Joanot Martorell

Fa uns mesos va concloure el sis-cents aniversari del naixement de Joanot Martorell, autor d’aquell miracle anomenat Tirant lo Blanc, i, com cal en ocasions tan solemnes, se’n recomanava vivament la lectura. Les raons fonamentals que se solen donar és que és un clàssic valencià i que és un sac de rialles, el més divertit de la nostra literatura, i un repertori sorprenent d’escenes picants. No és un mal reclam per a començar. […]

De fet, el Tirant lo Blanc és un viatge de doble direcció. Un viatge per la geografia coneguda (Anglaterra, Sicília, Rodes, Constantinoble, terres del Magrib…). I un periple personal de formació. Les diferents circumstàncies l’esculpeixen, mentre crema etapes: guerrer, estratega, audàcia diplomàtica, general, ambició i l’aparició de l’amor que li farà canviar la visió de les dones. La lectura de la fabulació de Joanot Martorell ens submergeix en el túnel del temps i anem a parar a un dels fonaments fundacionals de la novel·la moderna europea, perquè és una polifonia polièdrica d’universos i mirades, d’on emergeix una ambigüitat fabulosa que arreplegarà i desenvoluparà el Quixot de Cervantes, amb l’existència de multituds de vasos comunicants que connecten les dues obres, com diu Albert Hauf.

Alguns medievalistes, per la por dels abusos, afirmen que el Tirant no és una novel·la moderna, sinó una obra del seu temps. Però d’altres, en canvi, aposten pels drets del lector a fer-la més viva, en apropiar-se dels components més propers d’acord amb la sensibilitat d’ara, com són les històries picants, l’esperit rabelaisià del joc carnal i el fet de demostrar sovint un món girat al revés. Els lectors no volen mòmies de paper, volen ésser vius i carregats de contrastos, lligats al temps, al seu, però també al nostre. Aqueix és segurament l’objectiu últim de l’operació: apoderarse’n sense desfigurar-lo.[…]

El Tirant lo Blanc és un d’aquells llibres fabulosos que ofereixen una mina de lectures i de passatges de goig, de lectures polièdriques, jocs d’espills que se superposen, veus i perspectives mutants que encadenen un progrés aparentment caòtic i que, de vegades, poden semblar contradictòries. Això passa al final. La novel·la és el cant del cigne de la fantasia fastuosa de la cavalleria. Per aquest motiu els personatges que n’ixen més ben parats i sobreviuen, com Hipòlit, són els més espavilats i pragmàtics.

(Francesc Calafat. «Un remolí fabulós d’històries i de vitalitat», El País. Quadern [València], núm. 550, 7 d’abril de 2011, p. 4)

* * *

[…] la fina sensibilidad de Cervantes captó al vuelo el mensaje tragicómico que emana de la ficción martorelliana, impregnada a la vez de sutil melancolía y de punzante realismo. Salvando siempre las distancias, hay creo una evidente sintonía entre el Tirant lo Blanc y el Quijote. Porque el utópico triunfo de Tirant, reconquistador de Bizancio y representante del ideal caballeresco de cruzada, ni atenúa ni consigue disimular el mensaje de un duro fracaso vital. Pero mientras el Quijote fue leído y entendido como lo que era: una corrosiva parodia de una moda literaria abocada a la irracionalidad, y una magistral expresión literaria del choque entre la nueva mentalidad renacentista y los míticos ideales de la caballería artúrica medieval, el Tirant, que contenía in nuce este mismo mensaje, transitó rezagado por la Europa de la Contrareforma, como lo que Cervantes captó que no era ni pretendía ser: una más de las desbordadas fantasías imaginarias representadas por el Amadís y su fabulosa estirpe. Resulta, a mi entender, difícil continuar leyendo la gran novela valenciana como propuesta nostálgica de recuperar los valores de la utopía artúrica. Porque, aparte del evidente final antiheroico a consecuencia de lo que Joan Fuster denominó con razón una histoire de cul, hay en el libro una acumulación de descripciones picantes, algunas obscenas si no fuesen cómicas, de frases y comparaciones religiosas puestas en evidencia en las notas de mi reciente edición, que superan incluso la irónica irreverencia poserasmista, y son prueba de un espíritu carnavalesco casi prerrabelaisiano, que desborda por completo la prudentísima discreción cervantina.

