AGNÈS.- Sí, tia; estic enamorada, bojament enamorada, com mai no ho havia estat d’En Phillipe.

PEPA.- Però, com ha estat això?

AGNÈS.- El vaig conèixer a Madrid en el meu últim viatge. Catalans tots dos, ens férem amics de seguida. Quin home més interessant tieta! Ja té algun anyet, no et pensis; però que n’és d’interessant... Té uns ulls que reflecteixen tantes coses...

PEPA.- (Mofant-se dolçament) Ai, ai, ai... que em sembla que has begut oli...

AGNÈS.- Ell, també està molt per mi, però és una mica reservat. A Madrid no va deixar-me un moment, a Barcelona ens hem vist algunes vegades. Confio que aquí, aconseguiré el que em proposo... Jo li agrado, tia; però els solters quan ja són grans, els costa, “arrancar-se”.

PEPA.- No ho sé. No hi entenc res.

AGNÈS.- Li he parlat molt de tu. Li va fer gràcia, que al poble et diguessin la Pepa Maca, i que no t’haguessis volgut casar...

PEPA.- Potser és que no he pogut, nena...

AGNÈS.- No, tia, ja saps tu que no. L’avi m’ha dit alguna vegada, que un senyor que va venir a pintar marines, et va demanar... i era milionari...

PEPA.- Ja ha plogut des d’aleshores, pobre home! No sé pas què hi veia; ell podia ser milionari, però tenia més anys que set lloros junts...

AGNÈS.- És un home que t’agradarà tia. Venia de Lisboa, i diu que no es casarà fins que tingui la certesa que una dona l’estimi molt.

PEPA.- Quants anys té?

AGNÈS.- No ho sé. Cap a uns quaranta-cinc.

PEPA.- Doncs que s’afanyi, que potser no hi arribarà a temps.

AGNÈS.- No ho sembla; és xarmant...

PEPA.- I tu li has dit...?

AGNÈS.- No, tia, no li he dit res. I et prego que tu no li diguis res, tampoc. He esperat a Phillipe durant cinc anys. Em sembla que ja està bé.

PEPA.- Pobre xicot... les guerres són horribles...

AGNÈS.- Me’n recordo, no et pensis. Era el dia 6 de juny del 1940 que el vaig veure per darrera vegada, i pensar que havíem de casar-nos aquell mateix estiu... Pobre Phillipe, tant que m’estimava.

PEPA.- A mi, filla meva, m’agradaria més que et casessis amb un home jove com tu. Cada ovella, sa parella. Els pares de Phillipe eren amics dels teus pares..., era de Perpinyà, i ésser del Rosselló és com ésser de casa, ¿per què no esperes uns quants mesos més? La guerra tot just en fa quatre que s’ha acabat a Europa... i l’altra, la del catorze, jo me’n recordo, hi hagueren moltes sorpreses...

AGNÈS.- (Resolta) No, tia, no; no puc esperar. Estimo a Joaquim.

PEPA.- Es diu Joaquim? (Torbant-se)  

AGNÈS.- Sí. Que et passa, tia?

PEPA.- No, no res.

AGNÈS.- Seré feliç amb En Joaquim. Has d’ajudar-me tieta. No se n’anirà de la Festa Major sense que siguem promesos. Ja saps que sempre faig allò que vull.

PEPA.- (Somrient) Amb l’avi i amb mi ho has fet sempre.

AGNÈS.- Pots creure que tan bé com em trobo al costat vostre, no m’hi havia trobat mai a prop de ningú. No és que jo no estimés la mare, ni al pare, però eren tan diferents de tu...

PEPA.- Recorda’ls sempre, venera la seva memòria. Els hi deus tant...

AGNÈS.- Sí, és clar que sí. Però la mare estava tan tristoia sempre... tan apàtica. En canvi, al teu costat tot es veu diferent. Tu ets joiosa, plena de vitalitat, eternament jove, sempre festosa. Ets tan bonica tia...

PEPA.- Agnès... (Sempre en el mateix to, tendrament.) Que jo, a les teves efusions, no hi estic gaire acostumada. De tot això, en té la culpa aquest Joaquim que t’ha fet perdre la xaveta.

AGNÈS.- Oh!, sí, tia!; tinc una il·lusió boja. Casar-me amb en Joaquim em sembla un somni meravellós i, a voltes, irrealitzable. Fóra tan feliç amb ell. Ja sé que En Phillipe, m’estimava, però era jove, inexpert.

PEPA.- (Que va feinejant per l’escena.) Veuràs, filla, ningú no t’hi va fer prometre per força. Tenies divuit anys que ja em vas escriure que anaves a casar-te. Semblava que et corressin al darrera.

AGNÈS.- Ara he canviat. D’aquells anys a Perpinyà, n’han passat molts. Ara estimo En Joaquim. És l’únic home que em pot fer feliç, n’estic segura. Obsequia’l, tieta, tracta-me’l bé. Fes-li l’estada agradable, que es trobi bé al nostre costat, i no s’hi pensarà. I, a propòsit, quina hora deu ser?   

