Albert Manent
1930-2014
Comentaris d'obra
Sens dubte, Albert Manent és una de les figures literàries més singulars d'aquest final de segle. Manent, que, com els elegits, va publicar el primer llibre de versos quan tot just comptava divuit anys, constitueix una rara barreja d'escriptor i d'activista, molt pròpia dels anys de crisi, però molt distinta de les habituals, que ha sabut canalitzar la seva doble dedicació mitjançant un gènere, el memorialístic, que ocupa un lloc d'excepció en els mapes culturals més madurs. En efecte: Manent, des de molt jove, va participar en la majoria d'accions organitzades per la resistència antifranquista i, més en concret, en les de caràcter nacionalista, cultural i religiós. A vegades, orientant o ajudant des de l'ombra. Corregint octavetes. O redactant pamflets. Assistint a tertúlies o a reunions subversives. I fent visites als grans líders. O als qui compartien, amb ell, els atzars de la conspiració. D'altres, intervenint fins al coll en empreses emblemàtiques, com les Edicions Catalanes, de París, una mena de Ruedo Ibérico a la catalana. O en campanyes tumultuàries, com, per posar un sol cas, la dirigida contra el bisbe Marcelo.
(Joaquim Molas. «Albert Manent, cronista de la resistència», Serra d'Or, núm. 410, febrer 1994, p. 62-63)
(Joaquim Molas. «Albert Manent, cronista de la resistència», Serra d'Or, núm. 410, febrer 1994, p. 62-63)
* * *
Em plau la gent que se situa en la frontissa entre la Filologia i la Història; en aquest cas, de la literatura i de la política catalanes –aquesta darrera, entesa com a història contemporània, per la seriositat objectiva del mètode, i per la seva articulació amb el temps més immediatament recorregut, més tost que transcorregut.
Per als qui, d'alguna manera, ens interessem per la cultura i la història contemporànies de Catalunya, l'aportació global d'Albert Manent i Segimon és fonamental i imprescindible.
La seva pluralitat és alhora d'estructura i de temes. Hi ha les aportacions en forma de volums, i en forma d'escrits breus: pròlegs, notes, articles de revista o de periòdics. Des del punt de vista de la recerca, aquestes sempre solen ésser les més valuoses i originals de qualsevol autor que es tracti. Però sovint es creu que els volums orgànicament pensats i harmònicament estructurats com a llibres són els que més caracteritzen un escriptor.
Em penso que aquesta manera de veure una producció literària no és exacta. No solament per llur mola, ans per llur vàlua, la contribució més cabdal d'Albert Manent a la cultura catalana es troba en els seus volums miscel·lanis.
Altrament, hom hauria de dir que Manent junior fóra essencialment un bibliògraf i un biògraf; car, llevat de l'excel·lent recerca d'història religiosa L'església clandestina a Catalunya durant la guerra civil (1936-1939): Els intents de restablir el culte públic, en col·laboració amb Josep Reventós i Giralt (1984), les seves obres estructurades serien dues bibliografies encara insubstituïbles –La literatura catalana a l'exili (1976) i Bibliografia catalana dels anys més difícils (1939-1943)– i tres biografies força remarcables: la de Carles Riba (1963), arran de la seva mort, la de Josep Carner i el noucentisme (1969), la més extensa i molt més que una biografia personal, i la de Jaume Bofill i Mates/Guerau de Liost (1979), ultra, enmig d'altres opuscles de caire més ocasional, els dedicats al guerriller carlí Cercos (1979) i al benemèrit conseller de la Mancomunitat i de la Generalitat, Josep Maria Espanya (1998).
(Miquel Batllori. «Albert Manent entre literatura i política», dins Records d'ahir i d'avui: Homenatge a Albert Manent i Segimon amb motiu dels 70 anys. Barcelona: PAM, 2001, p. 20-21)
Per als qui, d'alguna manera, ens interessem per la cultura i la història contemporànies de Catalunya, l'aportació global d'Albert Manent i Segimon és fonamental i imprescindible.
La seva pluralitat és alhora d'estructura i de temes. Hi ha les aportacions en forma de volums, i en forma d'escrits breus: pròlegs, notes, articles de revista o de periòdics. Des del punt de vista de la recerca, aquestes sempre solen ésser les més valuoses i originals de qualsevol autor que es tracti. Però sovint es creu que els volums orgànicament pensats i harmònicament estructurats com a llibres són els que més caracteritzen un escriptor.
Em penso que aquesta manera de veure una producció literària no és exacta. No solament per llur mola, ans per llur vàlua, la contribució més cabdal d'Albert Manent a la cultura catalana es troba en els seus volums miscel·lanis.
Altrament, hom hauria de dir que Manent junior fóra essencialment un bibliògraf i un biògraf; car, llevat de l'excel·lent recerca d'història religiosa L'església clandestina a Catalunya durant la guerra civil (1936-1939): Els intents de restablir el culte públic, en col·laboració amb Josep Reventós i Giralt (1984), les seves obres estructurades serien dues bibliografies encara insubstituïbles –La literatura catalana a l'exili (1976) i Bibliografia catalana dels anys més difícils (1939-1943)– i tres biografies força remarcables: la de Carles Riba (1963), arran de la seva mort, la de Josep Carner i el noucentisme (1969), la més extensa i molt més que una biografia personal, i la de Jaume Bofill i Mates/Guerau de Liost (1979), ultra, enmig d'altres opuscles de caire més ocasional, els dedicats al guerriller carlí Cercos (1979) i al benemèrit conseller de la Mancomunitat i de la Generalitat, Josep Maria Espanya (1998).
