Només em resta dir-vos que la nostra pretensió en obrir la via és que tothom en pugui gaudir, amb emoció i bons sentiments, tot practicant l’activitat que tant estimava i pregonava en Josep Monistrol, immortalitzada en la memòria d’aquells que el van conèixer i en els innombrables escrits que ara més que mai prenen el significat d’un valuós llegat. Perquè únicament el que és bo és el que al final ha de perdurar per sempre.

(Fragment “Via Josep Monistrol” de Butlletí de la Unió Excursionista de Sabadell, núm. 117, novembre 2000/abril 2001.)

* * *

Amb ulls esfereïts
i la paüra en el rostre
recordà entre grans crits
la visió d’un terrible monstre.

Colossal gegant
exclòs de tot estol,
impàvid vigilant
de l’eixida del Sol.

De corfa roja
ataquinada de bues blanques
i silueta boja
enverada en les anques.

El bescoll entonat,
la sina albicant i pallosa,
amb el somrís al vult manté subjugat
tot aquell ens que li fa nosa.
 

(Fragment de “Faula poètica de la Castellassa de can Torras”, Descobrint la Castellassa de can Torras i els seus voltants, Sant Vicenç de Castellet: Farell editors, 2008.)

* * *

Aquesta és la història més coneguda de l’escalada d’aquest indret, però també hi ha la dels escaladors anònims que freqüenten amb intimitat aquestes vies i que realitzen activitats remarcables. A ells, veritables grimpaires locals, va dedicada aquesta menció. [...] Tot i no ser una de les regions d’escalada més conegudes del massís, localment és una de les més estimades. [...] Ascendir algun d’aquests itineraris pot suposar un repte per a l’escalador; el de ser capaç d’integrar-se en una regió humil i entendre que, més enllà de graus i metres, moltes persones han emprat il·lusió i estimació en cada una d’aquestes vies. Si hi ha satisfacció en arribar al cim, és que el repte s’ha superat.

(Fragment de “Còdols clàssics a l’Obac. La cara desconeguda de Sant Llorenç”, Vèrtex, núm. 227, novembre/desembre 2009.)

* * *

Aparteu les criatures!

Comencem a obrir la via “Josep Maria Andreví”. Passos finets però compactes. A uns 15 metres del terra apareixen moltes crostes. L’Albert avisa a l’Òscar que en deixa anar alguna. De moment no passa ningú: és d’hora. Però el temps avança i avui és diumenge... i la gent apareix a manats! L’Òscar, assegurant a baix, comença a patir per la integritat física dels alegres muntanyencs que desfilen a prop. Ha de fer de guàrdia urbà i anar controlant el trànsit de persones i de pedres. El cor se li encongeix davant la visió d’una mare amb la seva tendra filleta cridant al pare que està enfilat a la “Sol solet”.

El segon dia no veiem si passa algú per sota, ja que estem molt amunt. En previsió, hem posat cartells al camí per desviar la gent pel torrent, però ningú fa cas. Per això, quan ens cau inevitablement alguna pedra cridem molt fort per avisar del perill. Després d’uns quants decibels escampats per la vall, rebem insults molt gruixuts dels escaladors esportius dels voltants perquè es desconcentren mentre fan l’esforç de la seva vida. Escamats, emprem la més depurada tècnica santllorentina i acabem d’obrir la via tot passant subtilment per damunt de llastres que caurien només mirar-les i tornem a peu de via caminant i fent una gran volta.

El cap de setmana següent, l’Òscar rapela la via de matinada amb frontal i fent una bona tasca de neteja mentre l’Albert controla des de baix que ningú no rebi cap pedrada. Tot surt a la perfecció i avui en dia ningú es podria imaginar com era la via abans d’obrir-la!

(Fragment d'Escalades a Montserrat, el Cairat i Sant Llorenç del Munt i l’Obac. 87 vies d’escalada d’estil clàssic. Valls: Cossetània Edicions, 2011 [amb Òscar Masó Garcia].)

* * *

Personalment, el primer record que tinc de Montserrat és la visió de la seva punxeguda silueta des de Monistrol de Montserrat i la por que aquesta m’infonia. Aleshores jo era un nen, i la majestuositat de les seves agulles i parets em provocava temors d’incomprensió infantil. Amb els anys, la paüra es va anar convertint en avidesa de conèixer i ascendir les centenars de prodigioses agulles que s’alcen disseminades pel laberíntic entramat de canals i carenes que conformen el massís. Sense pressa però sense pausa i guiat gairebé sempre per la il·lusió, vaig anar ascendint parets, roques i agulles acompanyat principalment pel meu germà Òscar. Inevitablement, arribar als somiats objectius petris implicava haver de caminar i seguir un itinerari d’aproximació, essent d’aquesta forma gairebé obligada que vaig anar coneixent els diferents camins que creuen o envolten la Muntanya Serrada. El que en els anys d’ímpetu juvenil eren simples i inevitables mitjans d’aproximació que s’havien de recórrer per tal d’arribar al destí desitjat, amb la maduresa física i mental s’han convertit també en un objectiu final de gran interès.

(Fragment de Cims dels rodals de Montserrat. Sant Adrià de Besòs: Nova Casa Editorial, 2019.)

* * *

Llastimosament, també es tracta d’un paratge on es reflecteixen molts dels mals que l’home propaga des de fa temps per moltes de les nostres muntanyes: incendis que l’han arrasat de dalt a baix diverses vegades, una xarxa exagerada d’amples pistes que el travessen amb els conseqüents vehicles motoritzats i una impactant línia elèctrica que s’estén temeràriament pel bell mig de la regió.

Sorprenentment, el massís ressorgeix sempre amb vitalitat davant de totes aquestes adversitats. És més, surt reforçat i exhibeix més profundament la seva essència, la seva original personalitat que mai ha perdut ni perdrà. Només cal fixar-s’hi, captar el seu senzill missatge i integrar-se en el paisatge.

(Fragment de Catàleg de roques i agulles monolítiques del massís de Sant Salvador de les Espases. Sant Adrià de Besòs: Nova Casa Editorial, 2018 [amb Òscar Masó Garcia].)