"Trobe que, vist el rigorós estudi i mètode amb que Gemma Lluch ha dut a terme la redacció d'aquest assaig sobre el nostre folklore narratiu escrit, poc em resta a dir a mi si no és retre-li les meves gràcies més efusives: en primer lloc per l'interès que hi mostra pel meu desordenat i discontinu treball de descoberta d'esquemes rondallístics nostrats, i després per la modesta tasca de literaturització popular amb què he tractat d'utilitzar-los i que ara hom coneix com "les rondalles d'Enric Valor".

Jo, que no sóc qui per a parlar de floklorisme científic que mai no he intentat, tanmateix, com a home bastant afectat a l'estudi, em permet qualificar, la de Princeses i herois, d'obra completa, rigorosament científica i altament valorable fins i tot des del punt de vista estètic i pedagògic."

(Enric Valor. "Unes paraules de regraciament", dins De princeses i herois. València: Generalitat Valenciana, 1988)

* * *

"La incorporació de la xarxa telemàtica a la trama literària s'ha incrementat notablement en la literatura catalana dels darrers anys, sobretot en la literatura destinada al públic juvenil, més receptiu, potser, a les noves tecnologies. Així, el gènere que va fundar William Gibson amb Neuromàntics ha tingut seguidors a casa nostra com Montserrat Galícia, Joan Barril, Sílvia Aymerich, Josep Pujol i altres que, d'una manera o d'una altra, han integrat la xarxa com a un personatge més de les seues novel·les. Gemma Lluch s'afegeix a aquesta llista amb una novel·la sobre l'enrevessat món dels adolescents [El-joc.com] i el laberíntic i misteriós espai virtual de la xarxa. La doble confusió de plans serà el bastiment en què es desenvoluparà una trama urbana que frega la novel·la policíaca: d'una banda, la Llum, enamorada de Triniti, personatge femení de Màtrix, adopta el seu nom i la seua forma de vestir i, d'altra banda, es veu embolicada en un joc virtual aparentment innocent. Tanmateix, la realitat supera la virtualitat –com li passava al personatge que encarna Sandra Bullock en La xarxa– i el joc esdevé com més va més real, fins que s'escapa del control de la Llum-Triniti. Aquesta fugida de la realitat, causada per una crisi amorosa i pel rebuig adolescent a la vida convencional, té el seu contrapunt en l’amistat: Joana i Dani són els amics fidels que no renunciaran mai a perdre la seua amiga per molt que es tanque en ella mateixa i en el seu món virtual.

L'embolcall en què l'autora ofereix la seua opera prima també té molt a veure amb el joc i l'experimentació. Com ella mateixa explica, ha disfrutat molt escrivint una novel·la en la qual la variació de la veu narrativa és constant –hi ha com a mínim tres narradors– i el diàleg –si no el monòleg– esdevé, tant en les comunicacions via xat com en les converses reals, l’únic constructor de la trama.

Això li ha permès a Lluch jugar amb múltiples registres lingüístics i explorar el llenguatge de l'adolescent des de diferents situacions de comunicació: missatges de mòbil, converses en xats, en el bar fent una copa, en la comissaria de policia, etc."

(Marc Candela. "Quan el joc pot esdevindre realitat", Revista de Lletres (València), núm. 6, 2002)

* * *

"No és doncs arbitrària la decisió de Gemma Lluch quan ha triat una metodologia de treball i no pas una altra. D'una banda els estudis funcionalistes de Propp, veritable pioner de l'estructuralisme i no per casualitat redescobert a Occident, després del parèntesi de les dues grans guerres, per un antropòleg com Levi-Strauss. D'altra banda, el present llibre explicita clarament el seu deute amb "vells buscadors d'or" folklòric com els germans Grimm i Enric Valor, alhora que atorga un lloc important en la seua metodologia a les interpretacions de Bettelheim, d'orientació psicoanalítica.

"Crec que a partir d'aquest engalzament teòric, aplicat rigorosament, s'hi poden reconèixer el que per a mi, de la nostra cultura estant, constitueixen els dos aspectes més interessants d'aquest llibre. En primer lloc la conjunció de materials folklòrics, provinents del passat, i la seua anàlisi des d'actituds i instrumentals científics contemporanis però que (em consta l'interès de Gemma pels ordinadors) apunten cap al futur. Aquesta conjunció em sembla com un emblema d'allò que necessita el nostre país, i no la reivindicació nostàlgica o el manifest messiànic."

(Antoni Tordera. "Presentació", dins De princeses i herois. València: Generalitat Valenciana, 1988)