(Miquel Batllori. «Albert Manent entre literatura i política», dins Records d'ahir i d'avui: Homenatge a Albert Manent i Segimon amb motiu dels 70 anys. Barcelona: PAM, 2001, p. 20-21)
* * *
Hem d'agrair a Albert Manent que hagi endreçat el record de tantes i tantes accions de la nacionalitat ignorada a què ens haurien volgut reduir. Fent ofici de memòria resistent, El molí de l'ombra ens estimula a reconstruir el pont entre un passat que va ser el que va ser i un present que és el que és. En l'entremig, un seguit de passos i de gestions en dies de no gaire llum que avui ens poden ajudar a recompondre, en una distància ni nostàlgica ni satisfeta, aquell dispers mirall trencat on encara tots ens podem retrobar.
(Oriol Pi de Cabanyes. «Albert Manent i la memòria resistent», Serra d'Or, núm. 326, novembre 1986, p. 28)
(Oriol Pi de Cabanyes. «Albert Manent i la memòria resistent», Serra d'Or, núm. 326, novembre 1986, p. 28)
* * *
L'Albert Manent és transparent. Si algú vol saber en què creu o què interessa Albert Manent, només cal que vagi a una llibreria: la seva bibliografia traça un mapa gairebé exacte de la seva biografia, de les seves conviccions i de les seves curiositats. Totes –bibliografia i conviccions– notablement àmplies i sòlides. Les unes sense les altres no s'explicarien, perquè Albert Manent ni és capaç d'observar passivament el seu entorn sense inquirir-ne l'arrel i el decurs, ni orienta la seva curiositat cap a zones especulatives o teòriques. El món real que ha conegut –les seves arrels familiars, la història immediata, la cultura que el nodreix, l'Església– és l’objecte preferent dels seus estudis. I és també l'estímul de la seva –molt considerable– activitat civil. Sembla com si no solament es dediqués a deixar constància del que ha conegut –que és allò a què ha dedicat la seva recerca, diguem-ne científica–, sinó que, a vegades, sembla que la seva acció militant l'introdueixi –personatge, aleshores– en els escenaris de la seva curiositat. Un món, el seu, d'una sòlida coherència. Explícit i transparent.
(Ramon Pla i Arxé. «Albert Manent, la bibliografia, la vida», Serra d'Or, núm. 431, novembre 1995, p. 31-32)
(Ramon Pla i Arxé. «Albert Manent, la bibliografia, la vida», Serra d'Or, núm. 431, novembre 1995, p. 31-32)
* * *
Per la seva substància com a home, tu, Manent, ets un poeta jove, no pas exclusivament pels teus vint anys. La teva nit, casta, és la nit lluminosa de tots els poetes. Les teves imatges adolescents són les preferides pels temperaments lírics a totes les edats. Tot poeta és amb ànsies i ressonàncies, un adolescent. Quan, per fadiga o per accident, s'afebleix, calla. La seva voluntat d'explorador, les seves recerques, el sotmeten a un treball dur al qual, púdic, es sotmet sense reserves. Però si es dóna, envelleix. Ja no és un adolescent, ans un convalescent crònic.
Vida interior o vida exterior, subjectivitat i objectivitat no són per ventura, estimat Manent, mons autònoms, ans una sola entitat que és la que el poeta experimenta. Audaç i reservat, lúcid, s'esforça a transcriure el resultat de la seva enquesta. De què el confús i el vague, l'incert i l'ambigu es ressenten. Tot és clar per al poeta. «La llum per tot» és en els poetes d'avui una exigència. Ni acadèmics ni futuristes, ni rurals ni hermètics: clàssics amb premeditació nodrits de càlides experiències, i arriscades.
Qui, després d'aquest llibre et negarà la confiança? Assetjat per tot de perills, tan actual i tan antic, ensems et complaus a col·laborar amb els qui estem segurs que la poesia, entre nosaltres, no s'ha aturat a mig camí. Com t'ho agraïm.
(J.V. Foix. «Pròleg a La nostra nit (1951)», dins Records d'ahir i d'avui: Homenatge a Albert Manent i Segimon amb motiu dels 70 anys. Barcelona: PAM, 2001, p. 58)
Vida interior o vida exterior, subjectivitat i objectivitat no són per ventura, estimat Manent, mons autònoms, ans una sola entitat que és la que el poeta experimenta. Audaç i reservat, lúcid, s'esforça a transcriure el resultat de la seva enquesta. De què el confús i el vague, l'incert i l'ambigu es ressenten. Tot és clar per al poeta. «La llum per tot» és en els poetes d'avui una exigència. Ni acadèmics ni futuristes, ni rurals ni hermètics: clàssics amb premeditació nodrits de càlides experiències, i arriscades.
Qui, després d'aquest llibre et negarà la confiança? Assetjat per tot de perills, tan actual i tan antic, ensems et complaus a col·laborar amb els qui estem segurs que la poesia, entre nosaltres, no s'ha aturat a mig camí. Com t'ho agraïm.
(J.V. Foix. «Pròleg a La nostra nit (1951)», dins Records d'ahir i d'avui: Homenatge a Albert Manent i Segimon amb motiu dels 70 anys. Barcelona: PAM, 2001, p. 58)