Si Cervantes nos advierte de los engaños de la «amorosa pestilencia», destructora de cualquier posible Arcadia, y del peligro de confundir la realidad con los falsos encantamientos de la ficción, Martorell nos avisa de que el constante juego de apariencias y de espejos deformadores impide la normal percepción de la verdad al hombre inmerso en el teatral ritualismo de una sociedad impulsada por valores en el fondo irreconciliables, donde la voluntad más heroica sucumbeante la fatalidad, y la gloria humana es un espejismo inasequible.

Tanto Martorell como Cervantes parecen confirmar el mensaje pesimista del viejo Boecio, quejoso del siempre incierto giro de la rueda fortunal. El mundo imaginario de Martorell tiene la fugaz y polícroma belleza de una anacrónica falla valenciana, donde la lección ejemplar o la crítica de los mores de la tribu se convierte en estético subterfugio, en barroca ceniza efímera y desengañada.

(Albert Hauf. «Martorell, anticipo de Cervantes», El País. Babelia [Barcelona], 6 d’octubre de 2007, p. 7)

* * *

Si tenim en compte que una de les actituds primordials de Martorell com a escriptor és la voluntat imitativa d’uns models fins al punt d’incorporar-los parcialment o completa al seu text, el fenomen de les traduccions resulta fonamental pel fet que la relació entre l’autor i els seus models no s’estableix entre models culturals determinats per l’oposició entre el llatí el vulgar, sinó en el si d’una continuïtat lingüística vulgar i, doncs, en un món cultural que no és dual com el de Corella o l’anònim del Curial sinó unidimensional, i en el qual vulgars i llatins, coetanis i clàssics, pertanyen a una mateixa categoria i s’igualen lingüísticament i estilística. És a dir: havent assumit les limitacions culturals inherents a la seva condició de laic i tot el que aquestes limitacions impliquen entre altres, el treball literari a partir d’una cultura exclusivament vernacla, els clàssics i els pseudoclàssics de Martorell són necessàriament clàssics traduïts i en conseqüència reduïts a una dimensió entre històrica i retòrica, i modificats per la prosificació de les obres poètiques antigues i per l’expansió informativa dels comentaris i les glosses que els traductors han traslladat dels marges i les interlínies dels seus manuscrits llatins a l’interior del nou text. Filtrats per les traduccions respectives, Sèneca, Ovidi o Guido delle Colonne poden anar de costat amb Corella, Boccaccio o Juan Rodríguez del Padrón, perquè, a ulls del narrador, tant l’acte de recreació estilística que hi ha en aquests darrers com el transvasament al català per l’expedient de la traducció produeixen uns resultats literaris convergents que permeten l’anivellament estilístic i la convivència paritària de tots aquests models en l’horitzó cultural de Martorell.

(Josep Pujol. «Escriptura, imitació i memòria al Tirant lo Blanc», Els Marges, núm. 65, desembre de 1999)

* * *

I heus ací perquè Martorell parla de traducció al seu pròleg. El Tirant és una obra que pertany al món del que els moderns en diem ficció, és a dir una obra inventada, però que a dintre amaga molts fragments autènticament traduïts i molts d’altres de manllevats. Aquests fragments són precisament els trossos que legitimen el llibre als ulls d’un medieval i no pas els trossos inventats: l’originalitat que avui dia idolatrem fins al paroxisme aleshores no era un valor reconegut, ans al contrari. Fixem-nos com el Tirant comença amb la història de Guillem de Vàroic, un cavaller anglès tret d’una vella història amena i exemplar del segle XIII, que abandona la dona i els seus béns per fer-se ermità. Només per raons de força major torna a prendre les armes: ho fa quan uns moros despietats envaeixen l’illa d’Anglaterra i, naturalment, aconsegueix de fer-los fora i de restaurar el rei legítim. Guillem de Vàroic és un model impossible de cavaller desinteressat, però Martorell ens el presenta amb la màxima serietat i, és més, fa que el seu heroi Tirant esdevingui el seu deixeble i l’imiti al peu de la lletra en diverses ocasions.

(Lola Badia. «El Tirant i la tradició moral», Serra d’Or, núm. 373, gener de 1991)