(La Pepa maca. Barcelona: Imp. Saldaña, 1954, p. 7-9)

* * *

Han passat quatre mesos. És el dia de la vigília de Sant Joan. La botiga està magnífica i plena de flors. Ja no hi ha ni rastre de res que pugui recordar l’ambient nadalenc. Són les onze de la nit. La botiga està tancada i estan encesos els llums del carrer. Rosa, asseguda davant d’una tauleta, posant en ordre els encàrrecs per l’endemà, recomptant les targetes, i fent comptes de l’ingrés del dia. Felip va i ve, entra i surt sempre per l’esquerra, retirant les flors. Nasi, l’ajuda com bonament pot, però el que més treballa és Felip. 

ROSA.- Afanya’t, Felip, que ja és molt tard i demà hem de matinejar.

FELIP.- Sí, senyora, sí.

NASI.- A quina hora penses obrir?

ROSA.- A les set. Vull tenir la botiga guarnida i tot a punt a les vuit. Escolta, Felip!

FELIP.- Mani’m.

ROSA.- Què li has cobrat a la senyora Regina?

FELIP.- Res. M’ha dit que m’ho pagarà segons com quedem.

ROSA.- I això per què? ¿Que no ho sap aquesta senyora com treballem?

FELIP.- Veurà: m’és molt violent. El seu fill és campió de “casting”.

NASI.- De què?

FELIP.- De “casting”. ¿Vostès no saben el que és el “casting”? Si volen els ho explicaré. En Pepito, el seu fill, va ser el que em va ensenyar a mi a fer el “casting”. Una nova modalitat de pesca.

NASI.- Ah, vaja!

ROSA.- Doncs mira, això no es pot repetir. Els encàrrecs es paguen per endavant, que nosaltres del “casting” aquest no n’hem de fer res.

FELIP.- Senyora Rosa; els que anem a pescar tenim una germanor...

ROSA.- Vés, noi, vés; no m’atabalis amb les teves ximpleries. Jo no hi vaig a pescar; per tant, no n’he de fer res.

JONNY.- (Entrant, per la dreta.) Dóna’m una flor, tieta, que me la vull posar al trau.

ROSA.- (Mirant-lo satisfeta.) Ai, Joanet, quin goig que fas!

JONNY.- No em diguis Joanet, per favor. Digue’m Jonny. Què, Felip, com va això? Ja vaig llegir al Mundo Deportivo que havies guanyat el campionat “amateur”...

FELIP.- (Que anava carregat amb un test molt gros, en sentir-lo el deixa caure a terra.) Què diu, senyoret Jonny? Què diu? Ja ho ha publicat el Mundo Deportivo?

ROSA.- Però noi, què fas? Sembles ximple!

FELIP.- (Nerviosíssim.) Quin dia ho va llegir? ¿Quan, per favor?

JONNY.- (Rient.) No et posis així...

ROSA.- Ai, Mare de Déu! No m’atabaleu, que em sobren dues-centes pessetes i no sé de què. No em surten els comptes. 

JONNY.- Deixa-me-les, tieta. Ja te les tornaré. Apa, dona, que necessitaré quartets, aquesta nit. No siguis “garrapa”... 

ROSA.- Demana-les a ton pare. Aquests diners són la liquidació. El calaix és sagrat.

JONNY.- Ah! Vols que faci el ridícul?

ROSA.- ¿Què n’has fet de les cinc-centes pessetes que et vaig donar divendres?

JONNY.- Què vols que n’hagi fet? Fa cinc dies... les he gastades.

ROSA.- Ja et dic jo! Bé; te les donaré de les meves. El calaix...

JONNY.- Sí, és sagrat. Ja ho sé.

MERCÈ.- (Des de dins.) Aunty... Aunty...

NASI.- A qui crida?

JONNY.- A la tia Rosa. Aunty vol dir tieta, en anglès.

NASI.- Ai, senyor!

MERCÈ.- (Entrant, vestida elegantíssima, de cocktail.) Aunty, dóna’m la clau de l’arqueta que em vull posar l’adreç d’esmaragdes. 

ROSA.- Vols dir, nena, que fa per tu? Si ets tan jove!...

MERCÈ.- Ai, mare, tieta Rosa, si tu no te’l poses mai! Una nit que el puc lluir... (Al seu germà.) Listen Jonny, please.

JONNY.- Yes, Mildred...

MERCÈ.- What are you talking about the money?

ROSA.- (Aixecant-se i anant cap a ells.) Escolteu, fills. Potser que perdéssiu el costum de parlar anglès en família. No sé quina solta té. Parleu català, que així us entendrem. Vosaltres sereu molt senyors i us tractareu amb barons i baronesses, però això, aquí a Can Pere de Riba, és una falta d’educació.

(La cançó de la florista. Barcelona: Nereida, 1959, p. 30-33)