles. Pensem que Melendres hi ha aportat una construcció rigorosa, i Abellan el seu afany de passejar, de contemplar. El collaret d'algues vermelles resulta un viatge plaent i accidentat alhora, a estones sorneguer, tràgic a les acaballes, que comença a un costat de l'Atlàntic i acaba a l'altre."

(Xavier Fàbregas: "El collaret d'algues vermelles, premi de la crítica", Serra d'Or, núm. 249, juny de 1980, p. 52-53)

* * *

"Hay personas que impregnan su entorno de manera indeleble sin que su nombre sea conocido por el gran público. Éste fue el caso del director de escena, autor dramático, ensayista y pedagogo Jaume Melendres, que ha fallecido en Barcelona a los 68 años. [...]

Nacido en 1941 en Martorell, Melendres fue economista, articulista, traductor y actor ocasional, pero su labor principal fue la de profesor de dirección y dramaturgia en el Instituto del Teatro de Barcelona, la prestigiosa entidad en la que se ha formado la mayoría de los profesionales del sector en Cataluña y en la que ingresó como profesor en 1973. Desde esta plataforma desplegó una influencia que "ha creado una cadena de discípulos", según Herman Bonnin, quien dirigió esta institución en el momento de su refundación al inicio de la democracia. "Ha sido un hombre fundamental para entender el teatro catalán de los últimos 50 años y todo ello desde la discreción más absoluta", recordaba ayer Bonnin [...].

Como dramaturgo destaca su obra Defensa india del rei, que obtuvo el Premio Josep Maria de Sagarra de 1966 y que estrenó en el teatro Romea de Barcelona. Con Joan Abellán escribió El collaret d'algues vermelles y, ya en 1997, publicó la que algunos consideran su mejor obra, Meridians i paral·lels. Como autor también publicó novela —en 1989 ganó el reconocido Premio Prudenci Bertrana por La dona sense atributs (La mujer sin atributos), que escribió en colaboración con Joan Abellán—, poesía (La doble espera de l'aigua i tu) y ensayos, desde La direcció dels actors o la fundamental La teoria dramàtica. Un viatge a través del pensament teatral, un conjunto de ensayos publicados en 2006 que dan cuenta de su intensa dedicación a la teoría teatral. Traductor al catalán de obras de autores como Tenesse Williams, Michel Tremblay, Carlo Goldoni, Oscar Wilde o Fassbinder, tuvo una época en que ejerció la crítica teatral en el Tele-Exprés, Fotogramas y también en numerosas revistas especializadas como Escena o El Público, aunque en general prefirió mantenerse en la retaguardia del teatro."

(Catalina Serra: "Jaume Melendres, figura en la retaguardia del teatro", El País, 20 de novembre de 2009, p. 45)