* * *

Com en tota obra medieval, al Tirant lo Blanc trobem fragments i passatges, de vegades prou llargs, que revelen la influència directa d’altres autors o que són purs plagis d’obres alienes. Ja sabem que el Guillem de Varoic, nucli del començament de la novel.la, deriva del Guy de Warwick i del Llibre de l’orde de cavalleria de Ramon Llull, i que l’episodi del rei Artús i la fada Morgana és inspirat en La faula de Guillem de Torroella. Són alguns més els autors catalans plagiats al Tirant: Cerverí de Girona, tant en un dels seus poemes com en els Proverbis que signà amb el nom de Guillem de Cervera, la Doctrina moral de Pachs, Lo somni de Bernat Metge, potser la versió catalana de les Històries troyanes feta per Jaume Conesa, i, com ja hem vist, la dedicatòria és presa de l’original català de Los dotze treballs d’Hèrcules d’Enrique de Villena. Certs paral·lelismes entre el Tirant i obres de Joan Roís de Corella (el Debat epistolar amb el príncep de Viana i la Història de Leànder y Hero) han d’interpretar-se, decididament, com a plagis fets per algun dels autors de la nostra novel·la, no com a plagis de Corella. Al Tirant apareixen un curiós plagi del Bursario, obra castellana atribuïda a Juan Rodríguez del Padrón, i influències d’un sonet de Dante i de dues novel·les del Decameron de Boccaccio.

(Martí de Riquer. «Joanot Martorell i el Tirant lo Blanc», dins MARTORELL, J.: Tirant lo Blanc. Barcelona: Ariel, 1979, p. 83-84)

* * *

Martorell és el primer d’aquesta estirp de suplantadors de Déu Fielding, Balzac, Dickens, Flaubert, Tòlstoi, Joyce, Faulkner­ que pretenen de crear en les seves obres una ‘realitat total’, el més remot cas de novel·lista totpoderós, desinteressat, omniscient i ubic.» Això converteix el Tirant lo Blanc en una de les novel·les més ambicioses de la literatura universal, també diu: «novel·la de cavalleria, fantàstica, històrica, militar, social, eròtica, psicològica; totes aquestes coses alhora i cap d’elles exclusivament, ni més ni menys que la realitat.

(Mario Vargas Llosa. Lletra de batalla per Tirant lo Blanc. Barcelona: Edicions 62, 1969)

* * *

Por su estilo, es éste el mejor libro del mundo; aquí comen los cavalleros, y duermen, y mueren en sus camas, y hacen testamento antes de su muerte, con otras cosas de que todos los demás libros deste género carecen. /…/ Llevadle a casa y leedle, y veréis que es verdad cuánto dél os he dicho.

(Miguel de Cervantes Saavedra. El Quixot)

Capítol CXXVII.
Com la Princesa conjurà a Tirant que li digués qui era la senyora qui ell tant amava.

–Digau-me, Tirant –dix la Princesa–: sí Déu vos lleixe obtenir lo que desitjau, dieu-me qui és la senyora qui tant de mai vos fa passar, que si en cosa neguna vos hi poré ajudar ho faré de molt bona voluntat, car molt me tarda de saber-ho.

Tirant posà la mà en la mànega e tragué l’espill e dix:

–Senyora, la imatge que hi veureu me pot donar mort o vida. Mane-li vostra altesa que em prenga a mercè.

La Princesa pres prestament l’espill e ab cuitats passos se n’entrà dins la cambra pensant que hi trobaria alguna dona pintada, e no hi véu res sinó la sua cara. Llavors ella hagué plena notícia que per ella se faïa la festa, e fon molt admirada que sens parlar pogués hom requerir una dama d’amors.

E estant ella ab aquest plaer del que havia vist fer a Tirant, vengueren la Viuda Reposada e Estefania e trobaren la Princesa molt alegre ab l’espill en la mà, i elles li digueren:

–Senyora, d’on haveu hagut tan galant espill?

E la Princesa los recità la requesta d’amors que Tirant li havia feta e dix que jamés no havia oït dir a negú:

–Ne en quants llibres he llests d’històries no he trobada tan graciosa requesta. ¡Quanta és la glòria del saber que tenen los estrangers! Jo em pensava que lo saber, la virtut, l’honor e gentilea, que tota fos en la nostra gent grega; ara conec que n’ha molt més en les altres nacions.
Respòs la Viuda Reposada:

