Fèiem recompte,
portàvem a l’esquena
veus i ramatges.
Davant, el gran silenci
com un avenc incògnit.

(Publicat al poemari Llibre d'hores. Tarragona: Edicions El Mèdol, 1989)

* * *

No hi ha camí

Mouen els arbres, rítmics i compactes.
Comença la tardor, l’hora s’acurça,
tot és malenconiós per recordar-nos
com envellíem junts; però de prompte
–un obrir i tancar d’ulls– tu m’abandones
sense avisar, sense dir adéu, insòlita.
Com podré vetllar sol si no comento
amb tu les nimietats de cada dia?
Tot sol i nu (com quan vaig nàixer
tot sol i nu cap a la vida).
Tot sol i nu cap al desert.
–Tot sol i nu cap al no-res?–
No hi ha camí d’enlloc a enlloc!
–No hi ha camí cap a la mort–.

(Publicat al poemari Cendra vivent. Barcelona: Proa, 2002)

* * *

Paisatge

Tornarem a besar-nos
en la tarda feixuga i sobirana,
sota el tendal tensat
d’un cel hospitalari
que ens acull i acomboia,
com si fóssem déus joves de la plana
de retorn, victoriosos, al seu tàlem.
Mai més estarem sols perquè les òlibes
del temple de la nit faran un càntic
–sota el mantell de festes atenees–.
I els falcons pelegrins portaran caça.
I les aigües rabents cantaran l’ària
del vent de dalt, en la profunda obaga
del nostre bell encontre:
tindràs sobre la falda
tota una bancalada d'oliveres;
jo em posaré la pell de la muntanya
–blava i rosàcia i ferma, assaonada–.
I serem el paisatge que estimàvem
junts, i immortals i ardits: premonitoris.

(Publicat al poemari Cendra vivent. Barcelona: Proa, 2002)

* * *

Llunàtica

El disc micènic,
la lluna pigotosa
ve i ens pertorba,
com en els vells exemples
dels llunaris semites.

I cada dia,
selvàtics i quimèrics,
mirem com passa,
per recordar la història
de quan vagàvem nòmades.

Udols eòlics
reclamen, com un eco,
que algú conteste,
més enllà de la lluna
dins la galàxia cega.

I a les palpentes,
convençuts i mistèrics,
volent trobar-nos,
no fem més que rebotre
contra l’espill esfèric.

(Extret de Rels, núm. 8, hivern 2006, p. 89).