"París, 14 de gener de 1988

Benvolgut Jaume,

Escriure aquesta carta m'ha costat molt. En aquests moments m'és molt difícil veure les coses amb claredat. Escriure les meves preocupacions? Per què no! En la forma d'una carta? Sí, és evident ja que el que necessito és explicar, dialogar, discutir amb alguna persona disposada a ajudar-me. Podria efectivament telefonar-te, o bé esperar d'anar a Barcelona i explicar-t'ho tot de viva veu. Potser ho faré un dia, però ara per ara tinc necessitat d'encarar-me amb un full blanc i ordenar fets i sentiments.

Finalment he pres decisions. He començat per escriure, diguem-ne, la meva història. Això et permetrà de comprendre l'existència d'aquestes explicacions liminars, escrites en un full a part. Després he decidit d'adreçar-me precisament a tu, Jaume, perquè això tampoc ho tenia clar i ja aniràs veient el perquè. Finalment he repassat la meva carta i he introduït alguns afegitons, sobretot cap al final.

Jaume, em trobo en una situació sorprenent que m'afecta fins al punt de no poder raonar correctament ni d'assolir un indispensable equilibri. M'he quedat esporuguit dintre la meva closca sense gosar treure el cap tement descobrir coses horribles. S'ha produït una mort que m'ha afectat profundament. Una mort envoltada de circumstàncies molt estranyes. No puc, ni per un instant, oblidar aquesta desagradable qüestió. Hi penso, hi penso més i més, i cada cop se m'embolica més la troca. S'ha mort una estudiant graduada. Jo era el seu director de tesi. Feia una mica més d'un any que treballàvem junts en el meu laboratori de l'Escola Politècnina (L'Ecole Polytechnique de Palaiseau), molt a prop de París. Era de Saint-Malo i tenia 24 anys. D'aspecte molt agradable, d'intel·ligència subtil, treballava de valent amb molt entusiasme. Aquesta situació era d'allò més agradable per a mi, com a director d'una recerca. Res no podia permetre preveure la mort d'aquesta jove tan plena de vitalitat. Va ser trobada morta, asseguda al volant del seu cotxe situat en el pàrking de l'Escola Politècnica, molt a prop del meu despatx, el diumenge passat al matí! Pobra Gwenhaël! Jo no la vaig veure car… En fi, és millor que llegeixis la història dels esdeveniments des del començament, tal com van passar, o millor dit, tal com jo els he viscut.

El dilluns vaig arribar tard al laboratori. Devien ser les deu, o potser fins i tot encara més tard. Tenia una feina ben precisa i en realitat una mica urgent: havia d'engegar el reactor que em permet d'obtenir els materials sobre els quals investigo. En arribar vaig anar, doncs, directament a la sala on aquest reactor es troba instal·lat. No hi havia ningú i, encara ben endillunsat, vaig començar a fer les operacions necessàries. Havia d'obrir el reactor, col·locar-hi nous substrats destinats a rebre el material, preparar els fluxímetres de les línies de gasos, bombejar la instal·lació, etc., etc. Tot això són operacions completament rutinàries. El reactor està instal·lat en el centre d'una sala protegit per tots els costats per uns envans de vidre per tal d'evitar que una fuita accidental dels gasos pugui afectar el personal. En efecte, els gasos emprats en aquesta tecnologia són terriblement tòxics i poden produir la mort d'una persona al cap de pocs segons, a dosis molt febles. Aquesta protecció l'anomenem l'aquari, precisament a causa d'aquestes parets de vidre. Si bé feia una feina amb certa rutina, no per això estava completament abstret. Quan es manipulen instal·lacions perilloses, sempre hi ha un sentit desvetllat per tal de detectar una anomalia o de reaccionar davant del més petit estímul anormal. I això és el que precisament va succeir en obrir la porta de l'aquari i sentir una feble però inquietant pudor.

Aquests gasos tòxics tenen la particularitat de fer molt mala olor fins i tot a dosis extraordinàriament febles, per sota les dosis letals! Cal explicar que personalment jo ja tenia experiència d'aquesta olor ja que, fa un temps, vaig estar confrontat a un petit problema de fuita que havia arreglat tot sol equipat d'una màscara autònoma per a respirar.

La meva reacció va ser immediata i amb un no res vaig fer un rapidíssim control dels sistemes entorn del reactor, verificat l'estat de totes les alarmes de seguretat (detectors de gasos, etc.) Tot estava perfectament en ordre, tot menys aquesta olor característica que tinc l'excepcional privilegi de conèixer.

