A LA REINA DE LA FESTA

Oh reina de la Festa, jo no et conec encara;
mes sols a tu lloar-te mon cant fantasiós vol:
aixís l'au matinera, quan l'alba el cel aclara,
com si les glòries totes del jorn adivinara,
abans de que el sol ixca, ja està cantant al sol.

Alegre i vergonyosa, poruga i satisfeta,
com verge desposada que arriba al sacre altar,
ja, per la mà conduïda del llorejat poeta,
i per ceptre una rosa dels verds jardins d'Edeta,
te veig al trono insigne del Gai Saber muntar.

I escolte com recorre ton nom, de boca en boca,
les apretades files en falaguers mormulls;
i mire com proclamen lo goig que te sofoca,
quan ja ton peu les grades de l'alt cadafal toca,
la flama de tes galtes i el raig de los teus ulls.

I sent, per fi, dels vítors la popular tempesta,
que esclata quan t'assentes en la cadira d'or,
i enmig de tots, gojosos, te veig triomfar modesta:
jo no et conec encara, oh Reina de la Festa,
mes ja, ple d'esperances és teu tot lo meu cor.

¿Seràs infantil verge, que en l'ànima amorosa
encara amagat guarda lo seu desig incert?
¿Seràs amant donzella? ¿Seràs honrada esposa?
¿Seràs lo capoll tendre o l'esclatada rosa
que les enceses fulles al sol d'estiu ha obert?

No ho sé, Reina somniada; mes jo de tu m'ampare,
com de la imatge santa lo pelegrí cansat;
nina, verge o matrona, esposa, filla o mare,
fores i seràs sempre, si ho veig bé i ho repare,
àngel guardià, que adora la pobra Humanitat.

Eres aquella Dafne que ab ardorosa flama
per les tessàlies selves Apol·lo perseguí,
i que en llorer trocant-se, li va donar la rama
que eternament florida, sa majestat proclama,
i en lo front dels poetes reverdirà sens fi.

Eres la misteriosa Rebeca, santa i bella
que a l'ombra de les palmeres, vora el camí polsós,
ompli els amorosos braços alçant, tota vermella,
l'acosta al brusent llavi del missatger ditxós.

Eres la vergonyosa princesa enamorada,
que al trobador vore dins son palau dormit,
lo front viril li besa, fugint apressurada,
i el fa somniar que alguna tendra i sensible fada
per ell baixà dels astres en la callada nit.

Eres divina imatge que els nobles cors abrusa
en flama inextinguible d'un desitjar etern;
la que en ensomnis veren, casta i serena Musa,
Petrarca en les arbredes florides de Valclusa,
i Dante entre les roges fogueres de l'Infern.

Eres la gentil bellesa que l'esperit falaga;
nimfa en lo bosc ombrívol, i nàiade en lo riu;
l'encantada donzella que en fort castell s'amaga;
la somrisent sirena, l'enxisadora maga,
que sempre, a totes hores, nos fuig i nos somriu.

Eres Fe i Esperança, Amor i Poesia;
font, en la baixa tera, de subirans plaers;
bàcul que nos sustenta, brussola que nos guia;
eres la mà que, estesa sempre en la nostra via,
nos mostra les dreceres dels horitzons darrers.

Jo, que també entre núvols i estreles te contemple;
jo, que també et consagre cult reverent i sant,
com lo devot que porta son gra d'incens a temple,
en la segura penyora, com profitós exemple,
vullc dedicar-te, oh Reina, mon humildíssim cant.

L'honor, la gentilesa, la fe, la pàtria glòria,
cantaran tot a l'hora famosos trobadors;
de l'art les meravelles, dels hèroes la memòria,
la passada grandesa, la certa o il·lusòria
ditxosa benaurança dels sigles venidors.

I sobre aqueixes palmes i llors, ceptres i glavis,
entre eixes visions santes, que brillaran sense vel,
enmig de reis i artistes, conqueridors i savis,
aixecaré ta imatge, lo mig riure en los llavis,
i en tos ulls reflectant-se totes les llums del cel.

No ab terrenal bellesa, ab altra molt més pura,
resplendiràs gloriosa, com sol de l'esperit;
i te vorà el poeta com símbol i figura
de la belltat aquella que sempre viu i dura,
i ab sa claror eterna llumena l'infinit.

("A la Reina de la Festa", dins Poesia valenciana completa València: Tres i Quatre, 1983, p. 353-355)