–Ai senyora! E com vos veig caminar per lo pedregal!, que l’un peu va tan que l’altre no el pot aconseguir. Veig les vostres mans de pietat plenes, e los ulls atorguen ço que los altres volen. Digau-me, senyora, ¿és justa cosa ni honesta que la vostra altesa faça tanta festa com feu a un servidor de vostre pare, lo qual ha rebut quasi per amor a Déu en sa casa e és estat llançat per aquell famós rei de Sicília ab gent replegadissa, ab robes d’or e de seda manllevades? ¿E per tal home com aquest voleu perdre la perpetual fama de vostra honesta pudícia, no podent viure en hàbit de donzella ni com a filla d’Emperador, de la qual persecució e infàmia ne serien leses les orelles dels oïnts? Deixau l’honestat a part posada, e gloriejau-vos del que deuríeu abominar, la qual cosa tota donzella se deu llunyar de tals inconvenients qui porten ab si vergonya, com matrimoni desitgen ab vós ésser ajustats, e aquells haveu denegats fins ací ab paraules de falsa hostalera, e haveu decebut, e vera execució del vostre bé, honor e fama, e voleu abandonar e oblidar lo deute que deveu a natura; e més vos valria morir o no ésser eixida del ventre de vostra mare, que tal infàmia vingués a notícia de les gents d’honor. E si us ajustau ab ell per amor no lícita, què diran de vós? E si per lícit matrimoni vos ajustau ab ell, feu-me gràcia del títol que té, de duc, comte o marquès, o de rei. No us vull dir més, car no só dona que em contente de paraules on és dubtosa l’execució d’honestat. ¿Voleu que us diga ab tota veritat? En negun temps no haveu sabut honestat ni honor de quina color van vestides. Aquesta és la poca coneixença que vós teniu; e molt vos seria, ma filla, morísseu amant honestat que vergonyosament viure.

E donà fi en son parlar. La Princesa estigué molt alterada de les paraules que la Viuda li havia dites, e quasi plorant se n’entrà en lo seu retret; e Estefania aprés d’ella, dient-li que no es devia tant congoixar, aconhortant-la en la millor manera que podia.

–¿No és fort plaga aquesta –dix la Princesa–, que jo sia subjugada al pare e a la mare, e encara ens causa neguna sia represa per la dida qui m’ha alletada? ¿Què faria ella si m’hagués vista fer alguna cosa deshonesta? Jo crec que ab crida ho haguera publicat per tota la cort e encara per la ciutat. Esperança tinc en Déu que la sua malvada llengua deshonesta e maldient, acompanyada d’injurioses blasfèmies, que jo li’n faré passar condigna pena.

–¿Qui em faria a mi estar –dix Estefania–, per temor de pare, de no dansar e festejar segons a nosaltres, donzelles cortesanes, és dat? Com sia cosa acostumada com les donzelles estant en cort se tenen a molta glòria que sien amades e festejades, com tinguen tres maneres d’amor, ço és: virtuosa, profitosa e viciosa. La primera, que és virtuosa e honorosa, és quan algun gran senyor, infant, duc, comte o marqués, qui serà molt favorit e cavaller molt virtuós, si aquest tal ama una donzella, a ella li és molta d’honor que totes les altres sàpien que aquest dansa o juny o entra en batalla per amor d’ella, e fa fets honorosos de renom e fama; ella lo deu amar perquè és virtuós e d’amor virtuosa. La segona és profitosa, e aquesta és quan algun gentilhom o cavaller d’antic llinatge e molt virtuós, amarà una donzella e ab donatius la induirà a sa voluntat, e no l’amarà sinó per son profit ; tal amor a mi no plau, que tan prest com lo profit cessa, l’amor defall. La terça és viciosa, com la donzella ama lo gentilhom o cavaller per son delit, lo qual serà fart de raó ab les paraules molt afables que vida vos donen per un any, emperò si d’allí avant passen, e poden aplegar al llit encortinat e los llançols bé perfumats, e tota una nit d’hivern poden estar; tal amor com aquesta me par molt millor que neguna de les altres.

Com la Princesa oí així parlar a Estefania de tan bona gràcia, pres-se a son riure e passà-li gran part de la malenconia que tenia.