Potser la fuita estava a nivell de la caseta on les ampolles es troben emmagatzemades. Aquests gasos són tan perillosos que les ampolles que els contenen no s'instal·len a l'interior dels laboratoris sinó a l'exterior, sota teulada i naturalment ben ventilades. Unes línies contingudes en un gran tub permeten de portar els gasos de la caseta fins a l'aquari de manera que, en realitat, aquestes dues cambres es troben comunicades a través d'aquest tub. Una fuita, doncs, a la caseta hauria pogut infiltrar-se dins l'aquari. Em vaig precipitar cap a l'exterior tan ràpidament que no vaig poder evitar de topar amb un dels joves investigadors del laboratori.
–Saps el que ha passat…? –em va dir.
–No! Encara no sé res. Aviat ho sabré…, espero que no hi hagi cap perill…
–Com? Què dius ara? Ei!…

Però jo ja estava dins la caseta dels gasos. Ho vaig verificar tot, totes les juntes, tots els llocs on es podia produir una fuita… Vaig rastrejar amb el nas tots els racons i raconets. Res, en cap lloc no em va ser possible retrobar la inquietant pudor.

Preocupat per aquest fet incomprensible vaig tornar al despatx on m'esperava aquesta vegada una sorpresa impressionant. Tothom estava comentant la mort de la Gwenhaël. En el seu cotxe. Un atac cardíac possiblement. Tothom se l'estimava molt i compartia la desgràcia. Realment, quina tristesa… M'era difícil creure el que havia succeït. De cop i volta em trobava en una situació imprevisible, desconcertant…"

(Del llibre Micmac)
 

* * *
 

"Viena, 21 d'octubre de 1916. Migdia. El menjador de l'Hotel Meissl und Schad. Les notes d'un vals solquen un silenci tot respectuós, tan sols pertorbat pel xoc cristal·lí accidental d'alguna copa. En una taula, tot sol, menja el comte Stürkgh. En realitat el restaurant no és gaire ple. Només al fons de la sala, en una altra taula, hi ha dues persones de certa edat. Potser és per aquesta raó que el comte Stürkgh té el costum de dinar al Meissl und Schadn. Amb tot, és bastant sorprenent que un personatge cop ell s'aïlli d'aquesta manera a l'hora de dinar. Friedrich Adler, Fritz, entra amb decisió. Té un aspecte impecable malgrat que el seu abric no és, precisament, gaire elegant. Fa un cop d'ull al menjador i veu immediatament Stürgh. Busca una taula amb cert recel i abans que el maître pugui intervenir-hi, s'instal·la prop del comte, no a la taula més immediata, sinó en una situada lleugerament més endarrere. El maître s'hi acosta i ordena que s'ocupin de l'abric i del capell.

EL MAÎTRE: Benvingut senyor. De seguida estic per vostè. (El maître es retira. Al cap d'una estona arriba una senyora molt guarnida que s'instal·la precisament a la taula que hi ha entre el comte i Fritz. El maître, després de rebre la senyora, ofereix la carta a Fritz.)

FRITZ (sense parar atenció a la carta): El menú del dia, si us plau. Podria servir-me de seguida? Li ho agrairia.

EL MAÎTRE: Sí senyor. Faré els possibles per complaure'l. Desitja beure alguna cosa el senyor? Vi blanc de Grinzing? Vi negre, potser? (Fritz assenteix) Una ampolla d'aigua també? (Fritz assenteix neguitós.) El servirem immediatament. Moltes gràcies, senyor.

(El servei és lent, massa lent per a Fritz. El dinar li és servit amb parsimònia, cosa que augmenta encara més el seu nerviosisme amb prou feines contingut. Un senyor entra al menjador i sense prendre's la molèstia de treure's l'abric i encara menys el capell es dirigeix a la senyora guarnida. Una discussió amb un to de veu excessiu interromp l'atmosfera confortable del lloc. Després d'una breu discussió i amb gran disgust de la senyora se'n van. És el moment. Fritz s'aixeca amb la mà dreta a la butxaca de l'americana, treu un revòlver, s'abraona contra Stürghk, que està fumant tranquil·lament un cigar, i li dispara tres trets al cap. Stürghk cau fulminat cap enrere, mortalment ferit. Fritz, atordit, deixa el revòlver sobre la taula fent caure l'ampolla de vi, que es buida tenyint de roig les tovalles abans de tacar el terra. Queda dret, immòbil, capbaix i amb els braços caiguts.)

FRITZ (a mitja veu i sense cap convenciment): Fora l'absolutisme! Volem la pau! (Els clients i el personal no gosen intervenir. Entra un policia que, comprenent el que ha succeït, surt al carrer tocant un xiulet. Arriben dos policies més. Fritz es lliura als agents sense cap mena de resistència. Un d'ells s'inclina sobre el ferit i indica amb el cap que no hi ha res a fer. Llavors s'emporten Fritz mentre, esvaït, va repetint): La pau, la pau, la pau…

I

El segle XX va néixer just al començament de l'any 1901. No crec que hi hagi gaires persones que repliquin aquesta afirmació. Però, si admetem l'existència d'un tal naixement, podem lícitament preguntar-nos en quin lloc de la Terra es va produir. I en buscar una resposta, trobarem amb tota seguretat aquesta vegada, un bon nombre de contradictors. Sobretot si es pensa que davant d'aquesta interrogació començaran a rumiar què és el segle XX. I què voleu dir exactament amb això del segle XX: una qüestió purament de calendari, un concepte històric, cultural…?

Admeto totes les possibilitats de definició. Però per a mi es tracta d'una qüestió essencialment sentimental i sobretot emocional: el segle XX és el meu segle, és el de la meva vida i per consegüent és una realitat que existeix en el meu esperit.

Aquest faïment, vull dir, tot aquest conjunt de fets i accions ocorreguts en el segle XX, és extraordinàriament complex i fora de tot abast, no pas a causa únicament del meu psiquisme, sinó, i sobretot, a causa d'una història planetària de les més tràgiques i alhora de les més fèrtils. Penseu un instant en el fet que mai la humanitat, vella d'uns 5 milions d'anys, no ha conegut un desenvolupament tan prodigiós. Entre altres aspectes, per exemple, es pot considerar que la cultura científica és ben bé una creació del nostre segle. Per fi hem començat a saber! I aquest saber esdevé cada dia més potent i meravellós. El segle va començar amb la física moderna i acaba amb un prodigiós progrés de la biologia, de la genètica i de les neurociències, és a dir, tot el que fa referència al nostre cervell, a la nostra consciència i personalitat.

Però alhora, pensem en els esdeveniments dramàtics: dictadures demencials, guerres planetàries, exterminacions industrials amb milions i milions de morts i de persones torturades, bombes nuclears sobre poblacions civils, milers d'assaigs atòmics contaminants (alguns d'ells, soviètics i americans, emprant centenars de milers de conillets humans d'experimentació), amb una població, entre 100 i 200 milions de persones, desastres i amenaces ecològiques…

Avui estem a punt d'assistir al naixement d'un nou segle del qual només podem saber una cosa: serà la continuació del segle XX. Sofrirà a causa dels seus errors i gaudirà gràcies als resultats del seu treball i dels nous coneixements.

Un bon dia, cap als anys 80 em vaig interessar pel context científic i filosòfic dels començaments del segle XX. Se'm demanava d'escriure el pròleg d'una edició catalana de l'obra d'Albert Einstein i Leopold Infeld, L'evolució de la física. M'ha estat sempre difícil de refusar demandes d'aquest tipus. No m'hi vaig pensar gaire i vaig acceptar… sense adonar-me d'on m'estava ficant. No havia pas llegit aquesta obra (ni, com que no sóc cap especialista de la relativitat, cap d'Einstein). Només en coneixia la seva existència. Escriure ràpidament un pròleg en aquestes circumstàncies no podia ser gens fàcil, sobretot tractant-se d'Einstein. Vaig començar, doncs, a explorar biblioteques, a reunir bibliografia i a llegir, tal com fa qualsevol estudiós que s'interessa per un tema. No us podeu imaginar la quantitat de bibliografia actual sobre Einstein! A més dels seus treballs hi ha una impressionant contribució de científics, filòsofs, historiadors, assagistes… En fi, una documentació pràcticament inabastable, almenys per a un aficionat. Afortunadament, vaig consultar en Michel Paty, vell amic, col·laborador de moltes de les meves recerques sobre la física de l'univers subnucleònic, apassionat per l'epistemologia i la història de les ciències i poeta. En Michel, que ha publicat una obra fonamental sobre la filosofia d'Einstein (M. Paty: Einstein philosophe. PUF, 1993), em va ajudar a fer una selecció, força voluminosa, no solament sobre Einstein i Infeld, sinó també sobre tot el context històric. I, així, va començar per a mi una aventura de les més apassionants, la de viure i somiar la inquietud d'una època que em porta, que ens porta a tots, inexorablement cap… al tercer mil·lenni!"

(Del llibre El Cafè Metropol)