–E esperau un poc, senyora –dix Estefania–, encara vos vull més dir de tres articles de la fe, los quals vostra altesa no sap ni ha per ventura jamés oïts dir. La bona condició de nosaltres per gràcia de Déu és tal, que si los hòmens la sabien, ab menys treball induirien les donzelles a llur voluntat si servaven aquest orde. Totes nosaltres som naturalment de tres calitats, e per lo meu mal conec lo de les altres. La primera, totes som cobdicioses; la segona, goloses; la terça, luxurioses. En lo primer article l’home de bon sentiment deu treballar en conèixer la dona que ama quala d’aquestes tres calitats li plau més, car si és més cobdiciosa, e posat cas que sia enamorada d’altri, e vós li donau més que l’altre, per la cobdícia lleixarà aquell e amarà a vós; en aquesta manera la fareu desenamorar d’aquell qui primer amà, e amarà a vós; aprés que sou passat a ella, vos darà lo vostre, e tot lo seu. Si és golosa, trameteu-li presents de moltes maneres de llepolies e de fruites novelles, e del que ella més se delita. Si és luxuriosa, com parlareu ab ella no li parleu sinó del mester de ço que ella s’alta. E encara tenen una altra major bondat, que les qui són casades, si s’enamoren de negú no volen haver amistat ab home qui sia millor que son marit ni egual, ans nos baixam a més vils que ells no són e som enganadores de nostra honor e de la corona d’honestat. Com la dona ix del ventre de sa mare, en la front porta escrit ab lletres d’or Castedat. Açò jo davant altri no gosaria dir, mas acuse a mi mateixa primera que a neguna de les altres. Emperò mirau la comtessa de Miravall com li pres que cometé adulteri e hagué la pena que mereixia, car en fe e seguretat sua, dormint lo marit en lo llit, ella posà en la cambra un gentilhom, e no dels millors, de qui ella ea enamorada. Lo Comte despertà’s e no es trobà la muller al costat. Dreçà’s en lo llit e sentí remor en la cambra; llevà’s corrent e donà grans crits, e pres una espasa que tenia al cap del llit. La Comtessa apagà la llum. Lo fill, qui dormia en una recambra, saltà del llit e encès una antorxa, e entrà en la cambra del pare. Lo gentilhom qui véu lo fill ab la llum, donà-li ab l’espasa per lo cap e matà’l. E lo Comte matà akl gentilhom e a la Comtessa, e foren pagats de llur maldat.

E estant elles en aquestes raons, l’Emperadriu demanà de sa filla on era, que molt havia que no l’havia vista. Ella xiqué en la sala e trobà allí a l’Emperadriu que li demanà de què tenia tan vermells los ulls.

–Senyora –dix la Princesa–, lo cap hui tot lo dia me fa mal.

Féu-la seure en les sues faldes, e estava-la besant moltes voltes.

Lo següent dia dix Tirant a Diafebus:

–Parent e germà, prec-vos que aneu al palau e posau en raons a la Princesa e vejau si poreu sentir de sa altesa com ha pres lo fet de l’espill.

E Diafebus hi anà prestament e trobà l’Emperador que entrava en missa. Com fon acabada, Diafebus s’acostà a la Princesa i ella demanà-li què era de Tirant.

–Senyora –dix Diafebus–, partit és de la posada per anar a seure en la cadira del juí.

–¡Si sabésseu –dix la Princesa– quin joc me féu lo dia passat! Ab un espill me requerí d’amors. Mas deixau-lo’m veure, que jo li diré coses que no hi pendrà gens de plaer.

–Ai senyora bona! –dix Diafebus–. Tirant ha portat ací flames de foc i no n’hi ha trobades.

–Si –dix la Princesa–, mas lla la llenya és de malves e, per l¡aigua que ha passat, tota és tornada humida! Mas ací n’hi trobareu, en aquest palau, de majors e de millors, i escalfa molt més que vós no dieu. És d’una llenya qui ha nom Llealtea, la qual és molt tendra e seca e dóna repòs ab alegria a qui escalfar-s’hi pot.

–Senyora, façam així com vos diré –dix Diafebus–. Si a la vostra celsitud vendrà en plaer, prengam de les vostres, qui són bones i seques, e de les nostres, qui són molles e humides; e façam de tot una massa a semblança e factura vostra e del virtuós Tirant.

–No! –dix la Princesa–, que dos extrems no estan bé en una.

E burlaren així fins que foren tornats en la cambra. Diafebus pres comiat e tornà-se’n a la posada, e recità a Tirant tot lo parlament que havia tengut ab la Princesa.

Com foren dinats, e Tirant conegué que l’Emperador devia dormir, ell e Diafebus anaren al palau; e d’una finestra Estefania los véu venir. Ab cuitats passos ho anà a dir a la Princesa:

–Senyora, ja vénen los nostres cavallers.

E la Princesa ixqué en la cambra de parament. Com Tirant véu a sa senyora, féu-li molt gran reverència humiliant-se molt a ella, e la Princesa li reté les saluts ab la cara no prou afable ni segons havia acostumat. Tirant, no prou content del gest de sa senyora, ab veu baixa e piadosa li dix lo següent parlar:

–Senyora de totes perfeccions complida, suplic a l’excel·lència vostra voler-me dir lo vostre pensament, que a mi par que dies ha no he vist fer tal comport a l’altesa vostra.
–Lo meu comport –dix la Princesa– no és de plaure a Déu ni menys al món, emperò puix la sort vos ha portat en fer aquest novell cas, vos diré la causa per on lo vostre poc saber e bondat se mostraran.

(Fragment de Tirant lo Blanc)